Alex Txikon

Alex Txikon és un alpinista inconformista. Segueix el seu propi camí, lluny del que està preestablert. Aquest biscaí de 38 anys fa temps que podria haver completat la llista dels catorze vuitmils. Però no li crida l’atenció. Li agrada viure l’hivern de l’Himàlaia, emprenent nous desafiaments en expedicions que no sempre assoleixen el cim. Però potser arribar a dalt de tot no és el més important. Té una visió de bonhomia de l’alpinisme i dels alpinistes, com un Kapuscinski abocat a la muntanya. El seu referent també és un clàssic entre clàssics: el tirolès Reinhold Messner.

Has pujat ja onze dels catorze vuitmils. Et falten l’Everest, el K2 i el Kangchenjunga. T’obsessiona coronar-los?

Ni molt menys. Si hagués volgut acabar amb aquest repte, ja ho hauria fet (respon en un to molt sincer). Hi ha tanta gent que ha completat aquesta fita que és millor oblidar-ho i centrar-se en altres objectius, com per exemple les ascensions hivernals. Són expedicions molt més atractives. T’ho has de treballar molt més i la satisfacció que n’obtens és molt més gran. Si hi penso, he passat els últims vuit hiverns a l’Himàlaia. Vuit hiverns seguits, que es diu molt ràpid (admet amb una rialla).

El març passat vas tornar del Pakistan sense haver pogut assolir la fita de ser la primera expedició a coronar el K2 a l’hivern. Com valores l’experiència?

Va ser una experiència molt positiva. Me la prenc com una primera presa de contacte. Trobava a faltar tornar al Karakoram a l’hivern. No vam poder passar dels 7.000 metres, però cada cop tinc més clara una cosa: per molt que insisteixis, per molt que t’afanyis, per molt que entrenis, depens totalment de la muntanya, del que ella et vulgui deixar fer, no del que tu vulguis fer. Has de respectar les seves decisions. A més, vam deixar aparcada l’ascensió al K2 per anar al Nanga Parbat a recuperar els cossos de Daniele Nardi i Tom Ballard. Vam estar onze dies formant part de l’equip de rescat (el paper de Txikon, de fet, va ser clau per trobar els dos cossos). El rescat no va ser gens senzill, però sempre és bo prendre decisions importants pensant en els altres i deixant de banda un egoisme que ens hauria fet quedar al K2.

A vegades es diu que els alpinistes sou com els metges, que en certa manera sou capaços de secularitzar la mort en situacions límit.

Hi estic totalment d’acord. La mort, en aquest ofici nostre, t’adones que pot tenir moltes conjectures diferents. Fins i tot pot generar aspectes positius, com la quantitat de gent que va mostrar la seva solidaritat en el rescat dels cossos del Daniele i el Tom. Moltes vegades, de la mort neix l’oportunitat i la vida. En el cas del Daniele, per exemple, la seva família i amics estan pensant en iniciatives per ajudar les persones més desfavorides del Pakistan. Ell, en vida, sempre va estar molt compromès en aquest sentit, i els familiars seguiran les seves passes. Per tant, no pot ser més positiu el que ens pugui quedar del seu llegat.

“L’èxit principal és tornar tots els expedicionaris a casa”, vas dir després de concloure sense èxit l’expedició hivernal al K2.

Sí, això sempre. I en expedicions hivernals com la del K2, on l’exposició i el compromís són màxims des que surts del campament base, qualsevol error el pots pagar molt car.

Fins a quin punt l’èxit d’una expedició ve determinat pel paper dels xerpes?

Són fonamentals en qualsevol expedició. Són una part més de l’equip, molt important. Si no fos per ells, queda clar que no seríem capaços de fer-ho tot.

Quan arribes al cim, queda una sensació de buidor a l’interior?

No, ni molt menys. Una vegada ets dalt, l’únic que vols és baixar com abans millor, sobretot en els grans cims. I si no hi pots arribar, la sensació que tens és la de continuar intentant-ho. De fet, aprens molt més quan t’equivoques o quan les coses no surten com les has previstes. A vegades planifiques malament les coses, però acabes arribant al cim. És una victòria perillosa. Has d’evitar seguir el mateix camí perquè es tracta d’un èxit efímer.

En aquesta expedició hivernal al K2 vau utilitzar iglús, un fet gens habitual.

Sí, vam ser capaços de compactar la neu i construir tres iglús. Vam poder dormir, i en lloc d’estar als 30 graus sota zero que hi havia a l’exterior, estàvem a uns 5 graus negatius. Vam guanyar molt en silenci, tranquil·litat i descans. El gran èxit va ser la construcció dels iglús en aquelles altures, no el fet de construir-los en si mateix.

També has intentat dues vegades l’Everest a l’hivern i sense oxigen, les dues ascensions avortades pel mal temps i el fred extrem. Hi tornaràs?

