L
Resulta fàcil parlar amb aquest parell de veterans muntanyencs. Primerament perquè són molt assequibles, i també perquè sempre estan disposats a conversar sobre la muntanya i les seves eternes il·lusions. Parlar amb ells sempre és instructiu, com si converséssim amb uns bergvagabunden, uns rodamons de la muntanya carregats d’experiència i categoria i admirats per tothom.
En Josep Maria Torras i en Joan Nubiola traspuen serenor, aquella serenor que els anys imposen pausadament i que la muntanya, amb tots els seus avatars, ha anat modelant en els seus esperits. També se’ls nota un punt d’ironia que els ve donada per aquesta permanent jovialitat que no els abandona, talment dos joves que passen de tot i es riuen del mort i de qui el vetlla. Però sobretot el que més s’ha de destacar és l’alegria i l’eterna amistat que els uneix. En definitiva, tots els elements necessaris per a poder parlar calmosament amb aquests dos homes que han estat pioners a Montserrat i a molts altres llocs. Montserrat és la muntanya que estimen per damunt de tot i on han obert la majoria de les seves primeres. Més de cinquanta. Dos mites, m’atreviria a dir, de l’alpinisme català, però no com a figures intocables i inqüestionables, sinó ben al contrari; dos éssers humans amb els seus defectes i les seves virtuts que han trescat arreu del territori i han sabut donar -i encara donen- una demostració d’amistat sincera i d’amor a la terra que trepitgen.
D’on us ve l’afecció per la muntanya? Com vau aprendre a escalar?
JOSEP MARIA TORRAS -En ser de Castellar i tenir Sant Llorenç tan a prop, vaig començar a sortir amb un oncle meu que era caçador i amb uns senyors del poble que també voltaven molt per Sant Llorenç. De fet, a escalar no me’n va ensenyar ningú. Vaig ser autodidacte i quan ja havia fet algunes agulletes per Sant Llorenç, vaig fer un curset al Sot del Bac amb en Pany i altres companys. És l’única vegada que he fet un curset.
JOAN NUBIOLA -Jo m’hi vaig iniciar amb un company de feina, l’Eugeni Vilaplana, que amb el seu entusiasme em va animar a sortir a la muntanya. A partir d’aquí vaig fer el mateix curset d’escalada que en Josep Maria. Hi havia en Pany, la Carme Romeu, en Piqué, en Font i alguns altres que eren grans mestres.
Com us vau conèixer i què va fer que forméssiu cordada?
Va ser tornant del Pedraforca l’any 46 o 47. Era quan agafàvem els camions de carbó per anar i tornar de Saldes a Guardiola. Un dia vam coincidir en un dels camions i allí damunt vam començar a parlar i vam veure que ens enteníem. D’aquí va sorgir el flechazo i ja vam seguir sortint junts.
Quina era la vostra filosofia a l’hora d’escalar?
No sé si en podríem dir filosofia, però sí que teníem clar que el que volíem era sortir i passarho bé. Arrampicare divertendosi, com diuen els italians. No vam anar mai amb la intenció de fer una primera, sinó que ens les trobàvem. Anàvem a una roca, miràvem on era el cantó més fàcil o més lògic i hi pujàvem. Després resultava que la primera ja s’havia fet per un altre cantó. Només utilitzàvem el material just per pujar perquè no n’hi havia gaire en aquella època. ecuperàvem tot el material i les vies quedaven netes completament.
Us entrenàveu d’alguna manera per anar a la muntanya?
JMT -Entrenament específic, no. Alguna temporada havia anat al gimnàs perquè ens ho passàvem bé. Hi havia en Capeta i en Boga i amb ells fèiem molta gresca. Hi vaig arribar a anar dues temporades i, fins i tot, vaig aconseguir fer una kipper a la barra fixa.
JN -Jo no entrenava. En aquella època no era habitual. Sortir a la muntanya ja era un entrenament perquè sortíem pràcticament cada cap de setmana.
