Ramon Ribera-Mariné

Ramon Ribera-Mariné és monjo i excursionista. Ha viscut a Montserrat des de l’any 1968 i enguany s’ha traslladat al santuari del Miracle, al Solsonès. Simpàtic i generós, el pare Ramon s’enfronta a la muntanya amb la senzillesa dels humils. I així ho fa, també, amb la seva vida monàstica des de fa més de trenta anys. Ramon Ribera és un apassionat de les excursions i li agrada sobretot contemplar la natura i transcriure per als altres les seves experiències. Des del petit balcó de la cova de Montserrat, envoltats d’una pau que ens impregna, mantenim aquesta agradable conversa. I encara, sota la pluja persistent de primavera al santuari del Miracle, acabem d’embastar allò que en diríem el resum de la vida muntanyenca d’un monjo excursionista.

-De què li ve l’afició per la muntanya?

-Hi ha un rerefons familiar. L’oncle de la meva mare era mossèn Jaume Oliveras, que va ser pioner del Pirineu i va intentar fer una guia d’aquesta serralada dues vegades. Expliquen que la primera se li va endur una ventada i la segona li van cremar en temps de la guerra; però ha passat més a la posteritat per haver fet per primera vegada el 1904 la travessia Matagalls–Montserrat i per l’accident a l’Aneto l’any 1916. Li agradava molt l’aventura i a casa explicaven coses d’ell que em van captivar d’infant. Jo el vaig conèixer de petit i em vaig imbuir del seu esperit muntanyenc.

-Quines activitats de muntanya ha practicat?

-Sobretot el senderisme, és a dir, l’excursionisme clàssic, però també he fet una mica d’escalada principalment per raons filantròpiques. Quan vaig arribar a Montserrat el 1968, no hi havia els suports de muntanya que ara hi ha. Calia fer rescats, sobretot d’escalada o d’excursionistes extraviats, i els monjos sortíem els primers en cas d’alarma. Vaig escalar de l’any 1969 al 1975. Com a darrera escalada vaig pujar al Cavall Bernat amb el pare Salvador Plans, que hi celebrà una missa. He fet molt Pirineu i també he caminat i he fet alguna ascensió als Alps, però sobretot m’agrada fer recorreguts molt llargs sol o acompanyat.

“Abans que existissin els serveis de rescat actuals, els monjos de Montserrat sortíem els primers en cas d’alarma”

-La vida monàstica ha marcat, en gran manera, el seu camí.Com fa compatible la vida de monjo amb l’excursionisme?

-Hi ha dos vessants a la resposta. En primer lloc, per tarannà físic, tinc necessitat de fer exercici i en faré fins que pugui. De la mateixa manera que no sabria anar al gimnàs, caminar per la muntanya no em costa gens, sobretot si tinc l’ocasió de treballar en algun projecte. Aleshores tinc una excusa, de bona consciència per a mi, que em permet sortir amb més tranquil·litat. A vegades m’he imposat fer treballs per obligar-me a sortir. Aquesta seria la resposta a les meves necessitats físiques. El segon vessant va lligat a mossèn Jaume Oliveras. Com ell, m’agrada el silenci i la contemplació. Em puc quedar embadalit mirant un paisatge o escoltant el cant d’un ocell i això per a mi també és una altra necessitat. De tant en tant, he de sortir i desconnectar per “carregar-me” de l’energia de la natura i veure que no estic sol a l’univers –que ja ho sé– i també per deixar-me impregnar d’aquest espai.

-Vostè que és doctor en ciències bíbliques, ha estat al mont Sinaí?