Si et soc sincer, ara mateix m’agradaria més anar a l’Everest que al K2. Però a l’Everest tenim el problema d’obtenir els permisos necessaris. Si pugéssim per la banda nepalesa, caldria anar-hi abans de les dates marcades. Per això ens agradaria anar-hi pel vessant nord, però en aquest cas depenem de la Xina, que té sota el seu control tota la zona del Tibet. Els mandataris xinesos no ens ho posen gens fàcil a l’hora de tramitar els permisos. Davant d’aquestes dificultats, vam deixar aparcat el projecte per a més endavant i ens vam centrar en l’expedició al K2.

El problema és que la muntanya en aquests països s’ha convertit en un negoci a explotar?

En certa manera, sí. Els governs, les agències de turisme, les de trekking… Al final no deixa de ser una indústria que mou molts diners. I no només allà, sinó també als nostres països. L’outdoor és una indústria a l’alça i la societat actual ha canviat molt. Abans la gent s’estava molta més estona en bars o discoteques. Avui, en canvi, hi ha formes molt diferents d’entendre la vida i la gent és més activa des d’un punt de vista esportiu. En molts països es factura naturalesa i esport; i encara més en aquests països de l’Himàlaia, que tenen un nivell de corrupció molt alt i hi ha molts desgavells.

I de les dues muntanyes més altes del planeta a la més petita, però de la teva vida personal. Ets el més petit de tretze germans. Com es porta això?

Ho he portat sempre de manera fàcil i senzilla. He estat constant i treballador i he hagut de lluitar per les coses, dia rere dia, tal i com em van ensenyar des de petit. El meu germà Augusto em va iniciar en el muntanyisme i amb només tres anys ja em va fer pujar al Gorbea. Em faig creus de com puc recordar dies com aquell, quan només tenia tres anys.

Amb només 21 anys ja vas assolir el teu primer vuitmil, el Broad Peak. I tretze anys més tard, el 2016, vas completar la primera hivernal al Nanga Parbat amb Simone Moro i Ali Sadpara. Què va ser el més difícil d’aquella expedició històrica?

La presa de decisions, més que la muntanya en si mateixa. En aquest procés de presa de decisions pot haver-hi la diferència entre viure i morir, entre continuar endavant o girar cua. Són decisions que cal raonar i matisar i que condicionen, en gran mesura, l’èxit de qualsevol expedició com aquella. Cal treballar amb intuïció i raonament. Són els aspectes fonamentals en els quals t’has de basar en moments molt concrets per decidir si optes per un camí o un altre quan ets allà dalt.

Comparteixes la visió de Bonatti, que deia que no anava a la muntanya escapant-se de res, sinó per trobar-se amb ell mateix?

La comparteixo al cent per cent. Molta gent diu que la muntanya és la seva forma d’evadir-se, però jo crec que és molt més senzill: vaig a la muntanya perquè m’hi trobo a gust.

La muntanya té límits o bé té terrenys inexplorats?

(Reflexiona un instant abans de respondre) Jo crec que els límits de la muntanya existeixen, tot i que s’estan portant molt més enllà del que han fet les generacions anteriors. S’han superat límits que en el passat no es podien ni imaginar, però en certs moments no sé fins a quin punt això és positiu. Ho dic en el sentit que sembla que la muntanya s’hagi convertit en un camp de batalla on l’únic important sigui superar els límits existents.

En aquesta lluita entre la tradició i la modernitat, quin paper juguen les bombones d’oxigen artificial? S’haurien de prohibir?

Aquesta és una qüestió molt complicada en la qual cal adonar-se que la batalla és de tots i per a tots. Hi ha diferents visions, com en la vida, i cadascú ha de saber a quina lliga vol jugar. Evidentment, des del meu punt de vista, crec que l’ús d’oxigen artificial és dopatge. La primavera passada, de les 900 persones que van pujar l’Everest, la majoria ho van fer amb oxigen. M’agradaria que fos al revés. Tanmateix, si tu no vols formar part de tot aquest circ, et queda l’opció de no anar-hi en aquesta època i llestos.

Com veus la massificació que, any rere any, es produeix a la muntanya més alta del planeta?

S’han dit moltes incorreccions sobre aquesta qüestió. Cal anar més enllà i analitzar molts aspectes que hi ha rere una mera fotografia. I no és només a prop del cim de l’Everest. Per arribar a la base d’aquest tipus de muntanyes, cada cop hi ha més gent. En el cas de l’Everest, es tracta d’un parc nacional que s’està massificant de manera alarmant i crec que se n’hauria de regular l’accés. L’any passat van entrar 120.000 persones en aquest parc nacional (Sagarmatha). A una mitjana de tres litres d’aigua al dia per persona, són tres ampolles de plàstic per persona i dia. Si fem els comptes, imagina’t la quantitat de milers i milers d’ampolles de plàstic que es van gastar. És terrible. Tot aquest plàstic s’acaba quedant allà. Per això crec que hi ha aspectes molt més importants a treballar, i que cal regular, abans de parlar de la massificació del cim de l’Everest.

