Entrevista a Anna Comet, Vèrtex número 274

“Si vull guanyar, haig de ser polivalent”

Una de les esportistes més destacades de la Selecció Catalana de Curses per Muntanya és l’Anna Comet. La seva trajectòria ve avalada per èxits internacionals aconseguits en carreres de distàncies dispars, inclosa la ultraresistència i fins i tot l’esquí de muntanya. Als seus 34 anys, la corredora gironina arrelada a Osona conjumina l’experiència amb la passió dels novells.

Anna Comet a la Matterhorn Ultraks Foto: Blog Fabiomen

Text: Elisenda Palou Niubó  Fotografies: David Ariño (Dynafit)

Viu envoltada de camps al bell mig de la plana de Vic, al petit poble de la Guixa, i troba els seus moments de pau a dalt de tot de la Creu de Gurb. “M’agrada on visc”, es fa un fart de dir. L’Anna Comet va començar a competir en esquí alpí amb només sis anys. Va passar a l’esquí de muntanya, a les curses de muntanya i, ara, a les pistes d’atletisme. Però la muntanya és casa seva i la competició, el seu savoir faire.

Caligo deriva d’un dels mots llatins per designar la boira (núvol de pols, fumera, calitja). Allà on viu, l’Anna es lleva sovint entre mars de caligo densa i humida, però diu que la mandra de sortir a entrenar en dies freds i grisos ja fa temps que va aprendre a espolsar-se-la. L’Anna Comet (Cometi pels amics) va néixer a Girona un 20 de febrer de 1983. Els seus pares eren els responsables de la secció d’esquí del GEiEG (Grup Excursionista i Esportiu Gironí) i no la podien deixar a casa, així que amb dos anys van posar-li uns esquís i se la van endur a la neu. Com que no hi havia nens de la seva edat amb qui pogués esquiar, l’Anna seguia sempre gent més gran “i això t’espavila moltíssim”, ens explica sempre rient. Va ser gairebé una carambola, però amb sis anys va anar al campionat de Catalunya d’esquí alpí agafant-s’ho com un joc… i li va anar bé. De sobte es va trobar competint al campionat d’Espanya i amb dotze anys li van trucar per entrar a l’equip estatal, però era massa d’hora. Encara era una nena i ingressar a l’equip espanyol significava marxar a viure a França tot l’any. Un any més tard, però, va marxar a viure a França i després a Andorra. De l’equip júnior va passar a l’equip absolut femení d’esquí alpí i va competir en proves internacionals fins que es va lesionar greument un genoll. Una lesió, dues operacions i quatre anys de recuperació la van mantenir apartada de la competició.

Com recordes aquells anys vivint fora i competint a alt nivell, en plena adolescència?

En tinc un record molt bo. A França, al matí entrenàvem i a la tarda estudiàvem, i ens anava molt bé perquè teníem el circuit internacional al costat de casa. Després, quan a la Real Federación Española de Deportes de Invierno se li va acabar el conveni, ens van enviar cap a Andorra.

Què va passar el dia de la caiguda que va canviar-ho tot?

Vaig patir una caiguda molt forta. Em vaig trencar el lligament lateral, el menisc i alguna cosa més. Però també havia acumulat molt desgast i m’havia carregat el cartílag. Tècnicament era molt bona, però tenia el físic d’una nena, i l’esquí requereix tenir molta força. A mitja baixada ja estava destrossada físicament i començava a tenir errors per fatiga. Encara no tenia les articulacions ben formades i em vaig fer malbé el cartílag. Primer em va operar el doctor Josep Maria Buló un 23 d’abril. Sempre recordaré aquella diada de Sant Jordi. Em vaig estar recuperant un any sencer i després vaig esquiar dos dies. Dos dies i em van fer tornar a entrar al quiròfan. Tenia 18 anys i recordo que el doctor Ramon Cugat em va fer seure a la llitera i em va dir: “Anna, tens el genoll destrossat. Ho estem investigant, però ara mateix no t’hi puc fer res”. Jo havia dedicat tots els meus esforços a esquiar perquè era una passió absoluta. Van ser uns anys molt durs tant per mi com per la meva família. Vaig provar tots els petits avenços mèdics que anaven sortint. Aquells anys vaig escalar molt amb la colla de la meva cosina perquè sentia que em desfogava i el genoll no em feia mal. Vaig anar a viure a Vic i més endavant el doctor Daniel Brotons em va fer començar a caminar i córrer. Va ser tot plegat molt feixuc, però després de molt temps de recuperació, ara corro com si no m’hagués passat res.

