Encara hi ha cerdans que veuen els excursionistes com gent estranya
Si hi ha algú que ha viscut l’evolució de l’excursionisme cerdà és l’Alfons Brosel. Ha recorregut el Pirineu de cap a cap. Des del 1995 publica guies d’excursions i escriu articles en revistes com El Mundo de los Pirineos i Pyrenaica. En aquests darrers anys s’ha aventurat en el món de la literatura i ha obtingut els primers guardons dels premis Carlit 2010 i 2011 en els Jocs Florals de Cerdanya, a Alp. Inquiet com és, ple d’il·lusions i de projectes, l’Alfons té encara moltes coses a dir i per fer.
Parlar amb l’Alfons no és per a mi cap problema. A la Cerdanya tots vivim a prop. Com que ell està prejubilat i disposa de temps -l’envejo sanament-, quedem un matí assolellat de mai al Consell Comarcal de la Cerdanya, on treballo, i anem a passejar per l’estany de Puigcerdà. Allà li faig l’entrevista. Té diversos projectes, entre els quals escriure una novel·la, pujar a l’Etna, trepitjar el cim de muntanyes pirinenques que encara li falten… És una persona inquieta, entusiasta, treballadora, però alhora tranquil·la, serena, amb una ideologia clara de país.
—De quina manera i a quina edat et vas iniciar a la muntanya?
—M’hi vaig iniciar com molta gent jove aquí a la Cerdanya. Als 13 o 14 anys, la primera excursió seriosa que vaig fer va ser sortir de Puigcerdà per anar a peu fins a dalt del Puigpedrós. Després hi va haver una època en què no vaig fer gaire muntanya, fins que ja més gran m’hi vaig dedicar plenament.
—Hi va haver alguna persona que t’hi va motivar?
—Sí, va ser cabdal un ferrer que hi havia aquí a Puigcerdà que es deia Ernest Tàpies. No tan sols em va acompanyar a mi en les primeres excursions per la Cerdanya, sinó que ho va fer amb més joves de la comarca. Estic parlant del final dels 70 i principi dels 80. Des de llavors m’he dedicat sempre de ple a la muntanya. Ara que estic prejubilat tinc més temps per fer-ho.
—Tenint en compte que el moviment excursionista és bàsicament urbà, creus que la gent de la Cerdanya entenia que persones d’aquí es dediquessin a anar a la muntanya per diversió?
—Encara passa avui que, sovint, la gent de la Cerdanya no entén gaire aquesta activitat i veu els excursionistes com unes persones estranyes. Tu vas amb unes cordes d’escalada, t’as- seus en una terrassa de Puigcerdà i et miren malament. Això no passa a Vielha, ni a Benasc ni en altres pobles pirinencs. Abans no cal dir que s’entenia menys.
—En què es diferencia la muntanya cerdana de la resta del Pirineu?
—Els seus trets diferencials diria que són tres. Un és el relleu, més arrodonit. Un altre, per a mi un gran avantatge, és la climatologia, d’influència mediterrània. I un altre és que, tot i no haver-hi pics de tres mil metres, en té uns quants que quasi assoleixen aquesta cota. El Pirineu central és més elevat, més salvatge, més abrupte. El Pirineu occidental és més baix, més verd i més humit. La Cerdanya es troba al mig dels dos: les seves muntanyes són altes, encara que no tan verdes ni abruptes com les del Pirineu central, amb una accessibilitat impròpia de la resta de la serralada.
—Quines excursions recomanaries en una primera visita a la Cerdanya?
—Hi ha una excursió molt senzilla que penso que és indispensable. És al prat de Cadí. Com a passejada és una meravella. D’altra banda, crec que el Carlit, veient-lo com una muntanya amb caràcter, i el seu entorn, amb els nombrosos estanys, és del que hi ha de més bonic a la Cerdanya. Aquestes dues excursions no es poden perdre.
—Quins són els teus records que consideres més importants a la muntanya?
—Per a mi els records més importants tenen molt a veure amb les persones. A part de determinades excursions, acostumo a quedar-me amb les coneixences i amb les amistats que s’hi fan. Això és en definitiva el que en resta. La primera vegada que vaig pujar a l’Aneto mai no l’oblidaré. Em va agradar moltíssim. A més, hi vaig anar dues vegades perquè hi feia mal temps. Hi ha algun pic on també he hagut d’anar dos o tres cops per la climatologia, com el Mieidia d’Aussau. La seva ascensió per les xemeneies sempre m’ha quedat. N’he fet d’altres, moltes, però aquestes dues les tinc al cap.
“Penso que de la muntanya se n’ha de gaudir a poc a poc, a un pas normal”
“El Kílian Jornet ha donat a conèixer la Cerdanya arreu del món”
“L’existència de llops i óssos al Pirineu demostra que el medi és prou salvatge perquè s’hi puguin reintroduir”
—Has sortit en solitari, sempre amb la mateixa colla o has canviat de companys?
