“L’excursionisme cultural i l’excursionisme esportiu han aportat molt a la societat catalana”
“Tot està per fer i tot és possible”. La mítica frase de Miquel Martí i Pol seria la síntesi perfecta de la relació entre la FEEC i Jordi Merino. El president d’aquesta Federació complirà una dècada en el càrrec l’any que ve. I ho farà amb la mateixa il·lusió amb la qual va començar des d’un centre excursionista de Terrassa. Aquesta Flama –de la Llengua– i l’esperit per la muntanya no han reculat ni un metre en aquest estrany cim del 2020; un any en què la FEEC ha complert cent anys. I ho ha fet amb la mascareta posada i sense poder bufar les espelmes com tocava. Però “cal no abandonar mai ni la tasca ni l’esperança”, que deia Pompeu Fabra. Sense pressa, però sense pausa. Fita a fita. Merino està pintant els GR de la FEEC del segle XXI.
La FEEC ha complert en aquest fatídic 2020 un segle de vida. Segur que no ha estat el millor aniversari que hauríeu imaginat.
No, de cap manera. Segur que recordarem el centenari de la FEEC durant molts anys. Teníem dissenyat un programa molt exhaustiu i al final tot quedarà reduït a una mínima expressió: una exposició que arranca aquest desembre al Palau Robert i que repassarà els cent anys d’història.
A les acaballes del 2020 la pregunta metafòrica és obligada: quin estat de salut té la FEEC?
Molt bo. Hem crescut en nombre de socis i de llicències i ens hem situat com a tercera federació amb més llicències, només superats per dues grans federacions: futbol i bàsquet. Hem superat la barrera dels 42.000 federats i els 85.000 socis i això significa que la FEEC està fent bé la seva feina. Les entitats de la FEEC s’han adaptat i això es nota.
Quins són els reptes de futur?
Adaptar-se més a les noves tecnologies i treballar per mantenir el nostre terreny de joc, la natura. El món excursionista en general, amb molt poques excepcions, s’ha sumat tard a les xarxes socials i a l’era digital. Però hi estem treballant. Un altre repte a curt termini seria planificar un congrés excursionista. L’últim data del 2011. Cal posar les bases de cara al futur de l’excursionisme a Catalunya i aquests fonaments haurien de sortir del congrés, que tindria entre els seus eixos principals la seguretat a la muntanya i l’educació en la cultura muntanyenca. També hauríem de treballar en el pla estratègic de les entitats a curt termini, a uns 4-5 anys, per saber cap on volem anar tots plegats.
Heu notat gaire els efectes de la COVID?
Econòmicament no. A diferència d’altres federacions, ens ha beneficiat no tenir cap deute financer ni grans instal·lacions esportives a càrrec. Operativament ens ha afectat com a altres federacions esportives perquè les activitats s’han limitat o anul·lat. Només vam celebrar el Campionat de Catalunya de Curses per Muntanya a Berga, que va ser tot un èxit, seguint tots els protocols marcats. A més, enguany en celebràvem la vintena edició. També vam poder fer el Circuit i el Campionat de Catalunya de Marxa Aquàtica, en la seva primera edició. Però la resta de calendaris es van suspendre i les activitats dels centres excursionistes es van cancel·lar. Ha estat un any difícil, però la FEEC s’hi ha adaptat com millor hem sabut i pogut. Ara estem planificant el calendari esportiu del 2021. Després ja veurem si es pot dur a terme.
Els darrers mesos, en plena pandèmia, hem vist imatges de massificació a la muntanya; una quantitat de gent que, amb coneixement, podria fer incrementar encara més el nombre de llicències i socis.
Segurament sí. Hem de ser àgils i intel·ligents per captar l’interès de tota aquesta gent que surt a fer activitats a l’aire lliure. Farem campanyes per informar tots aquests nous practicants que poden formar part d’una activitat col·legiada i regulada. Durant la pandèmia les llicències van créixer de forma significativa. Un 80% de les noves llicències eren d’antics federats i un 20% eren nous. Tant de bo mantinguem l’increment en els propers mesos. Això voldrà dir que hem millorat la conscienciació de la gent que surt a gaudir de la muntanya. Però hem de fer una campanya més potent. Anirem al primer lloc on els practicants es desplacen abans d’anar a la muntanya: a les botigues d’esports. No ho farem per un tema d’ingressos, sinó perquè l’administració ens ha delegat la regulació dels esports de muntanya que són competència nostra. Així, hem de ser col·legiats, agafar tota aquesta població civil esportiva i donar-li sortida.
Caldria regular l’accés a la muntanya tenint present aquesta nova febre?
