Entrevista a Araceli Segarra, Vèrtex número 267

"El meu objectiu mai és el cim, sinó tot allò que em trobo pel camí"

10-Everest-Cara-Sur-©EdViesturs

L’Araceli Segarra fuig de tòpics, d’etiquetes, de reconeixements buits i d’històries del passat. Polifacètica, alpinista reconeguda, pionera i artista que es descobreix constantment.

Assegura que és algú que s’ha fet a ella mateixa i que no té por de canviar de repte sovint. L’Araceli actual és una “tastaolletes” professional, algú que cerca coses noves a cada moment i que tot i ser la primera catalana en assolir el cim de l’Everest, no creu que ningú l’hagi de valorar més enllà de tot allò que l’envolta.

Text: Quim P. Casadesús Fotos:Ed Viesturs, Alfons Valls, Jordi Canyameres

Enamorada de la muntanya i actualment de la seva “Tina”, ha recuperat amb ella la il·lusió de fer viatges sense moure’s de casa i treu una imitació de Fernando Fernán Gómez amb un tantmefotisme important quan parla d’alguna valoració que no li permet viure com ella ha decidit.

Alpinista reconeguda i envoltada d’un ressò mediàtic destacat a finals dels noranta, encara que ho amagui darrere d’un somriure, s’ha convertit en un referent generacional. L’Araceli manté intacta aquella passió per la muntanya que la porta al Cadí o a Cambre d’Aze sovint, molt a prop del que ara és casa seva a la Cerdanya.

Vint anys després d’aquell èxit emmarcat d’ Imax , rescats i del pitjor any de l’Everest, Araceli Segarra segueix més pendent del com que de la repercussió del que experimenta. Diu ella mateixa que el seu objectiu mai és el cim, sinó tot allò que es troba pel camí.

 

Aquest 2016 fa vint anys d’aquella ascensió a l’Everest en un any que va ser molt difícil. Toca celebrar-ho?

He de dir que no celebro mai les muntanyes, aquella ascensió a l’Everest me la recorden sovint i jo sóc molt de viure les coses cada dia. El que ja he fet; ho he fet. Aquell any sabíem que estàvem en una muntanya on s’havia mort tanta gent, feia massa poc com per poder fer una gran celebració.

Van ser una quinzena de morts aquella primavera, com ara comentaves. Com vas viure el moment en primera persona?

Va ser un moment com molt kafkià. De cop i volta et trobes rescatant gent a la muntanya. La imaginació corre més que els fets. Les coses són més simples i més planes. Veus que ha passat alguna cosa dolenta i l’únic que fas és posar-te a ajudar el més ràpid que pots. A partir que veus en quina situació et trobes, vius les coses com més normals. És amb els anys que passa a mitificar-se, a convertir-se en una cosa dramàtica. Es tendeix a buscar un veredicte de les coses i a jutjar-ho tot. No crec que haguem de preguntar-nos si hi va haver errors. No s’ha de jutjar res i a ningú del que va passar. Has d’aconseguir viure el que tens davant que és molt bèstia.

 

Tot i els entrebancs, et vas convertir en la primera catalana que va arribar a l’Everest. Et va donar cert reconeixement això?

Reconeixement? Per què serveixen els reconeixements?

El reconeixement si el vols utilitzar és perquè tens aquesta intenció i si ho busques. Jo no buscava res, ni tinc interès per tenir el reconeixement perquè no tinc clar com es pot definir aquest suposat reconeixement. Jo em sento prou valorada per la gent que vull que em valori. En cas que busqués una valoració, la buscaria amb la gent que m’estimo i amb aquests no necessito pujar un Everest perquè em valorin.

Jo no presento mai l’activitat que faig. Hi ha gent que envia comunicats de premsa cada cop que fan alguna cosa i per mi això no té sentit. Jo marxo a escalar i com a molt ho poso al Twitter, al Facebook i a l’Instagram perquè així arribes a persones que els hi contestes un missatge i et connectes amb elles.