—A mi sortir en solitari no em representa cap problema. Com ja saps, té els seus avantatges: hi ha un component de solitud, de recolliment personal. Però també he sortit acompanyat. Normalment he anat canviant de persones. Això no vol dir que oblidi els companys. Sempre els tinc presents, i algunes vegades fins i tot tornen. He seguit temporades amb els mateixos companys i he conegut altra gent nova.
—Quina opinió tens de la competició a la muntanya?
—Per practicar-la jo, no m’agrada, entre altres coses per manca de condicions. La mateixa edat ja condiciona. Penso que a la muntanya s’hi ha d’anar per contemplar-ne el paisatge i per gaudir-ne a poc a poc, a un pas normal. De tota manera no deixa de ser lloable el cas del Kílian Jornet, que el tenim aquí a la Cerdanya i és un fenomen mundial. Ell ha donat a conèixer la Cerdanya arreu del món. Aquest noi en concret, a més, encara que corri ho fa amb humilitat i simpatia amb la resta de les persones. No ho fa amb prepotència ni molt menys.
—El Kílian Jornet va ser guardonat amb el Cerdà de l’any 2010. Quina valoració en fas?
—El premi fa il·lusió perquè és el reconeixement de la comarca on el Kílian ha crescut i s’ha desenvolupat com a persona. La seva trajectòria esportiva és impressionant. Els qui hem fet travesses pel Pirineu ens imaginem què és creuar-lo de cap a cap en vuit dies, fent una mitjana de 104 km cada dia, amb milers de metres de desnivell, passant per congestes, aguantant tempestes… O fer el GR-20 de Còrsega, duríssim, amb tan poc temps. O el circuit del llac Tahoe a Califòrnia. Això té molt mèrit, com també la volta del Mont Blanc. A més, normalment arriba a la meta el primer i sol. No crec que a la Cerdanya tornem a tenir un altre fenomen d’aquestes característiques.
—Quan vas començar a escriure guies de muntanya i per què?
—Al desembre del 94 tu i jo vam pujar a la tossa Plana de Lles i al cim els dos vam començar a parlar d’escriure un llibre de recorreguts per la Cerdanya, perquè l’última guia que hi havia, la de l’Agustí Jolis i la M. Antònia Simó, era del 1957. En el seu moment va ser molt útil, però llavors ja havia quedat desfasada. El nostre llibre, el primer per a mi, va sortir l’any següent, el 95, i es deia La Cerdanya, tots els cims. Se’n van fer dues reedicions i avui encara es ven. El va editar l’Institut d’Estudis Ceretans, i SUA Edizioak de Bilbao el va treure en castellà el 1996. A partir d’aquí, de manera una mica rodada, han anat seguint els altres, els primers escrits entre nosaltres dos i més endavant jo sol.
—Què opines sobre el retorn del llop i la reintroducció de l’ós al Pirineu?
—Penso que d’alguna manera és positiu. Al Parc Natural del Cadí-Moixeró ja fan una ruta guiada per ensenyar les petjades del llop. L’any passat se’n va veure i enguany em sembla que no se n’ha vist. Fins i tot tenen fotografiat un llop albí. Això és bo perquè vol dir que l’entorn rural i l’entorn salvatge són suficientment apropiats perquè aquest animal hi pugui viure. Quant a l’ós, a mi particularment, com a persona aficionada a la muntanya i naturalista, m’agrada que hi sigui. No sé si m’agradaria trobar-me un ós, això ja és un altre tema (riu). Però sé que hi ha molts pagesos i ramaders que hi estan en contra pel mal que pot fer al bestiar. De fet, com que tenen la subvenció tampoc els ha de ser tan problemàtic. Si en molts llocs d’Europa, o també a Astúries o a Cantàbria, hi conviuen, també hauria de ser així al Pirineu, un territori més ampli. En definitiva, que aquests dos animals hi siguin demostra que el medi és prou salvatge i apropiat perquè s’hi puguin reintroduir.
—Què penses de la proliferació d’estacions d’esquí i de l’especulació immobiliària al Pirineu?
—Sobre la qüestió de les estacions d’esquí penso que se n’ha fet un gra massa. Els qui anem a la muntanya ens trobem que moltes vegades ens tallen una pista per passar-hi amb cotxe, on no fem mal a ningú, i en canvi quan fan una estació d’esquí, com que representa que és oficial, es permeten d’anar amb màquines a destrossar boscos. En unes coses filen molt prim i en altres fan el que els sembla. Això quant a les estacions d’esquí. I amb les immobiliàries, a la Cerdanya, com a tot arreu, també se n’ha fet un gra massa. Ara n’estem pagant les conseqüències, de la crisi immobiliària i de la crisi financera. S’ha edificat massa, sobretot de qualsevol manera i malament.
