La clau perquè els pobles del Pirineu subsisteixin és diversificar les seves activitats
Normalment el protagonista de l’entrevista principal de Vèrtex és un personatge relacionat directament amb el món de la muntanya. Tot i no ser el cas d’aquest número, no us espanteu. Estem convençuts que si llegiu aquest interviu amb atenció, quedareu atrapats per les respostes d’en Pep Coll.
Poc més d’una hora separa el trajecte de Barcelona a Lleida en els trens ràpids de nova generació. Un temps suficient per acabar d’ordenar les idees de cara a la cita que tinc amb Pep Coll. El conegut escriptor d’origen pallarès, autor de diverses obres on la muntanya, i sobretot el Pallars, és part fonamental del seu paisatge, m’espera a l’estació de la capital del Segrià, on mantenim una agradable conversa. Per a mi és tot un repte entrevistar un escriptor. Si, a més a més, és un profund coneixedor de la gent i dels costums del Pirineu, el repte es multiplica. No espereu una entrevista exclusivament de temàtica muntanyenca. Amb en Pep Coll hem parlat de la seva vida, de les seves creences, del Pallars i del Pirineu. Del paisatge, de la gent. Del passat, del present i de com creu que serà el futur.
–Tot i que de manera molt general, fes-nos cinc cèntims de la teva vida.
–Sóc fill del Pallars Jussà. Concretament de Pessonada, un petit poble situat a la faldes de la serra de Boumort. El meu pare era del mateix poble i la meva mare de les Iglésies, a la vall de Manyanet.
–De què es vivia a Pessonada?
–De l’agricultura i la ramaderia. Tradicionalment s’havia conreat la vinya, fins a l’arribada de la fil·loxera, a principis del segle XX. Després del desastre se’n va tornar a plantar amb vinya americana, però només per al consum familiar. A casa meva, per exemple, teníem oliveres i un ramat d’una cinquantena d’ovelles. Combinant l’oli amb el bestiar podíem tirar endavant.
–Marxes del poble amb deu anys…
–Me’n vaig anar al seminari de la Seu d’Urgell a estudiar per capellà. Hi vaig estar fins als divuit anys.
–I això de voler ser capellà? Tradició familiar, vocació?
–Vocació. Infantil, naturalment. També hi influïa l’ambient del país. En una època en què hi havia una mena de restauració catòlica, la religió tornava a ocupar un paper important, sobretot en els pobles. Quan era molt petit, deia que de gran jo volia ser Rei Mag. Quan els Reis se’n van anar a l’aigua, la religió va substituir aquell primer ideal infantil. A part que t’assegurava el Cel, admirava el capellà del poble, un home jove i modern, amb un sis-cents. Era un model, l’heroi del poble.
–I després del seminari, què?
–Als quinze anys vaig començar a tenir seriosos dubtes. Als divuit vaig deixar el seminari i me’n vaig anar a estudiar filosofia a la Universitat de Barcelona. Pensava que la filosofia em respondria moltes preguntes que la religió ni la filosofia escolàstica no m’havien solucionat. Però tampoc va ser així. Quan vaig acabar la carrera, vaig tornar a la Pobla de Segur com a professor de Secundària. Era el setembre del 75, tres mesos abans de la mort de Franco.
–Una nova etapa a la vida de Pep Coll…
–Vaig començar a valorar el Pallars. Després de passar uns anys fora, vaig veure d’una altra manera el meu petit país on havia nascut. Del 1975 al 1980 van ser anys molt intensos. Una època de redescoberta de la llengua, tot i que a la Universitat ja havia estudiat llengua catalana com a matèria optativa. En tornar a casa, vaig valorar la llengua pròpia, la que havia parlat sempre a casa i al poble sense donar-li cap importància. Al col·legi de la Sagrada Família de la Pobla, on impartia classes, hi venien alumnes de pràcticament tot el Pallars. Va ser precisament llavors, fa més de trenta anys, quan vaig començar a interessar-me pel dialecte pallarès i les llegendes. i també quan va néixer la meva passió per escriure. El procés fou lent. Primer articles i finalment el primer llibre, Quan Judes era fadrí i sa mare festejava, de l’any 1986, un recull de rondalles i llegendes del Pallars. De fet, repassant la meva trajectòria intel·lectual, et diria que vaig passar dels ideals religiosos als grans sistemes filosòfics, és a dir, al món de les idees; i de les idees a les paraules. A les paraules maltractades de la tribu. També és en aquesta època quan neix la meva passió pel món de la muntanya i l’excursionisme en general.
