Jordi Canyameres

“La muntanya m’ajuda a créixer espiritualment”

Jordi Canyameres (Terrassa, 1958) és un romàntic. De l’existència. I de l’alpinisme. En el seu cas ve a ser el mateix, perquè la muntanya ha estat la seva escola de vida. “És on ho he après tot”, admet aquest alpinista, guia de muntanya, tècnic de la FEEC i fotògraf professional. La bellesa d’una sortida de sol. La llum d’una neu verge. El silenci d’una conversa. Però també la duresa de l’absència. De la mort d’un amic. I la solitud. L’excés de solitud. I una fotografia que et resta com a darrer record. Parlar del Jordi Canyameres és fer-ho també del Quico Dalmases. Del seu bon amic, que va morir en un tràgic episodi al Dhaulagiri l’any 1989. El recorda sempre, des de l’amistat i la humilitat. “Vam patir un incident”, no un accident, “i jo vaig tenir la sort de sortir-ne amb vida”. Esborra qualsevol pàtina d’heroïcitat a una aventura que l’ha marcat per sempre més. Admirador dels Terray, Messner, Bonatti…, avui li toca –encara que no li agradi– ser el protagonista principal d’una història compartida.

Com et vas iniciar en el muntanyisme?

Soc el cinquè de vuit germans. Els meus pares eren uns habituals de l’excursionisme a Terrassa i des de ben petit em van inscriure en un centre escolta. Amb les excursions i els campaments vaig anar aprofundint en aquest cuc, en aquesta passió. Amb el pas dels anys, vaig passar del Club Muntanyenc de Terrassa al Centre Excursionista de Terrassa (en Jordi encara és soci d’ambdues entitats).

George Mallory va popularitzar la frase “Per què pujo muntanyes? Doncs perquè hi són”. En el teu cas, quin significat hi busques?

Per a aquesta pregunta pots trobar tantes respostes com alpinistes hi ha. Això fa de l’alpinisme una modalitat tan oberta i atractiva. Jo encara em faig la pregunta de tant en tant i sempre arribo a la mateixa conclusió: és un cúmul de coses i de sensacions. La muntanya m’enriqueix molt perquè s’hi potencien molts dels valors que considero fonamentals. La muntanya m’ajuda a créixer espiritualment. Anar a la muntanya és molt més que fer cim i totes les ascensions, per modestes que siguin, es poden gaudir intensament. És un sentiment que intento transmetre en els cursos que imparteixo. És clar que en una ascensió desconeguda pots multiplicar les emocions i el resultat final pot ser més intens. El que ens costa més a la vida, si ho assolim, sempre és més gratificant. Però jo sempre dono la mateixa importància a totes les muntanyes, no n’infravaloro cap. No saps mai què pot arribar a passar i això t’ha de fer estar sempre alerta. He fet onze vegades el Mont Blanc i sempre he experimentat percepcions diferents. Mai és igual.

Fins a quin punt un alpinista admet que la mort és una companya de viatge?

La mort sempre és present a la vida. És així. Però en una ascensió a un gran cim forma part de l’aventura encara amb més força. A la muntanya hi anem a fer aventura i en tota aventura hi ha un risc. Hi ha riscos objectius, pertanyents a la natura, però també riscos subjectius: que no tinguis el nivell, que no estiguis suficientment preparat… Per tant, com més coneixements i experiència tinguem, més podrem minimitzar el perill de mort. Però, això sí, mai anul·lar-lo del tot.

Et pots enamorar d’una muntanya per una fotografia?

Oh, i tant (diu amb un somriure al rostre). L’any 1986 vaig fer una expedició a l’Himàlaia amb el Quico Dalmases i el Miquel Llonch. Vam fer unes bones ascensions a diversos sismils. El Miquel va marxar abans, però amb el Quico ens vam entendre molt bé. Va ser ell qui em va mostrar una fotografia del Dhaulagiri i em va proposar escalar-lo.

