Agustí Ventura

Agustí Ventura va ser un escalador montserratí destacat a mitjan segle passat. No ha deixat mai de freqüentar els Pirineus i ha pogut visitar amb profit altres massissos atractius, com ara els pics d’Europa o les Dolomites. Avui, molt a prop de fer els noranta anys, encara escala i amb la seva dona, Maria Carme Bosch, esquia cada hivern. El seu cas demostra que, lluny de la celebritat enlluernadora i gens argumentada, hi ha homes i dones que han bastit discretament la història del muntanyisme domèstic aportant-hi notables testimonis de tenacitat i d’entusiasme.

Al marge de les escasses celebritats del muntanyisme de casa nostra, no són poques les persones la trajectòria de les quals ofereix interès o atractiu, o ambdues coses alhora. Persones alienes al vedettisme, però intensament actives i testimonialment valuoses. Agustí Ventura i Parcerissa és una d’elles. Home d’origen social treballador, va viure la Guerra Civil i la postguerra essent molt jove i patint nombroses adversitats. Tanmateix, va ser capaç de fer muntanya en començar la dècada dels quaranta del segle passat i de fer-ne amb una gosadia i una capacitat dignes de consideració. Entre les seves activitats «ocultes» n’hi ha una duta a terme el 1948 que convida a repensar certs clixés històrics: juntament amb Francesc Esquerda va escalar la cresta de Salenques en tres hores i establí així, sense pretendre-ho, un rècord de rapidesa que va romandre inalterat durant dècades.

Comencem, si et sembla bé, per on s’ha de fer: pel començament. On i quan vas néixer?
Vaig néixer al barri de Gràcia de Barcelona el 7 de setembre del 1924.

Parla’m una mica de la família i de si tenia alguna relació amb la muntanya.
La meva mare havia treballat a la Paramount, de muntadora, però després, quan es va casar, es va dedicar a la família. I el meu pare era enquadernador en una impremta que es deia Studium, vora la Casa Elizalde, a l’Eixample. De fills, n’érem dos: la meva germana i jo, que sóc el gran. Al meu pare li agradava molt el camp i durant molt de temps va tenir un hortet al carrer Marina, però a la família ningú no va fer mai muntanya.

I, a tu, com et va agafar la fal·lera per la muntanya?
A mi sempre m’havia agradat la muntanya des de molt jovenet. Llavors vaig començar a fer amistats que també els tirava la muntanya i, no recordo ben bé per què, vaig començar a sortir amb gent del Centre Excursionista Els Blaus de Sarrià. Amb ells vaig fer les primeres escalades a Montserrat i en altres llocs.

Quina edat tenies, aproximadament?
Uns divuit anys, més o menys, devia tenir.

La guerra, per tant, havia quedat enrere, però no pas la postguerra…
Quan va començar la guerra jo tenia fet el primer any de batxillerat. Allò em va desfer completament perquè ja no vaig poder tornar a estudiar. La guerra la vam passar tota al barri. Encara recordo els bombardejos. En el primer que hi va haver -aleshores vivíem a la part de dalt del carrer Marina, tocant al camp de l’Europa- ens va caure un obús a uns deu metres d’on érem, a casa mateix sota un matalàs perquè no vam tenir temps d’anar a cap refugi. Va ser un atac imprevist i ens va anar d’un pèl. En aquell temps, sort vam tenir de l’hort del meu pare! Tot i així vam passar molta gana, molta. I els anys de la postguerra també van ser molt fotuts.

M’imagino que, de seguida que va ser possible, et vas posar a treballar. Va ser així?
Sí, quan va acabar la guerra el meu pare em va posar a treballar al taller d’enquadernació on ell mateix treballava. Jo tenia quinze anys. No hi va haver cap altra opció. Uns anys després, poc abans de casar-me, vaig obrir un taller d’impremta propi, que és on he treballat tota la vida.

