Pau Gómez

Des de ben jove, el Pau Gómez ho va tenir clar: va deixar el seu Mataró natal per establir-se al Pirineu, fer surf de neu, escalar tant com pogués i viure de la muntanya. Actualment dirigeix el Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya i forma part de la nova generació de guies i professors que responen a la demanda creixent de professionals de la muntanya.

Text: Oriol Sales

Com són els teus inicis a la muntanya?

El meu germà va fer alguns cursets amb l’Agrupe de Mataró i vaig aprendre a escalar amb ell. A més, sempre he fet snowboard i als 15 o 16 anys començo a pujar assíduament al Pirineu els caps de setmana amb una botiga-club de Mataró. Als 17 curso el CAFEMN (Cicle Formatiu de Conducció d’Activitats Fisicoesportives al Medi Natural) i faig les pràctiques a la Vall d’Aran, on començo a escalar més seriosament.

I ja no hi ha marxa enrere…

Aquell mateix hivern, l’any 2001, ja em vaig quedar a viure a la vall de Boí on vaig seguir fent snowboard i fora pista; i a l’estiu, escalada i sortides amb grups. Però bàsicament vinc de l’escalada en roca i del món de la neu, concretament del freeride.

De ben jove ja comences a viure de la muntanya.

Sí, els primers anys vaig estar fent doble temporada de surf de neu: els hiverns aquí i els estius a Sud-amèrica, on també aprofitava per fer muntanya. Vaig estar tres anys a la Cordillera Real, a Bolívia, fent sis mils.

I combines la feina amb la formació.

Vaig començar la meva formació en els esports de muntanya en l’àmbit dels esports d’hivern. Com que m’agradava molt fer sortides fora pista amb l’snow, vaig estudiar per ser guia de muntanya i dedicar-me al freeride. El 2006 faig el segon nivell d’alta muntanya i el de surf de neu. El 2011 acabo el tercer nivell de surf de neu, el 2012 el tercer d’alta muntanya i el 2016 el tercer nivell d’esquí de muntanya.

A nivell professional, des del 2002 que feia de professor a l’escola de l’estació d’esquí de Tavascan. Després vaig passar a portar l’escola i a fer sortides d’esquí de muntanya i freeride; i el 2011 entro com a director de l’estació de Tavascan. L’any següent començo a col·laborar amb l’Institut de la Pobla de Segur fent formació d’excursionisme, muntanya mitjana, alta muntanya i snowboard fins que el 2015 deixo l’estació i em centro en la formació a l’Institut i en els meus clients. A més, el 2016 entro com a tècnic del Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya i el 2017 n’agafo la direcció juntament amb l’Ignasi Andrés.

Déu n’hi do! A més, vas formar part del Centre de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya.

Sí, vaig estar dos anys al Centre (2006 i 2007) quan el director n’era el Leo Vegué. La mateixa promoció que en Roger Cararach, tècnic actual del CTAC juntament amb l’Adrià Chueca.

Què és el que més practiques pel teu compte a la muntanya?

Sobretot escalada en roca, esquí de muntanya i splitboard.

Ets dels primers promotors de l’splitboard al Pirineu.

Sí, des del 2011 treballo fent cursos de splitboard per a la revista especialitzada Splitboardmag i la botiga Splitboard Center. L’splitboard et permet pujar com si ho fessis amb esquís de muntanya i baixar amb la taula.

Què té la taula que no tenen els esquís?

Per mi són les sensacions del tipus de lliscament. La sensació de surfejar la neu no la tinc amb l’esquí. També la polivalència, els salts, canals, trucs, etc. Personalment, amb la taula tinc més camp de joc que amb els esquís. A la muntanya és molt més pràctic l’esquí que l’splitboard, però l’evolució del material ha permès un bon equilibri de prestacions de pujada i de baixada i realment pots fer sortides còmodes.

Què t’agrada més per practicar esports de muntanya: l’estiu o l’hivern?

Cada època té el seu encant. La neu m’encanta i quan entra l’hivern aparco l’escalada; però quan la calor estova la neu, em torna a cridar la roca. Al final el que m’agrada és sortir a la muntanya. És el lloc on em sento còmode i més realitzat amb mi mateix. Estic obert a tot i amb qualsevol cosa que faci a la muntanya em sento content.

