Joan M. Vives

La cultura excursionista, més enllà de conquerir cims o resseguir senders, es nodreix de l’aportació de muntanyencs que, des d’una implicació discreta i desinteressada, dinamitzen el col·lectiu a través d’entitats excursionistes, promouen projectes d’àmbit federatiu o, per exemple, procuren difondre el ric llegat patrimonial del nostre territori. Són persones que, com Joan M. Vives, saben gaudir l’excursionisme des de diferents facetes.

Text: Agustí Estruga / Fotografies: Marta Rosàs

Tal com ens explica Joan M. Vives en aquesta entrevista, a la muntanya sempre ha fet una mica de tot –esquí, raquetes, bicicleta, escalada– i ha contemplat el paisatge amb diferents mirades: la del biòleg, l’ornitòleg, l’historiador o el geòleg. Perquè per en Joan M. la muntanya no només són cims. En la seva trajectòria també ressalta una vinculació activa a centres excursionistes, primer al Centre Excursionista de Catalunya i ara a la UEC de Gràcia. És un dels impulsors del repte dels 100 Cims que promou la FEEC i que tan bona acollida ha tingut. Finalment, ha desenvolupat una tasca divulgadora important: ha escrit més d’un centenar d’articles de muntanya; ha estat autor i editor de nombroses guies excursionistes i també gestiona el seu blog sobre patrimoni muntanyenc. Com diu ell, “quan hi ha qualsevol projecte que m’interessa i el gaudeixo, jo m’hi aboco”.

Com t’inicies en el món de la muntanya?

Soc nascut a Ripoll i amb tres anys el meu pare em va portar a alguna sortida del Club Excursionista Pirenaic d’aquesta vila. Però no va ser fins als quinze, ja instal·lats a Barcelona, que vaig començar a sortir regularment d’excursió amb uns companys d’escola i després ens vam fer socis del Centre Excursionista de Catalunya (CEC).

Quina va ser la teva primera excursió?

La primera va ser a Sant Roc, el turó que hi ha sobre Ripoll, però l’excursió decisiva va ser la que vaig fer amb disset anys al Costabona. Amb aquella ascensió vaig descobrir que això de pujar muntanyes m’agradava molt. En aquella època, a principis dels anys setanta, per anar a les penyes Altes de Moixeró, per exemple, necessitaves tres dies: un per arribar a Gréixer, un segon per fer cim i el tercer per saltar a la Cerdanya i agafar el tren. Més tard ja vam tenir cotxe: havíem arribat a anar quatre companys dins d’un 600, però amb les motxilles desfetes per cabre-hi tots. Alguns companys treballaven dissabte al matí. Això suposava que, si anaves d’excursió a Ulldeter, hi arribaves de negra nit.

Quines activitats has practicat?

Sempre he fet una mica de tot per conèixer la muntanya des de diferents àmbits, sense pretendre ser-ne un especialista. Vaig anar molt als Mollons, a prop d’Igualada, quan funcionava com una escola d’escalada. Guardo molt bon record de l’ascensió al Perdut per la cara nord quan tenia 25 anys i vam descobrir l’encís de les ascensions per canals. La seva gelera encara impressionava i a la nit escoltaves com es trencaven els seracs. Per altra banda he fet esquí de muntanya, he patit una allau i he tingut principis de congelacions en un bivac improvisat. No sé si n’érem gaire conscients, però el material que dúiem era molt precari vist actualment. I et formaves en una progressió molt gradual. No com ara en què, seduïts pels vídeos espectaculars que hi ha a les xarxes, tots volen ser com en Kilian massa de pressa.

Una altra activitat que he practicat molt és la bicicleta de muntanya. A finals dels vuitanta, quan esclata el boom de la BTT, veig que la bicicleta em permetrà anar d’excursió a zones on caminant difícilment hi aniria. Per exemple a la Segarra, amb indrets molt atractius, però de relleu suau. Des d’aleshores he fet servir la bicicleta com una eina excursionista i fins i tot he pujat la Tosa d’Alp, el Puigmal (pujant al més amunt possible) o la Carabassa, on vaig arribar al cim amb la bici.

