Simone Moro

Nascut a Bergamo fa 50 anys, Simone Moro és l’alpinista de les mil cares. L’únic capaç de conquerir quatre vuit mils plenament hivernals (Shisha Pangma el 2005, Makalu el 2009, Gasherbrum II el 2011 i Nanga Parbat el 2016) amb aquella perseverança de qui se cerca a ell mateix en el camí que ha dibuixat prèviament.

Text: Quim P. Casadesús i Ivan Torres /  Fotografies: Col·lecció Simone Moro

Moro troba després de cada nou repte la motivació que el porta a seguir perseguint tot allò que encara li manca per fer. Defensor del treball en equip, és sense cap mena de dubte la contraposició a l’esforç individual per aconseguir l’èxit. Italià d’esperit lliure i mirada contundent, de discurs coherent, acostuma a tocar molt de peus a terra tot i que afirma que on es troba més segur és a les altures.

Simone Moro explica amb naturalitat que alguns cops ha deixat morir algú abans de posar més vides en perill en un rescat arriscat. La seva visita a la Fira de la Muntanya de Vic no ha decebut un cop més i la combinació d’experiència i creativitat fa seguir amb certa facilitat un relat simple, senzill i ben treballat. Amb una història d’accent naïf, Moro és capaç de situar-te només tancant els ulls en ple ascens hivernal del Nanga Parbat. Ho fa amb poques paraules, però al costat del dubte decisiu que va fer tirar enrere Tamara Lunger per poder tenir el reconeixement, segons Moro, d’aconseguir abraçar un cim que Lunger mai no va trepitjar.

Escalador esportiu en els seus inicis, Simone Moro assegura que a Bardonecchia (Alps italians), just a l’entrada del Parc Nacional del Gran Paradiso, va ser on va començar la seva carrera professional lligada a la muntanya. Il·lusionista de les nits més fredes i equilibrista del vol lleuger, sap que la passió, la motivació i la remor que desprenen, segons ell, les mateixes muntanyes l’han atrapat entre expedicions, conferències, llibres i helicòpters.

Qui és Simone Moro: un alpinista, un pilot que fa rescats, un escalador?

Un realitzador de somnis impossibles.

Somnis impossibles?

Sí. Puc dir que he realitzat aquells somnis que em deien que no podria complir mai. He comprat helicòpters i he obert una empresa quan no tenia diners i em deien que era boig. Avui tinc empreses d’helicòpters a Itàlia, Estat Units i el Nepal. Com a alpinista, quan l’any 2005 vaig fer el meu primer vuit mil hivernal, el Sisha Pangma, feia 17 anys que ningú ho havia fet i tothom em deia que no en seria capaç. El secret es troba en la teva normalitat. No has de pensar ser Superman per fer alguna cosa gran o el que etiqueten com fer història. Si tu penses què diuen els altres, significa que fas coses per als altres i no per a tu mateix. Jo vull que tot el que he fet serveixi perquè algú pugui fer realitat allò que tothom li ha dit que no podrà tirar endavant. Actualment et maten els somnis, et maten la llibertat. Tot el que els altres no et poden organitzar de la teva vida no t’ho volen deixar fer.

L’ascensió hivernal del Nanga Parbat ha estat el darrer somni o n’hi haurà més?

(Riu) Si et dic que ha estat l’últim no podré fer res més, oi? La hivernal del Nanga Parbat és la més coneguda, la que més s’ha seguit sempre. Els anys 80, quan els polonesos ho van fer, no hi havia la possibilitat de tenir notícies fresques gairebé minut a minut com tenim ara. Trenta anys més tard hem pogut explicar el cim amb l’Alex Txikon, l’Ali Sadpara i la Tamara Lunger, amb tots els detalls. Ells tres han estat l’equip més bonic de la meva vida i la Tamara per mi té el cim com nosaltres tres. Ella estava més forta que nosaltres tot i haver de girar.

He fet cinquanta-cinc expedicions i si he de buscar un equip perfecte em quedo amb aquest pels valors essencials de l’amistat i del treball en grup. Sense la feina d’algú dels quatre, no hauríem aconseguit el cim.

És determinant l’equip?

La connexió entre nosaltres és essencial. Jo coneixia l’Alex des del 2003. El que ha fet amb mi i la Tamara per compartir el projecte del Nanga Parbat en una ruta que ell i l’Ali havien equipat en el 80% ha demostrat que l’amistat ha estat un valor essencial en aquest projecte. Era un repte històric on hi havia dos equips, un a cada cara de la muntanya. És estrany que els dos que havien equipat pràcticament tota la via hi arribin conjuntament amb l’altre equip. Només el treball conjunt de tots quatre com a germans va fer possible culminar aquesta muntanya despullada.

