Marc Toralles

El juliol passat Marc Toralles i Bru Busom van obrir la primera via de la verge paret est del Siula Grande, als Andes peruans, després del primer intent efectuat tres anys abans amb Roger Cararach. No va ser una casualitat, sinó un pas més de l’actual alpinisme català d’elit. En Marc reivindica, per a aquest alpinisme, més humanització i menys èpica, però potser ell no és el més indicat per dir-ho vistes les ascensions que fa.

 

La vida d’un electricista i informàtic pot canviar de cop i volta quan la teva companya et regala un curs d’escalada i sense gaires tombs sembla que trobis el teu lloc al món; un món ple de  parets, d’esquerdes, ple de viatges, Denalis i Ànimes de corall. Marc Toralles és un d’aquells aventurers que sobtadament descobreix que, tot i la complicació del camí, aquest és el trajecte que vol recórrer. Convençut, tossut i flexible, inspirador amb aquella guspira d’ingenuïtat que et fa cometre errors i gaudir dels grans moments, com aquell nen que descobreix tot allò que l’envolta i que el farà ser més gran. Parlar amb en Marc és anar coneixent racons amagats seus i teus i que aquests et portin a imaginar-te en alguna de les seves expedicions, intentant posar ordre a un caos endreçat que ha dibuixat amb en Bru Busom. Aquest jove veterà té molt clar que no pot entendre la muntanya sense compromís, sense aquell punt de risc que l’omple d’adrenalina i que el fa ser ell mateix. Marc Toralles és amb tota seguretat un punt més de la nouvelle vague de l’alpinisme i l’escalada a casa nostra; una generació que ha viscut a l’ombra de vuitmilistes i de noms il·lustres, però que ha despertat de cop i ha plantat els seus noms amb lletres molt grans a les millors portades. Els Cararach, Baró, Busom que han de precedir la fornada de les Duaigües o Busquets.

Toralles viu amb la necessitat de sentir la roca, la neu, el gel… Reconeix que sovint se sent egoista i que massa cops la vida li ha passat ràpidament pel seu cap en el moment més clau d’una de les diferents vies que ha repetit o obert. Marc Toralles està cridat a ser un d’aquells anònims coneguts per gairebé tothom, d’aquells qui sense fer soroll són capaços de fer sonar una orquestra sencera, dels qui treballen en un equip on es fan millors els uns als altres. Sense lligams, sense sistemes, sense mapes exactes o ressenyes que els situïn en un costat o en un altre. Amb aquella precisió que de tan perfecta sembla improvisada, o potser algunes vegades ho és. És aquí, en tot allò imprevist, on en Marc es troba més còmode, on surt l’alpinista d’arrel, aquell qui s’amagava entre ordinadors, cables i telèfons, el qui va aparcar el BMW esportiu i va agafar la bicicleta, el qui va fer el salt al buit amb la millor corda, el qui es referma cada dia entre pastures llunyanes amb una única direcció vital.

Actualment ets tècnic del CTAC, però t’hauria agradat prendre’n part també en el teu procés de formació com a alpinista?

Sí, és clar, però vaig començar a escalar tard. Jo als joves del CTAC els dic que aprofitin l’oportunitat, ja que són la referència. Però intento que no se’ls pugin els fums. Conec casos de joves que tothom deia que serien els alpinistes del futur i han fet llufa. De l’últim grup que ha acabat el seu cicle al CTAC hi ha algun nom molt prometedor que evidentment em guardaré de dir-lo. De les noies també, però falta que s’ho creguin. Encara van amb allò que han de demostrar més pel fet de ser dones. S’ha de normalitzar l’alpinisme femení.

Hi ha alguna fórmula per crear un bon alpinista?

No n’hi ha cap, primer de tot perquè no és un esport reglat. No hi ha competicions ni un entrenament estàndard. De bons alpinistes n’hi ha pocs, només n’apareix algun de tant en tant i no saps per què. Potser no és el millor escalador. Cal una cosa que avui no s’estila: estar disposat a passar penúries i a renunciar a tot reconeixement. Explica-ho als joves d’avui… L’alpinisme ha anat a menys o s’ha estancat, en el millor dels casos. Els joves necessiten referents autèntics, no fantasmes, que en el món de la muntanya n’hi ha bastants. Però els autèntics com el Jordi Corominas o la Sílvia Vidal no ho transmeten, són massa discrets.

Què és el que més t’atrau de l’alpinisme?

