Miquel Vilaplana i Miquel Pérez

En Miquel Vilaplana i en Miquel Pérez porten temps escalant plegats i des de fa uns anys tracen una via de descoberta que ja té dues reunions ben equipades: Pirates (2011) i Pioners (2014). Creuen fermament que la millor manera de comprendre l’escalada que es fa avui a Catalunya és deixar constància i documentar el com, el perquè i el qui de l’escalada de dècades enrere.

Text: Jaume Ferrández

Es defineixen com a escaladors clàssics. Vinculats de sempre al Club Muntanyenc Sant Cugat i a la Unió Excursionista de Vic, els camins de Miquel Vilaplana i Miquel Pérez van coincidir al cap dels anys gràcies a passions que comparteixen: l’escalada i la seva divulgació. A partir d’aquestes afinitats emprenen un projecte en comú que els porta a crear el 2011 la productora Estimball Films, projecte al qual s’hi afegeix més tard el també vigatà Pep Carbonell. En aquesta entrevista ens parlen dels documentals Pirates i Pioners, i fan palesa la importància de documentar la història de l’escalada catalana i el seu interès per divulgar-ne els episodis principals de bracet dels seus protagonistes. Durant la conversa, a més de parlar sobre escalada, esbossem debats sobre l’actual teixit excursionista, la cultura de muntanya, l’impacte d’algunes activitats en el medi natural o la competició. Són petites pinzellades i punts de vista particulars que denoten una vívida estima per la muntanya.

Quins van ser els vostres inicis en el món de la muntanya?

Miquel Vilaplana: Els meus inicis van ser amb els pares que caminaven molt per la muntanya. A partir dels 15 anys vaig començar a escalar amb un petit nucli d’escaladors vinculat a la Unió Excursionista de Vic.
Miquel Pérez: Jo vaig començar a fer excursions anant als escoltes. Als inicis ho compatibilitzava amb l’atletisme, però mica en mica em vaig decantar cap a la muntanya –l’atletisme m’exigia una dedicació més seriosa- i a partir d’un curs d’escalada a la UE Vic ja vaig plegar de l’atletisme.

Sempre heu estat vinculats a la UE Vic, però els vostres camins no es troben fins al cap de molts anys. Com us vau conèixer?

M. P.: Jo coneixia en Miquel Vilaplana per referències, però ell a mi no. Vaig contactar-hi quan redactava la guia Osona vertical i va ser tot un encert. En Miquel és molt ordenat i em va facilitar molta informació i fotos. Des de llavors hem escalat i fet coses plegats.

Parlem d’Estimball Films. Com va sorgir la idea de Pirates?

M. P.: La idea va ser d’en Miquel, no de crear una productora, sinó de fer una pel·lícula. Un dia tornàvem d’escalar i em va dir: «Miquel, el que hem de fer és una pel·lícula d’escalada». Ell sabia que professionalment m’havia dedicat a la realització audiovisual i que havia portat el servei d’audiovisuals de la Universitat de Vic. Li vaig dir que hi pensaria i al cap d’unes setmanes
li proposava fer-la sobre els Pirates. El següent pas va ser contactar amb l’Antonio García Picazo per proposar-li-ho. El seu sí va ser determinant.

Miquel Vilaplana: «A Montserrat s’haurien de tancar camins durant anys per afavorir la recuperació del sòl i el sotabosc»

Com valoreu aquesta primera producció?

M. P.: Pirates és una producció no professional, amb tots els problemes que això inclou pel que fa als mitjans tècnics. Es va realitzar amb unes càmeres que fan riure, micros deixats… Però teníem l’avantatge que els terminis ens els posàvem nosaltres i ho vam fer al nostre aire. Inevitablement les produccions d’aquest tipus sempre tenen una part d’improvisació. Tot i això, el guió era molt mesurat, ja que es basava en un coneixement profund del període que jo havia viscut de primera mà, i així el resultat va ser satisfactori. I vam dir: «Fem-ne una altra».

Entre els dos documentals es veu un salt tècnic important. Quin recorregut heu fet?

M. P.: En l’aspecte tècnic Pirates ens va fer patir molt. Per això vam comprar càmeres i vam anar adquirint nou material. El muntatge de Pioners, encara que no ho sembli, va ser molt més costós que el de Pirates ja que les entrevistes estan molt editades. Molts dels protagonistes són gent gran i les respostes eren llargues i a mesura que parlaven el to de veu s’anava apagant. Tocava editar, agafar un fragment d’aquí, un d’allà… Quan edites amb aquests fragments tan curts, s’hi introdueix soroll de fons i això només es pot millorar amb una postproducció
d’àudio molt acurada.
M. V.: Aquesta producció d’àudio la va fer en Pito Costa, que també va compondre la música i això millorà molt la pel·lícula.

