Rosa Real

L’alpinisme femení està en alça. Tot i que encara es troba lluny de la seva plena normalització, cada cop hi ha més escaladores que incrementen el grau de dificultat i el nivell de les seves ascensions. Una de les darreres expedicions formada exclusivament per dones alpinistes va ser “Dones Trangoworld al Nanda Devi”. Rosa Real en va ser una de les integrants i ens transmet en aquesta entrevista les dosis d’entusiasme i tenacitat que hi ha darrere de moltes d’aquestes escaladores. La Rosa ostenta el títol de primera valenciana a coronar un vuit mil.

L’estiu de 2006 vuit alpinistes (1) van intentar coronar el Nanda Devi, un cim de 7.434 metres situat a l’Himàlaia indi. Una fita prou ambiciosa tenint en compte l’aïllament d’aquesta muntanya i l’exigència tècnica de la ruta escollida. Una climatologia adversa i el que podria haver estat un greu accident -una allau va ferir dues de les escaladores- van frustrar l’objectiu. Però més enllà del fracàs, aquesta expedició demostra l’empenta que està prenent l’alpinisme femení.

-Explica’ns com t’inicies en les activitats de muntanya.

-Als 17 anys vaig començar a sortir d’excursió i de seguida em vaig enganxar a l’escalada. Estem parlant dels anys vuitanta i sóc de les que encara vaig utilitzar les “cletes”. Amb tot, ràpidament van arribar els peus de gat. Cal dir que no vaig tenir moltes facilitats: en la meva família no hi havia cap tradició muntanyenca ni esportiva, així que, quan començava a sortir als Pirineus, sempre els parlava de meres excursions on no podia aparèixer la paraula escalada. Més tard vaig començar a practicar l’esquí de muntanya a prop de Tolosa de Llenguadoc, on per motius d’estudis vaig passar un any. Gràcies a la relació amb Carlos Tudela, la meva parella, vaig conèixer els Alps i amb ell he après i compartit el 90% de la meva activitat alpinística. L’any 90 faig el salt als Andes, on escalem l’Alpamayo per la ruta Ferrari, el Huascarán Nord, l’Urus, l’Ishinca… Allò sí que va ser descobrir un altre món.

“És un luxe dormir en una tenda escoltant com bufa el vent, obrir la cremallera al matí i trobar-te enmig d’una glacera a l’altra punta del món.”

-En quin moment t’adones que això del muntanyisme t’enganxa?

-Des de molt jove la muntanya ha estat la meva passió perquè m’hi sento molt bé, ja sigui als Pirineus, als Alps o a l’Himàlaia, rodejada de roca, neu o simplement passejant. Després d’una gran escalada -gran en la mesura de les meves possibilitats- em sento completament feliç, amb la sensació de ser una privilegiada. I el mateix em passa quan sóc en un campament base on molts escaladors s’avorreixen. A mi em sembla un luxe dormir en una tenda escoltant com bufa el vent, obrir la cremallera al matí i trobar-me al bell mig d’una glacera a l’altra punta del món.

-I com es produeix el salt cap al món de les expedicions?

-L’any 92 una amiga de València, Concha Abad, em proposa participar en una expedició. Des de València ja se n’havia organitzat alguna, però sempre formada per escaladors i on les noies havíem estat relegades amb arguments força peregrins, a vegades de tall masclista. Per aquest motiu vam decidir preparar una ascensió on ens sentíssim plenament lliures i sense cap mena de complex. Vam escollir el pic Lenin, al Pamir. Per sorpresa de molts, les quatre vam assolir el cim. Va ser una expedició organitzada totalment per nosaltres, sense guies ni agències, excepte la soviètica que en aquells anys era una imposició. Durant aquella expedició vam establir amistat amb un grup de suïssos amb els quals vaig anar més tard al Cho Oyu. També vaig fer cim i va ser el primer vuit mil d’una valenciana. L’any 99, quan la Universitat de València va patrocinar una expedició al Gasherbrum II, ja no vaig tenir cap problema per integrar-me al grup i amb el meu company Carles també vam arribar a dalt de tot.