I dos o tres anys després entres als Blaus de Sarrià…
Sí, el meu primer company d’escalada va ser el Vicenç Piquet, un molt bon escalador. Però només va durar un parell d’anys, més o menys, perquè es va casar de seguida i va plegar, que és el que feia llavors la majoria d’escaladors. Tots dos vam fundar la secció d’escalada dels Blaus de Sarrià.

Quines escalades recordes, de quan feies cordada amb Piquet?
Per exemple, una primera al Senatxo i una altra primera al Carbassó, a Montserrat. Però vam començar al sot del Bac: al Tap de Xampany, a la roca Plana, a les Germanes… Si bé el primer, el primer de tot, va ser el Burret (el Cavall Bernat) de Sant Llorenç del Munt.

Intento fer-me una idea del material de què disposàveu en aquells anys: cordes de cànem, espardenyes…
Sí, sí, i els pitons els compràvem al Tomàs, al Sant Just, quan tenia la botiga al carrer Robadors. Molta gent no ho sap, però el Tomàs, abans de tenir la botiga de muntanya del carrer Canuda, tenia una sastreria al carrer Hospital, cantonada amb Robadors, i dins la sastreria hi havia un quartet on venia material d’escalada. Llavors tots ens coneixíem, no era com ara.

Abans els muntanyencs eren molts menys i les distàncies molt més grans que no pas avui. Ambdues coses han canviat radicalment.
I tant! És un altre món. Quan jo escalava de jove, sortia el dissabte al migdia de la feina. I si podia, sense que s’emprenyés el meu pare, alguna vegada m’escapava al matí i cap a Agulles en tren. Sempre en tren.

Pel que fa a la tècnica, què me’n pots dir?
En Piquet i jo un dia vam dir: «Nosaltres escalem, però no hem passat mai per un curset». I al 43 o 44 vam anar al CEC perquè el CADE n’organitzava un que el portava el Pany. Vam anar-hi i
el Pany va dir-nos: «Què voleu, vosaltres?» Li vam dir que volíem fer el curset i ell ens va dir que no podíem fer-lo. Ja havíem fet el Sentinella, la Porra, el Rave i moltes més coses a Montserrat. Llavors el Pany ens va posar com a monitors. El Pany tenia un caràcter molt, molt especial, però escalant era molt bo, molt fi.

És claríssim que Montserrat ha estat una preferència per a tu; però, l’alta muntanya, quin lloc ha ocupat i ocupa en la teva activitat muntanyenca?
Jo sempre he fet Montserrat, però també he fet Pirineu: escalant, caminant i esquiant. I segueix sent així en la mesura de les meves possibilitats. Per a mi el màxim és poder escalar a Montserrat, però la finalitat és sempre el Pirineu. Montserrat té un gran encant, però jo crec que cal combinar-lo amb l’encant del Pirineu. No entenc alguns que no paren de parlar i parlar dels Alps i no coneixen el Pirineu, que té racons fantàstics. Per exemple el Balaitús, un del cims més bonics del Pirineu, per mi. Un cim autènticament alpí.

Suposo que d’accidents i d’incidents a la muntanya també en deus haver viscut uns quants…
L’any 44 vaig caure 35 metres a l’agulla de la Creu de Montserrat. L’últim clau em va aguantar i vaig quedar penjant vora del terra. Per no agafar por, al cap d’un mes me’n vaig anar sol -tot i que a mi mai no m’han agradat les solitàries- al Trencabarrals. Vaig pensar que si no em treia la por no faria mai més res. Vaig tenir sort, perquè en aquells anys la veritat és que no ens podíem permetre caure. I l’any 54, juntament amb alguns companys, vam anar a buscar el Llopis [Josep López Valls], del CEC, que havia quedat colgat a la rimaia del pic de Margalida. No el vam poder trobar, però; la glacera el va acabar escopint el 2001.

