Fa més de dues dècades de l’expedició femenina que a la tardor del 2001 va coronar el Shisha Pangma Central, de 8.013
metres d’altitud. Va ser la primera expedició catalana a un vuitmil integrada únicament per dones, fins i tot en l’equip de
suport. Reviurem aquesta i altres ascensions pioneres sobre els colossos de la Terra.
Les “Dones del Shisha”: “Que on anem soles? Si som nou!”
Vint-i-tres anys després, recordem la primera expedició catalana íntegrament femenina que va partir cap a l’Himàlaia per
coronar el Shisha Pangma Central (8.013 m). El massís del Shisha Pangma és l’únic de més de vuit mil metres situat
totalment dins el Tibet. Aquella expedició fou pionera en la particularitat d’estar formada només per dones, tant en
l’equip d’alpinistes com en el de suport.
A finals d’agost del 2001, un grup de nou alpinistes catalanes van marxar cap a l’Himàlaia. Allà es trobarien amb les
cinc nepaleses de l’equip d’altura, que configurarien el total de l’expedició: Marisa Huguet, Núria Balagué, Olga
Balagué, Maite Hernández, Sílvia Ferrandis, Nati Garcia, Eli Massó, Íngrid Giralt i la Pau Navarro. Així com les cuineres Passang i Ngima; les portejadores Lhamu i Angji; i la sirdar Lhakpa. Catorze dones amb un objectiu comú: assolir un vuitmil en femení.
El 29 de setembre del 2001 a les 11.24 h la Maite Hernández trepitjava el cim, seguida de la Núria Balagué a les 12.14
h, després d’haver dormit en un campament a 7.300 m. La ruta triada fou la via xinesa del 1964, per l’aresta nord-oest.
Van fer el cim del Shisha Pangma Central (8.013 m), separat per un coll del Shisha Pangma Principal (8.027 m). Un
cop reunides al campament base, les Shishes, tal com s’autoanomenen, van poder celebrar el triomf.
Contratemps a la muntanya
Primerament van xocar amb la incomprensió. Ni els amics muntanyencs creien en elles. “Que on anem soles? Si som
nou!”, s’exclamava Marisa Huguet, cap de l’expedició, per rebatre els arguments que escoltaven. La mateixa Huguet
apunta el segon punt complicat: “Allò més dur va ser buscar patrocinadors. En canvi, quan agafes l’avió, tot és més
fàcil”. Pensaven que el fet de ser dones seria un ganxo per a empreses de productes d’higiene femenina i no va ser
així. Les van despatxar amb l’excusa que, “segons un estudi, la publicitat en l’esport no funciona”. Núria Balagué, una
altra expedicionària, ironitza: “Deu ser perquè ens marxa la regla en altura”. Finalment van comptar amb el suport
d’empreses de material esportiu com Trango, l’ajuda inestimable de Ramon Franquesa, de l’extingida Laresa i, gràcies
a la intervenció del mateix Franquesa, de l’empresa de cosmètics Montibello.
On anem soles? Si som nou
Un altre problema per afrontar foren els tràmits burocràtics inacabables i les traves continuades de l’oficial d’enllaç, una
figura obligada en les expedicions que complica més que no pas ajuda. Ho assegura la metgessa Sílvia Ferrandis en el
llibre Les Dones del Shisha (National Geographic, 2003), on explica algunes peripècies i com se’n van sortir amb
estratègia i fermesa. La tàctica de parlar les nou alhora els va resultar. Huguet recorda, riallera: “Vint anys després
seguim parlant totes alhora”. Consideren molt importants els vincles entre companyes. Huguet explica: “La Núria i jo
havíem anat juntes al Nun. Vam veure que, perquè una expedició tingués èxit, primer calia ser amics”. Balagué ho
rebla: “L’èxit d’una expedició no és fer cim, sinó tornar ben avingudes igual que quan vam marxar”. També van tenir
sintonia amb part de l’equip de suport, especialment amb la sirdar Lhakpa. Per això la sorpresa fou la convivència amb
les portejadores, que no van respondre com s’esperaven i la seva inexperiència va estar a punt de fer fracassar
l’expedició en algun moment.
Una dificultat inherent és habituar el cos a l’altitud. Cal un procés de diversos dies per acostumar-se a la disminució de
l’oxigen en l’aire, deguda a la baixada de la pressió atmosfèrica a mesura que es puja de cota. Les Shishes van
caminar durant set dies per la zona del Langtang. Huguet apunta: “Cada dia cal revisar com estàs i què et passa. La
muntanya col·loca la gent. Val a dir que la Núria i la Maite van al mateix ritme tant si són al Pirineu com a l’Himàlaia”.
Un tema controvertit és l’ús d’oxigen suplementari. Hi ha la postura purista d’assolir els cims sense ajuda externa,
enfront de la visió d’expedicions comercials que utilitzen l’oxigen per defecte. Les Shishes no entren en el debat,
comprenen defensors i detractors. Elles són partidàries de fer-lo servir només en cas de necessitat, i en aquesta
ascensió no el van requerir.
Les pioneres del Kangtega i el Cho Oyu
L’expedició “Dones del Shisha” del 2001 és la primera formada íntegrament per dones, fins i tot en l’equip de suport.
