Jordi Magriñà

Els anys 80 van ser una dècada daurada de l’alpinisme català, amb ascensions insignes que van saltar fronteres. Un dels artífexs de la història va ser l’alpinista de Valls Jordi Magriñà. De l’Alt Camp a l’Himàlaia, d’Alaska a la Patagònia i de Noruega a l’Àfrica, en Jordi ha escalat per tot el món. Avui continua fent-ho i, a més, marca el rumb de la FEEC en la seva acció formativa.

Text: Oriol Sales

Com t’inicies en el món del muntanyisme?

Els meus inicis són curiosos. A casa meva ningú feia muntanya. però jo era un nen mogut, suposo que avui en dirien hiperactiu, i algú va suggerir a mon pare que m’apuntés a la secció de muntanya de l’Associació d’Alumnes i Exalumnes de l’Escola del Treball de Valls. Així em traurien a caminar, em cansaria i estaria més relaxat. Així ho van fer i vam començar amb l’excursionisme. Amb el pare d’un amic ens vam iniciar en l’escalada fns que vam ser autònoms i vam començar a escalar pel nostre compte. Segur que ara mon pare es penediria d’haver-me fcat en això.

En aquella època hi havia gaires clubs i entitats excursionistes?

A les muntanyes de prades, que era per on ens movíem, entre els anys 65 i 75 hi havia 4 o 5 clubs potents: el nostre de Valls i algun de Reus i Tarragona. Recordo que hi havia competència entre nosaltres, fns al punt d’anar a dormir al peu de la via d’escalada que volíem obrir perquè no te la traguessin.Era important el club per vosaltres?Molt. Es feia molta vida allà, socialment, culturalment i políticament. A més, el club ens deixava molt material perquè no en teníem gaire, aleshores. El primer arnès que vaig tenir me’l va portar l’oncle d’un company que vivia a Suïssa. Era un Cassin integral que vaig estrenar per anar a fer la CADE de Terradets.

L’alpinisme d’aleshores era més agosarat que el d’avui?

Era igual, però contextualitzat fa 40 anys. Tal com es fa ara, intentàvem escalar les vies de màxima difcultat que hi havia. Suposo que amb el ma-terial i l’entrenament que hi ha avui hauríem fet bastant més. la informació tampoc era igual. Els primers cops que anàvem al pirineu només teníem referències generals de les zones. podem dir que aquell alpinisme era més aventurer.

Entrenàveu?

Potser la nostra generació vam ser dels primers que entrenàvem, però a la nostra manera. Jo en algunes ocasions anava a fer un cim amb garrafes de 5 litres a l’esquena i després les buidava per baixar. Es tractava de guanyar potència i resistència, d’arribar a fer 1.000 m de desnivell en 60 minuts. després va venir la combinació d’entrenaments al gimnàs. Vam ser dels primers amb la mentalitat d’entrenar per escalar més ràpid. Com menys temps passàvem a la mun-tanya, menys probabilitat hi havia que ens passés alguna cosa.

Què fèieu més, alpinisme o escalada en roca?

Tots fèiem de tot. Els primers anys pujàvem al pirineu només 3 o 4 cops l’any. No teníem mitjans, ens desplaçàvem amb tren o moto. El primer cop que vaig anar al pedraforca va ser amb una Montesa 125. Vam sortir al matí i vam arribar-hi de nit. Quan un de nosaltres va tenir cotxe, ja no vam parar. I la roca, entre Montserrat, Siurana i la Riba, la teníem tan a prop que ens hi escapàvem sempre que podíem.

Quan feu el salt als Alps?

Cada vegada vam anar fent escalades més difícils. Encara no existia el martell-piolet i fèiem servir el martell de gel. l’any 72 vaig anar als Alps amb en Ricard Cots i companys de Manresa que tenien més experiència que jo. Vam escalar l’esperó de la brenva a la cara S del Mont blanc, la cara N de la Tour Ronde, les Courtes, etc. Hi va ha-ver uns quants anys que passàvem un mes escalant als Alps, o intentant-ho. Recordo un any que amb el meu germà Quico en 15 dies només vam poder fer una escalada, la pouce de les Aiguilles Rouges. El temps era dolentíssim. No fa gaire ho comentava amb en doug Scott: li deia que ell i la seva colla eren els meus ídols i sempre els veia al bar National de Chamonix fent cerveses. passaven una hora en un bar i una altra en el de davant, per anar canviant mentre el temps era dolent. Ara mires la méteo i si no ha de fer bon temps, no hi vas; i si el temps és bo, agafes l’avió i en 2 h ets allà.

