Eloi Callado

No sempre els qui més parlen són els qui més fan. En escalada, alguns dels millors escaladors són força desconeguts i discrets, i no surten gaire a les revistes. Segurament no propaguen les seves ascensions perquè prefereixen guardar-les a la seva intimitat. Però la veritat acaba sortint a la llum, i més en el cas de l’Eloi Callado, les polifacètiques escalades del qual ja fa anys que brillen i no es poden ocultar. L’Eloi és un alpinista atípic, la seva sentència és contundent: “el que m’interessa de debò és la dimensió espiritual de l’alpinisme”. Però alhora sabem de les tremendes escalades que està fent, que el situen dins l’elit de l’alpinisme català i estatal. Aquesta entrevista és un intent d’aproximació a aquest inquiet personatge, a les seves reflexions, contradiccions i passions.

-El passat mes de setembre vas tornar de l’Himàlaia amb inici de congelacions als peus després d’obrir una via amb la Sílvia Vidal. El desembre vas escalar en solitari el Linceul de les Grandes Jorasses. I el febrer vas obrir amb l’Oriol Fonts nou cascades a Troumouse i Gavarnie. El cos i la ment no et demanen repòs?

-Sí, jo reposo com a mínim un parell de períodes l’any. Però sovint és un repòs actiu, fent a la muntanya activitats diferents de les realitzades anteriorment. Ara, per exemple, aniré a viure en una masia al peu de Montserrat. I no només per poder escalar, sinó també per estar en comunió amb la muntanya, la qual cosa m’ajuda a renovar-me interiorment.

-I la preparació del cos? L’exigència física de les teves ascensions t’obliga a entrenar-te molt?

-Jo no entreno, simplement porto una via activa. Si vaig a córrer o a fer boulder, no és amb mentalitat d’entrenar, sinó de gaudir. El que sí em cuido són les lesions, que tard o d’hora apareixen.

-Podries viure sense escalar?

-Ara sí, però fa uns anys m’hauria costat més. Abans em refugiava en l’escalada per no afrontar segons quins problemes.Era allò que diuen un fanàtic de l’escalada; ara en sóc un apassionat. L’escalada et fa sentir viu, et fa concentrar-te en el present i oblidar les preocupacions del passat i el futur. Per això enganxa i ajuda tant, però també et perjudica quan et priva d’afrontar altres coses. Actualment això ho porto amb molt més equilibri, però de tant en tant encara caic en el parany de l’escalada com a fugida endavant. Va ser el cas del setembre passat, quan vaig decidir anar amb la Sílvia Vidal a l’Himàlaia de l’Índia. Jo estava molt “tocat” per la mort del meu amic Manel de la Matta al K2. Vaig fer una clara fugida endavant, però com a mínim n’era conscient. I també era important anar-hi amb la Sílvia, que és una gran amiga.

Amb els anys t’adones que el que importa no són les activitats que fas, sinó les persones amb qui les fas. El compromís ha de ser amb les persones, no amb les pedres. Quan tens bons amics al costat, tot canvia, com em va passar a l’Everest ara farà dos anys, en què em quedo amb grans records d’amistat que estan per sobre de la decepció final de no poder fer cim.

“No m’importa el que escalo, sinó el que sento quan escalo”

-Fins a quin punt és important el cim?

-Com a accident físic no ho és gaire per mi, però com a concepte sí. No m’importa el que escalo, sinó el que sento quan escalo. Si el meu únic objectiu és el cim o la via d’escalada, estic convertint l’alpinisme en un mer esport, amb unes normes i obligació de demostrar les ascensions que faig. Jo estic en contra d’això perquè precisament una de les grans virtuts de l’alpinisme és el sentiment de llibertat i l’absència de normes. Tornant al tema del cim, tampoc vam assolir el Lhotse (amb els d’Al filo de lo imposible) perquè vam dedicar els nostres esforços a rescatar un membre d’una expedició comercial. Era un xicot de 19 anys que volia fer un vuit mil i es va apuntar a l’expedició d’amagat dels seus pares. Li van donar oxigen a tot gas i, quan la bombona es va buidar, va quedar tirat sobre la neu com un ocellet. Un altre cas surrealista que he vist a l’Himàlaia és el d’una noia americana que acabava de fer l’Everest, i no sabia rapelar! La vaig haver d’ajudar perquè en aquell moment el xerpa no podia estar per ella.