Més que una regulació, el que caldria fer és una ordenació del territori, sobretot en els llocs que poden ser més conflictius. La Generalitat va fer una petició a diferents departaments per treballar en aquest sentit i ja hem començat a posar fil a l’agulla en diferents àmbits. Per exemple, com podem gestionar uns pàrquings dissuasius. Ara bé, el més important és treballar en l’educació perquè s’han trobat refugis d’emergència plens de brossa i això no es pot permetre. Alguns dels nous “amants de la muntanya” no els podem definir com a excursionistes perquè encara no tenen cap mena de cultura muntanyenca. Davant la situació actual, la gent ha sortit a la muntanya buscant aire lliure, espais oberts. Ara bé, el sentit comú que ha d’imperar al medi natural ha d’estar ordenat per evitar el caos. No dins d’una regulació específica, sinó en el marc d’una ordenació del territori. En el nostre país hi ha molts llocs poc coneguts on pot anar la gent i així evitar aglomeracions.
Aglomeracions com les del Montseny o el Pedraforca, al cim del qual s’hi van acumular més de 600 persones alguns caps de setmana d’estiu…
Sí, i passa més o menys el mateix cada 11 de setembre a la pica d’Estats. No és una novetat, sinó que ara és més notori, però està clar que aquest any hi ha hagut més massificació i que cal ordenar el territori millor del que s’ha fet fins ara.
Ets partidari d’instaurar un carnet d’accés a la muntanya, una mena de taxa verda? Ens referim a una taxa que no tingui una voluntat recaptadora, sinó que els diners recollits reverteixin en la conservació de l’entorn.
És un tema que està damunt la taula, moltes administracions l’estan estudiant. Així mateix, el decret 58/2010 del 4 de maig deixa ben clar que qualsevol persona que practica una activitat esportiva ha de tenir una llicència esportiva. Ja sigui de lleure o competitiva. Nosaltres, sense estar limitats en un recinte, hauríem de vetllar perquè tota la gent que surt a fer activitat en el medi natural tingui una regulació. Em refereixo a una bona formació i complementàriament una llicència federativa que acredita la teva pertinença a un gran col·lectiu, amb una assegurança que respongui davant de tercers i una bona assistència sanitària. Caldria treballar en aquesta direcció, més que pensar ara mateix en una taxa la competència de la qual la tindrien els parcs naturals i els municipis. I això que aquests impostos es demostren útils en llocs com Chamonix o en diferents parcs dels Estats Units. Només es tracta de copiar aquests models i, si es pot, millorar-los.
Dades dels Bombers de la Generalitat constaten un increment de més d’un 20% en els rescats de muntanya arran de la pandèmia. Et preocupa aquesta dada?
És clar que em preocupa. Sobretot, perquè la gran majoria de persones rescatades no són federats ni federades. És gent que surt al medi natural amb poca preparació. Però també es tracta d’un tema estadístic. Si surt més gent a la muntanya, s’incrementen els rescats. El més preocupant és que la majoria dels rescats es deuen a la falta de sentit comú. Es tracta de gent que ha anat a passejar a la muntanya, que són a prop del seu cotxe, però no se senten segurs allà. No és el seu territori. I el més fàcil és trucar al 112 i que et vinguin a buscar.
Falta preparació i material adequat en aquest boom pandèmic?
De material, en realitat no en falta. Tenim contacte amb les dues grans cadenes de material de muntanya i les vendes han pujat un 280% i un 240%. No és un problema de material, sinó de coneixement. Anar a la muntanya és relativament còmode i econòmic, però cal saber usar el material que portem. També falta educació ambiental. És un problema que pateix la nostra societat. N’he parlat amb l’Administració: igual que es fa seguretat viària, també es podria fer educació ambiental a les escoles. A França es fa. La gran majoria d’escoles franceses tenen un rocòdrom. A Catalunya, tenim més de 400 entitats excursionistes que estarien encantades d’ensenyar i educar. Ara també durem a terme una campanya de publicitat d’aquestes entitats perquè molta gent en desconeix l’existència. Vull posar en valor que els centres excursionistes han fet una transformació per adaptar-se a aquesta nova realitat.
Sancionar o educar, una dicotomia que podria presentar-se com el nou repte muntanyenc.
Els qui fem muntanya solem ser educats i disciplinats; però per molta formació que tinguem, quan ens passem de les normes, ens sancionen. És clar que si tens formació és menys probable que desconeguis les normes imperants. Relacionat amb l’educació, també falta coneixement sobre el tema de la propietat de la muntanya. Hi ha molta gent que no és conscient que la muntanya té un propietari, ja sigui públic o privat. La muntanya no és de tothom. La podem gaudir tots, però té propietaris. Aquesta creença és un mal endèmic difícil de canviar, però seguirem fent tasques de conscienciació i educació.