Però, abans que elles, altres alpinistes catalanes van aconseguir cims a l’Himàlaia. L’any 1984, ara fa 40 anys, el grup format per
Mònica Verge, Meri Puig, Carme Melis, Mari Carme Magdalena i Esperança Capella, amb els xerpes Karma i Phuri, van assolir el Kangtega (6.779 m) acompanyades de la metgessa Lídia Riera, que va restar al campament base. Cinc
anys més tard, el 1989, Verge juntament amb Magda Nos van ser les primeres dones catalanes i de l’Estat a coronar
un vuitmil, concretament el Cho Oyu (8.201 m). Les va acompanyar el xerpa Ang Phuri.
40 anys del Kangtega en femení
Mònica Verge considera que “alguna cosa ha canviat perquè cada cop hi ha més dones a la muntanya. Quan vaig
començar, érem molt poques”. També planteja les dificultats com la manca de confiança per part de l’entorn o la
dificultat per trobar patrocinadors. Coincideix a destacar el vincle entre les companyes. Un bon exemple és que segueix
mantenint una relació estreta tant amb les alpinistes del Kangtega com amb la Magda Nos, malgrat visqui als Estats
Units. En demanar-li si es passa por coronant cims tan alts, respon que molta. On més en va sentir va ser a l’intent del
Gasherbrum II (8.035 m), a la serralada del Karakoram, durant l’any 1991. “La gelera és una de les més llargues i
complicades. Vaig caure en una esquerda, em va parar la motxilla”. No va participar en cap expedició més i va continuar amb la seva gran afició: l’esquí de muntanya. “Esquiava amb l’Aurora Hernández, la dona d’en Jordi Canals,
el primer entrenador d’en Kilian Jornet. Ens ho passàvem tan bé! Rèiem molt. Vam ser de les primeres a anar a fer
curses a Itàlia i França”.
Ressò en els mitjans de comunicació
La FEEC va atorgar a l’expedició “Dones del Shisha” un dels seus premis d’activitats alpinístiques d’alt nivell i
expedicions, dotat amb 300.000 pessetes en aquell 2001. Aquests guardons es continuen atorgant, ara amb el nom de
Premis Juanjo Garra. Malgrat que el llibre de l’expedició, editat per National Geographic, està descatalogat, en el Club
de Lectura del Centre Excursionista de Catalunya (CEC) del 10 de novembre del 2020, l’escriptor i editor Enric Soler i
Raspall en va parlar, via telemàtica pel context de pandèmia. L’any següent, coincidint amb el vintè aniversari de
l’expedició, es va projectar l’audiovisual a la Unió Excursionista de Catalunya.
Però en general es dona poca visibilitat a les expedicions femenines. La conquesta de l’Everest l’any 1985, per part
d’alpinistes catalans, va obtenir molt ressò mediàtic i avui dia encara se celebren els aniversaris. L’Agrupació Científico-
Excursionista de Mataró, per exemple, va organitzar una conferència per commemorar els trenta anys de l’expedició i
va convidar els dos alpinistes catalans vius que van fer cim: Òscar Cadiach i Carles Vallès; i va homenatjar Toni Sors,
soci de l’entitat, tristament desaparegut dos anys després a causa d’una allau mentre intentava ascendir al Lhotse.
Encara es compta amb menys repercussió si no s’assoleix l’objectiu. Mònica Verge ho té molt clar: “Si no fas cim, no
ets res”. Marisa Huguet hi està d’acord: “Apareixes als mitjans de comunicació només després del fet”. També depèn
de si el cim és mediàtic o no. Huguet, referint-se al Shisha Pangma, afirma: “Ja dèiem que anàvem a un vuitmil baixet.
Les que van fer el cim, els era igual si sortien o no al diari. Però vam tenir molt més ressò quan vam anar a l’Everest.
Fins i tot la Núria va anar al programa de la Mari Pau a TV3 i vam ser nominades com a candidates a catalanes de
l’any”. El tractament informatiu influeix en la societat i viceversa. Segons dades de l’Institut Català de les Dones (ICD)
en el dossier Dones en l’esport de l’any 2019, encara hi ha molta més presència masculina d’entrenadors, àrbitres o
jutges, i també a les juntes directives de les entitats esportives. Araceli Segarra, en una entrevista al cicle “Donasses”,
promogut per l’ICD, conclou: “L’alpinisme no és una activitat mediàtica”.
Projectes de futur
Les vides de les expedicionàries van anar canviant i han pres camins diversos. Per exemple, Marisa Huguet es va
centrar en el seu ofici de teixidora i a la casa de turisme rural que regenta amb el seu marit, a la Terra Alta. Expressa el
seu desig de futur: “M’agradaria comprar una furgoneta i ser nòmada, però costa fer el pas”. En el cas de Núria
Balagué, just un any després de coronar l’Everest va ser mare. Per això afirma que “el meu projecte són les meves
filles. Els vull transmetre el meu amor per la muntanya com els meus pares van fer amb mi”. I Mònica Verge durant
molts anys va portar el refugi del CEC a Salardú i actualment treballa com a cartera per pobles del Pirineu francès, on
resideix. Explica: “Tinc ganes de jubilar-me i fer la ruta transpirinenca en BTT amb la meva parella”.
Dones fermes, pioneres, injustament oblidades. En moments extrems, quan la muntanya treu allò millor i allò pitjor de
cadascú, elles donen mostres de sororitat. Una lliçó de feminisme d’altura.
Text: Elisabet Cassà