També has realitzat una important tasca divulgadora. D’on neix aquesta voluntat?

Des de ben petit m’ha agradat escriure i m’han fascinat els mapes. Penso que cal escriure per deixar constància dels itineraris i del paisatge, perquè no es perdin els noms dels colls, cases o masies. Molta informació del nostre patrimoni s’ha perdut perquè la transmissió oral s’ha oblidat i no ha quedat registrat en cap escrit. Amb aquesta idea em vaig estrenar l’any 1981 amb el meu primer article sobre «El Camí dels Ganxos», al Puigsacalm, zona que coneixia molt. M’agrada perdre’m per llocs on no hi va mai ningú i en els meus articles intento donar a conèixer aquests indrets poc trillats, però que amaguen racons curiosos. El 1985 em vaig presentar a la XXI edició del Premi Sant Bernat que convocava la FEEC amb el treball «Els camins del Puigsacalm». Vaig aconseguir un accèssit, em van donar 25.000 pessetes de l’època i la possibilitat de publicar-ho per parts a Vèrtex. Però sobretot el premi va suposar una motivació per convertir-ho en guia. Com que era soci del CEC i coneixia l’Agustí Jolis, li vaig oferir el treball per si el volia publicar. Jolis dirigia el Servei de Publicacions del CEC, però em va rebutjar el treball. Uns anys més tard li vaig presentar una altra proposta: una guia d’itineraris amb bicicleta de muntanya perquè, tot i haver-hi un gran interès per la BTT, no existia cap guia. Aquesta vegada me la va acceptar i va sortir publicat el meu primer llibre, l’any 1991.

Quina metodologia segueixes per treballar les guies de muntanya?

Des dels quinze anys m’anoto molt detalladament totes les sortides que faig. Ho entro tot en una base de dades, faig una fitxa de cadascuna de les sortides i les acompanyo d’un croquis amb totes les indicacions. En aquest sentit gaudeixo quan faig l’excursió i quan posteriorment completo la fitxa. També faig servir GPS i tracks perquè aquestes eines m’ajuden a preparar itineraris. És una tecnologia molt útil, però alhora està fent una mica de mal al col·lectiu muntanyenc. Jo m’he trobat més d’un excursionista amb un GPS a la mà i quan li preguntes cap on va no sap dir-t’ho. Únicament et contesta que està seguint un track.

Aquesta tecnologia ha fet mal a la guia clàssica?

Partint de la base que el sector editorial és molt sensible, crec que actualment una guia només pot ser útil quan se centra en una àrea de la qual no hi ha res publicat. El millor exemple són els darrers treballs guanyadors del Premi Vèrtex, que tracten zones de les quals gairebé no hi ha informació. Però tot i això el meu cap sempre fa voltes a nous projectes i, si n’hi ha algun que m’interessa i el gaudeixo, jo m’hi aboco.

Suposo que és el que et passa amb la pedra seca. Com neix aquesta afició?

Sovint, quan anem d’excursió tenim l’oportunitat de contemplar barraques de pastors o barraques de vinya, però no els donem importància. Són construccions fetes amb una tècnica que utilitza la pedra sense cap material d’unió (com a màxim hi ha fang). Jo n’havia vist sempre, però a a mi m’agrada explicar que una cosa és veure i una altra és fixar-se ja que, en el moment que t’hi fixes, tot allò canvia. Això és el que vaig experimentar l’any 1998 caminant per l’Alt Camp: vaig quedar impressionat en veure una barraca immensa. Aquell dia vaig proposar-me inventariar-les. Vaig començar a fotografiar aquestes edificacions, a mesurar-les i a recollir-ne informació. Des d’aquella sortida a l’Alt Camp la pedra seca s’ha convertit en una altra de les meves passions, gairebé com una dèria: sempre en vols més. He participat en congressos i soc un dels validadors de Wikipedra. També tinc el blog “Patrimoni i muntanyes” (http://patrimonimuntanyenc.blogspot.com). El vaig crear perquè vaig veure que els blogs permetien escriure el que volies i no depenies de la publicació en una revista o un llibre. També era conscient que els interessats per aquest tema som quatre gats i a través d’Internet podia tenir una mínima difusió.