–Avancem una mica en el temps, si et sembla…
–Després de cinc cursos en aquest col·legi homologat de la Pobla (on, per cert, hi vaig aprendre més que a la Universitat), vaig aprovar oposicions de professor de llengua i literatura catalanes i me’n vaig haver d’anar a Lleida, a l’Institut Màrius Torres. De primer me n’hi vaig anar de mala gana. Després no tant. De la plana estant, les muntanyes es veuen d’una altra manera… Per escriure sobre un territori que ja coneixes, potser és millor fer-ho amb una mica de distància.
–Com a pallarès i com a estudiós de la llengua, penses que hi ha un sol dialecte pallarès o en són diversos?
–A tota la geografia lingüística òbviament hi ha diferències, però la unitat dels dos Pallars és indubtable. Des de l’època dels comtes del Pallars hi ha hagut intercanvis entre el Pallars Jussà (sud) i el Sobirà (nord). Els comtes tenien terrenys als dos Pallars. El Sobirà necessitava productes com ara l’oli o el vi que tan sols collien al sud. i al revés, la gent de baix necessitava les pastures del nord per amuntanyar el bestiar els mesos d’estiu. En termes generals, es pot parlar d’un dialecte pallarès que al sud començaria al Montsec. D’altra banda, l’intercanvi social entre tot el Pallars es feia sovint a través de les dones. Les dones de la conca de Tremp sovint eren muntanyeses. Com que a la gent de la muntanya els interessava tenir un contacte amb la gent de baix, ho feien a través de la dona. El poble on es casava es convertia en el lloc d’intercanvi. De retruc, s’evitava l’endogàmia. Aquests contactes comercials i socials fan que es pugui parlar d’una certa unitat dialectal pallaresa, avui ja molt discutida perquè la parla ha anat llimant diferències. La parla és un organisme viu que canvia contínuament.
–També ets un apassionat de les llegendes del teu territori. No hi havia cap recopilació d’històries tradicionals relacionades amb el Pirineu?
–Hi havia molt poca cosa publicada. Consultaves la Rondallística de Joan Amades i veies que del Pirineu occidental no s’havia recollit gairebé res. Les recopilacions s’havien fet només al Pirineu oriental. En tradició i cultura material, en canvi, cal destacar el treball de Ramon Violant i Simorra (1903-1956), un etnògraf que va escriure una obra molt important per a l’antropologia pirinenca: El Pirineo español (1949). És el primer que parla, juntament amb Julio Caro Baroja, del Pirineu com una unitat cultural antropològica. Violant, nascut a Sarroca de Bellera, va ser un autodidacta. En els anys de professor a la Pobla vaig començar a interessar-me pel món tradicional del Pallars. Sobretot el de les llegendes perquè són les narracions que estan més arrelades al territori. Els meus alumnes –n’hi havia de totes les valls– em portaven de casa paraules i històries antigues. La meva vocació literària va néixer precisament de recollir llegendes que després redactava.
–Com es fusiona literatura amb un món, tradi- cionalment oral, com és el de les llegendes?
–No és tan senzill com sembla. Primer s’ha de fer un treball de camp i després intentar que el material recollit, sovint a fragments, tingui unitat narrativa. També s’ha de trobar el to.
–Has estudiat al seminari. Tens la llicenciatura de filosofia. Has estat fins fa ben poc professor de llengua i literatura. I ets escriptor. Algun nexe d’unió?
–Bona part dels sistemes filosòfics són, al capdavall, només literatura. Hegel és literatura fantàstica, per a mi. La teologia també ho és. Aquesta és la conclusió a què he arribat, després de molts tombs. La Bíblia, sense anar més lluny, és un recull de llegendes dels sacerdots jueus en una determinada època relativament tardana, aproximadament del segle v a. C. És una obra que es basa en la cultura popular, en el relat d’herois mitificats. Literàriament, sobretot alguns dels seus llibres, tenen molta qualitat. Però res més.
–Ja fa dos anys que t’has retirat d’impartir classes. Durant el temps que vas fer-ho, et consideraves més escriptor o professor?