“Aquella ascensió a l’Everest me la recorden constantment i jo mai celebro arribar als cims de les muntanyes”

Què ha significat la muntanya per Araceli Segarra?

Moltes coses i espero que en signifiqui moltes més que encara no sé. La Muntanya primer era un món d’aventura, de descobriment, de diversió, de no saber que passarà: el concepte més pur d’aventura. Després es va anar convertint en un concepte més esportiu, quan va deixar de ser nou, li vaig trobar un atractiu de fer més grau, de fer coses més difícils. I després encara vaig trobar el costat més espiritual; hi ha un component d’entendre la vida, d’entendre l’existència, de preguntar-te perquè són les coses així. No ha significat sempre el mateix. Si sempre tot fos igual, quin rotllo.

Com definiries la teva evolució a la muntanya?

Vaig començar a fer espeleologia amb quinze anys, i vaig fer una evolució molt ràpida. Però tinc la sensació que vaig començar gran. A vegades són les circumstàncies. No era res planejat ni pensat. Aprofito les oportunitats i les ocasions sense tenir un pla.

Et va passar pel cap després de fer l’Everest de fer els catorze vuit mils?

Els catorze vuit mils mai em van interessar perquè hi ha muntanyes que trobo que no tenen un atractiu i no m’agraden. Jo sempre utilitzo l’estil alpí i amb aquest estil la probabilitat d’èxit és molt petita. Vaig trobar que era un col·leccionisme això de tatxar d’una llista. Si hagués de tatxar vies, tatxaria vies als Alps, tinc un llistat de vies allí que vull fer i que les vaig fent quan puc, prefereixo el això que un llistat que s’ha fet artificialment. Em sembla molt bé que la gent ho faci, però jo no.

Ara parlant de vies; que prefereix l’Araceli Segarra, repetir o obrir?

He obert molt poques vies perquè tinc el mal costum de menjar tres cops al dia i he d’anar a treballar, però si he obert una via, no la repeteixo. M’agrada repetir vies dels altres i si algun cop puc obro vies pròpies. Sempre fa gràcia la sensació de no saber el que et trobaràs. M’agrada combinar vies tècniques, llargues, exigents i vies amb història als Alps. Ara no fa massa que hi vam fer la Bonatti del Gran Capucin, estàs allí enganxat i dius: “aquest tio anava amb botes i jo aquí equipada patint i penses que bons que eren”.

Tu Araceli estàs força posada en els mitjans de comunicació. Et podem veure sovint amb l’Alfons Arús i el seu equip a l’Aruscitys. Allí pots parlar de muntanya d’una forma diferent?

(Ens recorda que aquell mateix dia ha passat un vídeo de Leo Holding a la seva secció i afirma amb aquell somriure que se li escapa “ningú sabia qui era”)

Jo el que faig a l’Arucitys és treure els vídeos que a mi m’agraden i intento desmitificar conceptes. Ni que les coses són tant difícils ni que la gent està massa boja, i després hem de riure una estona. Aprofito quan puc per treure vídeos de muntanya bons. Com un vídeo dels Alps d’un noi francès fent slackline que tenia un piolet d’or i així he aprofitat per parlar de què és un piolet d’or. Als mitjans generalistes no surten els piolets d’or.

09-Calanques-©AlfonsValls

 

La vessant més mediàtica t’agrada?

Jo em trobo molt a gust explicant coses, intentant sobretot clarificar les idees. Fent-ho veus molts cops que les notícies no estan ben explicades i que no es dóna la informació de forma exacta. Els meteoròlegs no parlen de mal temps, per un pot ser bo i per l’altre dolent, parlen de pertorbacions, anticiclons i crec que s’ha d’especificar la informació. A mi m’agrada aprofitar l’oportunitat de tenir un mitjà a prop per donar bé la informació.

El fet d’arribar a fer un 8.000 et fa pujar més amunt del que sembla?

