Jordi Pons

Jordi Pons pertany a la generació de muntanyencs que a les dècades dels seixanta i setanta van impulsar l’alpinisme en l’àmbit estatal. La publicació recent de les seves memòries, Alpinisme sense ficció, i la reedició del llibre Annapurna Est, un vuit mil verge és el millor pretext per recordar la trajectòria d’aquest alpinista total que, amb una vitalitat envejable, ha pogut escalar els 900 metres de la paret nord de Vinhamala a l’edat de 83 anys.

Text: Agustí Estruga  

Alpinista, esquiador, cineasta de muntanya… Jordi Pons és membre d’un privilegiat cercle d’alpinistes que, tot i iniciar-se en els esports de muntanya en una època tan grisa com la postguerra, van protagonitzar algunes de les primeres ascensions de gran dificultat en l’alpinisme estatal i van liderar les primeres expedicions fora d’Europa. En Jordi també és el millor testimoni de l’evolució que han viscut els esports de muntanya. Ell, que com explica en l’entrevista es va iniciar en l’escalada amb cordes de cànem i espardenyes, avui contempla amb certa perplexitat la velocitat amb què s’encaren ascensions com les clàssiques parets nord dels Alps, que cinquanta anys enrere les va realitzar amb més d’un bivac.

Em crida l’atenció el títol de les teves memòries: “Sense ficció”. Hi ha alguna voluntat de crítica a l’alpinisme actual? No vol ser cap mena de crítica; senzillament són les meves memòries. En cap moment he carregat les tintes o m’he recreat en desgràcies; explico tan sols allò que he viscut.

Del que has viscut, quins són els primers records que et vénen a la memòria quan repasses la teva trajectòria? Jo vinc d’una família molt humil. Anàvem a la muntanya amb pantalons recosits per la mare i reconvertits en roccietore. Tot era molt justet: des dels viatges en tren, l’alimentació o el material que dúiem. Els meus primers esquís eren de tercera o quarta generació. Però malgrat aquesta precarietat hi havia un aspecte molt maco: l’entorn humà que es vivia en els centres excursionistes. Quan ens hi reuníem els dijous o divendres, no es podia obrir la porta per la gran quantitat de socis que ens hi aplegàvem.

Una època en què tu i els teus companys vau començar a deixar petjada. Em considero afortunat d’haver pogut pertànyer a aquesta generació que vam ser una mica els capdavanters per les nostres escalades a Montserrat, Pirineus, Alps o Andes. Tot això gràcies al lideratge de l’amic Anglada, però també a les cordades que vam formar amb en Cerdà, Pokorski o Guillamon. Així ens vam convertir en els primers escaladors de l’Estat a fer un sis mil, un set mil i un vuit mil. En el meu cas, també vaig ser el primer a escalar les tres clàssiques parets nord dels Alps: Cerví, Eiger i Grandes Jorasses. Sempre dic que nosaltres vam aconseguir aquestes fites perquè vam començar gastant espardenyes i penjant-nos amb cordes de cànem. Quan miro enrere, em costa d’entendre com érem capaços de fer certes activitats. Penso, per exemple, en els campaments hivernals a Carançà a principis dels anys 50 organitzats per l’Agrupació Excursionista Pedraforca, amb esquís de fusta, anoracs de cotó i a sota una americana, tal com l’Irving i el Mallory anaven a l’Himàlaia a principis del segle XX.

En el llibre esmentes l’escalada al Capéran de Sesques, un cim del Pirineu francès. Aquesta ascensió, quan tenies 19 anys, marca la teva passió per l’alpinisme? En aquella època, quan sortíem a l’estranger, qualsevol escalada que fèiem ja es convertia en una primera ascensió estatal. El Capéran de Sesques va ser el primer sisè grau superior que es va fer a Espanya i el vaig fer jo, un vailet que anava a remolc del seu germà i d’en Josep Silva. Jo havia escalat a Montserrat, al sot del Bac i a Sant Llorenç del Munt, però encara tenia poca experiència. Però un estiu, resolts els problemes burocràtics d’aquella època per poder anar al Pirineu francès, vam decidir escalar el Capéran de Sesques. De primer, amb molta tensió, vaig superar el pas més difícil que fins i tot als escaladors francesos se’ls havia resistit.

Et mires el passat amb nostàlgia? De cap manera. Les meves aventures van ser les que van ser. Per altra banda, m’agrada estar atent a tot el que es fa ara.