L’aventura, la incertesa; la llibertat de viure fora de la zona de confort, fora de la bombolla de seguretat que ens hem creat. Jo abans de descobrir l’escalada tenia una empresa i anava amb un BMW esportiu. No vull dir que no fos feliç, però em faltava alguna cosa. Quan vaig començar a escalar, tot allò va perdre valor. Vaig aguantar un temps l’empresa, però aviat la vaig tancar. Al principi no treballava i la xicota em deia: –Que no busques feina? Al final vaig trobar feina de dependent en una botiga d’esports on em permetien seguir els cursos de tècnic d’esport de muntanya i, al cap d’uns anys, vaig aconseguir treure’m el títol de guia UIAGM. Si no hagués descobert tot allò, ara potser dedicaria el meu temps lliure diari a fotre’m unes cerveses al bar.

Potser millor beure cervesa que jugar-se la vida al Siula Grande…

Això depèn de cadascú. Jo no vaig a jugar-me la vida, vull tornar a casa. M’agrada el confort d’estar a casa, però no es pot comparar amb el que visc en una gran escalada. És intens, és autèntic, no em pot ajudar ningú, me n’he de sortir jo sol o amb el meu amic. És l’aquí i l’ara. Quant al nivell de risc que vam assumir al Siula, la veritat és que no esperàvem trobar-hi tants perills. Quan l’any 2019 hi vam anar amb el Roger Cararach, la paret no es va mostrar tan perillosa. Tot i això, la caiguda d’un roc va foradar el braç del Roger i vam abandonar quan ja havíem obert una bona part del sector més rocós de la cara est. Aquest any, realment alguns llocs eren per matar-s’hi, però ja hi estàvem ficats. Vam decidir tirar amunt intentant minimitzar riscos. Començàvem a escalar al migdia per evitar les caigudes de pedres del matí, ja que era una cara est, i escalàvem de nit. Aquesta tàctica ens va anar bé. També vam tenir la sort que un dia va estar tapat i no van caure pedres des de dalt. La part superior de la paret, que era terreny mixt, tenia la roca molt trencada i resultava molt exposada, però per sort era més tombada.

Us vau plantejar la retirada?

Sempre et planteges abandonar en situacions així, però es tracta de no parlar-ho. Si expresses els teus dubtes, els crearàs en el company i baixareu. Igualment, si estàs motivat, ajudaràs a motivar el company. En aquest cas jo dubtava més que altres vegades i per sort el Bru va confiar en mi i em va ajudar molt. Jo venia d’una lesió llarga als dos peus, arran d’una caiguda, i tenia moltes pors. Sempre he arribat al peu d’una muntanya crescut, inflat, i en canvi al peu del Siula em vaig sentir molt petit. La nit abans de començar va ser dura, plena de por i incertesa.

Vau gaudir en algun moment?

Només a l’aresta cimera. A la paret vam passar massa por. A sobre, el cim no era el cim: allà lluny es veia una punta més alta. Vinga, dues hores més d’aresta de neu, i amb això que el Bru cau en una esquerda i se li surt una espatlla. Ell mateix se la va col·locar i va arribar molt adolorit al cim. Li vaig donar una pastilla. Això sí, el cim va ser molt emotiu, vam plorar molt. Ens vam abraçar i ens vam dir unes paraules molt maques. Jo soc una persona reservada, però allà vaig desfermar els meus sentiments. El patiment va tornar: havíem de baixar. Jo hauria baixat per la via normal, però a mitja paret havíem deixat unpetate amb una mica de material i el Bru volia recuperar-lo. Més que el valor del que hi havia a dins, ell no volia que es quedés allò tota la vida allà. Tenia raó. Ens vam tornar a jugar la vida rapelant aquella paret de roca tan trencada i allà vam tenir l’ensurt més gran en saltar un pitó del qual estàvem rapelant. A la muntanya s’ha de tenir por, però no pànic, i en aquell moment vam estar al límit del pànic. No hi havia manera que els pitons quedessin ben clavats i el que fèiem era que, quan un rapelava, l’altre es deslligava de la reunió i així si un hagués arrencat la reunió, l’altre hauria salvat la vida. Però s’hauria quedat sol a mitja paret sense corda…

Al Siula s’hi han viscut epopeies encara més fortes com la del llibre i documental Touching the void…

Sí, Joe Simpson i Simon Yates es van salvar de miracle durant el descens després d’obrir la paret oest l’any 1985. Nosaltres vam obrir la paret est, més dreta i rocosa tot i que la part superior és glacial i és d’on venen tots els despreniments. Va ser el Roger qui ens va ficar en aquest sidral l’any 2019. Ara, en el segon intent, ell no va poder venir-hi i ens va dir: –Aneu-hi sense mi, que hi ha uns italians interessats en la mateixa paret i encara se us avançaran. Efectivament, els italians ja hi eren quan vam arribar, però ells tenien un altre objectiu: volien escalar una línia de més a l’esquerra, més directa que la nostra, però amb parabolts i amb un noi que tenia un nivell d’escalada de 9b. Ho havia de fer tot en lliure, però no havia estat mai a tanta altitud ni en un lloc tan exposat. Al final van deixar la paret i van escalar l’esperó est.