a t’has referit a algunes primeres ascensions. Parla-me’n, per favor, una mica més.
No n’he fet gaires, de primeres… Vaig fer la primera ascensió a la cara sud del puig Major de Mallorca. Hi vaig anar amb el Julián Carbó i el García Marià cap a l’any 50 o 51. A l’illa d’Es Vedrà, a Eivissa, vam fer la segona ascensió assegurant-nos des d’una barqueta. També vam obrir una via al Lloro d’Agulles, per sota l’ala, i una altra a la Bandereta. Però la via bona de la Bandereta és la Cerdà-Riera. La Bandereta es coneix des de fa temps com Ven-Suri-Ven (de Ventura, Surinyac i Vendrell); aquest nom l’hi va posar el Joan Nubiola a partir dels cognoms de tres de nosaltres. El gener del 45 en Vendrell i jo vam fer la segona del Dit de Montserrat. Feia quatre anys que l’havia obert el Pany i tothom se la mirava, però ningú s’hi acostava. Poc després me’n vaig haver d’anar a fer el servei militar: dos anys i mig en total i sense cap permís per anar a casa; primer a Tetuan i després a Jaca, on vaig trobar alguns companys de la muntanya. Va ser una sorpresa.

També vas ser un dels oberturistes de la GAM del Cavall Bernat…
Sí, la vam obrir l’any 52 en tres diumenges el Jaume Vendrell, el Julián Carbó, el Josep Maria Balcells i jo. El Josep Silva i el Jordi Pons també van venir-hi l’últim diumenge. Quan al 2002 es va celebrar el cinquantè aniversari de l’obertura, el Joan Cerdà em va animar a fer-la dient-me que jo seria l’únic a obrir una via i repetir-la cinquanta anys després. Jo tenia setanta-vuit anys. Després em va dir: «Quan facis els noranta, vull tornar-hi amb tu». Jo li vaig respondre que potser sí que la faríem.

Tinc entès que cap a mitjans dels anys 50 vas afluixar pel que fa a l’escalada. Va ser així?
Sí, cap a l’any 1954, concretament, vaig deixar l’escalada montserratina forta perquè em vaig casar amb la Maria Carme Bosch al 58 i després van arribar els fills: la Sílvia el 60 i el Jordi el 65. A més, a la feina, primer el meu pare em necessitava i, després, vaig haver d’abocar-me a la meva pròpia impremta. Bé, havia estat escalant catorze anys: no està gens malament! Però el que no he parat mai ha estat l’esquí -tant de pista com de muntanya- i el Pirineu. Fins i tot hi anàvem tota la família, sovint, a esquiar. Jo vaig començar a esquiar per una raó molt senzilla: per poder fer muntanya a l’hivern. Anàvem cap a l’Estanyet, cap a Carançà, cap a Núria, cap a la Molina… I vam aprendre gràcies a rebre una castanya rere una altra.

Al llarg de la teva trajectòria com a muntanyenc has estat membre de moltes entitats…
Sí. Dels Blaus, com ja t’he dit -els Blaus sempre els portaré al cor-, del CEC i del CADE, del Gràcia i del GEDE… I del Muntanyenc i del GAM, als quals encara hi pertanyo. També he estat vinculat a l’ENAM.

La teva longevitat activa, a més, t’ha permès conèixer escaladors de generacions molts diverses. Tot un privilegi.
De quan jo era jove destacaria el Pany. Tenia un caràcter difícil. S’havia fet un nom i s’ho creia, però és que el tio valia: escalava de chapeau. També eren excepcionals el Haus [Jordi Casassayes], que era intel·ligentíssim, i el Vendrell, que mai no volia que ningú fes de primer. Eren tres fores de sèries. D’una mica més endavant, el que és molt complet i molt bo és el Jordi Pons, que el vaig conèixer quan era molt jovenet. I el que és un crack, un altre fora de sèrie, és el Joan Cerdà. Com escala! De gent molt més jove que també he pogut conèixer, n’hi ha de molt bona, com el Fredy Parera (un dels tios més elegants i ràpids que he vist mai), l’Armand Ballart (un perfeccionista amb molt de mèrit) i l’Antonio García Picazo (un romàntic de la muntanya). I, ara fa cosa de dos anys, encara vaig escalar a Riglos fent cordada amb el Cintero, el muntanyenc aragonès, que em va trucar per proposar-m’ho. Vaig acabar plegat!