Ets partidari d’establir una quota màxima d’expedicions i alpinistes cada any?

La veritat és que ho tenen molt senzill. Limitant una mica els permisos i partint la temporada en dos segments, primavera i tardor, tot seria molt més fàcil. Abans també s’escalava l’Everest a la tardor i no sé per quin motiu va deixar de fer-se. Potser va ser a causa de les agències, que van redirigir el seu negoci a la millor època, la primavera, i van deixar la tardor de banda. Segurament la rendibilitat és la que ha produït aquesta massificació en una època molt concreta i aspectes com la seguretat han passat en un segon terme. Si es repartís una mica el treball i la temporada en dos, s’evitarien imatges dantesques com les que vam veure a finals de maig d’aquest any. Seria molt més sa per a tothom.

Des de fora, es fa difícil entendre la vida d’un alpinista que deixa família i amics durant mesos i arriba a posar en perill la seva vida…

És difícil que es pugui entendre. Però crec que el fet de poder viure aquestes experiències a la muntanya et fa tenir una visió molt més àmplia de la vida, més positiva i constructiva. Et puc dir que la majoria dels escaladors i aventurers que conec són grandíssimes persones. Són gent sempre compromesa amb els altres i el seu entorn; i, per damunt de tot, són bones persones. Penso que això sobretot es deu al fet de viatjar, de conèixer món i d’exposar la teva vida en moments determinats. Això potser des de fora no s’entén i es té una imatge de nosaltres com si fóssim uns bojos que posem en risc la nostra existència. És normal que no s’entengui.

El periodista polonès Ryszard Kapuscinski deia que per ser un bon periodista primer s’havia de ser bona persona. Passa el mateix amb els alpinistes?

La veritat és que desconeixia aquesta frase, però te la compro al cent per cent.

Un és alpinista tota la vida?

Jo crec que potser sí. En el meu cas, ja de vailet sentia curiositat per les muntanyes; però potser em sento muntanyenc des que era adolescent, des que tenia uns catorze anys i ja estimava la natura. I a l’altre extrem l’alpinisme no té límit d’edat. Carlos Soria seria un exemple molt clar d’això.

Has escrit que a la nostra existència només hi ha dues coses essencials: la vida i el temps. A l’Himàlaia, la vida i el temps cobren una perspectiva diferent?

Tot és relatiu, però és cert que a l’Himàlaia, en determinats moments, és com si el temps no avancés. És curiós perquè aquí els dies passen molt ràpidament i, en canvi, a països com el Nepal o el Pakistan tot té un altre ritme.

El temps ja forma part de forma intensa de la muntanya. T’agrada que les ascensions es converteixin en una lluita contra el crono?

No soc partidari d’aquesta pràctica, encara que la respecto. La societat és cada vegada més individualista, però no crec que les muntanyes siguin l’indret on anar a fixar marques determinades. Hauria de prevaldre l’estil per damunt del crono, de la velocitat… No és una cosa negativa, però opino que l’estil o altres conceptes més importants haurien de pesar molt més que una marca concreta.

Quin és el pitjor enemic que t’has trobat a la muntanya: algun factor meteorològic advers o la insolidaritat d’alguns alpinistes?

El pitjor és una barreja entre el fort vent, que et pot arribar a castigar amb molta crueltat, i la insolidaritat d’alguns, molt pocs, alpinistes que no t’esperes. Fa vint anys penso que aquesta manca d’ètica, o de sentiment d’equip, no existia.

George Mallory va fer cèlebre aquella frase: “Per què pugem muntanyes? Doncs perquè hi són”. Quin sentit té per tu pujar muntanyes?

Les muntanyes són atractives, estètiques… Les veus i sembla que t’estiguin cridant: “Vinga, a veure si pots escalar-me”. És un estil de vida en què un mateix implanta la seva personalitat i s’hi troba còmode. És una forma que tenim d’expressar la nostra inquietud i motivació.

Per acabar, un qüestionari ràpid.

La millor muntanya: el Makalu.
La més bonica: et diria que també el Makalu.
La pitjor experiència a la muntanya: la pèrdua d’algun company d’expedició.
El millor company de cordada: totes les bones persones amb les quals he compartit escalades durant tots aquests anys.
Un somni pendent: arribar a vell.
Un somni complert: no soc gaire de somnis complerts, però potser et diria el fet de poder seguir duent a terme expedicions.
Millor alpinista de tota la història: Reinhold Messner, sense cap mena de dubte.