Laura Orgué

Text: Xavier Maduell 

La millor esquiadora de fons que hi ha hagut mai a l’Estat es diu Laura Orgué. Aquesta igualadina de 29 anys fa poc més d’un any que va deixar “el millor esport del món”, com diu ella, per dedicar-se a l’esquí de muntanya i les curses a peu. La seva irrupció ha estat fulgurant, sobretot en les proves curtes de fort desnivell. Parlem amb la Laura de les seves motivacions, aspiracions i també de les lesions.

Laura, què t’aporta l’esport a la natura? Llibertat. Només et diré que, ara que he estat lesionada, m’he sentit dins una gàbia.

En alta competició, gaudeixes o pateixes? En les curses sóc una mica com un robot. Miro d’aparcar les sensacions. En canvi, quan surto a la muntanya per entrenar o amb els amics, gaudeixo moltíssim. Ho necessito. Ho he trobat a faltar molt amb la lesió, tot i que tampoc he estat tant temps parada.

Com et vas lesionar? Entrenant a la Val d’Aran en un descens amb esquís, el març passat. Em vaig trencar el peroné.

Vas forçar massa? No. No anava gaire ràpid, però un canvi en l’estat de la neu em va deixar clavat un esquí.

Ets d’Igualada, tens residència a Estavar (Alta Cerdanya) i estàs fent la recuperació a Esplugues de Llobregat. On vius ara?nEn teoria a Igualada, a casa dels meus pares. Hi visc des que em vaig lesionar. Però porto una vida una mica nòmada perquè cada dia tinc fisioteràpia a Esplugues. A més, estic fent un curs a Barcelona i alguns dies em quedo a casa d’algun amic.

“Ara que he estat lesionada m’he sentit dins una gàbia”

Com es viu l’entrebanc d’una lesió important en un moment de plena forma? Malament perquè anava ben situada a la Copa del Món d’Esquí de Muntanya. M’he hagut de reprogramar i pensar només en l’estiu, en la temporada de curses de muntanya. Potser fins i tot m’anirà bé aquest repòs forçat, perquè a mi em costa fer els descansos que toquen. No tinc més remei que afrontar la lesió fent una bona recuperació. Me l’he presa com un entrenament.

El teu fort és la cronoescalada, però en curses més llargues d’esquí de muntanya no punxes pas. A la prova de la Copa del Món de la Font Blanca, en teoria anaves a aprendre i vas quedar-hi tercera… És que van canviar el recorregut a causa de les condicions de la neu i això em va afavorir. Era una ruta menys complexa, centrada a l’estació d’esquí d’Arcalís.

Què canviaries del disseny d’aquests itineraris? No sóc qui per canviar res. A mi em va molt bé la cronoescalada, però el recorregut de les proves llargues és més complet i atractiu. També m’atrauen les carreres per equips. Només he participat en una, Altitoy 2016, al Pirineu francès. Vaig fer parella amb la Clàudia Galicia i vam quedar-hi quartes.

No està gens malament per començar… No, però podria haver anat millor si dominés més les baixades. No sóc una esquiadora de muntanya madura. El que guanyo pujant ho perdo baixant perquè em falta tècnica de descens, vaig insegura i pateixo muscularment.

Per què deu ser que les grans figures dels esports de muntanya us mostreu molt més humils que les estrelles d’altres esports? Personalment em considero realista més que no pas humil. Crec que el que ens caracteritza és que ens apassiona el que fem i no busquem un reconeixement social. Jo no em queixo que el nostre esport sigui poc reconegut. Per què hem de tenir més reconeixement que altres professionals? Tinc amics que fan grans projectes sense rebre gaires felicitacions i no per això es desmotiven. El problema de tot això és que ens comparem amb el futbol. Jo no vull ser rica ni famosa; només vull poder viure de l’esport.

Et dóna per viure? Em dóna un mínim i confio que en el futur em doni més. Ara tinc més èxits internacionals que quan competia en esquí de fons i això ha atret algun patrocinador important. Ara les curses de muntanya estan de moda. Però no em vull basar en aquesta loteria, sinó en la meva feina. Estic estudiant el segon nivell de tècnic d’esport d’esquí de fons i m’agradaria transmetre la meva experiència als joves en la seva formació esportiva.

Però tu ets advocada… Vaig estudiar la carrera de Dret, però encara no tinc clar que m’hi vulgui dedicar professionalment. Tinc la sort que el meu pare és advocat en actiu i puc provar si encaixo en aquest món o no. Estic buscant el meu camí. Ara em sap greu no haver pensat abans en el meu futur, però mentre competia en esquí de fons no veia altra cosa que els entrenaments i les competicions. La carrera me l’anava traient (sense poder anar a classe), però la prioritat era l’esport i no em plantejava el futur com ho faig ara.