I no pas per una ruta senzilla…

En Quico havia vist en una revista que la cara oest del Dhaulagiri només s’havia escalat una vegada. L’any 1984 una expedició txecoslovaca va obrir aquesta ruta, que superava una paret brutal de 4.000 metres de desnivell, una de les més altes de la Terra. Jo no la coneixia, però vam demanar informació al Jordi Pons, que havia fet el Dhaulagiri per la via normal, i també vam contactar amb en Jiri Novak, el cap d’aquella expedició de Txecoslovàquia. En el seu cas, van afrontar el cim amb molt material pesat, amb campaments d’altura i cordes fixes. Nosaltres, en Quico i jo, vam plantejar una ascensió en estil alpí, sense cordes fixes ni oxigen embotellat. És a dir, el tipus d’alpinisme que sempre he defensat: el que aporta coses noves i evita les rutes habituals.

En aquesta paret, l’octubre del 1989 vas viure un dels episodis de supervivència més dramàtics de la història de l’alpinisme català.

Havíem superat la part més complicada de l’ascensió. Era el sisè dia d’escalada i estàvem a punt d’arribar a un coll a 7.600 metres que separa la paret oest de la nord. A partir d’aquell coll, les dificultats minvaven. Però es va avançar l’hivern de cop i volta i ens va enganxar allà, sense pràcticament cap marge de maniobra. Fins aleshores tot havia anat com la seda, però aquell canvi brusc del temps va ser una trampa. A 7.600 metres vam plantar la tenda i vam esperar tot un dia un canvi de temps que no va arribar. L’espera va suposar un desgast brutal.

Al límit de les vostres forces, el Quico i tu vau haver de decidir, pràcticament, com morir. Vau escollir dues rutes diferents per intentar sortir d’aquell cul de sac. Vas pensar que seria la darrera vegada que us veuríeu?

No sabria què dir-te. Ho recordo tot molt. Va ser una situació molt extrema. No ho vull exagerar, però realment estàvem tots dos molt al límit d’energia. Estàvem molt congelats i no teníem la lucidesa completa per afrontar una situació tan crítica. Cap dels dos va intentar convèncer l’altre de la decisió adoptada. No volíem comprometre l’opció del company. Cadascú va buscar una solució. El Quico va decidir que allò millor era fer cim i baixar per la via normal, que tècnicament era més fàcil. Hi havia altres expedicions per la ruta normal, com la de l’Enric Lucas i la del Christophe Profit. Totes van abandonar pel temps, però nosaltres no ho sabíem.

I tu, Jordi, vas decidir baixar…

No em vaig veure amb cor ni amb forces per tirar cap al cim. Però no podia baixar per la mateixa paret per on havíem pujat. En aquelles condicions era impossible. La meva idea era saltar a la cara nord, de la qual no en sabia pràcticament res. Només n’havia vist algunes fotos. Hi havia molta boira i no tenia cap referència. Baixar per allà era un suïcidi. Tenia molt clar que no me’n sortiria, però hi havia una escletxa d’esperança que era baixar per la cara nord. Únicament pensava en una cosa: perdre altura per no tenir tant fred. Vaig tardar cinc dies per arribar al campament base en una experiència realment extrema de supervivència. Les dues decisions, la del Quico i la meva, eren una autèntica bogeria. Estava segur que el Quico no arribaria al cim. I ell també devia pensar que la meva opció era una temeritat. Però cap dels dos ho va verbalitzar, ens vam respectar fins al final.

Aquest octubre fa 33 anys de la mort del Quico en algun punt entre el coll i el cim del Dhaulagiri. Penses molt en ell?

(S’emociona abans de respondre) Penso molt en ell i en aquella expedició. M’ha marcat molt en la meva vida. Malgrat que durant els primers anys no va ser fàcil, sempre he intentat extreure’n la part positiva. És el que he intentat fer. Quan soc a la muntanya i fa fred, ho noto de seguida al peu dret, on em van haver de fer amputacions a causa de les congelacions. Per tant, sí, el tinc sempre molt present. El Quico era un gran amic.

