Sempre he estat un xic especial des del punt de vista psicològic
Des de ben petit en David ja sentí la crida d’allunyar-se dels patrons establerts. Ha tocat moltes de les tecles dels avui tan en voga esports de risc. L’esquí forapista, també conegut com a freeride, ha estat sens dubte una de les disciplines que li ha aportat més emocions al llarg de la seva vida. Però també el paracaigudisme o el salt BASE. Disciplines esportives, unes de més conegudes que altres, que intentarem conèixer a través dels ulls i els sentiments d’en David, un manresà afincat a la Cerdanya apassionat i apassionant. Tant pel que fa com per com ho sent.
-David, com et definiries?
-Buscador. Buscador de sensacions. Tota la vida les he cercades. Buscava tenir una sensació de por per després superar-la. És el que em demana el cos. Això em dóna pau. Pot semblar estrany, però la pau interior l’aconsegueixo quan practico activitats extremes; és llavors quan visc intensament el present. Són moments d’explosió d’adrenalina que em fan sentir viu. Tots els esports que he practicat són explosius. Per exemple, si escalo, faig vies curtes i explosives. I m’encanta volar… Perquè et facis una idea, el parapent és molt maco, però m’agrada molt més el paracaigudisme per les sensacions que et dóna.
– I aquestes sensacions ja les tenies de petit?
-Sempre he estat un xic especial des del punt de vista psicològic. Quan tenia 2 anys, vaig escapar-me de casa i em van trobar a les 4 del matí 25 cases més enllà. Als 4 o 5 anys ja saltava de la teulada de casa meva als arbres per baixar. Aquests episodis, a mode d’anècdota, ja avançaven el meu caràcter. I què millor que extrapolar-lo a l’esport? A casa meva des de petit em van inculcar la seva pràctica. El que volgués. Vivia en un lloc on hi havia molta muntanya i vaig créixer una mica com en Tom Sawyer. Un xic silvestre. Als 4 anys vaig començar amb l’esquí. Primer alpí, és clar. Competia, però no m’omplia del tot. És una disciplina massa rígida i no sóc amant de les disciplines militars. Fins que als 23 anys vaig iniciar-me en el freeride. Feia molt esquí de muntanya, però en lloc de baixar per les línies normals, jo em complicava la vida, saltava pedres… Valorava més el descens.
Amb el freeride puc expressar tot el que sento. Quan estic sol en una muntanya, amb una neu collonuda, la sensació que m’aporta el descens és indescriptible. Sensació de pau i plaer. Tu deixes la teva traça. Transmets el que sents dibuixant, creant. Que si faig un recte, que si salto una barra de roques, que si enllaço dos girs a tota velocitat… És fantàstic poder plasmar el que sento i l’esquí extrem és una manera genial de fer-ho.
-Has practicat altres esports, també, a banda de l’esquí…
-Sí. Sempre he buscat coses que em facin “trempar”, parlant clar. Pràcticament tot el que comporta velocitat em dóna bon feeling… He practicat, a nivell competitiu, diferents disciplines del motociclisme com el motocròs, l’enduro, les 24 h de Montmeló o el campionat d’Espanya de supermotard. I la BTT. Modalitats esportives que em permeten expressar tot el que porto dins meu: la bogeria, l’energia, els sentiments.
-Com lligues tot això amb la competició?
-M’agrada mesurar-me amb mi mateix, però també competint amb els altres. Em va la marxa. Anar on toqui i “barallar-me” amb els contrincants m’encanta. M’ho passo bé. Ho he fet tota la vida.
-Tornem als teus inicis en el freeride. Et consideres un pioner en el panorama competitiu?
-Una mica sí perquè vaig ser el primer esquiador d’Espanya que va sortir fora a competir. En concret, a la copa d’Europa d’esquí extrem. També he participat en diferents derbis d’esquí cros, unes competicions espectaculars on el que compta és baixar el més ràpid possible seguint la línia que vulguis. Res a veure amb les competicions d’esquí forapista o extrem, on els jutges et puntuen segons la dificultat de la línia que hagis triat i la correcta execució del descens. Tot i que ara es tendeix -i hi estic d’acord- que els riders analitzin les filmacions de les baixades i decideixin ells mateixos els guanyadors.