Per què aquesta obsessió per les expedicions hivernals?

Ara ho acabo de parlar amb en Jordi Pons. Li he intentat explicar el que m’agrada de les expedicions a l’hivern. Avui és l’única manera de poder mirar una muntanya de 8.0000 metres tal com era en els seus orígens. No hi ha brossa, no hi ha gaire gent, és plena de neu. És un alpinisme antic i la dificultat comença quan intentes arribar al campament base. És una fórmula neta on saps que només tens entre el 10% i el 15% d’opcions de fer cim.

El K2 seria la hivernal que tancaria el cercle?

No. El K2 no és dins els meus plans. La meva dona ha somiat que jo moria en una expedició hivernal al K2. Ara no el necessito. Jo he escrit la meva petita pàgina i la vull escriure sense el K2 perquè no vull comprovar si el somni de la meva dona és real. A més, amb el K2 només es tanca un capítol dels vuit mils hivernals. Després vindrà qui fa els catorze vuit mils hivernals o qui obre noves rutes a l’hivern i així podríem seguir. Ara veig més com un repte fer les expedicions hivernals dels anys 70, però com les he proposades avui: sortir a partir del 21 de desembre i que tota l’expedició sigui en període hivernal, no només el cim. Aconseguir algunes d’aquestes muntanyes en un estil més lleuger pot ser un dels objectius. El K2 que faran ara els polonesos serà en estil antic molt pesat. Jo ho entenc perquè paga el govern de Polònia i és difícil dir que, si paguen, hi vagin només dues persones. Un dia algú ha d’aconseguir també fer l’Everest a l’hivern i sense oxigen. Un xerpa va pujar a l’Everest sense oxigen el 21 de desembre, però l’expedició havia començat a l’octubre. A mi m’agradaria fer un cinquè 8.000 hivernal i acabo. No em plantejo fer els 14 vuit mils. Tinc cinquanta anys i ja sóc gran.

Sempre ets conscient que potser no tornes?

Sóc conscient que puc dir “prou” i tornar quan jo vull. He fracassat en el 30% d’aquestes expedicions o he dit “prou” abans de tancar el repte. És important tenir com un valor propi el fet de tornar sense fer cim. Molta gent està malalta de fama, de rècord, i pensa que el món et mira només si fas cim. Si no tornes, és igual si has arribat a dalt de tot o no. A la muntanya el guanyador és aquell qui sap fracassar. Messner diu que el més important és aprendre del fracàs i hem de tenir clar que el perill més gran som nosaltres mateixos.

D’on surt la inspiració per fer coses com la travessa del Kangchenjunga?

Aquest 2017 ha fet vint anys que va morir el meu amic Anatoli Boukreev a l’Annapurna. Va ser el dia de Nadal de l’any 1997. Ell és la meva inspiració. Amb l’Anatoli vaig parlar d’aquest projecte perquè a finals dels 80 ell va intentar la travessa amb 27 alpinistes soviètics. Van pujar més de 40 cops a diferents cims, però tots van utilitzar oxigen perquè era un projecte de l’Estat rus. Només l’Anatoli va pujar algun cim sense oxigen. Ell em va dir que era possible fer tots els cims sense oxigen.

Com un homenatge a l’Anatoli, vaig intentar fer aquesta travessa, però no vaig tenir sort amb el temps ni amb l’estat físic. Els vuit mils no són fàcils i fer una travessa sense oxigen segueix sent molt difícil si no et va tot de cara.

Pujar amb oxigen és alpinisme?

L’alpinisme és una forma de llibertat i qualsevol llibertat s’ha de respectar i ho respecto. Totes les llibertats són bones fins que la teva llibertat no compromet ningú. Actualment és un problema de dues o tres muntanyes: Everest, Cho Oyu, Manaslu. Les expedicions comercials van a portar menjar a un país molt pobre i això està bé. Són turistes d’altura. No és un alpinisme amb les regles antigues. Per mi l’alpinisme és: si tens capacitat, puges i si no en tens, no puges. Ara, t’he de dir que no ho veig un perill per a l’alpinisme.

Si les expedicions comercials són turistes d’altura, com defineixes el que ha fet Kilian Jornet aquest 2017?

El que ha fet en Kilian és extraordinari. Pujar dues vegades l’Everest en tan poc temps és extraordinari. Tirar per terra el que ha fet només perquè estava la pista feta i hi havia la corda fixa no és just. Ha fet dues pujades sense oxigen i de forma molt, molt ràpida sense fer cap exploració alpinística. No és un rècord, però jo com a alpinista d’hivernals tinc un respecte total per aquestes dues ascensions. Ell no diu que ha revolucionat l’alpinisme. Diu que ha fet la muntanya més alta corrent i sense oxigen.