–Les dues coses. En un moment donat em vaig plantejar si deixava l’ensenyament i em dedicava només a l’escriptura. En català és difícil, però amb col·laboracions a la premsa i altres feinetes te’n pots sortir. Però no ho vaig fer. Primer, perquè m’agrada molt la docència. També perquè escriure és una feina molt solitària i si no et relaciones amb les persones en altres activitats, et pots tornar un salvatget. La relació amb la joventut i els companys de feina sempre m’ha agradat molt. A més, dedicant-me a l’ensenyament podia permetre’m el luxe d’escriure el que volgués i no haver de treballar per encàrrec. Vaig optar per escriure menys, però el que jo volgués i quan em vingués de gust.
–Canviem una mica de registre. Passem a la teva “passió” muntanyenca i excursionista.
–Quan treballava a la Pobla, vaig començar a fer sortides a la muntanya amb una entitat excursionista de Tremp, la Societat Amics de la Muntanya. Després, a Lleida, sortia gairebé cada cap de setmana amb el Centre Excursionista de Lleida (CEL). Més tard, després de casar-me i néixer la meva primera filla, vaig deixar- ho una mica, tot i que encara continuo sortint de tant en tant.
–I neix la teva amistat amb en Feliu Izard, el pare de la popular cursa de muntanya de la Cuita el Sol. De fet la cursa es basa en un relat teu.
–Exactament, en el relat titulat “L’home que corria més que el Sol”, integrat dins del recull L’edat de les pedres (1990). La història que s’hi explica es féu realitat el 12 de juny de 2004, la data de la primera edició de la cursa. Tot plegat fou possi- ble gràcies a l’enginy i l’empenta d’en Feliu Izard, l’autèntic creador i alma mater de la Cuita. En el conte original, Malpui està inspirat en Pessonada. Però és clar, per dissenyar-hi una cursa en Feliu va pensar que seria millor triar Àreu i el Monteixo, a la capçalera de la vall Ferrera (Pallars Sobirà). i tot i que el pare de la criatura és en Feliu, el CEL sempre s’hi ha implicat molt.
–Tu també t’hi has implicat i continues fent- ho. Hi participes fins i tot.
–Sí. Hem creat un ritual al voltant de la cursa. Cada any hi col·laboro amb un discurset als corredors abans de la sortida. Alguns anys també he corregut i he arribat abans que l’ombra al cim del Monteixo! De fet, però, una de les coses que més m’agrada de la Cuita és com se l’ha fet seva la gent de la vall Ferrera. La vall s’hi ha implicat a fons i la corren molts pallaresos. Ja és com una festa tradicional.
–Com a estudiós del Pirineu, com veus els canvis que s’han viscut en bona part dels pobles de la serralada?
–S’hi ha viscut un canvi cultural, social i econòmic inevitable, tot i que s’hauria pogut moderar i orientar d’una altra manera. Molta gent va viure el procés de despoblació dels pobles de manera dramàtica. A vegades el procés va ser una mica campi qui pugui, sense cap orienta- ció. El drama s’hauria pogut almenys moderar si fóssim un país normal. Te n’explico un que vaig viure’l de prop: més amunt de Pessonada hi havia un poble, Herba-savina, avui despoblat, dins la Reserva de Caça del Boumort. L’any 1964 ICONA va comprar el poble per plantar-hi pins. Hi havia una casa que no se’n volia anar i l’Estat els va fer la vida impossible perquè marxessin. El drama que es va viure va ser molt dur, especialment a principis dels anys setanta.
–La situació actual com la veus? S’ha anat a millor amb el turisme?
–El principal problema que hi veig és que s’aposti pel monocultiu. És a dir, que només es potenciï un sector. Tens l’exemple de la Val d’Aran. Molt bé, funciona gràcies al turisme, però si algun dia falla, què? A Cabdella (a la vall Fosca), el projecte de l’estació d’esquí ho havia de salvar tot, de la mateixa manera que ho havia de fer la companyia hidroelèctrica a principis del segle XX. i tots sabem com ha acabat tot… La clau per subsistir és diversificar les activitats. Malament si els pobles del Pirineu només pensen en el turisme. Et falla i ja has begut oli.
–Llavors quina creus que pot ser la solució?