Després d’estar sempre treballant a la muntanya, et queden ganes de sortir-hi pel teu compte?

I tant! El dia lliure te’l vols passar a la muntanya fent activitats que no realitzes quan treballes. Quan surts per feina, ho fas amb una mentalitat i unes responsabilitats que quan vas amb amics no tens. Les ganes d’estar a la muntanya no s’acaben mai!

En escalada, has obert algunes vies a Collegats, oi?

He obert alguna cosa a Collegats i alguna a Noruega en un viatge que vam fer. També he acompanyat gent amb ganes d’obrir vies, però no he tingut mai mentalitat d’oberturista. Considero que hi ha grans vies que val la pena repetir abans d’obrir-ne de noves.

Ets professor de l’Institut de la Pobla de Segur. Com veus la formació de tècnics?

Podem estar molt contents de la formació que s’imparteix tot i que hi ha moltes coses a seguir millorant. Trobo que faltaria tenir un equip docent més fix: excepte dos professors que tenen plaça, la resta som col·laboradors. Un equip més sòlid permetria més hores de planificació, creació de continguts, etc. i milloraria bastant la formació. Per Pobla al llarg de l’any acaben passant dos-cents alumnes entre les diferents especialitats de muntanya. Ja és una xifra molt considerable.

Quin perfil d’alumnes us trobeu?

Depèn de la modalitat. En excursionisme hi ha joves que després de la formació obligatòria no saben on anar i trien la formació de tècnics perquè els sona bé. També hi ha alumnes més grans. Als segons nivells ja acostumen a ser persones que volen dedicar-s’hi professionalment. Ara ens trobem amb un perfil de gent que ve de formacions prèvies, inclús universitàries, que volen fer un canvi de vida. En alta muntanya, per exigència de les proves d’accés, tenim gent amb un perfil més tècnic, fins i tot membres de grups de rescat que volen complementar la seva formació en guiatge. Són persones amb una base més bona, tot i que hi ha molt a formar en aspectes de continguts i de seguretat.

Hi ha mercat laboral per a tota la gent que està sortint?

Cada cop hi ha més persones que contracten guies sobretot per fer fora pista, freeride i esquí de muntanya, que està tenint un boom molt gran. També hi ha una part del mercat enfocada a la formació i a ensenyar la gent a sortir de forma autònoma a la muntanya. Per últim hi ha un grup reduït de gent que, per poder adquisitiu o per cultura, vol contractar guies per a activitats concretes. Aquests acostumen a ser de fora. Es comença a normalitzar la professió, que és el que ens falta per assemblar-nos als països alpins. A França els guies d’alta muntanya tenen una consideració molt alta; aquí, no tenim ni conveni propi.

És possible guanyar-s’hi la vida?

Tot l’any és difícil. En el meu cas a l’estiu em trasllado als Alps, que és on més feina hi ha, i també faig molta formació. Però per dedicar-te únicament a la muntanya, t’has de moure i has de ser molt polivalent. Com més tecles toquis i més temps hi portis, més possibilitats hi tindràs. Jo voldria animar tothom qui s’hi vulgui dedicar que inverteixi temps i esforços en formació per ser com més competents i amb més coneixements millor.

 Ets pare de tres criatures. Com compagines vida familiar i laboral?

És difícil compaginar-ho perquè estàs molts dies fora de casa. Les famílies han de fer un gran esforç. Jo tinc molta sort i m’ajuden a poder dedicar-me a aquesta feina. Vivim a València d’Àneu, al Pallars Sobirà, i tenim tota la família a Mataró. Per tant, no disposem de l’ajuda dels familiars més pròxims. Sort que tenim veïns i amics al poble que ens donen un cop de mà quan ho necessitem. Poder viure en un lloc com el Pallars és genial. És tranquil i els més petits poden sortir i córrer per on vulguin. Però no tot és ideal: has de poder tenir a què dedicar-te i el clima és dur a l’hivern, però la nostra balança al final es decanta per la part positiva.

Tornant a la formació, també has col·laborat en alguna formació federativa. Creus que poden coexistir la reglada i la federativa?