Ara arriba l’hivern, amb la incertesa de saber quin gaudi podrem fer de la neu i l’entorn natural. Es podria repetir la massificació?
No en tinc cap dubte, hi haurà massificació a la neu. Sabem que algunes empreses de material d’esquí de muntanya l’han exhaurit. Ens podem trobar que a molta gent li faci por anar a una estació d’esquí, per les aglomeracions, i vagi a fer esquí de muntanya. Llavors podem tenir un altre problema amb els rescats. Vull recordar que diferents estacions d’esquí han fet inversions importants per condicionar recorreguts d’esquí de muntanya com les estacions dels Ferrocarrils de la Generalitat, que presenten per segon any el forfet d’esquí de muntanya. Crec que és una gran opció per practicar aquest esport en un entorn controlat. Així també minimitzem riscos. M’agradaria equivocar-me, però temo molts rescats d’esquiadors de muntanya que surtin d’aquests circuits senyalitzats, sense preparació ni coneixements específics.
Extreus alguna conclusió positiva d’aquesta pandèmia?
Només una: que a la gent li agrada fer esport i pensa en la importància de conservar la seva salut. La gent ha valorat molt els espais oberts, sortir de les ciutats i desconnectar, ja sigui al mar o a la muntanya. I això està molt bé. Molts s’han sumat a una pràctica esportiva que abans desconeixien. Això només pot ser positiu perquè tenir una població més saludable ajuda a descongestionar els serveis sanitaris. És tenir els dos ulls clavats en el futur.
Pensem en el futur i també en el passat: què queda d’aquella FEEC que va néixer a principis del segle XX?
La FEEC va néixer com una defensa dels valors, de la cultura, de la llengua i de la nacionalitat catalanes i una estima per la muntanya. I avui estem en el mateix lloc, defensant-ho en un altre segle. L’esperit és el mateix i potser encara més reivindicatiu. El gran canvi és que va començar com un excursionisme més cultural i ara hem avançat cap a un de més esportiu. Tots dos tipus d’excursionisme han aportat molt a la societat catalana. Per molt que els temps canviïn, no podem renunciar als nostres ideals de defensa de la cultura i del país. Som l’única federació que ha donat suport a tots els processos polítics del país i ho continuarem fent. No fem política, malgrat que l’esport també pot ser política; però sí que defensarem sempre els interessos del nostre país. Continuarem fidels a aquest esperit tal com hem demostrat amb iniciatives com Llum i Llibertat o Cims per la Llibertat.
Una FEEC que enguany, precisament, ha rebut la Creu de Sant Jordi de mans de la Generalitat de Catalunya.
Estem orgullosos d’aquest guardó, que suposa el reconeixement als cent anys de la Federació, de l’activitat i la formació realitzades, a més de la defensa de la identitat catalana que sempre ens ha caracteritzat. M’ha tocat a mi com a president rebre aquesta Creu de Sant Jordi, però també és un reconeixement global a la feina de tots els presidents i juntes directives que m’han precedit durant aquest segle de vida.
En el teu cas, l’any que ve compliràs una dècada com a president de la FEEC. Què queda d’aquell Jordi Merino que va assumir el relleu de Daniel Planas el 2011? Ho fas amb les mateixes ganes i il·lusió?
Sortir d’un centre excursionista d’un barri de Terrassa i arribar a presidir una Federació que jo veia tan llunyana em fa sentir orgullós. No hi ha cap manual de president d’una federació. Els meus orígens també han provocat que en aquesta junta, amb companys que també són presidents d’entitats, hàgim posat un èmfasi especial en l’atenció als clubs i als esportistes des del prisma de la proximitat. Els dos primers anys van ser d’ubicació i de conèixer el funcionament. Però després la institució va fer un canvi important que ens ha portat a una FEEC plenament vigent de cara al segle XXI, tal com acrediten les dades de socis i federats i dels serveis oferts.
Us presentareu a la reelecció en els comicis del 2021?
N’hem parlat molt i tornarem a presentar la nostra candidatura per darrer cop. Ens agradaria continuar quatre anys més i després posar punt i final a la nostra singladura al capdavant de la FEEC. Posteriorment hi haurà d’entrar gent nova. Volem continuar un mandat més perquè hi ha projectes, molts d’ells relacionats amb el centenari, que no hem pogut concloure. Hem perdut el 2020 i segurament part del 2021. L’empenta no deixa de ser la mateixa del primer dia.