“Hi ha històries molt dures que em motiven a fer millor la meva feina”
La periodista de La Vanguardia Rosa M. Bosch està especialitzada en temes de muntanya que tracta aquest diari i altres publicacions. Però el seu interès i sensibilitat per les problemàtiques socials la porta a difondre temes molt més amplis com la pobresa, els refugiats o les dones xerpes. Parlem amb ella de l’enfocament de la muntanya des del punt de vista de les persones que hi viuen.
Rosa M. Bosch (Reus, 1963). Periodista. Fa de la seva feina “el millor ofici del món”, tal i com defensava García Márquez. En aquestes línies canvia el seu rol. A contracor. La seva passió és preguntar, saber, donar veu a les històries que teixeix la vida. A Barcelona, a la vall del Khumbu o en un poble perdut enmig del Pirineu. Per una estona, prenem el seu paper i la fem sentir (un pèl) incòmoda. Però fa bo l’aforisme de Kapuscinski: “Per ser bon periodista, primer cal ser bona persona”. No és mitòmana, però admira dones com la Irene Sendler, la Frida Kahlo o la gran viatgera Freda Stark. Ens recomana la literatura de Paolo Cognetti i especialment el seu llibre Les vuit muntanyes. Esperem que el resultat de la nostra conversa no refermi la visió d’Oscar Wilde: “La diferència entre literatura i periodisme és que el periodisme és il·legible i la literatura no es llegeix”.
D’on neix la teva passió per la muntanya?
El meu esport sempre ha estat el tennis i també he fet submarinisme. La muntanya és una passió que m’arriba tard. La vaig descobrir una mica per casualitat en un tresc que vaig fer al Ladakh, a l’Himàlaia de l’Índia. De vall en vall pots conèixer la gent que hi viu i això em va atreure. Des d’aleshores, deu fer uns quinze anys, sempre he intentat lligar les meves vacances amb viatges que comencin o acabin amb una mica de muntanya. Llavors a la feina el director adjunt de La Vanguardia, el Miquel Molina, que és un amant de la muntanya, em va proposar que comencés a fer temes d’aquest tipus. Hi havia oferta de revistes especialitzades com Desnivel, però els mitjans generalistes gairebé no n’informaven. I la muntanya, des d’un punt de vista ampli, dona per escriure’n notícies cada dia. Abans i ara.
Amb quin prisma t’acostes a aquesta realitat?
Vagi per endavant que no soc una experta en el vessant més tècnic de la muntanya. La meva aproximació a la muntanya és més mundana. M’interessa tot el que l’envolta i, sobretot, la gent que hi viu. Em pot atreure més la vida en un refugi de muntanya o el despoblament al Pirineu que una ascensió brutal per una via ja conquerida. Però m’interessa tot. A l’hora d’afrontar qualsevol tema, llegeixo molt sobre la qüestió i m’acosto a les persones que més en saben perquè em donin aquest punt de tecnificació i coneixements. Sempre faig una aproximació periodística i, si no tinc la informació adequada, em documento i la cerco. Com faria qualsevol periodista en afrontar una informació.
Històries com les que vam llegir l’estiu passat a la teva sèrie “Muntanyes de llibertat”; com les dels jueus perseguits pels nazis que van fugir travessant el Pirineu.
Entenc la meva professió com una obsessió per buscar històries col·laterals que t’ajuden a teixir una crònica, una informació o un reportatge. Són temes que m’interessen i que, modestament, entenc que poden interessar a una bona part dels lectors, a un públic molt més ampli que si parlo d’un escalador que ha fet la via més difícil de Margalef, per exemple. Temes com la protecció de la natura, el canvi climàtic, acostar-se a la muntanya amb respecte o donar a conèixer llocs fora dels més populars crec que són qüestions que preocupen a la gent que habita la muntanya i també a mi. Intento que els meus textos traspuïn aquesta pedagogia, però sempre gràcies a les fonts que m’ajuden a donar-los contingut i forma. No soc ningú per donar lliçons, però sí que busco els experts que ho puguin fer.
Un dels teus últims articles porta per títol “Cabirols a la vista, ossos amagats al bosc”. El teu és un periodisme que defuig el clickbait?