Poden conviure, però necessiten comunicació permanent. Cadascuna ha de tenir molt clar quin és el seu àmbit i aquest no pot trepitjar el de l’altra. Penso que hi pot haver una formació voluntària, però aquesta s’ha de limitar a l’àmbit del club i no pot ser remunerada, com ho marca la FEEC, perquè no hi hagi intrusisme professional. Els qui fan aquests cursos ho han de tenir clar perquè, en el moment que se’ls retribueix, n’hi ha que ho veuen com una sortida i perd tot el sentit. Els instructors voluntaris i els tècnics professionals han de poder conviure amb normalitat, però hi ha d’haver voluntat per les dues parts, que totes dues estiguin conformes amb la seva posició.

Hi ha més consciència d’anar a la muntanya amb formació?

Queda molta feina per fer. Quan hi ha un accident, la reflexió que s’acaba fent és que la formació que han rebut els accidentats els ha estat de gran ajuda, però tots creuen que necessiten seguir formant-se. En general, la gent dedica pocs recursos a la formació i de seguida es vol aventurar en terrenys que li queden grans. Malauradament, molts cops en tornar de l’activitat se’n fa una valoració molt positiva quan, si es fes més autocrítica o s’estigués més format, segurament seria: “Avui he jugat moltes cartes malament i he salvat la vida. No sempre tindré aquesta sort”.

Quina solució hi ha?

Potser s’haurien d’ensenyar més accidents pels mitjans de comunicació perquè la gent es conscienciés. Sobretot cal fer molta més pedagogia i insistir en la formació i la seguretat. Al final el que es vol és que la muntanya sigui un lloc segur i molts dels accidents passen pel factor humà: la gestió i les decisions que ha pres la persona.

Hi ha prou oferta formativa?

Crec que sí. Tot i que soc crític, penso que hi ha molta formació disponible. Cada vegada més persones busquen formar-se, però moltes vegades es queden en el detall. Per exemple, en nivologia o rescat, fan un cap de setmana de formació i creuen que han après tot el que necessiten saber. No aprofundeixen ni fan una formació continuada.

Ets també director del Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya. Com funcioneu?

El mes d’abril fem unes proves d’accés per seleccionar els nois i les noies que formaran el Centre la temporada següent. Ara mateix tenim 23 joves d’entre 14 i 22 anys. Ens trobem cada dos caps de setmana de setembre a maig i fem treball tècnic de progressió i formació en seguretat, orientació, nivologia, etc. Al llarg de la temporada realitzem tests per valorar la forma física dels esportistes i ajudem a fer la selecció dels joves per a les seleccions catalana i espanyola. Tot això ho fem entre l’Ignasi Andrés, el Nil Cardona i jo, i de tant en tant agafem un tècnic extra que ens ajuda a fer alguna sessió específica.

És un pas previ a la Selecció?

El cicle lògic és que els joves s’iniciïn en l’esport i la competició dins dels clubs. Quan l’esportista ja té un període d’experiència en competició, encara que sigui un any, aconsellem que intenti accedir al Centre. Aquí se’l tecnifica fins als 20 o 22 anys, quan ja està treballant a alt nivell en categoria sub-23. Tenim la sort que Catalunya disposa de molt bon planter. Molts dels esportistes del Centre formen part de la Selecció Catalana; a més, uns quants d’ells participen a les copes del món i alguns van ser seleccionats per als mundials del març passat a Suïssa. La veritat és que estem molt contents amb el grup d’aquest any. Des dels clubs ens arriben joves molt ben iniciats i això ajuda que arribin esportistes de nivell a les seleccions.

Hi ha relació després amb el club?

Els nanos continuen corrent pel club. Als campionats de Catalunya, per exemple, no corren pel Centre, sinó que ho fan per la seva entitat. A més, ens agrada mantenir el contacte amb els clubs que aporten joves i de tant en tant fem sessions conjuntes amb esportistes que no estan al Centre. Ens agrada cuidar la relació.

Per acabar, de la teva professió què t’agrada més: guiar o formar?

Depèn de la sessió de formació o del guiatge que em toqui. Potser si tingués més clients exclusius em dedicaria més al guiatge, però també m’agrada molt ensenyar, per això ho faig al Centre de Tecnificació i a l’Institut de la Pobla. De moment estic molt content de realitzar les dues coses i gaudeixo molt fent-les.