Què et va portar a Vic amb 18 anys?

Vaig aterrar-hi just després de la primera operació, per estudiar. El meu germà ja hi vivia i vaig compartir pis amb ell. Vaig estudiar Traducció i Interpretació a la Universitat de Vic i després Periodisme. Però ja feia temps que anava per allà amb una colla amb què feia esport i em vaig unir a la Unió Excursionista de Vic. Ara ja hi vivim tota la família perquè els meus pares es van jubilar a Girona i també van venir cap a Vic. Entreno a la zona esportiva i rodo pels voltants de la Guixa, Sant Sebastià i la Creu de Gurb. És el terreny de casa. Surts amb les vambes posades, i això amb l’esquí no ho tenia. Ara surto de casa i ja estic entrenant.

Amb el genoll ja recuperat vas tornar a la competició…

Sí, primer amb les curses de muntanya. Tot va començar quan en Lluís Aloy, en aquells moments seleccionador de la Selecció Catalana de Curses per Muntanya de la FEEC, em va proposar entrar al grup de sub-23. Mentrestant, en Toti Bes em deia sempre: “Anna, has de fer esquí de muntanya”, i vaig llançar-m’hi. Durant uns anys vaig combinar la competició d’esquí de muntanya amb les curses. Vaig fer el meu primer campionat del món d’esquí de muntanya el 2010 i vaig allargar-ho fins al 2014. Però em tornava boja anant amunt i avall i combinant els horaris de la meva feina amb els de les proves de la copa del món a les quals anava amb la Federació Espanyola. Em vaig adonar que ni em compensava ni ho estava gaudint, i ho vaig deixar. On visc i treballo tinc la neu massa lluny per anar-hi a entrenar quatre o cinc dies a la setmana i competir al nivell al qual a mi m’agradava competir.

El 2014 et plantes al Nepal per disputar l’Everest Trail Race i guanyes totes sis etapes.

Va ser la meva primera cursa per etapes i hi vaig anar a petar d’absoluta casualitat. Havia guanyat la Copa Catalana de Curses Verticals i el premi era la inscripció a l’Everest Trail Race. L’any següent vaig fer alguna cosa d’esquí per treure’m el cuquet i vaig tornar a guanyar la carrera de l’Everest. Vaig dedicar-me a córrer llargues distàncies com la Transvulcania (2a posició) i Chamonix 80k (2a posició) i vaig acabar tercera a les World Series d’Ultra Skyrunning. Però la llarga distància és dura i jo ara tenia ganes de buscar coses més curtetes que em permetessin gaudir entrenant.

Aquest any has fet un popurri. T’hem vist corrent proves per etapes, curses de llarga distància i carreres d’atletisme.

Sí, aquesta temporada ha estat estranya. Al febrer vaig marxar a Costa Rica a fer The Coastal Challenge i em va encantar. Va haver-hi molta competitivitat i finalment va guanyar l’Anna Frost. Jo vaig ser segona i darrere meu van arribar l’Ester Alves i l’Elisabeth Barnes. Després vaig anar al campionat d’Espanya de la federació d’atletisme que ens seleccionava per al mundial i vaig quedar segona al Trail de Tenerife. Això em va enviar directament al campionat del món a Itàlia. A més, al juliol vaig córrer amb la Laia Andreu la Pierra Menta d’estiu. Em va fer molta il·lusió perquè amb la Laia, que també viu a la comarca, portem tota una vida entrenant juntes. També he fet un parell de proves de la copa del món amb la Selecció Catalana i finalment he corregut a la CCC de Chamonix amb una novena posició. Feia deu anys que volia creuar aquest arc de meta i ho vaig aconseguir, però sota una pluja intensa i lluny del resultat per al qual creia que venia preparada.

