Entrevista a Paquita Bernad, Vèrtex número 277

"Quan la muntanya es massifica, perd aventura i encant"

Quan es parla d’escalada femenina pionera a Catalunya, ens venen al cap noms quasi llegendaris com Maria Antònia Simó i Carme Romeu, entre d’altres, però cal reivindicar amb llum pròpia la figura de Paquita Bernad Noviant. A partir de 1944, la Paquita va tenir la gosadia d’encordar-se amb alguns dels millors escaladors de postguerra, els mítics TIM de Sabadell, i va protagonitzar brillants primeres femenines i absolutes a Montserrat, els Pirineus i Sant Llorenç del Munt i l’Obac. L’any 1952 va emigrar a França amb el seu marit i company de cordada Albert Escolà (mort el 2015) i des de llavors no ha deixat mai d’escalar i fer ascensions als Alps, Pirineus i península Ibèrica.

Text: Òscar i Albert Masó Garcia /  Fotografies: Arxiu Escolà-Bernad

Parla’ns dels teus inicis a la muntanya.

La muntanya des de sempre m’ha atret molt. De ben petita ja feia excursions a Centelles, a prop de Vic, on vaig néixer. Després, amb la Guerra Civil, la meva família es va haver de desplaçar i es va establir finalment a Sabadell. Passada la contesa vaig participar en una marxa de regularitat i llavors vaig conèixer els sabadellencs Joan Camp i Josep Alaix, del Terra i Mar (TIM), que em van invitar a fer escalada amb ells i m’hi vaig apuntar. El primer any d’escalada van animar-me a anar als Pirineus per les vacances, però jo no tenia calçat adequat. Llavors en Camp, que era sabater, va proposar de fabricar-me un parell de sabates per 250 pessetes, i així vaig poder disposar d’unes magnífiques sabates artesanes amb sola de goma i talons ferrats de claus d’ala de mosca.

Tot i ser un món gairebé exclusiu d’homes, què et va atreure de l’escalada?

Vaig descobrir-hi un ambient formidable i sa, d’una camaraderia excel ·lent. Jo em sentia molt feliç escalant, en gaudia molt, i mai no he estat poruga. Sempre m’ha agradat més grimpar que caminar, encara que també m’he fet un fart de caminar. Ara bé, llavors era estrany que una noia anés sola a la muntanya amb nois, però he de dir que sempre van ser molt correctes amb mi. Jo escalava amb pantalons de golf perquè amb faldilles era molt incòmode. Però estava mal vist que les dones duguessin pantalons i, en arribar a l’estació de tren de Sabadell venint de Montserrat, els nois m’insultaven. Llavors vaig enginyar- me-les per dur una faldilla enrotllada a la motxilla. Abans d’agafar el tren me la posava per damunt dels pantalons i me’ls arremangava per tal que no es veiés que els duia a sota de les faldilles.

Què li semblava a la teva família que escalessis?

La meva mare deia que s’estimava més que ho fes jo que no pas ella. Certament no hi havia problema, al contrari, ella era molt indulgent i em feia tota confiança. Davant d’aquesta actitud seva, jo no vaig arriscar-me mai a fer res que no fos convenient. Ella patia, però crec que no gaire perquè no sabia gaire de què anava allò. Quan saps exactament el que pot passar, pateixes més, i crec que això m’ha succeït amb la meva filla Marina.

Com vas conèixer el qui va ser el teu futur marit i company de cordada, l’Albert Escolà?

Ens vam conèixer quan va tornar del servei militar i es va reincorporar al seu grup habitual d’escalada del TIM, amb el qual jo havia començat també a sortir. L’Albert era soci d’aquesta entitat de Sabadell, on va néixer, i també fou membre del Grup d’Alta Muntanya del Club Muntanyenc Barcelonès (el GAM), ja que el Joan Camp hi pertanyia. Jo també em vaig afiliar a tots aquests clubs. L’Albert va començar a escalar abans que jo. Ell havia fet la 29a ascensió al Cavall Bernat de Montserrat. Recordo que era molt prudent i no va succeir mai cap accident amb ell. Era meticulós i li apassionava tot allò referent a la muntanya (història, geologia, fauna). Va dissenyar el logotip del TIM i com que feia de manyà es fabricava els pitons i piolets. A França es va dedicar a la mecànica de precisió en el món de l’aeronàutica.