Quan et vas jubilar, molts anys després d’haver deixat l’escalada, la vas reprendre amb moltes ganes i has seguit practicant-la fins avui, que t’acostes als noranta anys. No hi ha gaires comentaris a fer…
Sí, després de la jubilació, cap a l’any 93, vaig tornar a fer escalada amb regularitat. En aquell moment vaig sortir força amb el Paquito Guillamon, el Francesc Palau i el Joan Cerdà. Em vaig haver de reciclar: els peus de gat, el vuit… És clar, jo venia de rapelar amb Dulfer; recordo que ho feia amb americana per no cremar-me, i a l’estiu amb una armilla. També recordo els pitons de ferro dolç, que entraven molt bé a la roca, però la feinada que tenia el que venia darrere per treure’ls! Cada pitó valia cinc pessetes. Al 93 el material era tota una altra història, completament diferent del que hi havia quan jo era jove. Però, tot i això, la veritat és que no vaig tenir gaires problemes d’adaptació. Recordo que una de les primeres coses que vaig fer va ser la Tonsura, a Montserrat, que era un sisè; tot pitonat, això sí. I als vuitanta anys vaig fer amb l’Escofet i una altra companya l’Aresta Ribas, a la Vinya Nova, que és l’aresta més llarga de Montserrat. Des que em vaig jubilar dec haver fet, aproximadament, unes noranta escalades montserratines, a part d’escalar en altres llocs. Em guardo algunes coses per quan sigui gran.

A banda dels diferents períodes –diversíssims entre si– que has viscut a la muntanya, t’hauria agradat viure un altre moment més o menys anterior a tu?
No, de cap manera. Jo considero que vaig viure l’època romàntica de la muntanya, una època que ja no existeix i que ja mai més no existirà. Ara segueixo escalant, però no m’agrada gens la competició. No m’importa, no m’interessa. Ara gairebé tot, a la muntanya, s’ha fet molt competitiu. Massa. Una cosa és posar-te a prova tu mateix i una altra competir.

FLAIX

AGUSTÍ VENTURA I PARCERISSA (Barcelona, 1924)

• Diverses primeres montserratines (al Senatxo, al Carbassó, al Lloro i a la Bandereta, entre altres agulles i cims) als anys quaranta.
• Primera ascensió de la cara sud del puig Major de l’illa de Mallorca (anys quaranta).
• Cima Grande di Lavaredo (Dolomites) per la via Normal (anys quaranta).
• Cima Picolissima di Lavaredo (Dolomites) per la via Preuss (anys quaranta).
• Segona ascensió de la via Pany del Dit de Montserrat amb Jaume Vendrell, al gener de 1945.
• Ascensió amb Francesc Esquerda de la cresta de Salenques, al massís de la Maladeta, en tres hores (rècord de rapidesa durant dècades), l’any 1948.
• O bertura de la via GAM del Cavall Bernat de Montserrat juntament amb Jaume Vendrell, Julián Carbó i Josep Maria Balcells, l’any 1952.
• Ha estat soci del Centre Excursionista Els Blaus de Sarrià i cofundador de la seva secció d’escalada; del CEG i membre del GEDE; i del CEC i membre del CADE.
• Actualment és soci del Club Muntanyenc Barcelonès i membre del GAM.
• Ha estat instructor de l’ENAM.

Text: Josep Maria Cuenca
Fotografies: col·lecció d’Agustí Ventura