Entrevista a Hervé Bermasse, Vèrtex número 270

"A ningú li agrada perdre, però hem de perdre per aprendre"

 

Hervé Barmasse (Aosta, Itàlia, 1977). Alpinista, guia de muntanya, director de documentals, fotògraf, escriptor, però per damunt de tot, un apassionat de la muntanya. Així és com li agrada definir-se. De caràcter modest i obert, Barmasse transmet els valors de la muntanya i de l’alpinisme amb una innata naturalitat. Representa la quarta generació d’una nissaga de guies de muntanya, que ha firmat a la Grand’Becca, nom en dialecte valldostà amb el que ell anomena al Cerví, algunes de les seves millors activitats. Lluny dels Alps també ha realitzat destacades escalades i primeres ascensions a la Patagònia i a l’Himàlaia.   Sempre partint del punt més proper per aconseguir assolir els objectius marcats sense oblidar els orígens.

Aquest Barmasse representa, segurament, aquell esperit més fet a mida dins de la muntanya, el del muntanyenc per tradició familiar que s’ha adaptat als nous temps i que ha evolucionat amb els anys. Marcat pel caràcter d’un territori especial, l’Hervé va aparcar l’esquí professional per fer el que sempre havia vist fer a casa. Allí envoltat d’aquell paisatge de la seva Aosta natal i del material que el seu pare col·locava de forma més o menys endreçada quan arribava a casa.

L’Hervé Barmasse és d’aquells que un té la sensació que sempre deixa alguna cosa per explicar, algun detall que s’escapa per petit que sigui però que acaba marcant bona part de la seva àmplia trajectòria personal.

Nascut d’aquella generació de finals dels setanta, als seus quasi quaranta anys l’Hervé ha demostrat ja amb resultats contrastats que es mou com ningú dins del seu hàbitat més familiar.

Text: Ivan Torres Fotos: Scarpa, Damiano Levatti (Noth Face)

¿Com ha influït la família en el teu alpinisme?

Vaig créixer sota el Cerví, i conviure amb tres generacions de guies de muntanya a casa em va marcar, encara que no vaig ser conscient en un primer moment. La meva vida esportiva estava enfocada en l’esquí alpí, però un greu accident em va fer parar. Des de ben petit recordo veure al meu pare preparar la motxilla amb els amics per sortir a escalar. Sentia el repicar dels mosquetons i m’imaginava les aventures que viurien a la muntanya. Quan tornava, tota la família miràvem plegats les diapositives de l’activitat. També recordo una foto del meu avi a Patagònia, on va acompanyar a Alberto María de Agostini en un viatge d’aventura i exploració.

¿Quins records conserves del primer cop que vas pujar al Cerví?

Qualsevol persona que viu a la Vall d’Aosta algun cop ha desitjat pujar al Cerví. El primer cop que el vaig escalar no va ser per decisió pròpia. Va ser l’any 1995, el meu pare m’ho va proposar i jo, sense pensar-m’ho gaire, li vaig dir que sí. Aquell dia ell va fer de guia i jo de client. L’ascensió no va despertar en mi res especial.

I la segona vegada?

Va ser al març del 1997, a l’hivern, i no ho veia gens clar. El meu pare em va dir que en aquesta època el Cerví es mostrava amb tot el seu esplendor. Al cim feia molt fred, però alguna cosa em va escalfar el cor. En aquella època treballava com a monitor d’esquí. Em passava el dia a l’aire lliure i tenia un bon sou, però tenia la sensació de que em faltava quelcom. Escalant aquell dia fred el Cerví vaig trobar el que buscava, allò que la natura em donava. Volia ser guia de muntanya.

Com es va prendre la teva família aquesta decisió?

Al meu pare el vaig fer feliç, però tenia el mateix sentiment que va tenir el meu avi, que també va ser guia, respecte a ell. Coneix molt bé la muntanya i sap els perills que implica la professió. Malgrat això, tant ell com la meva mare van entendre la decisió. A casa meva sempre s’ha respirat la passió per la muntanya i jo seguia un camí natural, la tradició familiar al cap i a la fi.

Sempre dius que el Cerví és una muntanya que s’ha d’escalar més d’un cop a la vida. Per què?

No ho he comptat mai, però he escalat el Cerví més d’un centenar de cops. Cada cop que hi puges et fa un obsequi, un regal. Entra dins teu per no sortir-hi mai més. És difícil resistir la temptació de no tornar a viure aquesta sensació.

 Deus conèixer com pocs altres la Grand’Becca.

Per mi el Cerví és com un germà gran amb el que puc parlar, i entenc, per exemple, quan no he d’escalar-hi. Més d’una vegada he volgut sortir un dia en que la muntanya estava excel·lents condicions, però alguna cosa dins meu m’ha dit que no hi anés. Tinc molta confiança en el meu instint, i això et pot salvar la vida a la muntanya. Les persones estan perdent la capacitat d’escoltar-se a elles mateixes. Cada cop més els altres decideixen per nosaltres.

Quantes vies has obert al Cerví?

He obert tres rutes noves. A més he realitzat sis ascensions en solitari i dues primeres ascensions hivernals. L’hivern del 2014 vaig enllaçar en solitari les quatre arestes de la Gran Becca: Furggen, Hörnli, Zmutt i Leone. Marco, el meu pare, ja ho havia fet en una altra estació.

Algun record en especial d’aquestes ascensions?