-El 2000 vas intentar l’Everest. Quina experiència en vas treure?

-Per mi va ser tota una sorpresa quan Miguel Àngel Vidal, el cap d’aquella expedició, va proposar-me participar-hi. Un mes i mig més tard de la seva trucada, jo ja era al Nepal amb l’objectiu d’escalar la cara nord de l’Everest sense oxigen amb un grup de sis nois que no coneixia. Un objetiu que em semblava sobrehumà i lluny de les meves possibiliats. Encara que no ho vam aconseguir, aquesta expedició va trencar tots els meus prejudicis i inseguretats. Em va mostrar el valor del joc net a la muntanya. Ens vam quedar a 8.650 metres, però amb una visió renovada de l’ètica a la muntanya, on no tot val i amb una sensació d’amistat que sempre he valorat molt més que la mateixa consecució d’un cim. El 2002 neix el meu fill Sergi i ja vaig haver de canviar els meus objectius i centrar-me molt més en l’escalada en roca: vaig fer la Walker a les Grandes Jorasses i sortides més curtes com el Damavand a l’Iran o l’Ararat a Turquia.

“Un vuit mil té un altre al·licient: et fa sentir tremendament petita i la sensació de ser molt a prop dels teus límits.”

-Roca, gel, mixt, vuit mils… De quin tipus d’ascensions gaudeixes més?

-És una pregunta difícil de contestar. Però és en les escalades clàssiques dels Alps on més he après i les que m’han suposat el major repte i l’esforç més gran. Són ascensions molt completes, amb aproximacions llargues i descensos a vegades complicats. Per altra banda, l’escalada en roca m’aporta més diversió: l’ambient també és més relaxat i físicament són menys exigents. Pel que fa a les expedicions, tots els preparatius em suposen un gran estrès, però una vegada he muntat la tenda en el camp base, en gaudeixo molt. Sempre és una experiència enriquidora conèixer altres cultures. A més, un vuit mil té un altre al·licient: són tan grans que et fan sentir tremendament petita i la sensació de ser molt a prop dels teus límits.

-Quins serien els teus referents alpinístics?

-Admiro molts escaladors, però sobretot Cassin i Bonatti, veritables mites. Particularment també m’atreu la figura de Claude Kogan, una escaladora francesa que va morir l’any 1959 al Cho Oyu, però que tenia en el seu historial muntanyes andines, el Nun i el Ganshimal a l’Himàlaia, un intent sense permís al Cho Oyu, i importants escalades als Alps com l’Aiguille Noire de Peuterey. En aquella època dedicar-te a la muntanya no era gens fàcil i menys per a una dona. Suposo que hauria de ser un personatge molt interessant.

-En el teu cas, has tingut majors dificultats per dedicar-te a l’alpinisme per la teva condició de dona?

-En els meus inicis sí, com ja he explicat abans. El meu entorn familiar no entenia gaire el sentit d’aquesta activitat i encara menys en una noia. Després ja no. Amb els meus companys d’escalades sempre m’he sentit lliure per proposar i per intentar les ascensions que estaven al meu nivell.

-Edurne Pasaban o Josune Bereciartu són només algunes de les escaladores que per les seves activitats han assolit ressò mediàtic. Creus que podem parlar de certa explosió de l’alpinisme femení?

-Penso que el nivell de l’escalada femenina ha crescut bastant. A aquests dos noms podríem afegir el de Cecilia Buil o Sílvia Vidal en escalada artificial. Però crec igualment que hi ha una gran quantitat de muntanyenques que, sense estar en primera línia, tenen una gran capacitat per realitzar activitats de manera autònoma i un bon nivell tant en roca, gel o escalada mixta. Em sembla que aquest augment del nivell mitjà és el millor indicador de la situació del nostre esport. Cada cop són més les cordades formades per dones i les cordades mixtes que es reparteixen per igual les dificultats de l’escalada. Aquesta capacitat d’escalar de manera autònoma, però sobretot la motivació per fer-les, és el que realment podrà elevar el nivell de l’alpinisme femení.