Què ha representat l’escalada a la vostra vida?
En aquells anys representava una total llibertat. Començava l’excursió anant a missa als jesuïtes i després al tren, esquivant el revisor i encara intentant pujar a l’aeri sense pagar. Després anàvem caminant fins a Agulles i escalàvem. L’únic inconvenient era que cap dels dos portava rellotge. No sabíem mai quina hora era i moltes vegades havíem de córrer per no perdre el tren. Tampoc portàvem màquina de fotos perquè era un luxe i per això no tenim cap fotografia de les nostres primeres. Era un dia completíssim que ens permetia fer el que ens donava la gana i si volíem malparlar des de dalt d’un roc contra el règim ho fèiem, ja que a Barcelona no ho podíem fer. En definitiva, ha representat llibertat i amistat per sobre de tot.
Les vostres primeres es limiten a Montserrat?
Principalment sí, però també a Sant Llorenç. També tenim una primera a la serra de Busa, al cingle de Cogul. Aquesta va ser molt bona; es tracta d’una xemeneia de 120 metres. Ara fa poc hi van anar uns del país i es pensaven que era una primera perquè no hi havia res clavat, però és que no feia falta. Quan la vam obrir, des de la fonda de Sant Llorenç de Morunys ens seguien amb uns prismàtics fins que vam arribar a dalt. Al Pirineu no n’hem fet cap, de primera.
Sembla que teníeu predilecció per les xemeneies…
Doncs sí perquè era l’escalada més lògica i on no havies de portar gaire material. També era la més segura perquè en cas d’haver de baixar podies tornar enrere sense gaire dificultat.
De quina primera en guardeu el millor record i de quina el pitjor?
De les que guardem més bon record és de les xemeneies a la paret de Sant Jeroni perquè ambdues es complementen. Puges per una i baixes per l’altra. No són excessivament difícils, però resulten força divertides i la gent que hi va en queda molt contenta. De mal record no en tenim cap, totes les primeres han resultat molt boniques i divertides.
A la postguerra vau tenir algun problema per posar una senyera a la Mòmia de Montserrat. Fins i tot us van denunciar. Com veieu això al cap dels anys?
JMT -Jo era alferes de milícies. Em van denunciar al govern militar i un coronel em va demanar explicacions. Li vaig dir que hi havíem posat una bandera catalana perquè era una escalada molt difícil que només s’havia fet dues vegades, i era veritat perquè es tractava de la via Haus-Estrems. El coronel insistia preguntant si a la bandera hi havia un tros blau amb una estrella al mig. Com que la bandera catalana no estava prohibida, va acabar fent l’acta dient que aquella bandera s’havia col·locat per demostrar la gran hazaña que havíem fet. Al final vam quedar com uns senyors. Se n’ha parlat molt, d’això, i ara és una anècdota més. Al llibre Excursionisme i franquisme, d’Estanislau Torres, estan relatats aquests fets.
Què us ha donat Montserrat que no us hagi donat una altra muntanya?
Com que és a prop de casa, ens ha permès anar-hi sovint i passar-ho bé. En aquell temps no podíem anar gaire més lluny i Montserrat ens ho donava tot. Però ha estat la muntanya en general la que ens ha omplert. Les sortides al Pirineu, als Alps ens han donat una visió molt més àmplia del món de la muntanya. Montserrat, especialment, ens ha donat i encara ens dóna moments inoblidables.
Què opineu de la preservació dels espais naturals?
Hi ha coses que s’han de preservar tot i que a vegades es passen una mica. Aquí al Montcau, per exemple, arreglen un camí fent-hi uns graons amb la finalitat que els excursionistes no surtin del camí, i a la muntanya hauries de poder campar per on volguessis. Després et trobes amb restaurants i carreteres noves. En què quedem? Preservar vol dir construir infraestructures? No s’acaben d’entendre algunes contradiccions. Cal preservar els espais naturals, però amb sentit comú.
Què penseu de la limitació de l’escalada a Montserrat?