Què penses de l’alpinisme actual? Us podíeu imaginar que la nord de l’Eiger s’escalaria en dues hores? No, perquè a la nostra època es feia amb dos o tres bivacs. Però ara ha canviat la filosofia, el material, fins i tot les condicions de la roca… Per mi, els alpinistes que escalen amb aquesta rapidesa són gent d’un altre món. Si jo avui continuo viu és perquè he passat por a la muntanya. Aquesta por m’ha ajudat a afrontar les ascensions amb seguretat o a decidir tirar enrere. Però quan perds la por i repeteixes diverses vegades la nord de l’Eiger com fa el Ueli Steck o com ha fet en Kilian Jornet a l’aresta Lion del Cerví… A mi tot això se m’escapa. Quan vas a fer temps, prescindeixes dels elements de seguretat. Has de ser molt bo, tenir bones condicions físiques i el cap molt clar. Nosaltres no estàvem preparats mentalment per fer aquest tipus d’ascensions. Jo vaig passar molta por a la nord del Cerví per la caiguda constant de pedres i, un cop feta l’escalada, no em va passar mai pel cap repetir-la.

Tot i la por, amb l’Anglada vau fer la nord de l’Eiger poc després de la mort de Rabadá i Navarro l’any 1963 en aquella paret… Com que ja hi havíem fet un primer intent l’any 1962, era un deute tornar-hi. Ho afrontàvem conscients dels morts que arrossegava la paret i del fatal accident d’en Rabadá i en Navarro. Per això anàvem amb la màxima discreció, per no cridar l’atenció de la premsa. Recordo que, arribant al cim, vam sentir el corrent estàtic d’una tempesta a sobre nostre. A més, es van trencar els grampons. Avui dia, que ja he provat els piolets tècnics, em pregunto com no se’ns va ocórrer fer l’escalada amb dos piolets, tenint en compte que l’ascensió la vam fer amb un piolet i un punyal de gel.

També vau protagonitzar les primeres expedicions als Andes, Himàlaia i fins i tot Grenlàndia. Quina expedició destacaries? Sense cap mena de dubte la de l’Annapurna Est, el primer vuit mil estatal. Va ser una aventura col·lectiva. Mirant enrere veig que va ser una expedició molt romàntica, amb milers de persones pendents de nosaltres. A més, era una època, a principis dels 70, de certa convulsió política. I cal afegir que competíem contra dues expedicions estatals més: la madrilenya al Manaslu i la basca a l’Everest. Si els bascos haguessin pujat a l’Everest, no s’hauria parlat de nosaltres. Crec que amb l’ascensió a l’Annapurna Est vam aconseguir entrar a la història de l’alpinisme. Encara avui mantenim una gran amistat entre els membres d’aquella expedició.

Hi ha hagut algun moment dur que et fes replantejar la dedicació a l’alpinisme? He viscut moments complicats, però no m’he volgut recrear en les situacions dramàtiques. Un cas que em va colpir va ser el del meu segon intent al Shisha Pangma, on el metge de l’expedició, Joan Martínez, hi va perdre la vida afectat d’una hipotèrmia. A la tornada, un periodista va escriure que Jordi Pons no havia pogut fer el seu cinquè vuit mil per la mort d’en Joan Martínez. Això em va provocar certa amargor, ja que posava al mateix nivell la mort d’una persona i una cosa tan banal com és escalar una muntanya.

Quan t’ha tocat renunciar a un cim, com ho has viscut? Depèn de les circumstàncies. No és el mateix retirar-se per mal temps, com em va passar al Fitz Roy, que abandonar per l’accident o la mort d’un company. No hi ha cap ascensió que justifiqui la pèrdua d’un company. Quan passa, per sempre més associes aquella muntanya a l’accident i no ho oblides mai.

T’ha quedat alguna espina clavada per alguna ascensió fallida? Potser el Shisha, perquè van ser dos intents. L’Everest ja era més complicat. Tal com es va plantejar la primera expedició catalana al sostre del món, des d’un principi vèiem a venir que no l’aconseguiríem: era l’octubre, a més per l’aresta oest i amb forts vents… Però tot això no ho visc amb gens de frustració perquè he pogut fer moltes ascensions i de la majoria en guardo molts bons records.