–Penso en petites fàbriques de transformació de matèries del país. No pots competir produint blat o vi a l’engròs, però sí que pots fer-ho amb productes de qualitat. Penso també en la ramaderia, és clar. El que no pots fer és fiar-te tan sols d’una font.
–I quan veus que la vall de Boí, abans aïllada del món, ara és una important destinació turística per ser declarada Patrimoni de la Humanitat, quina reacció et provoca?
–En principi positiva sempre que no s’agafi, com ja he comentat, com un monocultiu. S’hi destinaran més recursos, serà coneguda arreu del món i hi vindrà més gent. Que vingui gent està bé, sempre i quan es reguli el turisme i la manera com incideix i transforma els pobles.
“Per escriure sobre un territori que ja coneixes, potser és millor fer-ho amb una mica de distància”
“Em sembla increïble que moltes vegades s’inventin mercats medievals i, en canvi, no es potenciï la cultura popular”
–Canviem de terç, si et sembla. Vas participar a Lleida en l’acte inaugural del passat Congrés Excursionista Català, on vas pronunciar un discurs brillant, ple d’ironia. Com veus l’evolució de l’excursionisme en general?
–Malament si no hagués evolucionat. Vas a la muntanya a fer salut, tant física com espiritual. Anar a la muntanya és com un cert retorn al paisatge real. Avui en dia hi comença a haver un cansament del que és virtual. Passa una mica com a la revifalla del teatre i de l’òpera. Vint anys enrere aquests espectacles es consideraven caducats. Després va resultar que es tancaven sales de cinema i s’obrien teatres. No fas mai la mateixa excursió. Per molts cops que repeteixis l’itinerari, l’excursió sempre és diferent. Mai no veus el mateix paisatge. Potser sí que està tirant molt la faceta “esportiva” de l’excursionisme, però tot hi cap. Molta gent va senzillament a passejar, fa sortides en família. La muntanya, i especialment el Pirineu, és interessant des de molts punts de vista. Pensem en els orígens de Catalunya. Sobretot des de Barcelona sovint s’ha oblidat que els orígens del país vénen del Pirineu, de l’Edat Mitjana. Quan vas al Pirineu, per tant, no només hi vas a caminar, sinó també a veure-hi cultura: des del monument romànic al poble abandonat. A una determinada intel·lectualitat urbana li ha interessat vendre més els orígens mediterranis que els pirinencs. Imagina’t que l’any 1992, durant la celebració dels Jocs Olímpics, les pintures romàniques al fresc del MNAC (úniques al món) no es podien visitar perquè el museu estava en obres.
–Parlant d’art, què penses del fet que les pintures del romànic de Boí i Taüll siguin al Museu Nacional d’Art de Catalunya i no a l’emplaçament original?
–Gràcies al trasllat es van poder salvar i quedar-se al país. En el seu moment va ser una mesura del tot encertada. Pensa també que les pintures va comprar-les la Junta de Museus, que amb els diners al poble de Taüll van fer un molí. Per tant, no s’ha d’oblidar el moment històric. Fer aquest tipus de trasllats actualment ja és més discutible. Avui hi ha sistemes de seguretat perquè les imatges es puguin quedar al lloc. Hi ha hagut casos en què els capellans s’han emportat al museu diocesà imatges que encara tenien culte. Imperdonable.
–Penses que hi ha d’haver limitacions i regulacions a l’alta muntanya i en espais protegits?
–N’hi ha d’haver. Si no, el territori quedaria destrossat. Una altra cosa és el repoblament. Et parlo del cas del Boumort, per exemple, que conec prou bé. Allà es van portar cérvols quan mai n’hi havia hagut. La gran quantitat de voltors que hi ha també és problemàtica. Abans que es declarés la reserva n’hi havia, però ni molt menys la quantitat que hi ha ara. Si no els porten menjar a vegades fins i tot han matat vedells acabats de néixer. S’hauria d’intentar lligar la gent al territori i és una cosa que quan es va declarar Boumort espai protegit malauradament no es va fer. La gent els feia nosa. Tinc la impressió que els feia més gràcia una sargantana que les persones.
–Què penses de la reintroducció de l’ós?