Conservo grans records de totes aquestes escalades. La ruta que vam obrir amb el meu pare (parla de la via “Coulouir dell Emjambée” a la cara sud-oest del Cerví) l’any 2010 va ser molt important per tots dos. Quan li vaig explicar que volia ser guia ell em va dir que havia de descobrir la muntanya jo sol, amb els meus companys de cordada. Durant uns vint anys cadascú va escalar per la seva banda, i no vam realitzar cap ascensió junts fins a l’apertura d’aquesta via, que el meu pare ja havia intentat al 1985. Aquesta via va enfortir la nostra relació. 

Si no tinguessis el Cerví, amb quina muntanya et quedaries?

(Riu) El Cerví és una muntanya increïble. És una pregunta difícil de respondre. Tots tenim una muntanya especial. No cal que sigui molt alta, ni molt difícil d’arribar al cim. Qui té les muntanyes a prop sap de què parlo.

Més enllà dels Alps has escalat a llocs com Patagònia o l’Himàlaia.

Sí. De Patagònia, abans de viatjar-hi, la imatge que tenia al cap era la de les diapositives i fotos del meu avi. Una terra salvatge i fascinant. Ell va viure unes aventures que nosaltres avui només podem intentar imaginar. Allà he obert vies com “Caffè Cortado” a la cara nord del Cerro San Lorenzo, junt a Giovanni Ongaro, Matteo Bernasconi i Lorenzo Lanfranchi, el març del 2006, o la primera ascensió hivernal del Cerro Pollone, el 2013. A l’Himàlaia he realitzat vàries expedicions, obrint vies a pics de cinc mil i sis mil metres.

L’any 2015 vas publicar el teu primer llibre, “La montaña dentro”, traduït al castellà l’any passat. D’on surt la idea?

A Itàlia, quan el meu nom començava a ser conegut, molts amics em deien que havia d’escriure un llibre i explicar les meves expedicions i escalades. Quan m’hi vaig decidir vaig començar a buscar editorial amb una idea molt clara: no volia escriure un llibre per parlar només d’alpinisme. Volia escriure per tothom. Per mi és molt important parlar de les emocions a la muntanya. L’alpinisme no és un esport o una activitat de rècords i números, es tracta de sentiments. Vaig tardar sis mesos en escriure’l, i ha estat com una teràpia de psicoanàlisi. M’ha servit per tenir més clar que és el que vull de la vida.

Quins són els teus referents literaris?

Llegint a A.F. Mummery vaig aprendre el concepte d’escalar “by fair means” (pels mitjans justos), és a dir, escalar amb el mínim auxili de mitjans artificials. Aquest és el meu estil. Sempre intento escalar de la forma més neta possible. Si no sóc capaç d’escalar en aquest estil, renuncio al projecte. Reinhold Messner o Walter Bonatti també són dos autors de capçalera per mi. O Royal Robbins, al que admiro per les seves grans gestes i determinació en escalades com les de El Capitan, a Yosemite.

La publicació de “La montaña dentro” ha fet créixer el teu vessant mediàtic. T’agrada?

És una arma de doble fil. M’agrada comunicar el que sento, i espero poder inspirar així a noves generacions d’alpinistes i muntanyencs. De vegades només s’expliquen les catàstrofes i accidents en la muntanya i això és el que arriba al gran públic. S’ha d’anar més enllà i transmetre els valors positius de la muntanya. 

La professionalització com a alpinista et deixa temps per seguir exercint la feina de guia de muntanya?

No tant com voldria. Actualment no li puc dedicar més de 30 o 35 dies a l’any, però intento treure temps per fer-ho. També col·laboro en cursos per aspirants a guies de muntanya. M’agrada transmetre la meva experiència a les noves generacions.

 

Quins són els teus projectes futurs?

Al febrer viatjo al Nepal per escalar i entrenar. Junt a David Göttler i Ueli Steck volem obrir una nova ruta a la cara sud del Shisha Pangma. Ells dos ja la van intentar el maig de l’any passat però el mal temps els va fer abandonar. Ara torno a estar en forma després de recuperar-me d’una operació de menisc. Des de que vaig patir l’accident esquiant quan competia arrossego problemes a les cames, sobretot als genolls. 

En els darrers anys ha crescut el nombre de practicants d’alpinisme. Què n’opines d’aquest fenomen?

Un dels gran problemes de la societat actual és l’augment de l’esperit competitiu, que ens empeny a voler guanyar sempre, a ser millors que la resta, a fer més calers. Això s’ha traslladat al món de la muntanya, i sembla que l’alpinisme s’hagi convertit en un món de números. Molts esportistes de muntanya i alpinistes professionals no sempre transmeten els millors valors, i aquests, precisament, són els que haurien de donar exemple. Primer s’ha d’aprendre a estimar la muntanya, això és el més important. Els referents mediàtics hem de transmetre el respecte i l’amor per la muntanya a la gent que s’inicia. Jo he comès molts errors, però he sabut rectificar i he tret la part positiva. A ningú li agrada perdre, però hem de perdre per aprendre. 

Llavors quin consell li donaries a algú que s’inicia en qualsevol de les activitats que es practiquen a la muntanya?

S’ha de començar amb activitats que estiguin dins de les capacitats de cadascú. Si la muntanya és massa gran haurà d’entrenar i formar-se més. L’entrenament i la formació poden fer canviar la mida d’una muntanya.