-Tendim així cap a una normalització de l’escalada femenina?

-Crec que sí i anem en la bona direcció. Però encara falta molt camí per recórrer.

-Cada cop que s’organitza una expedició com va ser la vostra, es destaca especialment l’etiqueta expedició femenina, moltes vegades per sobre de l’objectiu i de les seves dificultats. Això us molesta?

-El fet que es destaqui exclusivament l’aspecte femení d’una expedició és un reflex que encara queda molt per normalitzar. Però en el cas de la nostra expedició l’equip es va formar gairebé d’una manera natural. A més, volíem ser nosaltres les qui decidíssim i afrontéssim els riscos, i les qui ens equivoquéssim arribat el moment. No tractàvem de demostrar res, només de sentir-nos capacitades per portar a terme l’ascensió. La ruta escollida era dura, molt tècnica, i amb dificultats concentrades a la part superior de la muntanya, on costa més escalar. Tot això feia més difícil l’èxit, sempre i quan entenguem per èxit exclusivament aconseguir el cim. Però era el tipus d’ascensió que ens motivava ja que escalades més senzilles ja les havíem afrontades.

“Aconseguir suport econòmic depèn més de la capacitat comercial de cada individu que del valor esportiu de l’activitat.”

-En tot cas, costa menys “vendre” una expedició integrada només per dones?

-Crec que no. És veritat que ens podem dirigir a institucions on els homes no ho poden fer, però la resta de recursos ens resulten més inaccessibles pel fet que d’entrada es confia menys en nosaltres com a escaladores. Se suposa també que l’objectiu serà de menys entitat i em sembla que es pren menys seriosament el projecte. Tanmateix, aconseguir suport econòmic depèn més de la capacitat comercial de cada individu que del valor esportiu de l’activitat. Ara bé, estic convençuda que sortirien més escaladores si hi hagués més ajudes a l’esport femení.

-Quin balanç fas de l’expedició “Dones Trangoworld al Nanda Devi”?

-Aquesta expedició ha estat molt enriquidora per diferents aspectes. Per ser una zona poc freqüentada va suposar molt esforç organitzar-la: trobar informació, establir contacte amb una agència local, tramitar els permisos corresponents… A més, de les vuit alpinistes només dues de nosaltres ja havíem participat en expedicions a l’Himàlaia, però desconeixíem força les tasques d’organització. I, finalment, vivíem molt distanciades les unes de les altres (València, Osca, Navarra, Catalunya…) i prendre les decisions ja era tot un problema de telefonades i correus. També vam haver de salvar algun obstacle de caire familiar greu que va posar en perill la participació de dues de les companyes. Tirar endavant l’expedició ja va suposar un èxit. Un cop al peu de la muntanya tot va ser més senzill. Vam aclimatar bé, ens vam entendre perfectament i vam treballar molt per intentar escalar aquesta muntanya meravellosa. No va poder ser, però personalment estic molt contenta. Fa molt de temps que entenc l’ascensió d’un cim com una part important del viatge, però no l’única.

-Però com vius la renúncia al cim?

-En el cas de l’expedició a l’Everest no ho vaig viure com un fracàs, sinó que em vaig sentir prou afortunada d’haver pogut retornar d’aquell indret tan inhòspit i tant al límit de la capacitat de supervivència del ser humà. En el Nanda Devi ha estat pitjor: vam treballar molt, però ens vam quedar molt lluny de l’objectiu. Sembla que no valgui la pena tant esforç per progressar tan poc, però així és la muntanya. De totes maneres, jo sempre dic que aparentment a la muntanya només hi ha una manera de triomfar -arribar a dalt de tot-, però n’hi ha moltes de fracassar. Potser nosaltres vam fracassar, però ha estat un fracàs molt productiu i enriquidor.

-Tu que et vas veure implicada en l’allau, com recordes ara l’accident?