La meva intenció quan vaig fer l’Everest era per fer un documental com hem explicat. El meu objectiu era pujar d’una forma i en vaig intentar dos o tres però vaig veure que no tenia massa sentit, vaig veure que no era el que a mi em cridava. Potser en un moment vaig perdre el nord. De vegades les circumstàncies, els companys, el moment, et porten cap allà. Però a la que pares un moment i dius ‘no estic a gust’ hi ha d’haver una explicació que allò que fas no t’agrada. Si no et pares és possible que tot perdi sentit i si et pares, veus que allò no va amb tu. És un tema d’educació que a l’escola no t’ensenyen a viure.

A l’escola ens han d’ensenyar a escoltar-te, a conviure, a coses més importants. Vaig aprendre a sentir i això no t’ho ensenyen. Sovint saps quines coses vols fer i trobes la motivació per fer-les i t’allunyes d’allò que sembla que has de fer per obligació.

Ara, quan t’escoltes, què et dius?

Em dic que he de deixar de treballar, estic perdent massa temps de vida.

No vull estar estressada, penjada del telèfon, vull deixar d’anar d’un lloc cap a l’altre i poder treballar però amb més tranquil·litat.

(L’Araceli ha començat a fer peces de bijuteria i es prepara per treure la seva línia ens explica. Porta una Flor de Neu en un collaret de fabricació pròpia)

Les samarretes que faig, la bijuteria que vull començar a fer i els contes tot està relacionat amb la muntanya. Tot el que faig té una relació tot i que m’agrada fer activitats força disperses. M’han proposat fer coses per la tele que he rebutjat, em van posar sobre la taula anar a la “Isla de los Famosos” i a “Hermano Mayor”. No entra dins la meva vida participar en programes com aquests.

(L’Araceli treu la seva faceta artística, aquella que la porta a iniciar una experiència en el món de la Bijuteria i a escriure el que ella mateixa anomena com “un dels meus fills”.La Tina s’ha convertit en el seu alter ego visual i ja n’ha fet dues sèries: 7 cims i parcs i espais naturals.)

Araceli-Segarra-i-Tina-©JordiCanyameresCom neix la Tina?

Des de molt petita dibuixava i m’agradava anar provant experiències diferents. Vaig començar a fer esbossos i muntatges durant dos mesos i al final va sortir alguna cosa que m’agradava. Vaig pensar que si creava aquest personatge podria anar la Tina a fer els cims i no jo.

Tenia molt clar que fer la Tina havia de ser per canviar les coses. Els contes parteixen sempre d’un punt de vista educatiu i dels nens. Hem de començar a educar als més petits. Si tu expliques i fas entendre els arguments dels llibres de la Tina als nens, ells ho tindran integrat.

La meva idea quan vaig començar a fer la Tina era ensenyar i aconseguir transmetre uns valors. A la “Carros de Foc” explico que la brossa te l’has d’emportar: la Tina li demana a la Fada que s’emporti la brossa i li diu que no, que te l’has d’emportar tu. Encara podem fer alguna cosa i seguir allò que sembla un tòpic més; canviarem el món.

Deies abans que la Tina fa els cims on tu ja no vas; com has plantejat aquests cims de la Tina?

La col·lecció dels set cim, són set contes, el cims més alt de cada continent. Ja n’he escrit sis i només em falta l’Elbrús que és el cim més alt d’Europa.

Els llibres tenen com a capes. La primera capa seria la de la idea del viatge, de l’aventura i l’exploració. Una altra la de l’esport; la tercera la de valor o conceptes que pot aprendre viatjant. No he oblidat tampoc la part més educacional, cultural i científica. En els llibres he parlat de mòmies i dels Inques en el llibre de l’Aconcaua. Explico la mitologia dels Inques amb les granotes que posaven al costat de les mòmies perquè aquestes creien que podien tornar a la vida.

