Núria Garcia Quera

La Núria Garcia Quera es va instal·lar al Pallars fa més de trenta anys per viure a prop de la muntanya. A Vèrtex ja la vam entrevistar el 2001 per conèixer la seva experiència com a guarda del refugi d’Amitges. Ara ens trobem amb una Núria que ens parla des de la maduresa i que està plenament integrada en aquesta comarca pirinenca. Entre les dues entrevistes ha plogut força. La Núria ha tingut temps de criar tres fills, continua desenvolupant la seva passió per la literatura i ha emprès projectes turístics de muntanya tan interessants com la travessa Ramats de Camins. Però hi ha un sentiment, que la Núria transmet en parlar-hi, que no ha canviat gens: un enamorament profund cap a aquest entorn que va escollir per viure-hi.

Text: Agustí Estruga / Fotos: Col·lecció Núria Garcia Quera

L’any 2001, quan et vam entrevistar, confessaves el teu enamorament pel Pallars. Com ha evolucionat aquest sentiment?

Vam arribar al Pallars el 1986 per gestionar el refugi d’Amitges amb la meva antiga parella, així que hi porto trenta-dos anys. Però si en un principi em van atraure les seves muntanyes, aviat vaig enamorar-me de la seva gent i de tota la cultura que hi ha darrere. Per això sempre he estat compromesa amb aquest territori. Quan va ser el moment, em vaig implicar amb l’AMPA de l’escola dels meus fills i després he col·laborat amb l’Entitat Municipal Descentralitzada del meu poble, on sempre hem funcionat de manera participativa; amb el Centre Social Casa Xorret de Sort, des d’on hem fet actuacions per acollir els immigrants o per conscienciar sobre temes mediambientals; amb l’associació Camí Vell del Pallars Sobirà en projectes de recuperació dels antics camins veïnals, etc.

Quins canvis principals has percebut en aquesta comarca de muntanya durant els darrers anys?

Quan vam comprar la casa de Tornafort, per exemple, la carretera no estava asfaltada, en tot el poble només hi havia un telèfon públic i moltes cases amenaçaven ruïna. Ara tot això ha canviat. Tens Internet, pots treballar des de casa i els serveis bàsics (centres de salut, escola, institut) han millorat ostensiblement. Si en un principi la decisió de venir a viure al Pallars era una opció de vida romàntica i una mica arriscada, s’ha convertit en un gran encert i puc afirmar que avui viure al Pallars és tot un luxe.

Per tant, ara és més fàcil viure en un poblet pirinenc que quan hi vas arribar?

I tant! La millora de les comunicacions en tots els sentits em facilita fer de professora virtual per a una escola d’escriptura de Barcelona, assessorar persones que volen publicar els seus llibres, gestionar uns allotjaments rurals des del Pallars o desplaçar-me amb més comoditat per impartir conferències o tallers. Tornafort és el meu campament base, però és veritat que també volto molt i vaig sovint a Barcelona. Gràcies a les xarxes socials, no ens fa falta ni recórrer al transport públic —que al Pallars és molt precari— perquè compartim cotxe. Aquest fenomen, que va començar per una qüestió mediambiental, es va consolidar amb la crisi econòmica i avui també és molt positiu perquè acabes coneixent molta gent del Pallars.

Com recordes aquells primers anys al refugi d’Amitges?

Aquells inicis estaven marcats pels anhels de joventut, amb ganes d’aventura, de viure al mig de la natura i d’un parc nacional com el d’Aigüestortes. Llavors no ens plantejàvem que, treballant de guardes, ens hauríem d’acabar professionalitzant. I tot això va arribar. Després, a partir del 2008 em vaig desvincular del refugi, però el meu fill gran hi continua treballant amb el seu pare, de manera que el vincle amb Amitges el mantinc.

Vau tenir dificultats per integrar-vos a la vida de les muntanyes?

D’entrada no vam tenir problemes per integrar-nos perquè ens socialitzàvem poc. Sempre estàvem allà dalt al refugi i els problemes que teníem eren més d’adaptació al medi, ja que parlem d’un equipament situat a 2.380 metres i llavors no teníem cap vehicle per abastir-lo. Però érem joves, estàvem forts i teníem ganes de tirar endavant. Més tard, quan vam optar per anar a viure a Tornafort, ens hi vam sentir molt ben acollits.

Per què vau triar Tornafort i no Sort, la capital comarcal?

Sempre vam tenir molt clar que si apostàvem per un nou estil de vida, havíem de buscar l’autenticitat: el contacte amb la natura, amb la terra treballada, els seus boscos… El que no volíem era passar d’una gran ciutat a una ciutat petita.

Va ser complicat educar els teus fills en aquest entorn?