“Vaig créixer una mica com en Tom Sawyer”
“Amb el freeride puc expressar tot el que sento”
“Busquem la pràctica de l’activitat de risc per resoldre la necessitat que tenim de superació”
-De tot el circuit, el derbi de La Meije, a La Grave (Alps francesos), és el de més renom.
-És el més espectacular, el clàssic entre els clàssics. La Grave és un lloc espectacular. Tots els amants de la neu no trepitjada hi han d’anar per gaudir d’una estació d’esquí totalment diferent. 2.000 m de desnivell sense trepitjar, a l’imponent vessant N de La Meije (massís dels Écrins). Una competició brutal i molt exigent físicament. Aquell dia és tot una festa. Gent disfressada, espectacle pur. Per als que hi hem anat amb ànim competitiu, però, la cosa canvia. Sortim de la cota alta de l’estació, la Dôme de la Lauze (3.550 m), per arribar a la part baixa (1.400 m). L’objectiu és fer una baixada com més ràpida millor. Res més. Un miler de participants d’arreu del món llançant-se muntanya avall. Físicament et suposa un càstig brutal, ja que estàs esquiant a tot drap entre 7 i 12 min. La Meije és la Meca d’aquest tipus de curses; semblant a la marató de Nova York o la Zegama-Aizkorri en el món de les curses de muntanya. Un dels nostres problemes, però, és com preparar aquest tipus de curses perquè no tenim la possibilitat d’entrenar en aquests desnivells de més de 2.000 m. L’àcid làctic se t’acumula a les cames abans que als corredors locals acostumats a esquiar en aquests desnivells i altituds.
-Què et consideres més, esquiador extrem o freerider?
-L’extrem és l’esquiador que sempre realitza activitats exposades, mentre que el freeride és un estil de vida, la passió per lliscar fora les pistes trepitjades. M’agraden les dues disciplines. A les estacions d’esquí cada cop es veuen més practicants de l’esquí forapista. Ara bé, s’ha d’anar en compte. No pots aventurar-te en la seva pràctica si prèviament no tens un molt bon nivell d’esquí. El freeride, i ja no dic l’esquí extrem, requereix una experiència important en esquí alpí i en muntanya hivernal. Sovint passa que la gent veu vídeos d’esquiadors professionals i intenten imitar-los. Llavors passa el que passa. No s’ha d’oblidar mai que per practicar l’esquí forapista, encara que sigui en l’entorn d’una estació, s’ha de dur sempre a sobre l’ARVA. Un dels problemes és que la majoria de xicots que s’inicien en aquesta activitat no tenen cultura muntanyenca i desconeixen totalment aquest element de seguretat bàsica.
-Parla’ns d’altres projectes i disciplines esportives…
-Un dels projectes que encara no he realitzat i tinc claríssim que vull fer és el descens de l’El’brus (5.642 m, al Caucas) en BTT. M’agrada aquest tipus de descensos extrems. De fet, el primer four cross (descens extrem en BTT per circuits preparats) que es va muntar a casa nostra per pendents nevats el vam organitzar nosaltres.
-I projectes professionals?
-Aquest any hem muntat un centre d’esquí a la Cerdanya. Busquem que la gent, especialment el jovent, puguin sentir a través de l’esquí tot allò que jo sento. Els volem entrenar perquè en primer terme adquireixin una bona base esquiant. Busquem que coneguin la muntanya. Faran nivologia, practicaran amb ARVA… En definitiva, volem donar-los cultura de muntanya i allunyar-nos del model tradicional d’escola d’esquí alpí. Més respecte pel medi ambient, pels altres… I vull implicar-m’hi directament.