Per sort tinc força llibertat d’escriure com m’agrada tot i que el periodisme actual, ens agradi o no, a nivell digital depèn en gran mesura del clickbait. El que més ven sempre són els morts, les víctimes a la muntanya. És trist, però és així. Jo no vull parlar només d’això i intento donar informació més enllà del succés tràgic. Explicar per què ha passat… De fet, hi ha alguns canvis positius en aquest sentit. La muntanya interessa molt i la pedagogia que se n’ha fet ajuda que no s’informi només del costat fosc d’una expedició o d’una tragèdia en concret. Un exemple en són les cròniques de l’Óscar Gogorza al diari El País. Defuig els temes més trinxats o d’agència. Va al seu aire i els seus coneixements com a guia de muntanya li permeten elaborar cròniques que ens acosten a l’alpinisme d’una forma més documentada i interessant. Ara, des de la temporada premonsònica del Nepal a la temporada del Karakoram a l’estiu, s’explica molt més tot. Fixa’t, per exemple, que a la tardor molts mitjans van explicar què estava passant al Manaslu, el cim real del qual queda més amagat del que semblava.
Un informe exposa que, en realitat, només tres persones haurien assolit els catorze vuitmils, ja que tota la resta no haurien arribat a la cota més alta del Manaslu, el Dhaulagiri i l’Annapurna.
Si repasses aquesta notícia a nivell mediàtic, la majoria de premsa del nostre país ha explicat que el nord-americà Edmund Viesturs, el finlandès Veikka Gustafsson i el nepalès Nirmal Purja serien els únics escaladors que haurien conquerit els catorze vuitmils de la Terra, dels quaranta-quatre dels quals teníem constància abans d’aquest informe. Ja no només s’informa de la tragèdia, sinó de tot allò que envolta les grans expedicions.
Quines qüestions relacionades amb la muntanya t’han impressionat més?
He fet diversos viatges al Nepal i sempre hi trobo històries que em toquen molt. Nepal té una imatge de país pacífic, però a les regions més pobres hi ha famílies que es veuen obligades a veure com els seus fills marxen i acaben sent víctimes de xarxes que els exploten o els obliguen a prostituir-se. Vaig poder parlar amb una noia de 24 anys, Poonam Thapa, que va ser traficada a un bordell de Bombay quan només era una nena. Tu vas allà amb la visió d’un occidental per fer un tresc o pujar una muntanya, però en aquell país encara hi ha moltes injustícies que cal denunciar. Només cal passejar-se una estona per Thamel, el barri més turístic de Kàtmandu. Per sort, també veus el revers de la notícia i com la Poonam Thapa ara és una activista que dona a conèixer la dimensió d’aquest drama (l’article de la Rosa portava per títol “Tràfic infantil a l’ombra de l’Everest”). Al Nepal i en altres països he pogut conèixer el treball de persones, moltes d’elles anònimes, que intenten evitar que les dones siguin explotades o que els nens malvisquin al carrer. Són històries que traspassen la teva faceta professional i et corprenen com a persona. Si no ets de pedra, et motiven a fer millor la teva feina. Explicar les seves vides i conscienciar de certs problemes silenciats.
Com t’ho fas per arribar a aquestes persones amb tanta proximitat?
Jo crec que depèn molt de la voluntat de com tu t’acostes a la gent. Si ara mateix marxes a un poble del Pirineu, et pot sortir un munt d’històries; i si vas al Nepal, amb els ulls encara més oberts per la novetat, aquest efecte s’incrementa exponencialment. Per defecte professional sempre pregunto molt (i els dos esclafim a riure, conscients que avui no li toca preguntar, sinó respondre). Dormint en un lodge pots conèixer gent molt interessant i, si vas estirant el fil, pots contactar amb xerpes que han assolit grans fites. M’estimula molt saber sobre la vida de xerpes grans o les dones que han perdut a les seves parelles a la muntanya. Em fascina el nou moviment de les dones xerpes, amb Pasang Lhamu Sherpa Akita (la primera instructora de muntanya nepalesa) o Maya Sherpa. Abans de viatjar al Nepal sempre intento tancar entrevistes com aquestes per donar contingut als meus articles. Però només caminant i parlant amb la gent trobes temes inesperats. Això és el que fa que aquesta feina sigui apassionant.