A Montserrat passarà com a Sant Llorenç, on fa temps que es va limitar. La sort és que tothom va a escalar allà on vol i a ningú se li diu res. Es fan les normes i és impossible fer-les complir perquè a peu de cada agulla hi hauria d’haver un vigilant. Teòricament es pot fer, però a l’hora de la veritat és molt difícil de controlar perquè amb tanta gent escampada per Montserrat, a veure qui pagarà les multes.
Com veieu el massís de Montserrat avui? I la comercialització que s’ha fet al monestir?
La massificació no és a la muntanya. Per sort és al monestir i als seus voltants. A la resta de la muntanya, per exemple a la regió dels Frares o al Montgròs, està tot molt tranquil. El monestir sempre ha estat comercialitzat i és normal que cada dia ho estigui més.
Les vostres activitats a la muntanya no s’han limitat a l’escalada. Què més hi heu fet?
JMT -Jo abans d’escalar anava d’excursió. Posteriorment també vaig fer espeleologia, esquí i fins i tot he baixat algun barranc. Com a activitat més tardana i extra, a partir dels 58 anys em vaig afeccionar a córrer i he estat 22 anys corrent per tot arreu, tant aquí com a l’estranger. De maratons també n’he fet, però sobretot curses més llargues perquè a les curtes la gent va massa de pressa. N’he fet més de quaranta de més de 100 km. L’any 2000 vaig fer una marxa del monestir de Ripoll al de Poblet. En total, 179 km.
JN -Potser no tant com el Josep Maria, però també he fet moltes excursions pel Pirineu. Quan feia el servei militar a l’escola de muntanya de Jaca, fèiem moltes sortides d’alta muntanya. Jo no he tingut mai afecció per córrer. Prefereixo les excursions.
Joan, tu vas estar una llarga temporada als Alps…
-Efectivament, vaig treballar en un refugi de muntanya als Alps austríacs, concretament al Kaunergrathütte. En Rudolf Schindl, que era director de l’escola d’esquí de la Molina, on jo treballava d’ajudant de monitor, em va facilitar la feina. A Àustria no solament treballava al refugi, sinó que també feia de guia, i això em va permetre fer moltes escalades per aquella regió. Els dies que teníem festa baixàvem fins a un petit telefèric i carregàvem les motxilles de menjar per al refugi -no et pensis, una vintena de quilos- i amb tranquil·litat tornàvem a pujar. Ho fèiem perquè ens ho pagaven força bé i també ens servia d’entrenament.
Josep Maria, explica’ns com vas celebrar els 150 anys de la primera ascensió al Posets.
De fet va ser, també, per celebrar els meus 80 anys. Abans, però, amb la meva dona ja havíem celebrat els 150 anys de la primera ascensió a l’Aneto i els 175 anys de la primera a la Maladeta, que es va fer 25 anys abans de la primera a l’Aneto. Ara tocava fer-ho amb el Posets, on vaig pujar i baixar en un dia des del refugi del Forcau amb els amics Llibert Padró i Jordi Bau.
Què en penseu, de l’escalada esportiva?
JMT -Jo trobo que és una cosa completament diferent de l’escalada clàssica. És un esport nou. Se’n diu escalada perquè t’enfiles, però esportiva no ho és. Jo sempre en diria escalada gimnàstica perquè si no estàs molt ben preparat gimnàsticament, és impossible pujar ni dos metres. Abans hi havia hagut un terme que en deien escalada acrobàtica referida a Montserrat. La d’ara sí que es podria dir acrobàtica. Em fa l’efecte que la federació no vol usar el terme escalada gimnàstica perquè la federació de gimnàstica reclamaria.
JN -Jo la veig esplèndida, com un gran entrenament per fer una escalada d’envergadura. Si a la nostra època s’haguessin fet escalades d’aquest tipus, després hauríem pogut anar als Alps i ens podríem haver enfrontat a parets de mil metres de molta dificultat amb una preparació molt bona. Amb aquest entrenament hauria estat fantàstic. Ara es veuen les coses més fàcils perquè el nivell és molt més alt i la gent està més entrenada. Per mi és una gran cosa.