«Al Nanga Parbat vam fotre foc a les tendes com a senyal lluminós i vam sortir cap al cim»

I dels Alps a…

L’Àfrica. El 1974 vam organitzar una ex-pedició al mont Kenya i al Kilimanjaro. Algun il·luminat va dir que per ser di-ferents hi podíem anar amb cotxe. Ens va agradar la idea i, com que un dels companys sabia mecànica, vam anar a un cementiri de cotxes i de dos o tres land Rover desballestats vam acabar fent-ne un de bo. un altre company més jove, que va fer els 18 a l’Àfrica, va aportar el cotxe del seu pare, un Jeep Comando nou de trinca, i vam anar 7 nois en dos cotxes. Vam marxar a l’agost amb la intenció de tornar al cap d’un mes i no ho vam fer fins al desembre, i sense el cotxe del pare de l’amic, que al Txad ja no va aguantar més. Vam creuar 14 països de l’Àfrica i vam realitzar moltes ascensions i escalades. Com que el viatge havia sortit bé, vam tornar als Alps a seguir millorant i l’any 78 vam anar als Andes. Vam obrir un esperó de 1.500 m de mixt a la cara W (fns llavors verge) de l’Illampu.

Com fnançàveu aquestes expedicions?

Ens les pagàvem nosaltres. Treballàvem per poder anar a la muntanya.

I la primera a l’Himàlaia?

Va ser l’any 81 al Rakaposhi, una muntanya molt alta i difícil. Vam intentar culminar la via anglesa del 1958 (la primera ascensió al cim), que no s’havia repetit mai. Era un itinerari molt llarg i perillós que requeria un període molt llarg de bon temps que no vam tenir. Entre això i la poca experiència que teníem, vam anar massa lents i no vam poder fer cim. Tres anys després, el 1984, vaig anar al Nanga parbat amb l’Òscar Cadiach i el pere benaiges. Vam escollir la paret més alta del món, el Rupal, de 4.500 m. Va ser una expedició molt lleugera i ràpida, d’un mes i mig de durada. Inicialment no vam estar de sort amb el temps, però al fnal va millorar. Vam sortir del campament base l’Òscar i jo sols. Vam trigar 5 dies fins al cim (havíem deixat un niu de material a 6.500 m). de baixada vam variar l’itinerari i vam haver de fer un bivac en un coll de l’aresta Mazeno, a 7.000 m. l’últim dia vam descendir del bivac al campament base.

I després…

Van venir expedicions on no vaig fer cim: Everest, dhaulagiri i K2. Tenia la idea de tornar al K2, però l’amic Kurt diemberger em va proposar fer una primera ascensió a un vuit mil des de la xina i d’allà va sortir l’expedició al broad peak Central. El 1991 vam anar a fer un tempteig amb intenció de pu-jar al cim si era factible. Trobar un camí que ens portés al peu de la muntanya va ser una feinada perquè per allà no hi havia passat pràcticament ningú. Al fnal vam fer un cim verge de 6.600 m. l’any següent vam tornar al broad peak Central i vam tenir la sort de poder obrir una via tècnicament molt difícil, per un vessant on no havia estat mai ningú. Va ser una aventura total.

S’ha repetit aquella via?

Crec que no, i penso que no hi tornarà ningú. Avui en dia la gent no repeteix vies difícils i perilloses. és compromès, desconegut, car i amb poques possibilitats de fer cim, i això tira enrere la gent.

També participes a la primera ascensió hivernal catalana a un vuit mil.

Sí, amb en Juanjo garra. El gener del 94 vam anar al Cho oyu i vam ser els primers d’aquí a pujar un vuit mil a l’hivern. A més, vam haver de fer un bivac a 8.000 m. l’any 1995 vaig anar al Shisha pangma per la cara S, també a l’hivern, però el mal temps no ens va deixar ni veure la paret. I allà se’m va acabar la vida a l’Himàlaia.

Ja no hi has tornat?

No. M’ho han proposat, però ja no he volgut perquè eren expedicions que no m’interessaven. Quan em trobo més d’una o dues expedicions en un campament base, em poso molt nerviós. Imagina’t trobar-te 500 persones! Me’n sobren 498. podria anar per llocs on no hi hagués ningú, amb possibilitat de fer coses noves, però ja no tinc la força ni les ganes de fer-ho.

De quina expedició guardes un record més intens?

De la del Nanga parbat, per ser el primer 8.000 i per com va transcórrer. dues persones amb la motxilla a l’esquena i la paret sense preparar. Si s’hi van posar 300 m de corda fxa, tots els vam posar nosaltres. No ens acompanyaven xerpes, no portàvem ni walkies… Als qui hi havia al campa-ment base els vam dir que marxàvem a dormir al campament 1. Si vèiem que la nit era bona, continuaríem amunt i perquè ells ho sabessin encendríem el campament. Vam fotre foc a les tendes i vam sortir cap al cim. Vam gaudir molt, l’Òscar i jo.

«El nivell de l’alpinisme català és altíssim»

Quina va ser l’expedició més dura?

La del Nanga va ser molt dura, però la del broad peak potser encara més. Vam estar al límit. Ens va agafar un canvi de temps a 7.500 m i només havíem pujat el menjar i gas just per fer cim. Hi va haver una baixada de pressió brutal i no vam tenir temps de reaccionar. Vam haver d’estar 5 nits a la tenda sense gairebé menjar ni aigua. El descens va ser duríssim, i sobretot haver de prendre la decisió: si ens quedàvem allà no en sortiríem vius i si baixàvem podíem provocar una allau. Són situacions límit que et pots trobar en aquestes muntanyes. Al Nanga, baixant del cim vaig tenir una caiguda a la nit. Al broad peak també. Vaig perdre la tenda i em vaig trencar el peroné a més de 7.000 m d’altitud. Vaig haver de baixar durant dos dies com vaig poder. però no cal dramatitzar, és el que hi ha. Quan vas a fer alguna cosa així, ja saps a què hi vas.