-Canviem de terç. Recomana’ns una baixada especialment maca per fer amb esquís. Un descens marca de la casa.
-Als Alps un dels meus favorits és el descens de Le Grand Envers, un dels itineraris que es poden fer a la mítica Vallée Blanche de Chamonix (1.400 m de desnivell, 40º-45º). Un descens difícil però del tot recomanable per a esquiadors experts, amb un nivell alt. Surts de les agulles, busques l’aresta i baixes per un corredor estret d’uns 45º. Amb neu pols i un bon dia esdevé increïble. Has de conèixer el sector, però. Als Pirineus em quedo amb la cara N del Besiberri, un dels millors descensos de casa nostra. Dins els clàssics, el corredor Estasen (Aneto) amb bona neu resulta també esplèndid.
-Parla’ns una mica de la teva experiència en neus verges de terres més llunyanes…
-La gent ha vist multitud de reportatges filmats als Estats Units, Canadà o Alaska, però anar-hi és molt car i les possibilitats de gaudir-hi de bon temps són escasses, sobretot a Alaska. Per això jo recomano el Caucas (Geòrgia). L’helicòpter que et puja als cims, l’any 2002 et sortia per poc més de 20 €. I la neu és excepcional. Seca i rapidíssima. Parlem d’altituds entre 3.000 i 4.000 m. Desnivells forts. Allà ets realment lliure. A penes hi ha restriccions. A més, els pilots dels helicòpters són boníssims. Fins i tot et deixen saltar de l’aeronau amb els esquís posats, un fet del tot impossible al Canadà o a Alaska.
-No segueixis, que ja tinc ganes d’anar-hi…
-També és increïble el Perú. Recordo que quan vaig fer el descens del Huascarán (6.768 m), vaig trobar-hi el mateix tipus de neu que a Alaska, tot i estar en latituds totalment diferents. És un dels pocs llocs del món on trobes més de mig metre de neu pols assentada en corredors de 50º-55º.
-Ja fa temps que no et dediques professionalment a l’esquí…
-No. L’edat no perdona, els objectius són diferents. I la gent puja amb un ganivet entre les dents. Quan vaig començar hi havia molt poca gent. Realment vaig tenir molta sort. Érem tan pocs que jo sí que vaig poder viure-hi un temps. Ara és molt més difícil. Els pocs patrocinadors que hi ha no tenen o no volen gastar diners. A tall d’anècdota et comentaré que en una competició a Rússia vaig trencar uns esquís, justament els que havia de dur a la prova. Un rus me’ls va arreglar. Aquella gent tenia molt menys recursos que nosaltres. Com a agraïment, vaig regalar-li els meus guants. En tornar vaig explicar l’episodi al meu patrocinador. Vols creure’t que em va dir que fins la temporada següent no en tindria més? Increïble, oi?
En canvi, als Estats Units en aquest aspecte tenen una cultura totalment diferent. Quan guanyes, t’obliguen a regalar el material al públic. En principi et fa recança perquè creus que t’ha donat sort. Però ho has de fer. La marca està encantada que donis el material perquè la gent s’hi enganxi.
-Més projectes. Ja fa un temps que t’has passat al paracaigudisme i al salt BASE.
-Curiosament molts esquiadors extrems de la meva generació també hi han anat a parar. Crec que es tracta d’una evolució mental. Arriba un punt que físicament les articulacions no t’aguanten. A l’aire, en canvi, no hi ha impacte i sento la mateixa pau que amb l’esquí. El BASE és espectacular, hi ha un abans i un després a la teva vida. Llançar-te des d’una muntanya o un element fix com un edifici o un pont i allargar al màxim la caiguda lliure abans d’obrir el paracaigudes. El 2002 vaig començar i hi estic totalment enganxat.