Quina ha estat la implicació dels protagonistes dels documentals?

M. V.: Tant a Pioners com a Pirates hem tingut facilitat per accedir a les persones. Moltes vegades ni els coneixíem. Tothom a qui vam preguntar per ser entrevistat o per escalar amb nosaltres, diria que el cent per cent, van dir que sí i van fer un esforç per ajustar les seves agendes. La cosa no ha sortit sola, evidentment ha calgut empènyer-la, però tothom estava animat i amb il·lusió.

El 2014 Pioners rep una menció especial del jurat al Festival de Torelló. Què ha significat aquesta menció per a vosaltres?

M. P.: És interessant rebre un reconeixement per una producció poc habitual i feta amb limitacions tècniques. Hem competit al costat de produccions que per pressupost juguen en una altra lliga, però que a nosaltres, tot i la seva espectacularitat, a vegades ens interessen menys.

Festivals a banda, heu divulgat els documentals en moltes entitats excursionistes. Quina acollida va tenir Pirates?

M. V.: Ha tingut molta acceptació perquè és una història que funciona sola. Parla d’un grup que, a més de compartir una manera d’entendre l’escalada, va representar una forma de contracultura.
M. P.: És una història relativament recent tot i que parlem de 30 anys enrere. Els escaladors de l’època havíem sentit parlar molt dels Pirates. Sabíem que despitonaven vies, d’aquí el nom, i conèixer la història de la mà dels seus protagonistes sempre resulta interessant. A més, en la generació dels Pirates hi conflueixen altres qüestions a més del relleu tècnic, generacional i cultural, com el fet de convertir l’escalada en una forma de vida. Això era nou en el seu moment i després s’ha convertit en normal. Tots aquests elements són els que fan molt atractiu aquest període. Tanmateix, creiem que tots els moments són atractius i que cal fer aflorar en les pel·lícules aquells aspectes que marquen la rellevància i l’atractiu de cada època.

I Pioners, quina rebuda està tenint?

M. V.: Penso que agrada molt. Es combinen imatges en blanc i negre d’aquella època amb les vies que hem rodat en color i queda un relat molt rodó. Fins i tot a aquells que no són escaladors, ni tan sols muntanyencs, els agrada la història.
M. P.: A Pioners hi surten molts noms que sonen: en Pany, la Maria Antònia Simó, en Santacana, els TIM… Excepte per a uns quants, és una història que ha suposat el descobriment d’una època molt important de l’escalada catalana.

Quin tipus de públic assisteix a les projeccions?

M. P.: La mitjana d’edat és bastant alta. Penso que, en general, la gent jove passa bastant de la història. Quan ets jove vols escalar i escalar. Amb l’edat aquestes ànsies minven i estàs més capacitat per fer una mirada retrospectiva. És llavors quan penses que hi ha hagut altres persones que han preparat el camí. Si continues escalant aprecies més allò que fas, sobretot a mesura que arribes a gran i les ànsies tatxadores, que dic jo, baixen.

Heu voltat per centres d’arreu. Com veieu el teixit excursionista actual?

M. V.: És una pregunta difícil de respondre. Al llarg de les últimes dècades s’ha afeblit la necessitat dels muntanyencs de disposar d’un lloc on trobar-se. D’altra banda, la realitat actual de les comunicacions fa que molta gent vagi a la muntanya de manera més individual. De tota manera, es donen situacions molt diverses. Hi ha llocs on el centre encara fa de lligam. Per exemple, vam anar al CE d’Amer i eren una quarantena de persones, gairebé tots socis, tant joves com jubilats. A les ciutats grans el panorama és divers. A Barcelona hi ha centres arrelats als barris que segueixen funcionant molt bé, i d’altres que passen per crisis serioses i no sé què els portarà el futur.

Parla’ns d’El Muntanyenc, la revista de muntanya del Club Muntanyenc Sant Cugat.

M. V.: Amb algun company del Club havíem parlat de recuperar la publicació que durant anys s’havia editat. Ens hi vam posar el 2008 i durant dos anys va sortir en paper, però amb tres números a l’any resultava cara i vam plantejar editar-la a Internet. Aixoplugada al CM Sant Cugat, la revista té la voluntat expressa de no ser una revista social del centre. Més aviat vol ser una revista sobre cultura de muntanya i territori. Tenim una secció sobre Collserola, la muntanya adoptada pels santcugatencs, i seccions que cobreixen els esports de muntanya com l’escalada, l’esquí o l’excursionisme, i altres de dedicades a la filosofia del caminar, la ciència, els llibres, la fotografia o els viatges.