En la col·lecció de Parcs i Espais naturals proposo fer viatges reals i que sigui una eina de veritat perquè els nens vulguin fer muntanya. Un exemple; una nena de vuit anys va fer la “carros de foc” sencera amb els seus pares, seguint el conte de la Tina.

Faig servir personatges màgics i que enganxin als nens perquè no es cansin quan van caminant.

“M’han proposat fer coses per la tele que he rebutjat, em van posar sobre la taula anar a la “Isla de los Famosos” i a “Hermano Mayor”

Llibres de la Tina i llibre personal “ni tan alt ni tan difícil”. En aquest llibre en el pròleg que ha escrit Andreu Buenafuente et defineix entre altres coses com a molt tossuda. Ho ets?

(riu)

Al que la gent em diu que sóc tossuda, a mi m’agrada més dir que sóc apassionada. És veritat que quan una cosa m’agrada i té un atractiu la vull fer.

No m’agrada autodefinir-me. És com parlar de tu com si no hi fossis, però et diré que sóc una tia feliç.

Tot va començar fent documentals. Hi tornaries?

A fer documentals, si em paguen. Vaig aprendre moltes coses. A les conferències que faig pels clubs parlo dels documentals de feina relacionada amb muntanya.

Quan vaig anar a Alaska, feia repetició de fotografia. Tenia les fotos d’unes glaceres d’Alaska dels anys 50, anar a buscar trobar-les i fer la foto actual, era el meu encàrrec. Ara agafo aquestes imatges i les explico a les conferències. Vas a llocs i veus coses que fent muntanya jo no he fet mai. I sí, tornaria a fer documentals, però amb un sou.

Tornaries a fer documentals. Però tornaries a fer vuit mils?

Anar a un 8.000 ara mateix per mi és una pèrdua molt gran de temps. Si sumo l’activitat que faig a l’estiu equivaldria a cinc expedicions juntes. Vas amb una expedició, vas amb un camp base t’has d’estar uns dies esperant. Els metres que fas de desnivell són pocs, molts dies són d’espera i jo necessito acció, moviment. M’agrada més marxar als Alps, a la Vall de Boí o al Pedra i faig més vies i més activitats fora de l’Himalaia. No vol dir que no m’agradaria fer una via difícil en un 6.000. Tot té el seu moment i ara mateix em fa molt més feliç fer aquest tipus de vies.

Allunyada dels vuit mils, dius que et podem trobar més pel Cadí, els Alps o Cambre d’Aze que per l’Himalaia. Actualment vius a la Cerdanya però no has perdut aquell esperit aventurer. Quines han estat les darreres escapades?

Això no es perd mai. L’any passat vam estar a Madagascar i fa dos, a Canadà, cada any anem a fer alguna cosa xula en una paret. Sempre aprofito les vacances per anar a la muntanya i viatjar. Darrerament he estat a Noruega. M’ha encantat, feies un gir i veies dues-centes cascades sense ningú. I l’última mitja aventura ha estat a Marsella escalant a les Calanques i descobrint el cap Canaille.

No podem dir adéu a una pionera sense preguntar com veu la situació actual de l’alpinisme català. Creus que tenen bona salut les activitats de muntanya?

Penso que la gent té inquietuds i avui en dia hi ha mitjans tècnics i econòmics com per poder fer realitat aquests anhels. Avui la majoria de persones van i fan allò que es proposen. La gent ja no es queda a casa. Hi ha molta més gent fent esport, menys gent que no es posa malalta el cap de setmana perquè tenen un cursa. Més gent feliç perquè fa coses que els seus avis no haurien somiat que farien. Jo quan era petita coneixia una persona que havia estat a la Xina, i ara hi pots anar i fer coses que abans pensaves que no podies fer. És fantàstic que la gent pugui fer dels seus somnis realitats.

Cim-del-Taillon-2016-©AlfonsValls

Captura de pantalla 2016-07-26 a les 17.10.40