FEEC Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya

237, Lluís Hortalà | FEEC

Revista Vèrtex / Entrevistes

Lluís Hortalà

Revista Vèrtex 237

Muntanyes d


Lluís Hortalà és potser l’únic artista visual del nostre país vinculat íntegrament amb l’escalada i l’alpinisme. Les seves obres són el fruit d’un cúmul de vivències traslladades als diferents formats de l’art per captivar la percepció mitjançant l’estètica i la bellesa de les muntanyes. Evidentment viure d’això no és gens fàcil, però en Lluís continua fidel a la seva trajectòria. Després de 30 anys de bons i no tan bons moments, manté la imaginació latent per sorprendre’ns amb uns treballs que no ens deixaran mai indiferents.

–Com va néixer la teva afició envers la muntanya en general i l’escalada en particular?

–Viure en una vila encerclada de muntanyes com Olot… L’instint i la curiositat ens portava a pujar aquells cims, a veure què hi havia més enllà. Molt aviat em van atraure les cingleres que apareixen tímidament al cor de la Garrotxa. Amb tan sols 14 anys ja hi grimpava i fins i tot en aquella època vaig obrir la primera via als cingles de Gitarriu, a la vall de Sadernes. Aquelles petites aventures van ser l’inici d’aquesta passió anomenada escalada. Un volum d’aquelles guies entranyables d’en Josep Maria Rodés i en Ferran Labraña, Roques, parets i agulles de Montserrat, em va dur a descobrir la màgia montserratina. Amb l’Angeli Bosch, la meva companya d’escalada, vam organitzar unes autèntiques expedicions a Montserrat a mitjans dels 70. Havíem d’agafar un autocar d’Olot a Girona, un tren fins a Barcelona i l’endemà el primer carrilet del Llobregat, pujar a la muntanya i a les roques… A més, sense tenir idea d’on anàvem, acabàvem repetint vies força difícils com va ser el cas de la Lusilla a la Miranda dels Ossos.

–No et semblava una mica agosarat enfrontar-te amb una via com la Lusilla amb tan poca experiència?

–Sí, la veritat és que hi havia molta inconsciència per la nostra part. Sigui dit que si m’hi vaig aventurar és perquè la muralla d’Agulles m’atreia per la seva bellesa i verticalitat. Hi anàvem completament despistats, però un cop a la paret, lentament i amb l’ajut de més d’un àngel… La línia és molt suggestiva, malgrat que la roca era força dolenta i que dels ferros d’aquella època millor ni parlar-ne. Més tard ens vam assabentar que no tenia gaires repeticions. Era evident que alguna facilitat per enfilar-nos teníem ja que feia no res que havíem començat… Només va faltar coincidir amb un grup d’escaladors anomenats els Pirates. A través de l’Angeli Bosch vaig contactar amb gent de l’AGRUECC (Agrupació Excursionista del Col·legi de Casp), on feia poc que els Pirates havien embarcat en aquell menut local situat a l’àtic de l’escola dels jesuïtes. De seguida em van posar al corrent sobre l’escalada i els objectius preferents. En aquell moment eren l’elit. Acabaven d’obrir una via com la Valentín-Casanovas a la paret de l’Aeri (1976), que va esdevenir tot un repte durant molts anys. Només la repetien els millors. Fins i tot jo m’hi vaig engrescar tot sol per celebrar que havia acabat sisè de batxillerat… Després d’un bivac a la Plaça Catalunya, en arribar a la bavaresa dels últims llargs em vaig posar tan nerviós (acollonit és la paraula més idònia) que vaig rapelar ràpidament amb la cua entre les cames…

–Va ser fàcil integrar-te al tren dels Pirates?

–Els Pirates eren un grup potser dels millors i marcaven la pauta en el panorama d’aquells moments. A més, el Rodri (José Rodríguez) era un dels meus ídols. Si escalaves molt bé, tenies totes les portes obertes a formar-ne part. Un dels primers amb qui vaig congeniar va ser en Pere Camins, que poc més tard es va matar en caure de l’aresta del Jiso als Picos de Europa en solo integral. Era tot un personatge que a la mínima s’enfilava sense cordes per vies precisament no gaire fàcils. D’aquella peculiar manera d’actuar vaig comprendre el plaer de l’escalada en solo integral. Calia estar en bona forma i dominar el grau a la perfecció. Els Pirates eren una tribu totalment autodidacta, també a l’hora d’entrenar-se per anar a la muntanya. Anàvem a l’estadi olímpic de Montjuïc a córrer i a la sortida fèiem boulder als murs pròxims a l’estadi. A més, a l’AGRUECC hi havia un bon gimnàs amb una escala invertida en forma de desplom que era l’amfitriona dels aparells per posar-se a to, sobretot d’avantbraços.

–Diuen que tenies fama de ser un escalador molt ràpid. Era per destacar o per convenciment personal?