Des de la vostra experiència, com veieu l’escalada actual?
JMT -L’escalada actual ha canviat molt per una raó. Abans era com si juguessis a la ruleta russa perquè si queies, tenies tots els números per matarte. La corda era un suport purament moral que et donava confiança i solament servia per baixar. En cas de caiguda, normalment es trencava. Ara vas molt més segur, però s’ha perdut bastant la part emotiva perquè l’escalador d’avui puja tan tranquil i, si cau, torna a pujar i així tantes vegades com calgui fins que pot passar. Després et diuen: “He fet un 8c”. I què? Abans feies un Vº només, però si queies una vegada, gairebé segur que ja no el podies tornar a fer més.
JN -La gran cosa és que ara no es mata quasi ningú escalant gràcies als avenços amb el material i això els permet gaudir moltíssim forçant el que en diuen el grau i forçant la ruta. En aquest sentit s’ha avançat molt i a mi els escaladors d’ara em causen un gran respecte i admiració.
La vostra edat no us impedeix seguir anant a la muntanya. Què feu actualment?
JMT -Actualment no és que em dediqui a escalar, però un cop a l’any pujo a la Castellassa, a Sant Llorenç, on pugem un pessebre i el tornem a baixar passada la Candelera. A part d’això l’activitat de caminar la segueixo fent igual que abans. El que no faig és córrer i, si corro, són pocs quilòmetres, però no les pallisses d’abans.
JN -Escalar, esquiar o, fins i tot, anar a la platja, tant se val. La finalitat és sortir fora que és, en definitiva el que ens ha interessat tota la vida. Passar-ho bé i no quedar-se a casa a la butaca veient la televisió.
Podeu dir quin és el secret de la vostra jovialitat?
JN -Prendre-s’ho amb calma i filosofia. Ara, evidentment, com que no puc fer les coses que feia quan era jove, m’he creat una nova filosofia que diu “les muntanyes des de baix, les esglésies per fora i les tavernes per dins”.
JMT -Jo només hi afegiria que l’únic que s’ha de fer és mirar de no fer excessos en el menjar i el beure. I fer com el Met de Ribes: anar tirant.
Per damunt de tot la muntanya us ha donat l’amistat. No us heu barallat mai?
JN -Només es barallen els matrimonis de fet. Els amics es barallen molt poc i, si no s’entenen, ho deixen córrer. Després de tants anys junts serà difícil que ara ens barallem.
JMT -Fixa’t que molts matrimonis se separen al cap de poc d’estar casats. Nosaltres, com que no hem estat casats, mantenim una bona amistat.
I que sigui per molts anys!
TEXT: Josep Fatjó
FOTO: Antoni Ruiz
Flaix…
JOSEP MARIA TORRAS
(Barcelona, 1926)
Ascensió a tots els tres mils del Pirineu.
43 vegades l’Aneto, 19 de les quals amb esquís.
Expedició espeleològica del GES del Club Muntanyenc Barcelonès a les illes de la
Sonda (Sumatra) l’any 1977.
A la dècada dels 50 aconsegueix la cota – 205 a l’avenc de l’Esquerrà (Garraf).
JOAN NUBIOLA
(Barcelona, 1930)
Escalades al Pedraforca i Pirineu.
Escalades a les Dolomites de Brenta, Sella, Ampezzo, Vaiolet, Fermeda, Cinque Torri i Sassolungo, totes com a guia, i als Alps d’Östzal, Kaisergebirge, Weterstein, Lienzen, etc.
Solitària als 59 anys a la via Stabeler del Vaiolet.
La cordada Torras-Nubiola va obrir més de cinquanta primeres a Montserrat.
Fundadors, juntament amb en Josep Barberà, del Grup Cavall Bernat l’any 1978.
El 2006 la FEEC els va distingir per la seva trajectòria esportiva.