Però, quina importància té la pedra seca?

L’art de la pedra seca ha estat declarat patrimoni cultural immaterial per la UNESCO. Ara bé, aquestes construccions que representen una part important del nostre patrimoni alhora són molt desconegudes i estan abandonades pels mateixos propietaris. Aquesta és una tècnica molt característica no només al Mediterrani, però hi ha llocs com Mallorca que tenen una escola de margers. Fins i tot tenen un GR dedicat a la pedra seca. A més, conèixer aquest tipus d’edificacions et fa pensar en la forma de vida dels nostres avantpassats i les feines que feien per sobreviure. Per exemple, a Coma de Vaca hi ha moltes restes de construccions ramaderes, algunes de les quals són d’època prehistòrica i medieval.

Com treballes aquesta afició?

Jo no formo part de cap entitat. Faig de franctirador i a través de la fotografia aèria miro de localitzar les construccions. Altres vegades defineixo un sector i l’exploro. A molts llocs hi he accedit amb destral perquè està molt emboscat i en algun lloc encinglat m’he hagut de despenjar per arribar a la barraca pel sostre. Quan en localitzo alguna m’agrada entrar-hi, asseure-m’hi i observar. Hi ha edificacions on he trobat gravades a la pedra dates del 1700 o del 1800 i amb aquestes descobertes m’arribo a emocionar. Intento imaginar com se’ls va ocórrer aixecar aquella construcció perquè n’hi ha de molt curioses. Per exemple a Montconill, una zona d’escalada en bloc del Bages, hi ha una barraca perfectament adaptada a un roc ben característic.

També ens agradaria parlar de la teva vinculació a centres excursionistes. En temps de tanta desmobilització, què fa que t’hi impliquis tant?

Ho faig perquè hi ha gent com jo a qui ens agrada embolicar-nos en mil i un projectes. Primer va ser al CEC on, com a vocal de la Secció de Muntanya, vaig començar a portar nanos de 14 a 18 anys des de l’Escola de Muntanya que es va crear a principis dels vuitanta. Proposàvem uns cursets molt ambiciosos perquè els fèiem fer un tastet de moltes activitats. Més tard em vaig implicar en l’organització de les marxes de regularitat. Després, vivint a Gràcia, vaig passar a ser soci de la UEC d’aquest barri i vaig organitzar cicles de sortides de pedra seca i altres activitats. Actualment soc el vicepresident de l’entitat.

Quin diagnòstic fas de la salut de les entitats excursionistes?

Considero que són temps difícils. Abans les entitats funcionaven sense ànim de lucre i amb voluntaris; ara també, però tens la pressió de temes fiscals, de la titulació dels guies de les sortides, de la responsabilitat civil i de la tecnologia, que per una banda facilita la comunicació, però per l’altra dificulta donar vida als locals de les entitats. A la UEC de Gràcia mateix, volem fer un pla estratègic per adequar-nos a la realitat i valorar possibles millores. Disposem d’un gran local, però està infrautilitzat. Estem de sort ja que tenim un grup d’iniciació a la muntanya on hi ha inscrits molts nois i noies, però quan arriben als divuit anys desapareixen. Això ho pateixen la majoria de les entitats. Per això pensem que hem d’ampliar molt més l’oferta d’activitats i potser aprofitar la sala d’actes per oferir xerrades tan diverses com la nutrició, els estiraments, l’orientació-GPS… i fer una programació més variada. A la muntanya hi ha més gent que mai i l’experiència dels 100 Cims ens demostra que hi pot haver maneres d’atreure la gent. En definitiva: ens hem d’adaptar als nous temps. Avui per sort disposem de molt bona formació tècnica des de la Federació i s’ha d’aprofitar.

Des de la FEEC ets darrere del repte dels 100 Cims. Com sorgeix aquest projecte?