-Parlaves del programa Al filo de lo imposible. Hi treballes sovint?

-Només quan em proposen objectius alpinístics que m’interessen. De moment he anat a l’Ama Dablam i al Lhotse, i ara torno a marxar amb el Ferran Latorre i tot l’equip per intentar el pilar W del Makalu.

-Has pensat a professionalitzar-te en el “ram” de la muntanya?

-No; tinc la sort de poder-me guanyar les garrofes en una altra feina. Però igualment ho descartaria. L’alpinista professional ha de creure’s que és bo i el més fumut és que ho ha de demostrar. I no estem jugant a escacs, estem fent una activitat on ens pot anar la vida. Jo sóc un alpinista mediocre i ho accepto perquè m’estimo la vida. En canvi, l’alpinista que no pot parar de progressar per cultivar la seva fama, està fent un primer pas per matar-se.

“Hi ha ascensions a l’Himàlaia que m’atrauen molt, però no les intentaré perquè podrien significar passar la ratlla del “no retorn””

-Llavors, com s’entenen les teves escalades plenes de risc i exposició?

-Això de “l’exposició” és la forma covarda de parlar de mort en alpinisme. La mort és intrínseca a l’alpinisme, com a la vida. Però jo no sóc un suïcida, sóc realista i conec les meves limitacions. Per això hi ha ascensions a l’Himàlaia, per exemple, que m’atrauen molt, però no les intentaré perquè em superen o podrien significar passar la ratlla del “no retorn”.

-Si l’alpinisme extrem és tan arriscat, per què continues practicant-lo?

-No ho sé ben bé. Jo no busco el risc, jo busco ser feliç i lliure, i suposo que per això escalo. Però l’escalada és el mitjà, mai el fi. Jo vull ser lliure i poder deixar d’escalar quan vulgui, quan l’escalada ja no m’ompli o quan no tingui ningú amb qui compartir-la. Potser en un futur m’omplirà estar assegut al sofà de casa amb dona i fills. Trobo penoses les crítiques a la gent que, per exemple, s’aparellen i abandonen de cop l’escalada. Potser aquests que critiquen són uns amargats que no suporten la pròpia existència i busquen en l’escalada o en altres pràctiques el que no troben dins seu. De fet, els alpinistes acostumem a ser persones bastant immadures, egoistes i emocionalment inestables.

-Uf, però no més que altra gent, no?

-No hi ha estadístiques, però t’asseguro que d’escaladors d’aquest perfil n’he conegut “a muntanyes”. De fet, l’alpinisme té molt a veure amb la insatisfacció existencial humana. Cadascú té a dins seu un sofriment i ha de lluitar per alleujar-lo buscant la pau i la coherència personal. És el que els tibetans anomenen nyong mong (“allò que afligeix per dins”), el nom amb què l’Edu Sánchez i jo vam batejar la via que vam obrir al Shisha Pangma.

-Quina és la teva ascensió ideal?

-Doncs per exemple aquesta del Shisha. Dos amics en una gran muntanya amb total autonomia i amb silenci. Allà vam tenir molta calma, molt temps per parlar, per escriure i per trobar el vincle amb la “mare terra”. Això és el que també buscava a l’Everest i no vaig trobar. Massa gent al camp base, massa distraccions, massa soroll…

-Però parla’m també de la teva escalada ideal des del punt de vista tècnic.

-És que el tema tècnic no m’interessa, a mi m’interessa la dimensió espiritual i íntima de l’alpinisme. Però referent a l’escalada del Shisha, et diré que va ser molt intensa perquè tenia un alt grau de compromís i d’incertesa. Són escalades perilloses on tirar amunt a vegades és l’única via possible. Al final t’immunitzes contra la por i acceptes totalment la realitat i fins i tot la possibilitat de la mort. És una cosa curiosa.

-Dius que el component tècnic no t’interessa, però algunes de les activitats que fas requereixen estar molt informat i preparat tècnicament.

-No creguis que ho porti gaire bé, no… Realment és un conflicte amb la manera comaniria jo a la muntanya, però és un mal menor que em permet aconseguir béns majors.

-Què prefereixes, la roca, el gel o el terreny mixt?

