Oriol Baró

Hi ha un alpinista i guia de muntanya de Taüll que l’estiu passat va liderar l’intent (frustrat pel mal temps) d’obertura del pilar sud del Gasherbrum IV. Ho ha escalat tot a la Patagònia, ha obert vies d’alt compromís als Andes i a l’Himàlaia i ha realitzat grans ascensions hivernals als Pirineus i als Alps. És deixeble de Jordi Corominas i aconsegueix realitzacions prestigioses amb altres membres capdavanters de l’alpinisme català com Toralles, Padrós o Cararach. Tots aquests factors només ens poden guiar a un resultat: Oriol Baró.

Text: Joan Jover / Fotos: Col·lecció Oriol Baró

Vaig tenir el plaer de fer una entrevista a l’Oriol, també per a Vèrtex, l’any 2004. Aleshores ell tenia 24 anys i ja comptava amb ascensions de pes, com l’Arlaud-Souriac del Vinhamala en solitari, el couloir nord dels Drus, Exocet del Cerro Standhardt, una primera al peruà Huaguruncho, etc., muntanyes grans i allunyades que abordava amb estils lleugers i ràpids. Un perfil tan interessant com poc habitual a casa nostra. Fill de la vall de Boí, havia crescut envoltat per cims i neus que al principi només eren un decorat quotidià. La passió es desvetlla amb l’excursionisme. Acompanyant el seu padrí comença a mirar allò que abans només veia… Després ve l’esquí. Als 16 anys s’atreveix amb la roca i aviat també amb el glaç: l’alpinisme.

Ens retrobem després de tots aquests anys. Extravertit i xerraire com sempre, més prim després de les recents “vacances” al Karakoram, es manté plenament actiu en el terreny esportiu i ha esdevingut guia de muntanya (UIAGM) en l’àmbit laboral. Sorprèn la quantitat extraordinària de grans ascensions que ha acumulat i com no s’ha deixat atrapar per l’especialització. Destacar és difícil, però encara més quan es toquen tants instruments. Pel que fa a la filosofia de l’activitat, transmet un discurs madur i clar. És conscient del caràcter que ha volgut imprimir a la seva trajectòria i es reconeix hereu de l’alpinisme tradicional. El valor del seu patrimoni alpí es mesura en una barreja estimulant de dificultat, compromís, austeritat, descoberta i lleugeresa. L’Oriol, i altres que com ell fomenten aquest esperit d’autenticitat de la muntanya, són un referent positiu, fins i tot necessari en temps com els nostres tan marcats per l’aversió al risc i el culte al cronòmetre.

Fa poc heu tornat del G-IV on teníeu previst el pilar sud, encara pendent d’escalar…

El G-IV sempre l’he tingut al cap perquè és una muntanya d’estètica extraordinària i on Bonatti, que per mi és un referent, hi va protagonitzar un episodi remarcable. Fa uns anys ja hi vam realitzar un primer intent, extremadament lleuger i assumint-hi riscos molt importants, amb en Jordi Corominas. Enguany hi hem tornat un equip de quatre i amb més recursos. Fins i tot vam portar una mica de corda fixa per equipar fins als 7.000 metres. Tothom va respondre i teníem bones opcions d’èxit, però el mal temps ens va obligar a renunciar abans de l’atac final. Camí de casa vaig pensar que no tornaria al G-IV, però els patiments ja estan mig oblidats i el projecte és prou atractiu com per no descartar-lo del tot.

La roca, quan és bona, està equipada i fa bo, pot ser una activitat lúdica. Però l’alta muntanya és més dura… D’on treus la motivació després de tots aquests anys? Què t’empeny a assumir el sacrifici de riscos i bivacs?

Igual que tu, Joan, la meva feina és a la muntanya i com bé dius no sempre es gaudeix tota l’estona fent alpinisme. Però la varietat de disciplines que podem practicar, tant treballant com per plaer, fa que sempre trobi una motivació a les muntanyes de casa o seguint la meva passió per la descoberta de llocs nous. Tinc poca mandra a l’hora d’agafar un avió que em transporti a un massís desconegut; i un cop situat al peu d’una muntanya gran, que potser l’he vista en un viatge anterior o que m’ha descobert la foto d’un amic, ja no em plantejo fer marxa enrere. Em sobra motivació per molts anys. El que sí em costa és motivar-me per buscar com finançar les expedicions més cares…

La teva generació potser és la primera a Catalunya que als Alps o en massissos llunyans va més enllà de les clàssiques difícils per abordar directament les difícils, clàssiques o no.

