Llegenda viva de l’escalada
L’escalada és per mi una meditació en moviment
L’escaladora nord-americana Lynn Hill necessita poca presentació. Llegenda viva de l’escalada, va ser la primera persona a escalar en lliure el 1993 la mítica via The Nose, al Capitán, i la primera també a fer-ho en menys de 24 hores un any després; una ruta que en trenta anys atresora tan sols onze ascensions en lliure. Les dades parlen per si soles. En el marc del Festival de Muntanya Amunt, organitzat pel Club Excursionista de Gràcia (Barcelona), hem tingut una conversa propera amb una de les escaladores més icòniques de tots els temps. Hill ha trencat amb els estereotips sexistes i s’ha convertit en una font d’inspiració per a moltes generacions de dones, ja que ha aconseguit el que mai cap home havia fet.
Lynn Hill, a part de les seves escalades revolucionàries en roca, va competir en l’àmbit internacional i va obtenir la Copa del Món d’Escalada Esportiva l’any 1990. Va guanyar una trentena de competicions internacionals com el Rock Master d’Arco, que el va vèncer en cinc ocasions. L’escaladora de Detroit es va convertir en una superestrella, sobretot als Estats Units, on va guanyar quatre vegades el programa de televisió de l’NBC Survival of the Fittest. Als anys noranta va obrir vies de setè i vuitè grau a les Limestone Towers (Vietnam), gorges del Todra (Marroc), massís de Tsaranoro (Madagascar) i Viñales (Cuba). En un quatremil de la vall de Karavshin (Kirguizstan) va aconseguir la primera ascensió en lliure de la ruta Perestroika crack (7b, 800 m) amb Greg Child. L’any 1990, Hill va encadenar el primer 8b+ femení de la història amb la via Masse critique (Le Cimaï, França) i dos anys més tard es convertia en la primera dona del món a fer vuitè grau a vista (via Simon, 8a, a Frankenjura, Alemanya).
De complexió menuda i mirada blava i profunda, és encara una escaladora mítica per al gran públic d’escaladors mundial. La seva veterania li dona una perspectiva privilegiada i global de l’univers escalador. Més enllà de les fites esportives, hem pogut parlar amb ella sobre les seves inquietuds, sobre la maternitat, el feminisme, la seva visió de la vida i l’escalada. Aquesta entrevista hem pogut realitzar-la en el marc del Festival de Muntanya Amunt, organitzat pel Club Excursionista de Gràcia, on Lynn Hill va participar el novembre passat juntament amb altres alpinistes de renom. També agraïm la col·laboració del rocòdrom barceloní Bloc District, que ens va obrir les portes per poder-la entrevistar.
L’escalada ha tingut un boom important els últims anys. Com ho has viscut?
Als Estats Units, tenim l’Alex Honnold que va fer Free Solo i ara l’escalada és per tot arreu.
I tant, el primer Oscar a una pel·lícula d’escalada a càrrec de Jimmy Chin.
Gairebé tothom ha vist aquesta pel·lícula. Fins i tot si no ets escalador, pots entendre que el que va fer és una bogeria absoluta. Això va fer que molta gent s’interessés per l’escalada tot i que abans també s’havien fet coses importants.
No et planteges fer una pel·lícula sobre la teva trajectòria?
Estic treballant en un documental, però el productor és científic i sempre està molt ocupat. Potser no és el millor company, no és el Jimmy Chin. Veig com persones que podrien ser els meus fills ja estan fent els seus propis documentals i jo encara no. De totes maneres, jo no seré una gran influència. Els jocs olímpics, en canvi, sí que han ajudat al fet que hi hagi rocòdroms a moltes ciutats. Molts nens fan festes d’aniversari en sales d’escalada. Així va començar la Sasha DiGiulian a escalar. Va anar a la festa d’aniversari del seu germà i allà van veure que era molt bona escalant. A més, li encantava ser el centre d’atenció.
Una mica com en Chris Sharma, que va començar en un rocòdrom a Santa Cruz.
Vaig conèixer el Chris. En una presentació a Santa Cruz em van dir: «Mira aquest noiet, és molt fort». Em sento molt privilegiada de conèixer gent com el Royal Robbins, el Tom Frost, el Warren Harding… He tingut una perspectiva interessant de tot el moviment durant uns cinquanta anys. Porto escalant quaranta-vuit anys ara.
En tot aquest temps no ha caigut la motivació?
No puc imaginar la meva vida sense escalar perquè tinc molta energia. És interessant veure com afecta això altres persones, per exemple la meva mare. Ella també és una dona amb molta energia, però té vuitanta-set anys i no pot caminar gaire. Quan la vaig a visitar a casa seva a Idaho, jo no em puc estar quieta i em diu: «Em fas sentir incòmoda amb la quantitat d’energia que tens. Ves a escalar!» Així que normalment m’ho munto per anar a escalar per la zona. Penso que és saludable mantenir aquesta energia i l’única manera de fer-ho és estar actiu.
Sempre has estat tan «fanàtica»?
He de dir que quan vaig començar, com és típic en una persona jove, només volia escalar. A Yosemite la gent acostumava a buscar companys per escalar posant el seu nom al tauler d’anuncis, però la veritat és que jo no vaig haver de fer-ho. Coneixia la gent directament i sempre tenia companys, però els primers dies escalava amb qualsevol que estigués disponible. Vaig tenir algunes experiències boges, com quan vaig anar a la Cookie Wall amb un noi que volia escalar Butter Balls, una ruta molt famosa de 5.11 (6c). Jo no sabia com escalava ell i no dominava les tècniques de seguretat. No quèiem en aquells temps i va caure quan menys m’ho esperava. Em vaig fer una bona cremada i aquí es va acabar el nostre dia d’escalada. Però amb el temps vaig adonar-me que l’escalada és una vivència que inclou les persones i això dona significat a la teva experiència. Realment és important amb qui escales.
Creus que l’auge dels rocòdroms i les olimpíades canviaran la manera romàntica de veure l’escalada que comparteixen molts escaladors?
Els rocòdroms estan pensats per a persones normals, no per a esportistes olímpics. Penso que l’evolució de l’escalada és bona per a la gent. És una opció millor que fer peses en un gimnàs (tampoc hi ha res de dolent en això). L’únic inconvenient potser és que actualment hi ha molta gent als sectors d’escalada. Però els qui volen estar a la natura amb tranquil·litat, simplement han d’anar més lluny encara que això els requereixi més temps i energia.
…