Parlant de parabolts, vau deixar material a la paret?

Només quatre expansions durant el primer intent. Sense aquests ancoratges no hauríem pogut passar perquè protegien la progressió sobre unes plaques massa llises per escalar-les sense ancoratges fixos. Bé, també vam haver d’abandonar tascons i pitons, però no a la via d’escalada, sinó als ràpels de la línia de descens.

Vau tornar del Siula amb alguna lliçó apresa?

La primera lliçó és que no tornarem mai més en aquella paret. Escalades d’aquest tipus no convé fer-ne gaires a la vida… L’altra lliçó és que ens hem de preparar millor. El fet que et surti una espatlla o que et quedis fos, sense forces, pot ser la conseqüència d’una preparació física insuficient o d’una mala alimentació. De motivació i de nivell d’escalada anem bé, però en aquests altres aspectes crec que tenim molt marge de millora.

Millorar per fer més dificultat o més altitud?

Potser les dues coses juntes. M’agradaria provar les grans altures, els set o vuit mil metres. Però per fer un vuitmil en estil alpí, que és el que voldria, he de millorar molt, he de ser un atleta. Tinc resistència, però em falta aquella punta de velocitat, de potència, per rendir en ascensions difícils sobre cotes molt altes. Vull tornar al Gasherbrum IV, però he de recollir els set mil euros que val l’expedició. Hi vaig anar l’any 2018 amb el Roger, l’Oriol Baró i l’Iker Madoz i potser ha sigut el meu projecte més ambiciós, ja que volíem obrir el pilar sud. Vam fallar en l’estratègia i el mal temps no ens va permetre passar dels set mil metres. Aquí començaven les dificultats i és on ens hauríem pogut posar a prova. També m’agradaria escalar en estil alpí la paret sud del Shisha Pangma, que podria ser una bona entrada als vuitmils. Després, els vuitmils més alts es veu que ja són una altra història.

Vius al Moianès. El contacte amb la natura ha desenvolupat la teva afició a la muntanya?

No. Jo soc de Cerdanyola del Vallès, soc urbanita, el que passa és que el meu pare va comprar una finca a l’Estany, al Moianès, i hi té cavalls. De petit ja m’hi feien treballar i jo ho odiava. La natura volia dir treballar, treballar i treballar, res de caminar ni contemplar. A la meva família no li ha interessat mai la muntanya com a oci. Ells no saben el que faig. Quan van veure el documental que vam fer del Denali, van flipar. Però a mi m’agradaria gaudir de la muntanya com la gent que en gaudeix pel simple fet d’estar allà. Envejo els qui gaudeixen passejant per la muntanya, sense la necessitat d’escalar que jo tinc.

Parlaves del documental de l’escalada que vas fer amb el Bru a la cara sud del Denali, una pel·lícula amb un to divertit i desenfadat.

Simplement mirem de reflectir la realitat de les nostres vivències. Moltes pelis i llibres de muntanya trobo que es passen amb l’èpica. A la muntanya tenim molts dies de bon temps, de menjar-te el bocata, de les típiques bromes… És el que ens agrada transmetre.

Se us veu suportant una allau que us vol arrencar de la paret…

No ens passem! La situació no era desesperada. Si ho hagués sigut, no hauríem pogut gravar-la. Tot i el soroll, se’ns sent cridant i fent bromes. Intentem gravar-ho tot. L’expedició no només consta de la part més difícil de l’escalada. Trobo que l’alpinisme s’hauria de normalitzar i d’humanitzar. Tothom el pot practicar al seu nivell. Si només parlem de les grans gestes o tragèdies, deshumanitzem l’alpinisme perquè l’allunyem de la realitat.

Tu, quan vas descobrir l’escalada, de què et vas allunyar i on et vas apropar?

Vaig començar a escalar tard, als 26 anys, i em va agafar molt fort. M’he apropat a un món fascinant i m’he allunyat de la meva xicota. La pobra, a sobre que va ser la que em regalar el curs d’escalada, quasi va deixar de veure’m el pèl perquè jo sempre que podia marxava fora. Ella es pensava que jo no estava bé amb ella, que la deixaria. Jo sí que estava a gust, tant amb ella com amb la nova afició que tenia. Els alpinistes som molt egoistes. De vegades som bons escalant, però nefastos en altres facetes. Vivim unes experiències tan intenses que ens tornem monotemàtics, però hi ha altres coses a la vida. Si has de deixar d’escalar, potser et quedaràs buit. Quan et lesiones et quedes sol, només et volen per interès. Tot això pot acabar sent malaltís perquè el xute que et fots després d’una gran ascensió fa que en vulguis més, i això és perillós.