Ara em queda el salt BASE amb esquís. M’agradaria dedicar-m’hi al 100%. Es tracta de saltar al buit amb les fustes posades i així descendir vessants de muntanyes sense sortida. Baixar totes les cares N dels Alps que no es poden baixar. Aquesta activitat no admet errors, per això als Alps puc trobar parets prou grans com per efectuar el salt en bones condicions. Als Pirineus, o no tenim neu o no tenim paret. És un salt força complicat perquè disposes de poc temps per obrir el paracaigudes i els esquís creen turbulències. Hi ha poquíssimes persones al món que facin això. A Espanya, ningú. Per fer-ho has de ser un atleta molt complet: un molt bon paracaigudista i un gran esquiador.
-Déu n’hi do, tot plegat… Et consideres un temerari?
-Tots tenim un punt temerari i irracional. Busquem el risc per resoldre la necessitat que tenim de superació. Cerquem la pau interna amb l’activitat que realitzem. T’explicaré una cosa que és real. Potser fins i tot molta gent es tirarà sobre meu per aquestes paraules: la majoria dels practicants d’esports de risc pateix algun tipus de psicopatia. Busquen sempre el límit fins que hi ha un moment que no existeix. Per això molts acaben malament. Com diu la dita, “No balls, no glory”.
-Por en algun moment?
-La por fa que et matis. De respecte sempre n’has de tenir, però. La por és un estat mental de supervivència pura i dura. La pots arribar a controlar. No existeixen els límits. Ens els creem nosaltres; són mentals, socials. Qui et diu que no pots fer una cosa? T’ho dius tu. Si vols, ho aconseguiràs. Així vius la vida molt intensament. La sents perquè també sents que se’n pot anar. Un xinès em va dir: “L’esperit mana, la ment obeeix i el cos, depèn”. Evidentment que per arribar a un cert nivell has hagut de treballar molt, però quan el tens no hi ha límits. La vida m’ha ensenyat que si tu no fas una cosa per por, no cal que la facis perquè ja ets mort per dins. Jo sempre he tingut inquietuds i les he anades buscant.
-Et consideres un privilegiat?
-Es té la imatge que el practicant de freeride és una mica freaky, però no és cert. Són normalment gent molt ben entrenada, seriosa. Ara bé, a les marques els interessa vendre una imatge. En el meu cas, per arribar on he arribat he hagut de renunciar a moltes coses. En el seu moment vaig renunciar a tenir una estabilitat laboral, una família com tothom té, etc. Socialment jo era un inadaptat pel tipus de vida que havia escollit.
-I ara què?
-A banda del centre d’esquí que t’he comentat, m’encantaria fer la volta al món en veler. Anar a illes on no hagi anat quasi ningú; i amb la millor companyia, l’Anna i la Clàudia. Estar dos o tres anys perdut.
TEXT: Josep Llusà
Flaix…
DAVID RIERA I VENDRELL
(Manresa, 1972)
Buscador de sensacions.
Lloc de residència: a cavall entre la Cerdanya, Andorra i Noruega.
Director tècnic de l’empresa Ski Center International Skiers Racing Team.
Patrocinadors: Rossignol, Grifone, Eassun, S.C. International Skiers, Passaport d’Emocions.
ACTIVITATS DESTACADES
Amb esquís:
-
-
- Primers descensos a muntanyes de Geòrgia
- Primers descensos a l’Atles
- Descens per les dunes del Sàhara
- Corredor Prataras (Arcalís, Andorra)
- El’brus
- Huascarán
- N del Mont Blanc
- Couloir des Cosmiques (Chamonix)
- Couloir Gervasutti (Mont Blanc du Tacul)
- N de la Tour Ronde (Mont Blanc)
- N del Breithorn (Zermatt)
- 6è al campionat d’Europa d’esquí extrem IFSA (Geòrgia)
- 27è al derbi de La Meije del 2000
-
Amb BTT:
-
-
- 1r descens integral del pic de Casamanya per la pala central
- 1r descens integral del pic de Font Blanca
- 1r classificat open four-cross Ordino Arcalís
-
Practicant de paracaigudisme, speedriding i salt BASE