-Aquest és el meu vessant professional. Vaig tenir la sort de fer un curs a la Universitat de Jerusalem en el qual hi havia una matèria que es deia arqueologia i geografia i només la podíem treballar agafant un mapa i trepitjant el terreny. Aleshores va ser quan vam anar al Sinaí. Recordo que hi vam pujar de nit per veure la sortida del sol; el guia israelià deia que aquell era el paisatge més bonic del món, però jo feia poc havia passat una nit a la cova Russell al Vinhamala i vaig pensar que potser no n’hi havia per tant perquè aquell racó del Pirineu és d’una gran bellesa. Del Sinaí el que em va sobtar més va ser el silenci d’un paisatge de roca i sense aigua.

-Amb quina freqüència surt a la muntanya?

-Actualment acostumo a sortir, de mitjana, unes tres hores setmanals en principi per Montserrat. Això no vol dir que una setmana faci una sortida de dotze hores i després estigui dies sense fer-ho.

-Montserrat és, per excel·lència, la muntanya-símbol i la muntanya-escola.Com veu Montserrat des del monestir?

-Hi ha diferents percepcions. Primer, des del monestir potser la vivim com des d’un carrer d’una ciutat; hi ha dos altres aspectes que em sorprenen d’aquesta muntanya. La trobo molt petita, com una petita orquídia, com un joiell. Em sorprèn, també, la seva verticalitat, els grans desnivells sobtats. Montserrat s’aprecia més quan n’has passat un temps lluny. La tardor passada vaig estar uns dies a l’illa de La Palma, la isla Bonita, i cada dia sortia a caminar per indrets meravellosos. En tornar a Montserrat em vaig adonar de l’extrema bellesa d’aquesta muntanya. A més, la seva centralitat geogràfica la fa visible des de qualsevol punt de Catalunya.

-Com a gran coneixedor de Montserrat, quin és el seu racó preferit?

-Hi ha un racó que m’agrada molt: el torrent del Migdia. Sembla, talment, que hi puguis trobar un follet. Té un encant especial, sobretot el bosc i la llum tamisada, reflex de les parets del Montgròs, Ecos, Plec de Llibres…

“Vaig de Montserrat a Manresa a peu quan hi he de fer algun encàrrec que no requereixi anar ben arreglat”

-Tot sovint va caminant de Montserrat al santuari del Miracle…

-Sí, ho faig sovint i també de Montserrat a Barcelona, a la catedral, eh! Abans havia fet molt de Montserrat a Sant Llorenç anar i tornar, o un dia vaig anar del santuari de Lord seguit fins a Montserrat, pel Miracle i Pinós. També vaig a Manresa caminant si hi he de fer algun encàrrec que no requereixi que vagi ben arreglat.

-Sempre hi ha hagut una bona relació entre el monestir i el món excursionista. Se segueix mantenint actualment?

-Sí, mantenim relació amb totes les entitats excursionistes, tot i que l’associacionisme ha canviat, com també la societat. El monestir i la seva part de muntanya, tradicionalment, sempre està obert a tothom.

-Amb els anys ens ha brindat diverses guies d’excursions.Què el va motivar a escriure-les?

-En entrar a Montserrat era molt jove. De fet, per atzar el Servei Cartogràfic de la Diputació de Barcelona va demanar ajut al monestir en la confecció de la part de Montserrat d’un mapa a escala 1:5.000. Era molt gran i no sabien què posar-hi. En plantar-m’hi davant, em vaig adonar que no coneixia Montserrat, que només podia copiar els mapes del Semir i dels Amics de Montserrat. Era el primer mapa elaborat amb fotografies aèries, i des de l’aire les roques projecten moltes ombres que ens feien molt difícil senyalar els camins. Vaig haver de resseguir la muntanya amb paper i llapis, i, amb l’ajut d’altres monjos, vam anar establint la toponímia tradicional. Més d’una vegada havíem d’escalar alguna agulla per observar millor. Quan vam acabar el treball, vaig pensar que no valia la pena que tant d’esforç quedés dins d’un calaix. Seguint la tècnica de composició que van fer servir en Rodés i en Labraña -era a inicis dels anys 70- vam publicar aquell extens treball.