Tens la sensació d’estar-te perdent coses?

Sí, per exemple els viatges amb bicicleta que feia amb la xicota per Àsia. Coneixies els llocs i la seva gent, no com ara, que vas d’expedició amb avió per fer una escalada, però no veus res del país. Ara vull limitar una mica les expedicions i recuperar els viatges amb bicicleta. Segurament aviat en faré un amb la xicota per Jordània i, en acabar, escalarem al Wadi Rum.

Com vius l’adaptació a casa després d’una expedició?

Molt bé. Hi ha gent que diu que li costa, però a mi no. M’agrada el confort de casa, la vida tranquil·la i l’escalada a Catalunya, on de fet escales molts més dies que en una expedició. Faig escalada esportiva cinc o sis dies a la setmana. No és el meu estil d’escalada preferit, però és la base de l’alpinisme modern. La vida a casa, però, té els seus perills: el primer és acomodar-te a la teva zona de confort i el segon, creure’t el que et diuen quan tornes d’una expedició que ha tingut èxit: que si ets un crack, etc. T’ho pots arribar a creure i pots canviar. Pots empitjorar. Jo ho tinc dit als meus amics: –Si se’m pugen els fums, aviseu-me. No m’agradaria que em passés com a molta gent, que van inflats com si fossin uns superherois.

El guia de muntanya té una aura de salvador, com si fos un bomber.

Permeteu-me que me’n rigui… Tens una formació professional, de grau superior o el que vulguis, i et creus superior als teus clients perquè saps anar per la muntanya… Potser aquest client és infermer, metge o mestre, professions que realment aporten alguna cosa a la societat. Com a mínim, diuen que els guies aportem felicitat. Sí que deu ser veritat. Acompanyes una persona a fer realitat un somni. Pot ser un dels dies més importants de la seva vida i tu estàs al seu costat perquè tot vagi bé. Això dona sentit a la teva feina.

No ha de ser fàcil viure de la muntanya.

No ho és, però si et mous molt, intentes ser un bon professional i no gastes gaire, te’n pots sortir. Jo ara tinc la sort que estic de masover a Collsuspina, al Moianès, i visc austerament. Treballo com a guia de muntanya des de fa cinc anys i de feina no me’n falta, però el gruix és als Alps. Ho compagino amb l’altre vessant que tenim els guies, que és la formació, com a tècnic del CTAC i ara començaré de professor a l’Escola de Tècnics Esportius de la Val d’Aran. També m’ajuda algun patrocinador i el que guanyem fent conferències. Tot plegat em permet viure i pagar-me les expedicions, que són molt cares. Em considero un afortunat.

Els patrocinadors et condicionen l’activitat?

No, gens. Jo intento no explicar mai els meus projectes. Ho explico quan ja ho he fet. Així no em creo pressió jo mateix i els patrocinadors tampoc esperen un resultat concret. Estem parlant d’unes activitats de risc i les vull assumir amb llibertat total, no condicionades per ningú. Si la meva decisió no és lliure, trobaré mil excuses per abandonar l’escalada quan les coses vagin mal dades. Passa el mateix quan esperem el reconeixement a la nostra activitat. A mi m’agrada el reconeixement, però aquest ha de ser la conseqüència d’allò que he fet, no el motiu que ho impulsi.

La muntanya s’ha massificat i s’ha hagut de regular. Com ho vius?

Amb contradicció. El Mont Blanc, que és on treballo més com a guia, està tot regulat. Això em beneficia com a professional i alhora em fa qüestionar unes normes contràries a la llibertat. Si no tens reserva, no pots dormir al refugi de Goûter, que en temporada alta sempre està ple. A la pràctica això vol dir que sense un guia és més complicat pujar al Mont Blanc, a no ser que no utilitzis el refugi… A més, tot és caríssim. Una ampolla d’aigua al refugi val sis euros! He arribat a veure algú agafant aigua dels urinaris dels homes.

La cara fosca del Mont Blanc… A Chamonix quin ambient es respira entre els guies?

Hi ha de tot. En línies generals, els guies francesos són uns estirats, els suïssos uns classistes i els llatins som uns sorollosos. És veritat, ens agrada més la festa i potser molestem, però jo m’entenc molt millor amb els del sud d’Europa i amb els argentins que amb els de més amunt. El problema és que Chamonix és súper car. Els furgoneterus ja tenim els nostres trucs: fem torns a les escombraries del supermercat per aprofitar el menjar que llencen a punt de caducar; però és de qualitat (salmó fumat, etc.) i encara està en bon estat.