No va ser gens complicat. D’entrada, els meus fills ja van néixer al Pallars. Ells van inaugurar el transport escolar de Tornafort. Només vam haver d’anar al Consell Comarcal i demanar-ho. No hi va haver cap problema perquè a la gent li feia il·lusió que hi hagués una família amb nens. Pensa que veníem d’una època en què aquests poblets anaven de davallada. Per sort, el fenomen sembla que es va revertint i els meus fills, que sempre han viatjat molt i fins i tot han viscut temporades a l’estranger, han optat per quedar-se a viure al Pallars.

Ara gestiones una casa de turisme rural. Hi ha molta diferència de gestió amb un refugi?

La diferència més gran és que en una casa de turisme rural com la nostra el client només hi va a dormir: arriba, li dones les claus i fa la seva. En canvi en un refugi has d’estar de cara a la gent i sempre pendent, per exemple, dels àpats. On no hi ha tanta diferència és amb el tipus de client perquè als refugis cada cop hi arriba més gent que ve de grans ciutats sense conèixer l’entorn de muntanya, cosa que abans no era tan habitual. Això penso que és molt positiu. Està bé que tothom s’apropi a la natura.

Per altra banda, has creat una petita col·lecció de literatura de viatges, Sensus. Quina filosofia hi ha darrere d’aquesta aventura editorial?

Vaig crear Sensus com una aposta clara per l’autoedició. He col·laborat amb moltes editorials, però el sector està en mans de grans empreses que es mouen massa per estàndards comercials. Hi ha excepcions, però trobo que es prioritza massa la quantitat a la qualitat i a vegades hi ha una manca d’ètica respecte a la liquidació dels drets d’autor. Per aquesta raó vaig crear Sensus: una petita col·lecció adaptada a la meva vida i dedicada a la narrativa de viatges. A més, em permet destinar part dels guanys a projectes solidaris relacionats amb els llocs que protagonitzen els tres llibres que fins ara he publicat: Mali, Himàlaia i Pirineu.

Com a escriptora, en quin gènere et sents més còmoda?

Cada vegada em fa més mandra escriure llibres de perfil tècnic, com poden ser les guies excursionistes, i m’agrada més el reportatge, que et dona més llibertat, o la narrativa en general.

Darrere la teva vocació d’escriptora hi deu haver el llegat de la llibreria Quera. Quins records en guardes?

Tinc molt clar que no seria qui soc sense la llibreria. La meva mare i el meu avi hi van néixer i hi van viure. Per mi i els meus germans era una segona casa. L’avi ens acompanyava a l’escola i a la tarda tornàvem a la botiga on, de més grans, l’ajudàvem a preparar les comandes dels mapes de l’Alpina que es repartien des d’allà.

Segur que recordes especialment algun llibre de muntanya.

Un dels llibres que vaig llegir de joveneta i que recordo de manera més entranyable és El primer de la cordada, de Roger Frison-Roche. Després de llegir-lo vaig tenir molt clar que algun dia aniria als Alps a fer muntanya. I la primera vegada que hi vaig anar vaig reconèixer molts passatges del llibre. També m’agrada molt l’estil de l’escriptor Jon Krakauer, amb títols com Cap a terres salvatges i La febre del cim. Domina molt bé els recursos narratius perquè sempre estàs pendent de què passarà tot i que com a lector ja coneixes el desenllaç de les històries que narra.

Fa uns anys vas publicar Nou viatge al Pirineu, inspirat en els llibres A peu pel Pallars i la Vall d’Aran i Viaje al Pirineo de Lérida, que fa més de cinquanta anys van escriure Josep Maria Espinàs i Camilo José Cela respectivament. Com sorgeix aquest projecte?

Aquest llibre neix d’un encàrrec que em van fer l’any 2006. Havia de repetir la travessa que havien fet els dos escriptors arran del cinquantenari del seu viatge, però caminant sempre pels antics camins veïnals. Ho vaig fer coincidir amb el meu projecte de fi de llicenciatura: un treball de literatura comparada entre els llibres de l’Espinàs i del Cela. Tot plegat em va servir per estudiar la cuina de l’escriptura que hi havia darrere dels dos títols.

Què et va sorprendre més en aquest projecte?

El més sorprenent és que els relats del viatge de Cela i Espinàs són molt diferents, fins al punt que de vegades sembla que no haguessin compartit el mateix viatge. Però també és sorprenent que en Cela, que aleshores ja era un escriptor reconegut, per escriure el seu Viaje al Pirineo de Lérida es va basar en el text de l’Espinàs, que en aquell moment només era una jove promesa del món de les lletres. Espinàs explica en un llibre que no podia ser d’altra manera perquè durant el viatge en Cela quasi no prenia notes. El que també es percep és que els dos autors van emprendre el viatge amb ànim de descobrir paisatges encara molt desconeguts —estem parlant de l’any 1956; tot just s’havia inaugurat el Parc Nacional d’Aigüestortes— i s’hi apropaven com a turistes. Sembla que només tinguessin interès per escenes de caire pastorívol, folklòriques, i tot el que s’apartava d’això els feia una mica d’angúnia.