Fins a quin punt vides com la de Poonam Thapa et marquen des de la distància?
Aquests casos fan la meva feina més exigent, però també li donen més sentit. Són persones molt resilients. Com els refugiats, que marxen del seu país per culpa d’una guerra i després es passen anys vivint en unes condicions insalubres en camps de refugiats. Això és de segles passats, no hauria de ser tolerable avui en dia.
El drama dels refugiats és la xacra social del segle XXI?
Sí, ho estem veient cada dia. En qualsevol guerra, a l’Afganistan, més recentment a Ucraïna… Amb el canvi climàtic això s’incrementarà molt més si no hi posem remei. Els refugiats climàtics del futur aniran a molt més. També la combinació letal de refugiats climàtics i refugiats per conflictes bèl·lics. La zona del Sahel n’és un gran exemple. És una qüestió que m’interessa i que fa que empatitzi molt amb les persones que ho han de patir a la pròpia pell.
L’any passat vas publicar un llibre sobre el Miquel Sánchez, guarda del refugi Ventosa i Calvell. Com va sorgir la idea?
M’ho va proposar el Jordi Ferré, editor de Cossetània. Just al principi de la pandèmia, em va oferir escriure un tema sobre guardes de refugis. Hi vaig estar donant voltes i vaig arribar a la conclusió que, en lloc de fer un llibre sobre diferents guardes, potser tenia més sentit centrar-se en la història de només un d’ells. En el cas del Miquel Sánchez, a més de la seva experiència de més de quaranta anys com a guarda del refugi Ventosa i Calvell, també hi podia afegir la seva trajectòria com a alpinista. Però era el meu primer llibre i em va costar molt. Quan escric un article, tinc molta informació i miro de sintetitzar-la al màxim per adaptar-la a l’espai que tinc assignat al diari. En canvi amb el llibre ho havia de fer just al revés. Em vaig haver d’esplaiar molt i fer un exercici de literatura al qual estic poc avesada.
…
Llegeix l’entrevista sencera a la Revista Vèrtex 304
LES SIS W DE ROSA M. BOSCH
(WHAT) QUÈ et crida més l’atenció quan ets a la muntanya?
La sensació d’immensitat i també la intimitat i la soledat que percebo. Tot això em provoca un sentiment de salut i puresa.
(WHO) Amb QUI pujaries a l’Everest?
No el pujaria mai, la veritat. Soc conscient de les meves limitacions. No estic preparada per pujar a l’Everest.
(HOW) Fem com si no ens haguessis respost a la qüestió anterior. En cas d’anar al cim més alt del món, COM ho faries: amb oxigen embotellat o sense?
Si no estic preparada per pujar-lo amb oxigen, imagina’t sense (mostra un somriure, oxigenat, dibuixat al rostre).
(WHEN) QUAN s’haurien de posar barreres a la muntanya?
Crec que les barreres les hauríem de posar les persones mateixes que anem a la muntanya. La muntanya és llibertat i posar-hi barreres no m’agrada, va en contra de la seva essència. Però en casos molt extrems, en què es poden generar situacions de perill o pots alimentar el deteriorament d’una muntanya, sí que ho veuria amb bons ulls. A la pica d’Estats, gestionant els aparcaments han pogut reduir la massificació. Doncs és una barrera que s’ha mostrat efectiva. No prohibeixen anar-hi, però en regulen l’accés.
(WHERE) ON t’hauríem de buscar si no ets a la redacció del diari o a la teva vila natal, Reus?
M’agrada molt el Montsant, el Pirineu…, o em podríeu trobar en qualsevol viatge pel Nepal, l’Àfrica o l’Amèrica del Sud. M’agrada molt viatjar, tot i que ara hem de limitar els viatges. Hem de tenir una consciència global sobre els efectes que tenen les nostres accions.
(WHY) PER QUÈ et vas fer periodista?
Per satisfer la meva curiositat, conèixer gent molt diferent, denunciar injustícies, arribar a llocs que d’altra manera seria difícil… Per explicar històries que, en definitiva, si poden provocar o accelerar canvis positius, ja no puc aspirar a gaire més.