Com valores la trajectòria de la revista fins ara?

M. V.: Portem dos o tres anys a la xarxa i rep unes 2.000 lectures al mes. Arriba als socis i a tothom qui s’hi subscriu. Som un consell de redacció de tres persones més dos correctors. Com a feina és gratificant i estem contents.

També publiqueu articles sobre competició?

M. V.: La nostra aposta és cent per cent de cultura de muntanya i territori. Fa poc hem publicat un article sobre l’Ultra Trail del Mont Blanc, encara que no és el tipus d’articles que ens interessa publicar. La competició ja surt a bastament a molts mitjans.

Creus que la competició atrau un públic poc coneixedor de la muntanya?

M. V.: No ho sé. Possiblement. De tota manera diria que la competició abasta quasi totes les activitats de muntanya. Quan em vaig assabentar que hi havia curses d’escalada en roca, com les que es fan a Riglos i Terradets, em va xocar. La competició és una aproximació a la muntanya que la banalitza, potser perquè per al corredor només és un marc físic que no pot integrar a la vivència i, sobretot, pel tractament que en fan els mitjans.

Miquel Pérez: «La gent jove en general passa bastant de la història»

Com a geòleg que ets, com valores la salut del medi muntanyenc a Catalunya?

M. V.: Diria que danys importants es produeixen en molt pocs punts. Un d’ells, no exempt de polèmica, és Montserrat. És un massís que rep moltíssima gent i on conflueixen factors com ara els aiguats del 2000, la introducció de la cabra hispànica o l’increment de la població de senglars, que fins i tot, que s’haurien de tancar camins durant anys per afavorir la recuperació del sòl i el sotabosc. No sé si això es pot generalitzar a altres punts de Catalunya. Crec que la xarxa de camins de muntanya té certa massificació, però no penso que hi hagi danys ambientals importants. En països com els Estats Units, als parcs nacionals la gent no surt ni un pam dels camins marcats. Aquí no tenim aquesta cultura, ens agrada sortir del camí, anar una mica a la nostra. En aquest sentit penso que falta educació. També falta implicació de l’administració. Veiem com es deterioren indrets, com la vall Fosca amb l’esquí, i en canvi als escaladors, que som un nucli relativament petit i respectuós, ens imposen unes restriccions que a vegades ens ve de gust saltar-les, però no ho fem perquè estimem la muntanya i pensem que estan ben fetes. Falten estudis seriosos de l’estat de la muntanya i valentia dels polítics per convèncer-nos que, realment, hem d’acceptar les regulacions si tenen cara i ulls.

A la tartera del Pedraforca, on hi passen milers d’excursionistes al cap de l’any, s’ha restaurat el camí del tarter. Són útils aquestes actuacions?

M. V.: El Pedraforca també és una de les icones catalanes. He vist imatges de la restauració i, si la gent ho fa servir, estarà molt bé. Aquesta tartera és irrecuperable a escala humana, va trigar mil·lennis a fer-se i en menys d’un segle la majoria de les pedres ja són a la part baixa. S’hi baixava corrent i allò era fantàsticament divertit, però inconscient. S’han de fer actuacions d’aquest tipus. Són costoses de diners i de fer complir, però si es fan ben fetes penso que és el bon camí perquè tenen sentit.

Per acabar, tornem als documentals. Teniu previstes noves produccions sobre la història de l’escalada?

M. P.: Ho hem d’acabar de parlar. Vam començar amb els anys 1970-1980, l’època de Pirates, i amb Pioners hem fet des de la Guerra Civil fins a l’aparició de la pitonissa de burí i l’escalada moderna. Ens quedaria la franja del mig. Potser la farem, potser no… De moment ens hem pres una mica de descans i ja ho decidirem.
M. V.: A Estimball Films creiem que és important conèixer la història de l’escalada. És a dir, a través de qui i com s’ha arribat a l’escalada d’avui. Si bé és cert que la història de la muntanya a Catalunya està bastant per escrit, ho està poc en cinema. Nosaltres aportem aquestes pel·lícules i tant de bo altres en facin més. El cinema és un mitjà atractiu per divulgar la història de l’escalada i seria bo que hi hagués alguns recursos des de les institucions per poder tirar endavant projectes. Tant de bo us escoltin. Molta sort i bones escalades.