–L’ós és un animal magnífic, el tòtem dels boscos pirinencs. La vaca, en canvi, és l’animal totèmic del corral. Però no veig gens clara la seva reintroducció. Avui en dia les circumstàncies no són les mateixes que quan hi havia una població abundant d’óssos. El Pirineu està massa civilitzat. L’animal ja no pot viure com vivia abans. Com que penso que s’hauria d’incentivar la ramaderia tradicional i ajudar els pagesos, veig difícil la convivència.
–Parla’ns una mica dels teus darrers projectes…
–Actualment estic treballant com a assessor cultural en una sèrie de televisió titulada Gran Nord. Es tracta que el món pirinenc aporti saviesa antiga, una visió diferent, però a la vegada útil, al món urbà. També estic escrivint una mena de guia dels indrets mítics i llegendaris dels Pirineus. Llocs que han generat llegendes fantàstiques, com ara trobades de bruixes, co- ves d’encantades, congostos diabòlics… Vaig fer-ho a la Guia dels indrets mítics i llegendaris del Pallars Sobirà, editada l’any 2010 per París Edicions. Es tracta de fer una relació bastant exhaustiva d’aquests indrets, que per altra banda solen estar situats en raconades magnífiques, molt sovint excel·lents miradors. És un treball que em va encarregar el Consell Comarcal del Pallars Sobirà. Actualment estic acabant la guia de l’Alta Ribagorça, concretament de la Ribagorça Romànica, un territori a cavall d’Aragó i de Catalunya. Hi ha els indrets culturals amb un interès històric i artístic. i els indrets naturals, com cims, coves, ponts, congostos. Els ajuntaments, institucions i entitats haurien de considerar aquests indrets que han generat fantasies, com a llocs a protegir. Em sembla increïble que moltes vegades s’inventin mercats medievals i en canvi no es potenciï la cultura popular.
–Algun lloc on es plasmi en bona mesura tot això?
–El Turbó és l’Olimp de les bruixes. És una muntanya magnífica i desconeguda, com bo- na part del Prepirineu. De fet els indrets fantàstics abunden més al Prepirineu que al Pirineu perquè es troben més propers als pobles.
–Anem acabant. Una petita lliçó teòrica: com s’escriu una llegenda?
–En primer lloc no s’ha d’oblidar que la llegenda és una narració oral i, per tant, una petita píndola narrativa. En ser de tradició oral, havien de ser curtes, per poder retenir-les fàcilment a la memòria. En redactar-la no la pots allargassar afegint-hi elements de la teva collita perquè la desgraciaràs. No és tan senzill com sembla redactar una llegenda…
–Per últim, voldria acabar l’entrevista amb una bateria de preguntes en les quals et demanem respostes concretes. Un animal:
–La perdiu roja.
–Un arbre.
–El bedoll.
–Un personatge històric lligat als Pirineus.
–El comte Henry Russell.
–Una novel·la de temàtica muntanyenca.
–La muntanya màgica, de Thomas Mann.
–Un racó del Pirineu per perdre-s’hi.
–La vall de Nyiri, a les valls d’Àneu.
–Un cim.
–El Montardo.
TEXT: Josep Llusà
Flaix…
PEP COLL MARTÍ
(Pessonada, 1949)
Llicenciat en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Catedràtic de Llengua i Literatura catalanes a l’Institut Màrius Torres de Lleida.
Les seves novel·les més conegudes: La mula vella (Empúries, 1989), El segle de la llum (Empúries, 1997), L’abominable crim de l’Alzina Graells (Empúries, 1999), El salvatge dels Pirineus (premi Sant Joan 2005; Edicions 62, 2005) i Les senyoretes de Lourdes (premi Sant Jordi 2007; Proa, 2008).
Obres més “excursionistes”: Muntanyes Maleïdes (Empúries, 1993), Viatge al Pirineu fantàstic (Columna, 1996) i Per les valls on es pon el sol (Edicions 62, 2002).
La seva novel·la juvenil Què farem, què direm? (premi Gran Angular 1991; Cruïlla, 1989) s’ha convertit en un best-seller com a llibre de lectura a l’ensenyament secundari. En 20 anys se n’han fet 30 edicions.
Autor de guions d’espectacles tradicionals que es representen anualment: La morisca de Gerri (Gerri de la Sal), Miracles de Santa Maria d’Àneu (Esterri d’Àneu) i La venda del Sobrany (Salàs).