Vas encordar-te amb la flor i nata dels escaladors del moment, els artífexs de les primeres a les grans parets de Montserrat. Quins destacaries?

Primer de tot he de citar el Josep Alaix, del TIM. Per mi no hi ha hagut ningú millor que ell. Era prudent, excel·lent grimpaire i de molt bon caràcter. No estava mai enfadat. Era considerat el pare de tothom, tot i no ser gaire més gran, perquè sabia ensenyar i fer-te aprendre bé les tècniques d’escalada. També destacaria el Joan Camp, del mateix centre, un noi ferm, primet, agradable, ben entrenat i que s’enfilava molt bé. Del TIM també recordo el Tino Izquierdo, un adolescent adorable que llavors estudiava, els germans Lluís i Francesc Gual, els germans Camarasa, el Lluís Corominas, l’Andreu Sorolla, el Josep Galícia, en Josep Sanz, el Francesc Palau, etc. Durant l’obertura de la via TIM de l’Aeri, l’Albert i jo vam col·laborar-hi una mica, però sense participar-hi de ple. Vam veure, això sí, els moviments dels protagonistes.

Amb tots ells vas protagonitzar primeres ascensions absolutes i femenines. Amb quines condicions les vas fer?

Teníem moltes limitacions a causa de la postguerra. Empràvem cordes de cànem, que quan es mullaven pesaven molt i es posaven tan rígides que gairebé s’aguantaven dretes. Per al ràpel ens posàvem una baga en forma de vuit on s’hi fixava el mosquetó. Passàvem la corda pel mosquetó, llavors per l’esquena i au!, a baixar de pressa. La meva mare em va fer una jaqueta de vellut per protegir-me del frec. També usàvem cordes primes de cànem que s’havien de posar en doble per la seva precarietat… De fet, no quèiem gaire. Com que ens encordàvem a la cintura, recordo que un cop l’Alaix va relliscar a la cova del Drac, a Sant Llorenç, i de l’estrebada als ronyons va estar orinant sang durant una setmana. El transport el fèiem com podíem, a peu o en tren, res de cotxe. Venint del Pallars pujàvem als camions de la fusta i els pagàvem el trasllat. Ens tallàvem llesques de pa i menjàvem dalt dels troncs. Hi havia molt bon ambient. Normalment escalàvem en cordada de tres i jo anava al mig. Dúiem escarpres i recordo que amb en Camp, a la cara nord de la Castellassa, jo estava preocupada per treure-les, però em va dir: «No et preocupis, et sortiran amb les mans». I així va ser, ja que les havia posat en simples forats. En aquella època sorties tres setmanes amb una motxilleta plena de roba i de menjar, i quan aquest s’acabava tocava passar gana o espavilar-se. El Camp sabia munyir vaques i pelar i cuinar granotes. Als Pirineus creuàvem clandestinament la frontera perquè no dúiem salconduits, per molt que la Guàrdia Civil, ben armada, ens advertís: «Hagan sus merienditas y váyanse».

D’aquesta forma vam poder fer el Vignemale, per exemple. Hi havia competència entre cordades?

Sí, n’hi havia una mica, com quan vam anar amb el Camp a fer l’ascensió número 100 al Cavall Bernat de Montserrat. Resulta que tres companys seus del GAM (el Prats, l’Esteve i l’Estrems) s’assabentaren d’això i ascendiren el Cavall el dia abans al vespre. Nosaltres, l’endemà, vam haver de fer la 101a ascensió amb un bon disgust per part del Camp en veure que se’ns havien avançat.

Quines altres dones escaladores hi havia en aquella època?

N’hi havia dues de Barcelona que eren bones, la Carme Romeu i la Maria Antònia Simó. Eren més veteranes que jo i no vaig encordar-me mai amb elles. També recordo la Mercè Masdevall, de Sabadell, i l’Antònia Caparrós.

Cap al 1951 et cases amb l’Albert i l’any següent emigreu a França, un país sense dictadura. Com us hi vau adaptar?