Acabes de treure el teu cinquè llibre, de moment només en italià. Les expedicions han servit per obrir la teva prolífica faceta d’escriptor?

Sí, evidentment, tot i que el darrer llibre és motivacional. Parlo del que hi ha dins i fora de cadascú. El llibre tracta la por, el fracàs, la victòria, el sacrifici… Hi explico els valors i les coses de les quals normalment no es parla, però que segurament m’han ajudat a construir la meva carrera d’alpinisme. Això és el que faig a Devo perché posso, que traduït seria He de fer-ho perquè puc.

Alpinista, escriptor, conferenciant i pilot d’helicòpters?

Sí, són diferents treballs que tots estan lligats per un mateix fil. Quan vaig començar el 2009 a fer l’expedició hivernal al Makalu, vaig prendre la decisió de ser pilot. El 1997 vaig ser rescatat amb helicòpter i vaig creure que fer això era una forma d’agraïment a algú que m’havia salvat la vida. En els anys d’alpinisme que porto he vist gent morir-se simplement perquè no tenien un helicòpter com es tenia als Alps o als Pirineus. A més a més, era una manera d’agrair també a un país com el Nepal tot el que m’ha donat. M’agrada volar, conec la muntanya, sé on són els campaments i no tinc por a l’altitud. Actualment ja tenim dos helicòpters per fer rescats d’alta muntanya al Nepal i l’any que ve comprarem el tercer. Aquesta potser serà la meva evolució natural quan deixi les expedicions.

Simone, és dur deixar algú a la muntanya perquè no el pots rescatar?

Els rescats són una situació molt delicada. Intentar rescatar una persona és el que et surt de dins, però quan vas a rescatar una persona el primer que has de pensar és no posar més vides en perill. Tu no pots rescatar algú i matar un projecte sencer. És important saber dir “no”. No has de fer un rescat com un heroi, sinó amb seny i dins uns límits de seguretat. A mi em va passar i quan es va trencar l’helicòpter vaig estar dos anys sense poder fer rescats. Hi ha un altre problema que és el pagament. Una de les situacions més dures que m’he trobat és esperar la garantia del pagament i arribar tard potser per quinze minuts. Em vaig trobar un nen abraçant una mare en un poble i la mare era morta feia poca estona. Hauríem de buscar una via més ràpida i segura per fer els pagaments. Jo surto alguns cops sense la garantia, però no me la puc jugar cada vegada.

Els rescats a aquesta altitud són més perillosos que fer un cim?

Pensa que algunes vegades fem els rescats sense portes, sense seients, sense carburant (amb el llum encès de la reserva de combustible) i hem fet un rescat a 7.800 metres amb una sola corda. Al coll sud de l’Everest vam salvar dos xerpes i va ser el rescat més alt del món. Hem de recordar que tot el que es fa per sobre dels 7.000 metres és sense assegurança i el pilot assumeix tota la responsabilitat.

Vas intentar rescatar també en Juanjo Garra. Què va passar en aquell rescat?

En l’intent de trobar en Juanjo Garra vam volar a uns 8.000 metres, però no vam aconseguir contactar amb ell.

En aquell intent sí que vam poder salvar cinc persones més, entre aquestes l’Alex Txikon i en Ferran Latorre.

Aquell va ser el vol més alt que has fet?

No, de fet el vol més alt que he fet ha estat a 8.583 metres. Ho vaig fer sense oxigen perquè estava aclimatat, sense portes i amb només 25 litres de carburant. Era per mirar si hi havia dos alpinistes desapareguts i vam aterrar amb 13 litres de carburant.

Com a alpinista professional, què fas quan no penses en la muntanya?

Estic centrat en les expedicions, les conferències, els llibres i el projecte dels helicòpters. Acabo d’obrir una empresa per aprendre a pilotar a San Diego, als Estats Units. Amb tot això no tinc temps per res més que la meva família. Tinc un fill de set anys i una filla de setze amb qui tinc ganes d’estar.

I a la casa de Kalimnos (Grècia) no hi vas? 

Després dels 50 tornaré a l’escalada esportiva i podré tornar a gaudir de la casa de Kalimnos. Tornaré als orígens, en què vaig començar amb la selecció italiana d’escalada.

Tot el que has fet s’entrena físicament o psicològicament?

L’entrenament psicològic és una manera de viure. L’entrenament físic et serveix per arribar preparat als teus reptes. A cada expedició hi ha una barreja important i en aquells moments d’espera de les expedicions hivernals és important mantenir el to de l’entrenament.