Com valores l’alpinisme a casa nostra en l’actualitat? Així com nosaltres vam representar un revulsiu, posteriorment altres alpinistes també van marcar època. Penso en la sud de l’Annapurna per part del Nil Bohigas i l’Enric Lucas. O, en aquests moments, escaladors com I’Oriol Baró, que busca activitats de compromís a l’Himàlaia. Em trec el barret davant d’aquestes activitats en què allò important no és ni la velocitat ni acumular cims. Ara hi ha l’obsessió en la cursa dels catorze vuit mils. A mi això no em va interessar mai perquè m’atreia molt més l’aventura de la conquesta d’una muntanya. Suposo que cada època té el seu estil d’alpinisme, i el meu no és el del col·leccionisme. Quan escrivia el meu llibre, em preguntava si podien interessar les meves ascensions tenint en compte com han canviat les coses, però crec que les noves generacions també han de saber que el Mont Blanc no cal pujar-lo en quatre hores o el Cerví en dues.

Et sents com el precursor de les noves generacions d’alpinistes que han sorgit? La veritat és que una de les grans satisfaccions que em continua donant la muntanya és quan algun muntanyenc em diu que fa una colla d’anys va assistir a algunes de les meves projeccions, o gent que encara recorda la col·lecció de cromos de Nestlé arran de l’expedició de 1961 als Andes. És com si hagués deixat cert bagatge. Però les coses són com són: durant una època em vaig convertir en un referent ja que era l’únic alpinista de l’Estat que havia fet quatre vuit mils. Quan en Carles Vallès en va aconseguir cinc, de mi ja no se’n va parlar més.

Una frase del teu llibre diu: “En la grandesa d’aquest esport l’individualisme no hi té cabuda”. A què et refereixes? L’individualisme no ha estat mai el meu alpinisme. El meu muntanyisme ha estat el del sentit de la cordada, el que vaig aprendre amb el meu germà i amb la generació amb qui em vaig iniciar en l’escalada. He tingut oportunitat de participar en diferents expedicions, algunes d’organitzades amb els amics de sempre i altres de més comercials, i he notat la diferència. En les comercials et convocaven al meeting point de l’aeroport, saludaves la resta d’alpinistes, participaves a l’expedició i després perdies el contacte amb els companys.

Un tema d’actualitat: l’increment dels rescats de muntanya. Des de la teva experiència, a què creus que és degut? Podria ser per la pèrdua de pes dels centres excursionistes en la formació de la gent que va a la muntanya. Avui tothom s’atreveix amb tot, i de manera autodidacta. Jo encara vaig a caminar a la Mola, però ara tothom hi puja corrent. I els escaladors que comencen ja no van al sot del Bac o a Sant Benet, sinó que van a escalar el Bisbe o el Cavall per davant. Em sembla que tothom va molt ràpid en un esport on potser nosaltres anàvem molt lents. Falta un punt intermedi. S’ha de gaudir del que es fa i saber aturar-se per admirar el paisatge.

Amb 70 anys vas escalar el Dru i als 83 has fet la nord del Vinhamala. Pertanys a una generació que us manteniu actius en plena vellesa. Com ho heu aconseguit? Els francesos ho tenen molt clar: endurance. No deixar mai de practicar esport. Jo no faig res excepcional, però continuo esquiant. De tant en tant faig algun barranc i alguna via ferrada. Encara escalo a Montserrat, però he de reconèixer que les preses les trobo més petites que fa uns quants anys.

Però necessites continuar fixant-te objectius? No perquè no m’he quedat amb ganes de fer res. El meu únic objectiu és arribar cada dia a l’endemà.

Què ha significat la muntanya per a en Jordi Pons? No sé què hauria estat la meva vida sense la muntanya. T’asseguro que tot el que tinc és gràcies a aquest esport, començant per la Sari, la meva dona, que ens vam conèixer al Club Muntanyenc Barcelonès. La muntanya ha estat la millor excusa per omplir la meva vida de vivències. Sempre dic que el factor humà és el més important que m’ha donat la muntanya: els moments viscuts a les tendes i els amics que conservo. Les aventures que he fet no les he viscudes dalt del cim. Allà dalt només tens ganes de tirar avall.

Com t’agradaria que et recordessin? Com un alpinista que va pertànyer a una generació de muntanyencs que vam obrir les portes a l’alpinisme d’alta dificultat. A la vegada voldria ser un exemple d’allò que per a nosaltres ha estat el més important quan escalàvem: la prudència, ja que la muntanya sempre és superior a l’alpinista.