ESQUÍ DE MUNTANYA
Val d’Aran. El blanc diferencial
La Val d’Aran és una comarca diferent en molts sentits. La seva llengua pròpia no és el català, si bé n’és germana. Les aigües de les seves muntanyes s’orienten cap a l’Atlàntic, d’esquena a la Mediterrània. Un terç de la seva superfície supera els dos mil metres d’altitud; i, per accedir-hi des del sud, cal superar un port (Bonaigua) o un túnel (Vielha). En una cosa sí que s’assembla a les contrades del voltant: forma part dels Pirineus, però amb un altre tret diferencial encara; aquí hi neva més, per això és la nina dels ulls dels esquiadors.
TEXT: Samuel Colomer
EXCURSIONISME I BICICLETA DE MUNTANYA
XIII Premi Vèrtex. Atenció al detall
El gran Josep Pla va escriure el 1971 la Guia de Catalunya, on apuntava: “Catalunya és un país petit i vell i per tant s’ha de donar la matisació de les coses, el detall.” L’any 2000, al tombant del nou segle, la FEEC i Cossetània Edicions van endegar el Premi Vèrtex, que guardona guies d’itineraris de muntanya pels Països Catalans. L’edició del 2012 va reconèixer els treballs de David Claret (De la Cerdanya a Barcelona a peu al llarg de la línia de tren) i David Sancho (La batalla de l’Ebre. 14 itineraris en BTT) com les obres més completes i detallades d’entre les que es van presentar al concurs. Tot seguit us presentem dos extractes d’aquests llibres que veuran la llum al gener.
TEXT: David Claret i David Sancho
EXPEDICIONS
Auyán Tepuy. Expedició de vertigen
L’Auyán Tepuy, al Parc Nacional Canaima (Veneçuela), projecta des del seu altiplà la cascada més alta del món: el Salto Angel. Aquest article narra l’aventura d’un grup de quatre muntanyencs osonencs que, guiats per dos veneçolans, van davallar amb ràpel els prop de mil metres del terrible espadat. El van descendir, però també van caminar per sabanes, van remuntar selves verticals, van navegar per rius… i tot el que cal per bastir una empresa de tal envergadura.
TEXT: M. Rosa Aregall i Josep M. Parareda
ENTREVISTA
Emili Civís: Pioner d’altura
Dins l’apassionant crònica de la conquesta catalana dels sostres de la Terra hi brilla amb llum pròpia l’Emili Civís, un aventurer de soca-rel, impregnat de la fortalesa i la convicció que exigeixen les aspres vicissituds de l’alpinisme. Escalador dels primers sis mil, set mil i vuit mil estatals, tots ells verges, el nostre protagonista no s’ha limitat a assaborir les mels del cim. L’Emili, una de les figures més rellevants i singulars de l’alpinisme català dels anys 70, a voltes ha donat més importància a l’extravagància dels mitjans de transport emprats per arribar als llocs, ja fossin per mar o terra, i també a l’amarament de les cultures que ha trobat al seu pas.
TEXT: Albert i Òscar Masó Garcia
ALPINISME
Vallon du Diable. Els ullals del dimoni
Els Alps són l’escenari natural de l’escalada en gel a l’Europa occidental. En tot l’arc alpí difícilment trobarem una concentració tan gran de cascades com als Écrins; i, dins d’aquest massís, el Vallon du Diable mostra una estesa de llençols, goulottes i ullals glaçats per aterrir el personal, però també per iniciar-se en l’escalada de cascades llargues. Serem a prop de la vall de Malaval i La Grave, però lluny de les seves cues i el seu asfalt.
TEXT: Xavier Gallach
EXCURSIONISME
Vall de Llèmena. Al·lèrgia a la multitud
La vall de Llémena és un dels paratges naturals més ben preservats de les comarques gironines. Tot i la seva proximitat amb la ciutat de Girona i malgrat reconèixer-hi elements tan emblemàtics com les muntanyes de Rocacorba o el cingle de Sant Roc, la vall és plena de racons poc trepitjats. Us convidem a descobrir els contrastos paisatgístics i els atractius culturals d’un territori a cavall del Gironès i la Garrotxa.
TEXT: Pol Vancells
REFUGIS
Refugi Lluís Estasen. El guardià del Pedraforca
El 22 de juny de 1947 Lluís Estasen, l’escalador català més important del període d’entreguerres, morí a l’edat de 57 anys mentre acudia a la col·locació de la primera pedra del refugi del Pedraforca. Dos anys després s’inaugurà a la jaça dels Prats el refugi Estasen, que duu aquest nom en honor seu.
TEXT: Josep Llusà