Amb els mitjans tècnics d’avui en dia, s’hauria salvat?

Segur que sí. A banda de la informació meteorològica més acurada, avui el material és més bo i més lleuger. Pensa que vam encarar la paret amb unes motxilles molt pesades. Si no, hauríem escalat més ràpid i no hauríem arribat al límit de les nostres forces en el moment clau. Amb les comunicacions d’avui en dia hauríem planificat l’ascensió d’una altra manera, segur.

La darrera fotografia del Quico la vas fer tu, de la tenda estant, quan ell començava a tirar cap amunt. Quantes vegades l’has mirada?

Milers. En tinc moltes còpies impreses. L’he mirada molts cops, sobretot amb el pare del Quico, el senyor Dalmases. Independentment de si ets creient o no, el que més m’ha costat és acceptar que el seu cos segueix allà a la muntanya. És molt dur d’admetre, sobretot per a la família.

I l’any 1991 vas tornar al Dhaulagiri. Pretenia ser una mena d’homenatge al Quico?

Sí, en certa manera sí. Hi vaig tornar amb una expedició de cinc membres per la via normal en la qual el Jordi Corominas va fer cim. Però vaig tornar a patir una caiguda. Vaig caure en una esquerda i em van sortir les dues espatlles. Va ser un accident que em va fer enrabiar molt. Era una via tècnicament molt més fàcil i volia fer cim per ell, pel Quico. Però la muntanya em va tornar a dir que no. No vaig poder tancar el cercle personal com m’hauria agradat.

Com et va marcar la mort del Quico en la teva vida?

Molta gent em va dir que hi havia un Jordi abans i un Jordi després. “Et veig diferent”, em deien només arribar. Soc una persona molt activa, m’agrada aprofitar el temps. I després del Dhaula tot això se’m va aguditzar encara més. Valoro molt més les coses, la gent, els amics. El gran trauma que vaig arrossegar va ser el de la soledat. En el moment en què ens vam separar amb el Quico em vaig sentir molt sol, com mai més m’he sentit a la vida. No pensava que aquella solitud m’afectaria tant. I això m’ha ajudat a valorar molt més la gent. De fet, m’agrada molt més escoltar que no parlar, encara que en aquesta entrevista està sent just a la inversa (i els dos fem una rialla plegats).

T’has plantejat mai si la muntanya és justa?

La muntanya sempre és justa. Sempre fa el seu procés. Nosaltres, al seu costat, som insignificants. Des de ben petit, m’apassionava la formació de les muntanyes. Com podien haver crescut i com cadascuna, pel procés d’erosió, havia agafat una forma concreta. Mai podrem lluitar contra el medi natural. Aquest se’ns pot menjar quan vulgui, sobretot si no el respectem. La muntanya m’ha fet créixer i m’ha fet canviar. M’ha fet qui soc avui en dia.

A part de l’Himàlaia, has fet ascensions destacades als Alps i als Andes. De quina en guardes millor record?   

La del Cayesh és una de les escalades que recordo més intensament. La vaig fer amb el Quico i el Miquel Llonch. Va ser una ascensió una mica diferent de la resta del que he anat fent. Es tracta d’una zona molt remota de la Cordillera Blanca, als Andes peruans. En teníem molt poca informació, però vam tenir la sort que a Huaraz ens vam trobar amb una expedició anglesa que feia poc hi havia obert una via. La nostra ascensió va ser la sisena absoluta al Nevado Cayesh i la segona per la via Anglesa. La dificultat va venir a la part final, en una mena de circ de glaç on no trobàvem el pas. Després vam fer un bivac, lligats i asseguts en una lleixa on només ens hi cabia el cul. És un dels bivacs més impressionants que he viscut mai. La sortida del sol va ser simplement espectacular. I després el cim, on gairebé només hi cabia una persona.