-L’estada que va fer al monestir de Cuixà li va permetre escriure la guia sobre el Canigó…

-Hi vaig viure tres anys. Per suggeriment de Josep Nuet vaig escriure, primer per al CEC i després per a Publicacions de l’Abadia de Montserrat, la guia del Canigó. Aquesta té un sentit enciclopèdic, amb grans itineraris de gran desnivell que sortien dels pobles i no solament amb els camins de la muntanya perquè crec que hi ha molts interessos afegits a banda del propi cim. Retornat a Montserrat, vaig celebrar els 25 anys de vida monàstica i em va semblar que era el moment d’aturar-me. Vaig demanar permís durant un mes per fer el camí de Sant Jaume tot sol des del monestir; agraït de l’experiència, en vaig publicar el meu diari, escrit sobre el terreny. La muntanya m’ha donat molt i aquesta és la manera de retornar-li-ho i de suggerir a d’altres a fer coses semblants.

-Quina valoració fa de les seves obres?

-N’estic content. He ajudat altres persones a conèixer la muntanya, a estimar-la… De la guia de Montserrat en faria una crítica: l’època en què la vaig fer, vaig divulgar racons que ara potser no posaria a la guia. Cada època és cada època; ara m’he tornat preservacionista. Montserrat és molt fràgil i cal protegir-ne algunes zones. M’agradaria fer una tercera edició d’aquesta guia amb noves tècniques.

-Què opina del control de l’escalada a Montserrat que s’està estudiant posar en pràctica en un futur immediat?

-Crec que hi ha d’haver un control respectuós per part de tots els usuaris. Montserrat té molts racons i cal que hi puguin conviure altres presències de vida, a més de la humana, per tal de poder deixar als nostres descendents un massís en condicions. Montserrat està cridat a ser un pulmó de la gran ciutat que l’envolta.

“Cada persona s’acosta a la muntanya segons les seves necessitats”

-Creu que l’excursionisme, avui, ha perdut la seva vessant més espiritual o els seus valors tradicionals en contraposició a la vessant més esportiva?

-Se’m fa difícil respondre perquè cada època ha tingut els seus més i els seus menys. Gent com mossèn Jaume Oliveras feien esport, certament, el que passa és que hi ha persones de tarannà més contemplatiu que, a més de fer esport, fan altres coses tal vegada sense dir-ho. Aquell que té contacte amb la natura alguna cosa o altra n’aprèn, perquè sempre hi ha un diàleg, cosa que no hi ha en un rocòdrom, per exemple. Ara bé, cada persona s’acosta a la muntanya segons les seves necessitats.

-Voldria dir algunes paraules per als lectors de Vèrtex?

-Només he retornat el que m’ha donat la muntanya. Per a mi la muntanya és un ésser viu, de qui cal aprendre. L’excursionisme i l’escalada, en la seva vessant muntanyenca, ens han d’ensenyar a conviure en aquest món format per diferents espècies vives i no vives i a no dominar de males maneres la natura. Hem de saber conviure-hi harmònicament.

TEXT: Josep Fatjó

Flaix…

RAMON RIBERA-MARINÉ

(Barcelona, 1949)

Monjo de Montserrat des de 1968 (prior entre 2000 i 2007).

Superior a Sant Miquel de Cuixà del 1991 al 1994.

Doctorat en literatura hebrea antiga a Roma i Jerusalem.

Col·laborador del GSM en rescats a Montserrat entre 1970 i 1975.

Ascensions: 120 cims de més de 2.800 m (45 tres mils), Zugspite (Alemanya) des de Garmisch (1978 i 1985), Roccia Melone des de La Novelesa (1975), etc.

Grans travesses: Pirineu català fent cims (1968), Lourdes–Montserrat (1990), Montserrat-Santiago (1994), etc.

Diverses edicions de guies excursionistes: Camins i canals de Montserrat (1975), Caminant a Montserrat, Caminant al Canigó, A peu… pel camí de Sant Jaume, des de Montserrat.