Ho veig com una evolució natural de les mentalitats i dels materials. També de les tècniques, com el dry tooling d’escola portat a la muntanya, que permet evolucionar amb més eficàcia en terreny mixt. En el meu cas, per exemple, he fet quatre vies a les Jorasses, entre elles la Bonatti en el dia i a l’hivern, però no he fet ni la Cassin ni el Linceul. També m’agraden les clàssiques, tot i que quan les repeteixo procuro afegir-hi algun element de dificultat com el fet d’anar-hi a l’hivern. Aprofito per dir que m’han costat més ascensions com el Diedre jaune o la Despiau-Luquet de la Pica Longa que les vies de les Jorasses. En aquest sentit voldria reivindicar els Pirineus perquè l’aïllament i el misteri d’alguns dels seus itineraris impliquen un grau de dificultat que als Alps es veu minvat per la gran informació que pots trobar. Als Alps hi anem quan sabem que allò que tenim al cap està bé i portant una bona ressenya. Als Pirineus sovint hi anem a provar i poc documentats. També m’ha ajudat l’experiència patagònica: que hagis sortit ben parat d’escalades en condicions tan dures et dona confiança per a allò que et puguis trobar aquí.

Has anat molt a la Patagònia. Diria que ets una mena de Salvaterra català. Com vas dissenyant el teu calendari de sortides?

Vaig programant projectes segons el temps lliure disponible, costos, companys, objectius… Els costos condicionen especialment. Nosaltres tenim temps, però no recursos; i jo no em moc bé a nivell d’empreses per demanar suport econòmic. Durant un temps la Patagònia va ser l’elecció perquè és una destinació relativament econòmica i també perquè aleshores ajudava a casa i a l’hivern (l’estiu austral) la feina baixa. També perquè m’hi sentia especialment còmode pel tracte amb la gent i fins i tot hi vaig tenir una relació de parella. Però també s’ha de dir que, des de l’arribada d’Internet, la Patagònia ha canviat molt, té menys aventura. Ara la gent no espera als campaments base mirant el cel. Vius a baix i quan donen bona meteo surts perquè el bon temps et trobi ja escalant. La clau és l’estratègia, i jo em considero més bon estrateg que bon alpinista. Aquest és un dels secrets dels meus èxits a la Patagònia. De tota manera, tinc força oblidades aquelles muntanyes perquè ara treballo més a l’esquí i em toca buscar activitats de primavera i estiu.

Com valores l’evolució de l’alpinisme a Catalunya en aquestes dues dècades que l’has viscut sobre el terreny i al màxim nivell?

Haig de dir que no aprecio una evolució remarcable. Es van fent vies difícils als Alps, de les que es tenen moltes referències i quan se sap que estan bé, però objectius més d’aventura, res. Des dels vostres Bhagirathi, Huascarán, Annapurna o Makalu, no s’ha anat gaire més enllà. Potser el nostre G-IV, si l’haguéssim fet, sí que hauria estat un salt qualitatiu respecte als anys 80 i 90. Similar en envergadura, però més difícil tècnicament.

Què determina la dificultat en terreny d’alta muntanya?

Sobretot el compromís: la dificultat per retirar-se o rebre ajuda externa. Ara està de moda defugir el risc i que et puguin treure de qualsevol lloc, però en algunes ascensions o entorns aïllats això no és així. Després del compromís vindrien els perills objectius com els despreniments de roca i gel. Són amenaces que no pots controlar. Els accessos també condicionen la dificultat global. Si només per arribar al peu d’una muntanya ja has de donar molt de tu, físicament i logísticament, imagina com afrontaràs l’ascensió…

El futur de l’alpinisme, també de l’escalada tradicional, ha de passar per l’estil?

Sens dubte, el gir que nosaltres li podem donar és l’estil. En algun moment ha valgut tot, però no es tracta d’això. El futur és superar més dificultats amb menys recursos, com per exemple progressar amb estil alpí allà on es va pujar amb estil pesat. Nosaltres l’any passat vam repetir l’esperó del Huantsan en un atac alpí de cinc dies i s’havia obert amb cordes fixes, molta gent i durant un mes a la muntanya. També s’ha de dir que encara queden grans parets pendents d’escalar. Hi ha camp per córrer mantenint un estil net.

Fa poc heu obert Grande beau a Sant Gervàs, una via que sembla difícil i en un lloc poc visitat. Com veus la saturació i el creuament d’itineraris en parets conegudes? Per altra banda, ens falta cultura de l’activitat? De tant parlar de tècnica o demanar-nos respecte per la nidificació, ens hem oblidat d’altres valors i de la tradició de l’escalada?