El descens sabem que no va ser bufar i fer ampolles…

No vam trobar l’itinerari exacte per on havien baixat els anglesos i vam haver de deixar-hi material nostre, fins que gairebé se’ns va acabar. Va ser un descens molt llarg i vam acabar en plena nit. A més, ens vam quedar sense aigua. Jo anava menjant neu durant el descens, però duia la boca tan seca que els cristalls de la neu em van provocar una irritació i, posteriorment, una bona infecció. Són anècdotes que et queden gravades d’una ascensió que, sobretot, ens va meravellar a tots tres per la seva bellesa i singularitat.

Alpinista, guia de muntanya, fotògraf professional. Amb quina parcel·la de la teva vida et quedes?

Amb totes. Per entendre qui soc, totes les peces són necessàries. Totes estan lligades. De fet, l’afició a la fotografia, que després es va convertir en la meva feina, em va venir per la muntanya. Feia fotos i no em quedaven bé. Em vaig començar a preocupar de com les podia millorar, em vaig aficionar a la fotografia i vaig acabar estudiant al Centre d’Estudis Fotogràfics de Catalunya. I amb el pas dels anys he combinat totes les facetes.

Què ha de tenir una bona fotografia de muntanya?

T’he de confessar que de bones fotografies de muntanya en tinc poques perquè faig les fotos pel camí, durant la ruta. No vaig especialment a la muntanya amb el millor equip per aconseguir una imatge única. Podríem dir que les meves fotos són més de reportatge. La bona fotografia de muntanya la realitza l’alpinista que primer va a fer fotos i després fa muntanya. Considero que ha de ser una foto original, que no hàgim vist abans; que tingui profunditat; i que contingui elements diferents, que et cridi l’atenció amb detalls singulars.

Has dirigit les estades de la FEEC per a joves alpinistes als Alps. Què és el que més et fa gaudir d’aquestes jornades?

Em sento molt reflectit en aquests joves perquè venen amb la mateixa il·lusió que tenia jo a la seva edat. És un enriquiment mutu entre la meva experiència i les seves ganes de conèixer encara més la muntanya. M’agrada molt poder-los transmetre tot el que he après a la natura i els valors que m’ha aportat.

Tota la teva família és amant de la muntanya i un dels teus tres fills, en Bernat, és un gran escalador. Com segueixes la seva evolució, com a pare o bé com a alpinista?

S’ajunten els dos rols. A casa som una família excursionista. Però en Bernat es va decantar més per l’escalada. Des de ben petit tenia qualitat i no tenia por. Per tant, reunia les condicions per poder ser un bon escalador, i a casa ho vam potenciar. Amb dotze anys va deixar el futbol i es va dedicar només a escalar. Amb quinze anys ja feia vuitè grau, cosa que jo no he fet mai ni faré mai. És un fiera i em fa sentir molt orgullós. Més que fer molta dificultat, ara prefereix l’escalada d’aventura, les vies llargues poc equipades. Li agrada molt anar a Mont-rebei.

Com veus la dicotomia actual entre l’esperit de l’alpinisme clàssic i l’evolució de la tecnologia?

Crec molt en la tecnologia. Com en tot, l’alpinisme evoluciona i et permet usar un material més tècnic. Però la meva filosofia segueix sent la mateixa: anar a la muntanya amb una colla d’amics i amb una filosofia d’atac clàssica, però també lleugera, en estil alpí i un impacte mínim sobre la muntanya, sense cordes fixes, amb pocs campaments d’altura i, per descomptat, sense oxigen embotellat. Per tant, crec que són dos factors que es poden complementar i no han de ser excloents. Gràcies a la tecnologia, per exemple, es poden fer coses més agosarades. El que no m’agrada tant és la lluita actual contra el rellotge que s’ha associat a determinats cims. Crec que no aporta res a l’alpinisme modern.

 I no se’ns acut una millor forma d’acabar aquesta entrevista que amb una frase de l’alpinista clàssic per excel·lència, Reinhold Messner: “La soledat és una força que t’aniquila si no estàs preparat per superar-la, però que et porta més enllà de les teves possibilitats si ets capaç d’aprofitar-la en benefici teu”. En Jordi Canyameres n’és un bon exemple.