Arran d’aquest projecte també organitzes amb en Cesc, la teva parella, la travessa Ramat de Camins. Quines peculiaritats té aquesta ruta?

La mateixa empresa que em va encarregar el projecte l’any 2006 ja va batejar la ruta que vaig fer com a Ramat de Camins, una expressió pallaresa que significa una cosa que has fet moltes vegades. L’itinerari recorre els antics camins veïnals que uneixen pobles del Pallars, la Ribagorça i la Vall d’Aran. En principi m’ho vaig prendre com una feina i prou, perquè em tirava més l’alta muntanya. Però amb el temps em vaig adonar que aquesta ruta és com les que fem durant els trekkings d’altres serralades del món. Al Cesc i a mi ens agrada molt fer-ne i vam ser conscients que la Ramat de Camins no tenia res a envejar de rutes que havíem fet, per exemple, a l’Himàlaia o a l’Atles. Comparteix les mateixes característiques: van de poblet en poblet pels camins de bast, ressegueixen algun riu important i creuen algun pas mític —en el nostre cas el congost de Collegats, el port de la Bonaigua, el port de Vielha i el port de Gelada—. Per això vam pensar que la gent ho havia de gaudir. A més, nosaltres podíem complementar-ho amb el coneixement que tenim de la zona: la flora i la fauna, la gastronomia o les tradicions. Ara fins i tot aconsello fer el recorregut amb la companyia de rucs que et portin l’equipatge, caminant a poc a poc i en contacte amb la natura. Perquè aquesta manera de conèixer el món no només ens remet als trekkings, sinó també a les antigues rutes que feien els traginers.

Com a pallaresa, quins serien els teus racons preferits de la comarca?

Mantinc un vincle emocional molt fort amb les zones d’Amitges i Tornafort. Ara bé, hi ha altres racons on sempre m’agrada tornar: un és l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, entre Escaló i Escart, perquè encara em sorprèn la seva ubicació encastada a la roca. L’altre és el poble d’Esplugues de Cuberes, construït dins d’una cova immensa. Després d’haver pogut entrevistar padrins que hi han tingut vinculació, són llocs que m’emocionen perquè puc percebre la història que guarden les seves pedres.

De les nombroses travesses de muntanya que has fet, n’hi ha alguna que t’hagi marcat especialment?

No cal dir que qualsevol ruta pel Pirineu és meravellosa i encara hi ha molts camins per explorar. Però a mi la que més m’ha sorprès és Ramat de Camins. Més enllà dels seus paisatges, té tota aquesta part antròpica que et permet apropar-te a la seva gent i al seu entorn, aspectes que cada vegada m’atreuen més.

Vosaltres vau viure el naixement i la consolidació de la travessa Carros de Foc. Quin balanç faries d’aquesta experiència?

Doncs la veritat és que soc una gran defensora d’aquests itineraris que s’han creat pel Pirineu i altres muntanyes. La majoria són rutes molt ben organitzades que han servit perquè la gent que fins fa pocs anys treballava en refugis de manera precària, s’hagin pogut professionalitzar i viure d’això. A més, caminar durant uns quants dies és molt saludable. El que sí que recomanaria és que, a part de fer la ruta, s’intenti connectar amb l’entorn; que s’intenti conèixer què hi ha darrere dels camins que es trepitgen i que aquella caminada serveixi per aprendre. Si no, allò pot quedar en una experiència buida que només serveixi per col·leccionar rutes.

Però, t’interessa la vessant competitiva o esportiva de la muntanya?

L’entenc, però no m’atreu ni m’interessa.

Quins són els teus projectes de futur?

Ara el meu gran projecte és que amb cinquanta-dos anys m’he posat a fer la tesi doctoral: una investigació d’arqueologia lingüística a partir de l’estudi de la toponímia pallaresa. Ja fa anys que ho anava estudiant, però al final he decidit sistematitzar la recerca en el marc del doctorat.

Què esperes aconseguir amb aquesta investigació?

Estic utilitzant una metodologia pròpia que treballa amb l’estadística, amb un coneixement profund del territori i que no parteix de cap premissa idiomàtica. L’objectiu és saber com era la llengua que va anomenar uns llocs amb topònims com Àreu, Unarre, Esterri, Mencui, etc.

D’aquí a vint anys et podrem tornar a entrevistar des del Pallars?

Així ho espero.