–Escalar ràpid és sinònim d’escalar bé, amb seguretat, dominant el terreny… Al serrat del Moro de Montserrat vaig escalar la via Mas-Brullet en solo integral en menys de 25 minuts, assegurant-me només en dos punts. Cal dir primer això: és veritat que hi ha certa vanitat en la velocitat, però l’adrenalina que generes compensa l’autoestima desmesurada, o així em justificava jo… A Riglos, amb Ramon Artigas vam aconseguir l’ascensió més ràpida al Fire per la via Rabadá-Navarro en poc més de 3 h. En aquell moment (1977) la via era tot un mite i fins i tot els mateixos Pirates hi havien tingut algun ensurt important. La via dels Suïssos fou la més notòria que vaig fer a la cara nord de les Courtes, en 4 h en aquella època. Però tornant a la pregunta, jo crec que es tractava de gaudir. Fer molta dificultat sense cordes i amb seguretat era una passada. A l’ermita de Santa Brígida, prop d’Amer, hi havia una minúscula escola d’escalada on tenia muntat el meu circuit de velocitat vertical… Sense cordes, rebaixava un i altre cop el temps d’ascensió. Era una bona forma d’entrenar-me. Havia d’anar als Alps i a les Dolomites, on les vies eren molt dures i llargues. També anava tot sol al Gra de Fajol per tocar gel i neu en les condicions extremes de l’hivern pirinenc.

–Tornant a Riglos, com va anar allò d’obrir la via dels Catalans (1977) al Mallo Pisón?

–Després de Montserrat i Terradets, Riglos era l’objectiu més cobejat. En poques visites ja vaig agafar el gust al seu conglomerat singular, fins al punt de fer la primera solitària coneguda al Puro i sobretot la primera repetició integral de la via Serón-Millán al Pisón juntament amb Miguel Arcarons. Aquella ascensió va enutjar de valent les cordades mañas que feia molts anys que hi anaven darrere sense èxit. En aquella època l’Antonio García Picazo i en Rodri em van “fitxar” per obrir un itinerari especialment estètic al cor del Mallo Pisón. Recordo que en el primer atac em va tocar obrir gran part del llarg inicial de la via, que va representar una jugada de físic considerable. Pocs dies després d’acabar la ruta, nombroses cordades s’hi aplegaren per repetir-la i ningú va enlairar-se pràcticament del terra. Van haver de passar molts anys perquè una cordada catalana realitzés la segona ascensió, però van col·locar un parell de burins a la primera tirada. Després de 33 anys, encara és una via molt selecta i preuada.

–A part d’aquesta cèlebre via riglera, quins altres projectes vas fer realitat?

–Una de les destacables va ser a la paret dels Diables de Montserrat amb Joan Carles Griso, la Flipp matinal (1979). Diables és un indret molt especial, un escenari privilegiat on cada itinerari té una personalitat pròpia. Llavors no hi havia gaires vies. Hi quedava una línia arquejada molt elegant i gairebé en lliure, que formava el passadís perfecte entre els balmats de la tàpia. Dos anys més tard, a Terradets, vam enllestir la via Smoking (1981), un dels primers projectes semioberts per dalt per gaudir al màxim de la dificultat d’un itinerari que tenia ben estudiat. A la cara sud del Pedraforca vaig fer servir la mateixa estratègia per dissenyar la via Delirium tremens (1981), que va quedar pendent d’encadenar en lliure a causa d’un tram molt exigent aleshores.

–Per què de cop i volta vas desaparèixer del món de la muntanya?

–A finals de 1981 em vaig començar a adonar que flotava feliçment en el món de l’escalada, però que em costava cada vegada més integrar-me a la realitat d’allà baix: les altres parets d’asfalt, en dèiem. Vaig formar part de l’expedició catalana a l’Everest del 82 amb només 22 anys, en representació de la nova generació d’alpinistes. Després d’un període llarg d’experiències en el món de l’art i de certes dificultats personals, gràcies a una beca l’any 1990 em vaig traslladar a viure a Anglaterra, en un camp base anomenat Delfina Studios, un dels centres més importants d’art de Londres. Viure i créixer creativament en una gran ciutat fa que t’oblidis sovint de la natura, però curiosament va ser a la terra de Whymper i Mummery –un lloc en què precisament no hi ha muntanyes– on vaig iniciar la meva relació amb el paisatge com a tema per a l’art. Les meves primeres idees per a l’escultura a principis dels 90 estaven relacionades amb la visió: tot un seguit d’obres que parlaven sobre el mirar.

–Què tenen en comú les teves obres d’art?