El 2014 vas quedar desena en una prova d’esquí de fons als jocs olímpics d’hivern de Sochi (la millor posició aconseguida mai per un representant de l’equip espanyol d’esquí de fons en una olimpíada) i l’any següent vas deixar aquest esport. Per què? Jo tenia pensat retirar-me després d’aquells jocs olímpics, però la posició inesperada que hi vaig obtenir em va animar a participar a la Copa del Món del 2015. Allà ja no vaig complir el meu objectiu de situar-me entre les trenta primeres i vaig decidir retirar-me.

“Les curses verticals són les que em van millor perquè tinc aptitud per salvar desnivells”

La de Sochi era la teva tercera olimpíada…Sí, i havia arribat al punt més alt que podia assolir. Jo sempre dic que vaig triar malament l’esport. Per mi l’esquí de fons és el millor esport del món, però no hi podia destacar internacionalment per les meves limitacions. Per una banda, cada vegada l’esquí de fons és més explosiu i hi intervé més la força, a part de la resistència. A mi això no m’afavoreix perquè tinc una complexió molt prima. I d’altra banda, a l’equip espanyol he estat bastant sola com a noia. Pràcticament només entrenava amb els nois. És un esport minoritari que té poc reconeixement social, però no he de buscar excuses perquè a mi també m’ha faltat creure-m’ho.

Deixar de competir en esquí de fons va ser un alliberament? En certa manera sí. Jo al final ja no gaudia i ara, amb les curses a peu i l’esquí de muntanya, m’ho passo molt millor. Fa un any que no tinc entrenador, però continuo entrenant intensament. He canviat el xip. Només faig els entrenaments que em vénen de gust i em funciona. Continuo tenint pressió, però ho gestiono millor i els resultats m’acompanyen.

En curses a peu sembla que no tens rival en la modalitat del quilòmetre vertical de la Copa del Món. I en carreres més llargues? Les verticals són les que em van millor perquè tinc aptitud per salvar desnivells. Malgrat això, les victòries me les he treballades molt. Deu anys d’entrenaments molt metòdics en esquí de fons ara estan donant resultats en altres esports. També em comencen a agradar les proves de 20-30 km, ja que tenen un recorregut més variat i no són tan agòniques com les verticals.

Des del 2012 has guanyat cada any la Copa del Món del quilòmetre vertical i el 2015 vas aconseguir el doblet: km vertical i skyrace. Deus fer una mica de ràbia a les teves contrincants… El quilòmetre vertical sí que el tenia pràcticament guanyat abans de l’última prova, però, en canvi, la classificació provisional d’skyrace anava encapçalada per la nord-americana Megan Kimmel. En l’última carrera del circuit, a Limone sul Garda, els nervis van trair la meva rival i la vaig poder superar, tant en aquella competició com en el rànquing final de la Copa del Món.

De quina carrera guardes un record més intens? De la prova de la Copa del Món d’skyrace 2015 a Hong Kong. La vam córrer sota un tifó, amb una pluja torrencial i vent molt fort. Inexplicablement, l’organització no va suspendre la competició. Jo anava primera pensant que en qualsevol moment em farien parar, però no em deien res, així que vaig continuar corrent com podia. De sobte, em va avançar la noruega Yngvild Kaspersen com si res, sense immutar-se. A Escandinàvia estan habituats a aquestes condicions extremes. Ja no vaig poder atrapar Kaspersen, així que vaig quedar segona.

T’agradaria córrer maratons o curses d’ultraresistència? Ui, no. El quilometratge m’aterreix. Actualment aquestes carreres atrauen molta gent, però a mi no em criden l’atenció. No t’he de negar que m’agradaria córrer una marató com Zegama, però l’hauria d’entrenar molt si volgués quedar-hi ben situada. Jo sóc ambiciosa i sempre intento anar a les competicions en un bon estat de forma per poder-ho fer el millor possible. Ara estic centrada en curses més curtes.

Estaràs a punt, després de la lesió, per a la temporada de curses? Això no ho puc saber. Jo faré tot el que pugui per arribar-hi, però tampoc desobeiré els metges i fisioterapeutes per accelerar la meva recuperació.

Prioritzaràs la temporada de curses o la d’esquí de muntanya? Les dues, o almenys ho intentaré. Crec que podré fer les dues temporades a fons, respectant el descans necessari entre una i l’altra. Em costa descansar perquè, si fos per mi, estaria sempre fent esport; però si no hi ha descans, no s’arriba al rendiment màxim.

Vius a Estavar per poder entrenar tot l’any a la muntanya? Sí, i també perquè m’agrada viure en pobles petits. Abans d’Estavar vivia a Argolell, a l’Alt Urgell. Sóc d’Igualada, però des de petita anava amb els meus pares a Alós d’Isil, al Pallars Sobirà. Ells em van iniciar a mi i a la meva germana en l’esquí de fons i una cosa ha anat portant a l’altra.

Per últim, com es veu esportivament i professionalment la Laura Orgué d’aquí a deu anys? Uf, no sé ni què estaré fent d’aquí a un any! L’únic que sé és que, mentre tingui salut i encara que sigui a ritme de costellada, sempre competiré.