Vam sortir amb passaport turístic i ens vam establir a París a casa d’una tia meva, ja que la meva mare tenia origen francès. El primer que vam fer va ser anar a entrenar-nos fent boulder a Fontainebleau. No vaig veure pas espanyols allà, ja que aleshores era molt difícil sortir d’Espanya. Vam congeniar amb anglesos i ens vam fer socis del Club Alpí Francès, el CAF. Vam ser ben acollits, tot i que sempre vaig trobar a faltar el simpàtic ambient català. Allà l’ambient era bo…, però diferent. Passàvem les vacances a Chamonix, fent ascensions i travesses al massís del Mont Blanc. Amb l’Albert ens combinàvem de cap de corda. Jo era molt àgil i superava seccions difícils, però quan calia fer força ell anava de primer. Era tan rar trobar espanyols que en Ravanel, guarda del refugi de Couvercle, ens apreciava molt. Alguns cops vam creuar-nos amb el mític Lionel Terray fent de guia i una vegada vam coincidir amb en Gaston Rébuffat, que em va semblar molt simpàtic. El Roger Frison-Roche també el vam conèixer.

Vam viure 35 anys a París fins que vam jubilar-nos i l’any 1986 vam anar a viure a Occitània fins a dia d’avui. No vam perdre mai els vincles amb els companys catalans com l’Alaix, el Camp i el Josep Maria Silva, que fa poc ens va deixar. A l’estiu veníem uns dies a Catalunya a casa dels pares de l’Albert i aprofitàvem per fer escalades i tres mils als Pirineus. L’any 1954 l’Alaix va aconseguir venir a Chamonix amb nosaltres i vam fer junts el Mont Blanc i els Grands Charmoz. També altres com el Camp i l’Estruch van poder venir; llàstima que per desgràcia van desaparèixer al Cerví…

Vau dur la vostra filla Marina a la muntanya des de ben petita…

Doncs fixa’t que quan jo estava en estat de cinc mesos vam fer el Taillon i la Torre de Marboré, i quan la Marina tenia dos anys ja la vam dur a Fontainebleau. Als quatre anys la vam dur al Carlit, als set a l’Aneto i als setze al Mont Blanc. Es va encordar amb l’Albert i amb mi als Alps, als Pirineus i fins i tot a Gredos i als Picos de Europa. Ha fet travesses als Alps en solitari i també ha dut la seva filla Ayla des de ben petita a la muntanya. Li ha fet seguir els mateixos passos que ella va fer amb nosaltres. Per altra banda, la Marina és antropòloga i arran d’això vaig començar a fer espeleologia amb ella per visitar cavitats. També em va dur a fer caiac quan jo tenia 50 anys i l’he anat practicant fins fa ben poc.

Què vas fer per celebrar els teus 65 anys?

Això va ser l’any 1991 i vaig voler que la Marina visqués l’ambient d’escalada de Catalunya, aquell que tant m’havia captivat. Per això vam ascendir el Cavall Bernat de Montserrat i vaig ser molt feliç en veure que entre els escaladors poca cosa havia canviat d’aquell tarannà. L’any abans, en Josep Barberà, membre fundador del Grup Cavall Bernat, m’havia posat la medalla de cavallista.

Com creus que ha canviat el món de la muntanya?

El material ha evolucionat molt i ara dona més seguretat. Per contra, la muntanya s’ha massificat molt. L’any 1953 vam trobar ben poca gent al Mont Blanc! També als refugis abans podies deixar el material amb tota confiança; ara ja no, i a llocs com Sant Llorenç del Munt les urbanitzacions han martiritzat la muntanya. Les restriccions d’escalada crec que en alguns llocs poden ser necessàries, però a mi m’agrada tot tan lliure que veig que es perd part de l’aventura, es treu l’encant. I parlant dels rècords que avui es fan com els de Kílian Jornet, a mi no em temptarien pas…

Als 83 anys vas complir el teu somni de llançar-te amb paracaigudes. Com resumiries tot el cúmul d’experiències que has viscut?

Penso que quan arribes a la vellesa i has tingut una vida tan plena, el record de tot plegat t’omple tant que no pots tenir amargor. I és que fins i tot quan dius que ja no podràs fer mai més una cosa, sempre podràs dir: «Però jo l’he feta!»