Penso que hi ha un desconeixement força important dels orígens i l’evolució de l’activitat. Molta gent passa del rocòdrom a la roca sense comprendre què comporta el fet de la muntanya en general. El problema dels creuaments diria que és més un fenomen de la vostra generació, de llocs com Vilanova o Terradets i per la moda d’aquells anys de vies muntades per dalt. Ara mateix això ja està més estipulat, per exemple a Mont-rebei, Ordesa o, sobretot, Peña Montañesa, que són els santuaris alpinístics de roca que ens queden més propers. Són llocs on s’escala dificultat sense equipament fix. També destacaria corrents com la d’escalada tradicional. Encara que en ocasions es vegin com “talibans”, penso que han ajudat a posar les coses més a lloc i que es moderi l’ús del trepant. Igualment caldria més divulgació de cultura de l’escalada des dels mitjans del sector. A les revistes només surten novens amb parabolts i curses de muntanya. En una revista anglesa no veuràs mai una portada d’esportiva o algú amb una granota de plomes pujant per una corda fixa. Aquí la cultura de la muntanya és molt limitada.

Ets guia de muntanya (puntualitzem que UIAGM perquè ara tothom s’autoanomena guia) des del 2006. Com viu l’ofici un guia dels Pirineus sud? Què hauríem d’incorporar de la tradició dels països alpins?

El que més costa és que la gent tingui cultura del guia, que entengui que aquesta és la figura que li aporta seguretat. Ara treballo molt amb client britànic i els d’allà, si no ets guia UIAGM, no et volen. És el que dèiem abans, falta cultura de la muntanya. La consciència ha de venir d’una evolució lògica: de petits fent alguna activitat de muntanya amb l’escola, de més grans les raquetes de neu amb un guia acompanyador o un curs d’escalada amb un tècnic o un guia; i al final, si sorgeix, l’alpinisme amb un guia. Ara l’única regulació davant l’intrusisme és que les companyies asseguradores exigeixen acreditació de formació reglada. En el meu cas actualment compagino el guiatge, principalment a Catalunya, amb la formació.

Cal que l’ofici arribi més a la societat? Les recomanacions de seguretat a la muntanya acostumen a venir d’esportistes mediàtics, bombers o institucions del món associatiu. Però als països alpins els guies UIAGM apareixen com la primera veu autoritzada en muntanya tècnica.

Totalment d’acord. Per aconseguir un veritable reconeixement també cal que els mitjans es facin ressò de la figura. No pot sortir un bomber dient que la causa de l’accident ha estat el material inapropiat i ja està. No es tracta només del material. Cal algú que ajudi a triar-lo i que expliqui com utilitzar-lo. El guia és qui pot parlar de seguretat, és la seva feina. Als Alps, on ens porten 200 anys d’avantatge, això ho tenen molt clar. A la vall de Boí patim aquesta mancança institucional. Durant la primavera, al Contraix no paren de venir helicòpters per accidents. Als Alps posarien algú a baix per verificar que la gent sàpiga què fa o que vagin acompanyats per un professional.

Per cert, segueixes alguna rutina d’entrenament o escales tant que no tens temps d’entrenar?

Bàsicament escalo. Segueixo rutines d’estiraments en bona part com a estratègia de recuperació de lesions. Només entreno específicament quan tinc un objectiu proper.

Hi ha ascensions que deixen un regust especial i no sempre són les més dures i difícils.

 Sí, en el meu cas el Diedre jaune del Vinhamala. És una de les ascensions més exigents que he fet mai, amb condicions dolentes, neu pols sobre la roca i on ho vaig haver de donar tot com a alpinista. Una altra va ser la Ginat de les Droites, en principi clàssica però que vam trobar molt seca i amb mixt de gran dificultat. També la Desmaison-Couzy de l’Olan, de la qual teníem molt poca informació i que ens va semblar especialment seriosa.

Desmaison, Bonatti… Alpinistes excepcionals i grans divulgadors. Algun alpinista o llibre que t’hagi influenciat especialment?

Rotundament Bonatti. I també el meu mestre, en Jordi Corominas. Sempre recordaré quan vam anar junts a les Jorasses. Preparant el material, una mica tens per l’envergadura de l’objectiu, li vaig preguntar si calia que portéssim termo o fogonet. Ell es va limitar a mostrar-me una ampolla de plàstic amb mig litre d’aigua… És el que vam dur per subsistir, una mica d’aigua i algunes barretes.