Primer he de fer una puntualització: tots els membres del Comitè dels 100 Cims hi col·laborem voluntàriament. Quan era membre de la junta de la FEEC, un dia se’m va proposar organitzar un esdeveniment similar al que fan al País Basc des de l’any 1949: el Concurso de los Cien Montes, consistent a pujar cent cims en un mínim de cinc anys i un màxim de deu. Nosaltres vam voler tirar endavant un projecte semblant, però menys reglamentat i menys competitiu. Volíem que aquest repte ajudés a conèixer el territori perquè molts excursionistes coneixen molt bé el Pirineu, però potser no han trepitjat mai el Montsant, el Montsec o les Gavarres. Per fer això vaig elaborar una primera llista amb 175 cims. I el dia 1 de juliol del 2006 es va posar en marxa aquesta activitat.

El 2012 vam redefinir la llista amb les aportacions dels participants. Per exemple, alguns es queixaven que hi havia cims massa emboscats. Vam replantejar l’activitat de manera que va quedar una llista amb 308 cims. Ara hem afegit una altra novetat perquè hem comprovat que molts participants assoleixen 100 cims, però sense voltar gaire. Amb l’objectiu que es moguin i coneguin el país, hem triat 150 cims de la llista repartits per tot Catalunya i que anomenem essencials. Són les muntanyes que ara es tenen en compte per superar els 100 Cims.

Quina valoració global feu d’aquesta iniciativa?

N’estem molt satisfets perquè hem aconseguit que la gent hi participi. La prova és que la guia dels 100 Cims que ha editat Cossetània està esgotada. I la trobada anual en què fem el reconeixement als federats que han aconseguit el repte aplega molta gent. Aquest èxit ens obliga a repensar constantment l’activitat.

Hi ha hagut moments especials?

I tant. L’any passat vam haver de fer un reconeixement pòstum a dos participants, que a més eren cunyats. Va ser un moment molt emotiu.

Què opines sobre el debat existent entre la muntanya competitiva i la clàssica?

S’ha d’acceptar. Jo mateix em considero un muntanyenc competitiu. Crec que l’excursionisme sempre ha tingut aquest perfil. Quina és la primera pregunta que ens fem els muntanyencs?: “Quins cims has pujat?” Aquest esperit sempre hi ha estat. A mi també m’agrada córrer per la muntanya, però ho combino amb altres activitats. Tot passa per gaudir de l’activitat que practiquis i sempre amb respecte a la natura i als altres.

Parlant de córrer, en un dels teus articles explicaves que això de les curses de muntanya no és tan modern.

Jo sabia que des dels seus inicis, a principis del segle passat, les entitats excusionistes organitzaven curses de muntanya, curses atlètiques, perquè tenien seccions pròpies d’atletisme. Quan es va digitalitzar la revista Muntanya, vaig començar a documentar-me sobre el tema i vaig descobrir dades curioses que em van permetre donar a conèixer que això de córrer ve d’antic. Precisament, el Centre Excursionista Rafael Casanova, precursor de la UEC de Gràcia, va transformar aquestes primeres curses en el que actualment coneixem com a marxes tècniques. La primera marxa de regularitat que va organitzar va ser el 1927 al Montseny i va imposar un ritme de 6 quilòmetres l’hora. Una velocitat que demostra que encara no havien oblidat del tot això de córrer!

Per acabar, quines són les teves muntanyes preferides?

El Puigsacalm perquè és la muntanya que veia quan era petit des de casa dels meus avis. El Puigllançada també m’agrada molt. Hi he pujat de totes maneres: a peu, corrent, amb esquís o amb bici, a més de fer la catalogació de les barraques i construccions ramaderes del seu entorn. Però tinc molts altres racons que m’agraden més a la vora de casa. Al mateix Carmel, que era el punt culminant de l’antic terme municipal de Gràcia, hi he pujat més de quatre-centes vegades, sobretot entrenant. O a Collserola, la serra que tinc més a prop de casa, on puc caminar o córrer moltes vegades, malgrat el que pugui semblar, en una solitud absoluta.