Avui en dia passa el mateix?

Hi ha gent que, si no hi ha helicòpter a prop, no va a una expedició. Nosaltres no havíem pensat mai si ens podria venir a buscar un helicòpter. I et diré una cosa: moltes vies dels Alps es fan perquè els escaladors saben que els podran rescatar, i no cal que siguin difícils. Crec que si fas sortir l’helicòpter perquè no vols fer un bivac, l’has de pagar. Volen ser alpinistes i no ho són. potser escalen molt bé, però ser alpinista és molt més que això. Si no es viu l’aventura i el compromís, per mi l’alpinisme queda mancat d’una part de la seva essència.

Et puc preguntar per l’expedició més trista que has viscut?

Per sort, no he estat en cap expedició on hàgim perdut algun company. N’he perdut, però no de les meves expe-dicions. Indirectament, a l’expedició del dhaulagiri del 1989 vam perdre el Quico dalmases. No anàvem junts, però teníem una entesa: en Quico i en Jordi Canyameres escalaven la ruta txecoslovaca de la paret W i l’Òscar i jo la via normal, i els deixàvem els campaments muntats per quan ells baixessin. però en Quico va desaparèixer a prop del cim i no s’ha sabut mai més res d’ell. Vulguis o no, encara que no escaléssim junts, va ser molt dur i trist. és la desgràcia més propera que he viscut. A més, amb en Quico érem bastant amics.

Canviant de tema, actualment quina activitat fas a la muntanya?

Faig el que puc! Intento no deixar-ho. A l’estiu, una setmana llarga als Alps i durant l’any cada cap de setmana a escalar en roca, esquí de muntanya, canals de neu i gel, etc. Vaig fent, però a un nivell que em permeti gaudir.

Ja no cal patir.

Alguna vegada encara pateixes, però sortir de casa sabent que vas a patir, ara no cal.

Què opines del nivell de l’alpinisme català?

El nivell és altíssim, comparable al dels països capdavanters d’aquest esport. Hi ha gent obrint vies a cims de 6.000 o 7.000 m molt difícils o que estan repetint vies als Alps de gran dificultat. Aquest és l’alpinisme verda-der i el que a mi m’agrada, que té bona salut i tindrà un recorregut molt llarg. però desgraciadament això només ho coneix la gent del món de l’alpinisme i no el públic general. El que es coneix és l’alpinisme mediàtic, els «turistes d’alçada», que són la majoria de gent que fa expedicions avui en dia. N’hi ha que diuen que se’n van sols a l’Everest perquè han marxat sols de casa, però després portaran 300 persones davant i 300 darrere. Aquest alpinisme no m’interessa.

«Si en un campament base em trobo 500 persones, me’n sobren 498»

Fa uns mesos que ets el responsable de formació de la FEEC. Veus la gent preparada per anar a la muntanya?

La formació en el món de la muntanya és molt important. Cal que la gent que surt a la muntanya tingui els coneixements per gaudir-la de forma segura. Crec que la formació dels esportistes ha d’anar a càrrec de les entitats. Són aquestes les que han de formar els seus socis i sòcies per poder sortir a la muntanya. la Federació no té prou capacitat. El que ha de fer la FEEC és formar els col·laboradors de les entitats; és a dir, les persones que voluntàriament organitzen les seves activitats i cursos. per això tenim la formació federativa: la figura del monitor d’excursionisme està pensada perquè les persones que col·laboren en el dia a dia de l’entitat tinguin més coneixements sobre orientació, seguretat, organització d’activitats o eines de comunicació; mentre que l’instructor d’especialitat ha de ser la persona que faci la formació dins del club o l’entitat. Creiem que aquesta formació és important per a les entitats. Ha de ser de qualitat, seguint els paràmetres que marca la UIAA i superant els mínims que estableix, encara que això vulgui dir que sigui una mica llarga o costosa.

La FEEC també col·labora en la formació de tècnics d’esport. Poden conviure totes dues formacions?

Han de conviure. Efectivament, la Federació aporta els professors dels blocs específics als instituts públics de Catalunya que imparteixen formació de tècnics de muntanya i escalada. Però aquesta formació es dirigeix a uns professionals, els tècnics d’esport, amb alts coneixements del món de la muntanya que poden fer des d’un curs d’iniciació a un guiatge a una via de molta dif cultat, cada un d’ells segons la seva especialitat. En canvi, les persones amb formacions federatives actuen sempre de forma voluntària dins dels clubs.

Com veus el futur dels tècnics d’esport?

Aquí no hi ha la cultura del guia de muntanya com en els països alpins. S’ha de potenciar aquesta figura, però també s’han de buscar noves alternatives per a aquests professionals.