Iker i Eneko Pou

-Actualment sou professionals de la muntanya. Què implica la vostra feina?

-Sí, des de fa uns anys aquest és el nostre mitjà de vida. Tenim tres patrocinadors principals que són Red Bull, The North Face i Euskatel; i a banda d’aquests, treballem per a diverses marques de material de muntanya: Petzl, Beal, La Sportiva i Lorpen, per a les quals constantment provem nous materials. Fem també projeccions sobre les nostres activitats. De resultes de tot plegat, fem molta feina d’oficina: gestió, redactar textos, enviar missatges, fotografies… Això és inevitable. Fins i tot, després d’acabar amb èxit el projecte “7 parets, 7 continents”, els patrocinadors no venien com mosques, com ingènuament havíem imaginat que passaria. Cal, doncs, treba- llar cada dia buscant patrocinadors i estudiant nous projectes. Per tant, una part important de la nostra feina no la vivim a la muntanya, però en conjunt ens sentim verdaderament privilegiats amb les nostres vides.

-Com és la vostra relació de companys habituals d’escalada, afegida al fet de ser germans?

-Escalem molt sovint junts i això ens porta a una relació de cordada molt especial i compenetrada, on cadascú coneix molt bé l’altre i l’accepta tal com és. Això ajuda a donar bons resultats. No hi pot haver dos galls en un mateix galliner i hem d’assumir quin és el paper de cadascú i qui, en cada situació concreta, ha de prendre la iniciativa.

-Porteu un estil de vida molt actiu des de fa molts anys. No us baixa mai la motivació?

-Hi ha alguns alts i baixos, però en general tenim molta motivació! Funcionar com un equip de dos hi ajuda molt perquè cadascú pot aportar noves idees que immediatament són de tots dos. Afortunadament, i en part gràcies al fet que ens van inculcar un amor a la muntanya deslligat de la competició, els nostres interessos són molt variats. Ens estimula la diversificació de l’activitat i el fet de viatjar i escalar arreu del món. Som uns privilegiats perquè podem fer bàsicament el que més ens agrada i intentem aprofitar-ho al màxim. En aquestes altures de la nostra trajectòria se’ns comença a fer evident que la vida és limitada per fer tots els cims i parets que ens agradaria escalar… Això també és un estímul per a la motivació.

-Podeu identificar algun moment que hagi marcat un abans i un després, una gran empenta d’ànim?

-Sí, el moment d’acabar el projecte “7 cims, 7 continents” ens va omplir moltíssim. Era molt ambiciós i va durar uns anys. Vam concloure el projecte a l’Antàrtida, obrint via en un cim verge. Tenim tots dos un gran record d’aquest moment.

–L’escalada esportiva pot ser una bona base, però també un fi en si mateixa. Com l’enteneu?

-Bàsicament com una eina per afrontar amb èxit escalades en paret de gran dificultat. És cert que de tant en tant hi ha la necessitat de superar-se i elevar una miqueta el llistó personal com vaig fer (parla l’Iker) escalant fa dos anys Demència senil (9a+) a Margalef. Però era una fal·lera puntual i habitualment no m’agrada prolongar un temps dedicat a l’escalada esportiva més enllà de dos mesos. Després d’encadenar qualsevol via molt dura, encara que m’hagi donat una gran satisfacció, el cos no em demana començar a provar la via del costat, que probablement serà molt semblant. La nostra prioritat és viatjar i escalar grans parets difícils i en lliure arreu del món. L’escalada esportiva és una base molt bona per aconseguir aquests objectius i serveix en l’aspecte psicològic per recuperar-se i posar-se les piles després d’una llarga expedició.