-Tot. Per mi la paret més potent és la que ho integra tot. Jo en el meu aprenentatge he seguit una evolució molt clàssica: Montserrat, Pirineus, Alps, Andes i Himàlaia. Des de jovenet he volgut millorar en allò que em faltava per a una gran paret. Crec que l’alpinista complet no s’ha d’especialitzar en una sola disciplina. Per exemple, si et proposes fer molt grau en roca, et pot costar més ser polivalent. Avui en dia es tendeix a l’especialització i a la dificultat, però s’obliden tres elements essencials de l’alpinisme: el risc, el compromís i la intimitat. I a sobre ens critiquem entre els defensors d’una especialitat i els d’una altra!

-Quina és la via més difícil que has escalat?

-Més que vies, recordo llargs especialment delicats, sobretot en terreny mixt. I en gel el llarg més difícil que he fet és, amb diferència, la columna que vam obrir a Gavarnie el passat 1 de març: la Dame du cirque. Però el que em fa més respecte són les baixades. Algunes de les que he trobat més perilloses han estat la del Gasherbrum I, la del Tocllaraju i la de les Grandes Jorasses aquest darrer desembre. Aquí el veritable cim va ser la rebuda, a la vall italiana, del meu amic Oriol Fonts amb una ampolla de cava. Els cims en alpinisme no els pots gaudir gaire perquè tens la preocupació immediata del descens. L’esquí de muntanya, en canvi, et permet assaborir més el cim.

-Quin alpinista admires especialment?

-Un amic meu que centra les seves escalades a Montserrat i a pocs llocs més, però que és el més feliç del món. No sóc amant de mites, i els únics que hagi pogut tenir, que són Tasker, Boardman i Mac Intyre, han mort escalant. L’única persona de la meva vida a la qual he demanat un autògraf és Walter Bonatti, però no per les seves escalades, sinó pels sentiments que m’ha transmès llegint els seus llibres. Sentiments que no m’ha transmès, per exemple, Reinhold Messner. Admiro les persones pel que són, no pel que fan.

-Corominas i Tosas van dir, a la tornada del K2 l’estiu passat, que al nostre país no es feia alpinisme de nivell per la falta de reconeixement i d’ajut als joves. Hi estàs d’acord?

-Sí, perquè l’alpinisme requereix molt temps i molts diners. Per això els més joves fan escalada esportiva, que surt molt més barata. M’agrada aquesta disciplina perquè està molt més oberta a tots els ambients socials que no pas l’alpinisme.

TEXT: Xavier Maduell

Flaix…
ELOI CALLADO I PALLARÈS
(Barcelona, 1974)

Bomber professional

Llicenciat en Educació Física

Activitats de muntanya des dels 14 anys dins el GEDE del Club Excta. Gràcia (Barcelona).

ESCALADES DESTACADES A:

• Montserrat: encadenament de les 10 parets N del massís en 25 h, amb J. Farreras. 1a repetició via El silenci (A5, 6b) amb S. Vidal.
• Prepirineus: primeres ascensions de cascades de gel a la vall de Cabó amb O. Fonts.
• Pirineus: primeres ascensions d’itineraris glacials als pics Feixan, Otal, Petit Astazou, Gabietou, Gavarnie, Troumouse, etc. Encadenament amb M. de la Matta de 7 vies de dificultat en 7 dies d’estiu i en 7 massissos diferents del Pirineu francès i aragonès (enllaços a peu).
• Alps: ascensió en solitari del corredor Linceul de les Grandes Jorasses. Solitària hivernal al Supercouloir del Mont Blanc du Tacul.
• Amèrica del Nord: 3 vies al Capitán i 1 al Half Dome (Yosemite) amb 19 anys. Cascada Curtain Call (IV/6), Canadà.
• Andes: Tocllaraju (1r sis mil en solitari amb 22 anys). 1a ascensió via Montrek (6c/A4) amb C. Pedrocchi a la punta Numa.
• Himàlaia: 1a ascensió via Nyong mong (2.000 m, màx. 80º) amb E. Sánchez a la cara SW del Shisha Pangma. 1a ascensió via Tarraco scipion (2.000 m, màx. 80º) amb L. Ràfols i Ò. Cadiach a la punta S (cim verge) del Gasherbrum I. 1a ascensió via Mai blau (6b/A3+ i 70º) amb S. Vidal a la Neverseen Tower (Índia).