Fa uns anys et van diagnosticar celiaquia. Com gestiones aquesta intolerància alimentària?

No m’hauria imaginat mai ser celíaca, però sóc una persona bastant pràctica i m’hi he anat adaptant. Com que els meus intestins no absorbeixen els aliments com altres, pateixo problemes d’anèmia i haig de portar un control. A part dels metges i els meus entrenadors, també treballo amb una persona que em guia en la nutrició. A més a més, com que cada vegada hi ha més gent que tot i no patir cap malaltia vol deixar de menjar gluten, és més fàcil trobar els productes que necessito. El pa és al que més em va costar acostumar-me, però vaig aconseguir fer-me el meu pa i la veritat és que em surt molt bo!

De sobte et veiem aparèixer a les teves primeres competicions de cros. Què t’hi ha portat?

Tinc un problema, i és que sóc una mica cul inquiet i m’agrada provar coses. Des de fa anys entreno amb un grup d’atletes purs i durs: atletes de pista i atletes de cros. Vaig començar a entrenar amb ells perquè jo era conscient que era bona en pujada i en baixada, però molt dolenta en terreny pla. I em vaig dir: “Això ho he de solucionar. Si vull guanyar, haig de ser polivalent”. Després els faltava una noia a l’equip de cros… i em van enredar.

Fins i tot t’has calçat les sabates de claus en una pista d’atletisme i has quedat tercera.

La gent deu pensar que estic sonada. Vinc de fer 100 quilòmetres i de sobte em poso a fer una cursa de 800 metres… De fet, aquests últims anys he preparat totes les curses amb entrenaments d’atletisme i m’ha anat molt bé. He vist que si corro bé en pla, faig bé les sèries i hi poso les hores necessàries de muntanya, tinc l’equilibri perfecte. M’agrada l’ambient de l’atletisme i em va molt bé per entrenar. Fins i tot em plantejo aquest hivern fer la temporada de cros una mica seriosament. Sóc gran (34 anys) i les proves que m’anirien millor són per a gent més joveneta, però ho provaré igualment.

Quin lloc ocupa la muntanya en tot això?

M’agrada el cros i em va molt bé per desconnectar del que faig la resta de l’any, però no deixaré mai la muntanya perquè és el meu esport. A la muntanya hi trobo la pau i la humilitat que em costa trobar en altres espais. Sí que és cert que cada cop m’estic tornant més atleta que muntanyenca i que m’agrada més córrer que pujar muntanyes. Però les curses d’alta muntanya són les que m’agraden més i on em trobo més còmoda.

Ets polifacètica en l’àmbit esportiu, però també en el professional.

He treballat set anys de professora d’estudis de grau superior i m’agradava, però necessitava fer un canvi. El periodisme i l’escriptura sempre m’han apassionat i ara treballo amb uns quants mitjans escrits. Segueixo sent entrenadora i dirigeixo l’equip esportiu (entrarà en funcionament l’any 2018) de la marca d’alimentació The Elements, un dels meus patrocinadors principals. També estic immersa en la creació d’un negoci que busca aportar hàbits saludables a les empreses, tant d’activitat física com de comunicació i motivació dels treballadors. I a part del tema professional, el meu home i jo tenim ganes de ser pares. Fins ara jo havia d’aprofitar la situació en què em trobava, però fa temps que tinc la sensació que m’esperen altres reptes. M’agradaria ser mare i fer la pausa que això requereix, per després continuar competint perquè crec que em vénen uns anys bons. Ara tinc una maduresa esportiva important que crec que em brindarà coses bones que vull aprofitar. A mi em xifla el que faig. Si amb cinquanta anys el cos aguanta, seguiré corrent perquè m’agrada entrenar i m’encanta competir.