-He tingut molts malsons pensant en aquella gran quantitat de neu i pedres que ens va caure sobre. Va ser tot tan ràpid que en aquell moment no hi va haver temps per pensar en res. Només intentava deixar-me anar de les cordes fixes i sentia un dolor molt fort que em marejava. També recordo l’Esther Vives uns metres per sobre meu, espantada perquè la neu li colpejava les cames, l’arrossegava i li sagnava la mà a través del guant. Després ja va venir la tensió del descens i l’emoció de trobar la Míriam Marco que havia vingut al peu del corredor a esperar-nos. Ens vam fondre en una abraçada i no vam poder contenir les llàgrimes. No va passar res, però podria haver estat molt greu.

-És difícil compaginar vida familiar amb aquesta passió per la muntanya?

-La meva parella comparteix la passió per la muntanya i entén els meus desitjos per sortir, escalar o viatjar. El més difícil és resoldre els problemes d’organització quotidiana, a casa, amb el nen. Són aspectes més fàcils de portar entre dos, però més agobiants quan un és fora. Però bé, la darrera expedició només ha durat un mes i mig.

-Quins són els teus objectius propers? Alguna expedició en concret?

-De moment no tinc res a la vista. La prioritat és el meu fill. En la darrera expedició ens vam organitzar molt bé i no va ser cap problema, però m’he de dossificar. Per sort, escalar en roca és molt més compatible amb la meva situació familiar, i en gaudeixo molt. També em preparo per a la temporada d’esquí. Es pot fruir de tantes coses…

-A l’hora de participar en alguna expedició, què és el que més et motiva?

-L’objectiu a escalar. I si m’interessa, em costa vèncer la temptació. També és fonamental la gent que compon l’expedició, però sóc capaç d’adaptar-me a qualsevol grup. Amb això no vull dir que en les expedicions no hi hagi problemes, però sempre els hem sabut resoldre de manera acceptable. Això em sembla molt important perquè és el que et fa millorar com a persona.

-Com ens descriuries l’ambient muntanyenc que es viu a València?

-Cal dir que a València hi ha poca gent que es dediqui a l’alta muntanya. Però és molt més fàcil dedicar-te a l’escalada esportiva perquè tenim molta roca i gaudim de bon temps. De fet, hi ha molt bons escaladors. Per contra, hi ha pocs himalaistes. Però el que més sorprèn és que hi hagi més himalaistes que alpinistes, en el sentit clàssic del terme, que escalin als Alps. I no entenc que escaladors que visiten l’Himàlaia o hagin intentat algun vuit mil, després no facin rutes alpines als Pirineus o als Alps.

-I com a coautora de guies d’escalada, recomana’ns alguna zona.

-A mi m’agrada el Ponoig, una zona de vies llargues, no sempre equipades amb parabolts, on acostuma a fer bon temps i on a penes trobes cordades. Fins fa poc era una zona tranquil·la, el contrapunt a la costa que tenim tan propera i que està sent destrossada per la voracitat urbanística.

-Finalment, digues-nos alguna ascensió especialment desitjada?

-Una no, moltes… Durant anys m’hauria agradat anar a la Patagònia i escalar alguna via clàssica com la Franco-argentina al Fitz Roy. Ara em queda més lluny. Potser és més assequible intentar el Denali o, com no, tornar al Nanda Devi o a l’Everest.

TEXT: Agustí Estruga

Flaix…
ROSA REAL
(Conca, 1963)

Llicenciada en medicina i professora d’educació física.

Membre del Club Integral de Montaña (CIM) de València.

Escalades als Alps: esperó Tournier a les Droites, N de les Courtes, Walker a les Grandes Jorasses, Pilar Bonatti al Dru…

Expedicions als Andes: Alpamayo, Huascarán, Pamir (Lenin, Poveda, Jan Tengri, Cetyriov), Karakoram (Gasherbrum II), Himàlaia (Cho Oyu, Everest, Nanda Devi).

Coautora dels llibres: Gasherbrum II, Expedició Cinc Segles de la Universitat de València i 112 propuestas de escalada por la Comunidad Valenciana.

Ha col·laborat en l’edició de les guies d’escalada del puig Campana (1995) i del Ponoig (1998).