 

 

“El Dhaulagiri em va deixar el gran trauma de la soledat”  

 

En el nom del pare

Dhaulagiri. De 8.167 metres d’altitud, és la setena muntanya més alta del món. El seu nom prové del sànscrit. Dhawala significa blanc, bonic, enlluernador. I giri, muntanya. Per tant, ens trobem davant d’una muntanya fascinant, captivadora. En Quico Dalmases i en Jordi Canyameres van sentir-se atrets per aquest sortilegi. “És dur pensar que el cos d’en Quico és allà dalt, en algun punt entre l’aresta i el cim. Tant de bo m’equivoqui, però crec que en Quico no va arribar al cim”, ens revela en Jordi Canyameres. “M’esperava trobar-lo al campament base quan vaig arribar-hi gairebé inconscient. Durant els cinc dies en què vaig lluitar per sortir d’aquell parany no vaig pensar en ell. Es tractava d’una qüestió de supervivència”. I en ser conscient de la seva mort, li va caure el món a sobre.

“Estic segur que en Quico va arribar al cim. M’agradaria trobar el seu cadàver, recuperar la seva llibreta i llegir els seus darrers pensaments. En Quico escrivia molt i molt bé”. Amb aquesta frase, fa tres anys la Rosa Maria Bosch començava un article de La Vanguardia titulat “Un ancià investiga on es troba el cadàver del seu fill, desaparegut a l’Himàlaia fa 30 anys”. El pare d’en Quico, en Joan Dalmases, va morir l’any passat sense poder esbrinar en quin punt va morir el seu fill. Durant dècades, va contactar amb les diferents expedicions que van anar al Dhaulagiri per demanar-los que, si trobaven algun indici, l’hi comuniquessin. No va trobar el cos del seu estimat Ico, com li deien a casa. Però sí que va ajudar a identificar l’alemany Hammann, mort l’any 1995. “Sempre m’ha quedat la recança de saber que jo soc l’únic que en guarda el record. Que no sé com ho va viure el Quico”, ens explica en Jordi. Durant molts anys, va anar a casa del senyor Dalmases –com li diu ell– per seguir parlant d’aquell episodi del Dhaulagiri. En Joan sempre li demanava que li ho tornés a explicar, per veure si es podia haver fet d’una forma diferent. “Li sorgien dubtes, però és lògic. I jo li tornava a explicar sempre el mateix relat, perquè és tal com va passar. La meva versió és l’única que hi ha. Te la creus o no te la creus”. No hi ha volta de full.

En Jordi rememora la nit abans de separar-se. “Vam dormir poc, esperant un canvi de temps que no es va produir. Estic segur que, com vaig fer jo, el Quico va analitzar les diferents opcions. En aquelles condicions gairebé no vam parlar. Ens vam respectar fins al darrer moment. De fet, vam fer un acte simbòlic abans d’acomiadar-nos”. En Jordi i en Quico van compartir tot el material: en Jordi es va quedar la petita tenda i en Quico, el sac de bivac. I van partir per la meitat la corda que portaven. “En aquell coll l’expedició com a cordada de dos va acabar”. Començava la supervivència per viure.

“A vegades m’han preguntat si el Quico s’hauria salvat si hagués vingut amb mi. És difícil de dir, però penso que en aquell descens algun dels dos hauria mort. Em va caure una allau, vaig caure en una esquerda, les congelacions van anar a més…” La vida només s’escriu una vegada i les decisions les adoptem amb la informació que tenim en un moment concret. Amb la tecnologia actual, “hauríem pogut saber que s’acostava un front, però aleshores ens guiàvem només pel que vèiem al cel. No canviaria res de res”. Així és com, un cop més, en Jordi Canyameres reviu una odissea que el va marcar per sempre més. I desitja que es pugui tancar el cercle, trobant el cos d’en Quico, “no només per saber si el meu amic va fer cim, sinó, sobretot, pels esforços que va fer el senyor Dalmases per localitzar-lo”.