–La visió. Però en els últims treballs, des de la Bola de la Partió fins a l’Eiger o l’Everest, només tracto muntanyes i llocs on he estat i dels quals he tingut un coneixement profund. No és no- més un llistat dels cims que he petjat, sinó de les experiències que hi he acumulat. Vaig dibuixar un Eiger de gairebé 3 m d’altura durant quatre mesos de molta disciplina perquè estic molt lligat a aquest cim. Vaig intentar escalar-lo tres vegades sense èxit, resistint un cop 15 dies seguits plovent prop de la paret. El coneixement que tinc de l’Eiger sota la boira i després de tants dies de dibuixar-lo és gairebé un rècord Guiness de permanència a la paret. Fins i tot el vaig intentar en solo integral a principis dels 80! La sensació de veritat és haver-lo escalat en solitari… Però no sempre la muntanya facilita les coses. A l’Everest, per exemple, una nit tot sol al camp 3 a -40 ºC i amb diarrea és una situació molt compromesa que et deixa una empremta inesborrable. En cada un dels treballs es pot percebre clarament una relació directa amb les experiències viscudes a la muntanya.

“A primers dels 80 em vaig adonar que flotava feliçment en el món de l’escalada, però que em costava integrar-me a la realitat d’allà baix”

“Els meus treballs tenen una relació directa amb les experiències viscudes a la muntanya”

–No creus que en l’essència de l’escalada hi ha un punt de creativitat?

–Hamish Fulton, un artista que relaciona també art i experiència a la muntanya, diu que enfilar-se i passejar per la muntanya constitueix per si mateix una obra d’art.

–La teva última exposició vinculada a Montserrat és un viatge retrospectiu amb dibuixos de gran format. Per què has escollit roques com el Cap de Mort, els Flautats o la Bitlla, entre d’altres?

–Les he escollides per les seves formes antropomòrfiques i per uns perfils que inciten la imaginació. Les formes humanitzades de la naturalesa generen una riquesa d’imatges que formen part d’un inconscient col·lectiu. Les llegendes espirituals o folklòriques caracteritzen no només els paisatges, sinó també l’imaginari cultural de les persones.

–Què veurem a la pròxima exposició al CDAN (Centro de arte y Naturaleza) a Osca, aquesta tardor?

–Plantejo un recorregut a través de les idees que he desenvolupat aquests darrers anys. És una exposició sobre el paisatge, però també sobre un paisatge interior. L’experiència del mirar, la pròpia vivència de la muntanya i el paper de la cultura del paisatge en l’art són el tema que una cinquantena d’obres intentarà explorar.

–Quines són les tècniques més habituals per crear les teves obres?

–Les primeres muntanyes de Londres són de fang. Construïa unes serralades muntanyoses enormes, de molts metres, modelades només amb els dits. Últimament estic treballant en unes obres que volen reflexionar entorn del dibuix i la fotografia. Són quadres de gran format amb dibuixos al carbó que aparenten fotografies de muntanyes, guies personals d’escalades o pos- tals antigues. Aquests mateixos dibuixos els projecto sobre unes estructures grans de fusta circulars o ovalades.

–Per finalitzar, et tornarem a veure esgarrapant les parets de tota la vida?

–Tinc unes ganes enormes de tornar-me a implicar físicament amb les muntanyes. Un projecte relacionat amb els propers treballs em porta de moment a entrenar cada dia. Acabada aquesta pròxima exposició, espero amb impaciència tornar a esgarrapar –o millor dit acariciar–les parets més estimades…

TEXT: Armand Ballart

Flaix…
LLUÍS HORTALÀ TARRÚS
(Olot, 1959)

Artista visual i alpinista.

Entre els anys 1975 i 1982 va ser un dels escaladors més actius del grup dels Pirates.

Obertures destacades: via dels Catalans al Mallo Pisón (Riglos), Flipp matinal a la paret dels Diables (Montserrat), Smoking a la paret de terradets, Delirium tremens a la cara S del Pedraforca, etc.

1a ascensió en lliure de la via dels Sostres (Montserrat). 1a ascensió en solitari al Puro i 1a repetició integral de la via Serón-Millán del Mallo Pisón (Riglos). Encadenaments molt ràpids per l’època com les vies Cerdà-Vergés i Gran diedre al Calderer i les vies Estorach i Pany-Haus al pollegó Inferior (Pedraforca), en poques hores.


Trajectòria alpina: 3a ascensió estatal al triolet, les Courtes en solitari, les Droites, la Blatière (fissura Brown), esperó Walker en condicions hivernals, via Cassin a la Cima ovest i 2a ascensió estatal de la via Hasse-Brandler a la Cima Grande di Lavaredo, entre altres vies dolomítiques.

L’any 1982 participa en l’expedició catalana a l’Everest.

Com a artista ha exposat al Museo reina sofía (Madrid), Fundaçao Calouste Gulbenkian (Lisboa), Carrer Montcada i la Caixa (Barcelona), Delfina studios (Londres), Fundació suñol (Barcelona), gairebé totes les edicions d’arco (Madrid) i un llarg etcètera d’exposicions individuals i col·lectives.

Està representat en nombroses col·leccions aquí i a l’estranger, i ha estat premiat amb algunes de les millors beques del país.

Actualment prepara una àmplia exposició al Centro de Arte y Naturaleza de la Fundación Beulas (osca), del 30.9.2011 al 8.1.2012.