—Les estacions d’esquí nòrdic de la Cerdanya utilitzen els gr i altres senders marcats com a pistes i no s’hi deixa passar ni a peu ni amb raquetes. Com ho veus?
—En principi els GR es van senyalitzar perquè la gent hi passés caminant, no perquè fossin pistes d’esquí nòrdic. Crec que si es fessin les coses una mica bé podrien conviure les dues activitats. Encara que hi hagi una pista d’esquí de fons, si una persona hi passa caminant o amb raquetes curosament per la vora penso que no hi hauria d’haver cap problema.
—Creus que el senderisme per la Cerdanya és una bona manera d’impulsar-hi un turisme més sostenible?
—Sí, jo crec que sí. Precisament penso que de la Cerdanya se’n pot aprofitar molt bé l’entorn i el senderisme és una de les activitats que funciona plenament en altres comarques pirinenques com el Pallars Sobirà o la Val d’Aran, o també la vall de Benasc. El senderisme és una cosa sana i si es regula bé pot promocionar la comarca. El turisme senderista és un dels més sostenibles i sol comptar amb gent que és respectuosa amb el medi. Ara, per sort, s’han senyalitzat molts camins per la comarca, aquests marcats de color taronja (es refereix a la xarxa de Senders de Cerdanya), que són un bon ajut. De tota manera hi manca un impuls institucional, ja que l’Administració comarcal no els promociona prou i els patronats de turisme no s’ho han pres seriosament encara.
—A la Cerdanya s’està posant de moda la marxa nòrdica o nordic walking. Per a tu té alguna relació amb el senderisme?
—És una activitat a mig camí entre l’esquí de fons i el senderisme. Es tracta d’aprofitar els bastons amb una tècnica determinada. També s’ha de dir que avui molts excursionistes porten bastons per moure’s per la muntanya. Abans era impensable veure muntanyencs amb dos bastons. Com a molt en veies algun que en duia un. Ara, de cada deu, set o vuit van amb dos bastons.
—Veus la Cerdanya com una unitat comarcal o com una comarca dividida?
—La Cerdanya administrativament està dividida entre la província de Lleida i la de Girona i la part que pertany a la Catalunya del Nord. Però això els cerdans no ho detectem, menys ara que travessem la frontera i no ens diuen res. Des d’un cim d’aquí veiem la Cerdanya com una comarca unida, malgrat aquestes divisions polítiques que hi són, per descomptat. Quan vaig al Carlit o a Lles no penso si sóc en un estat diferent o en una altra província: sóc a la Cerdanya.
—Quina opinió tens sobre la proposició de la Llei de règim especial de la Cerdanya?
—Aquesta llei vol presentar la Cerdanya al Parlament de Catalunya com una unitat territorial històrica. Això és positiu perquè amb una sola veu es podria donar a conèixer tota la problemàtica cerdana. Però, com passa de vegades en la política, hi ha hagut grups que aquí ho van pactar i van dir que estava molt bé, i a l’hora de la veritat, al Parlament, hi van votar en contra. Segueixo pensant que tots units sempre farem més força al Parlament.
—Michel sébastien, en una entrevista feta per a vèrtex el 2006, va dir que “la muntanya és una escola d’humilitat”. Penses igual que ell?
—Ja sé que en Michel Sébastien és el teu autor de guies preferit (riu). Crec que sí, la muntanya t’ho demostra dues-centes mil vegades, que és una escola d’humilitat. De fet allà veus que ets un punt a l’univers, més encara si et mous en muntanyes d’altitud superior com l’Atles o els Alps. T’adones de com ets de petit i de com de gran és l’entorn.
TEXT: Manel Figuera
Flaix…
ALFONS BROSEL I JORDÀ
(Ger, 1953)
Resident a Llívia.
Ha treballat durant 30 anys a la banca. Actualment és prejubilat i es dedica de ple a la muntanya i a escriure.
Coneix tots els massissos pirinencs que superen els 3.000 m. S’ha mogut pels Alps, Atles, Dolomites, Andes, Picos de Europa i ha pujat al Puigmal unes 200 vegades.
Ha escrit diverses guies: La Cerdanya, tots els cims (1995); Cerdanya, guia muntanyenca (2007); Andorra, guia muntanyenca (2009); Cadí-Pedraforca, Parc Natural (2009); La Cerdanya amb raquetes (2010); Guia Alpina Carlit, la Bollosa, Alta Cerdanya (2011) i Guía Alpina del Valle de Benasque (2011). També ha escrit Cerdanya íntima (2011), un llibre d’assaig i d’entrevistes. Ha impulsat la ruta Literària Ruiz Zafón a Puigcerdà, basada en la novel·la El joc de l’àngel. Col·labora amb el Club de Lectura de la Biblioteca Comtat de Cerdanya, de Puigcerdà. També ha col·laborat en l’edició del llibre dels XXVII Jocs florals de Cerdanya (Alp). Intervé en programes literaris i culturals a ràdio Pirineus (Puigcerdà).