L
Pau Escalé (Vic, 1979) va irrompre amb força en el panorama alpinístic d’alt nivell l’any 2009. Aquest osonenc, un autèntic fanàtic de l’escalada en gel a l’hivern i en seracs a l’estiu, ha vist com enguany, per segon any consecutiu, la Comissió d’Alt Nivell i Expedicions de la FEEC ha valorat les seves realitzacions alpinístiques en forma de subvenció. En Pau ja té un munt de vies de grau 6 al seu currículum. Fins i tot va escalar fa un any la mítica via La Massue, un dels primers graus 7 de gel del món.
–Parla’ns una mica dels teus orígens a la muntanya i de com evoluciones fins a convertir-te en un especialista del gel.
–Des de petit els pares em portaven a la muntanya. Vaig començar a escalar en roca als 13 o 14 anys. Als 19 vaig anar als Alps; als 22 començo amb el glaç. Va ser com quan un músic troba el seu instrument. Fa 5 anys que escalem cas- cada d’alt nivell i en fa 2 que escalem seracs.
–Per segon any consecutiu has rebut un premi com a activitat d’alt nivell de la FEEC. Què penses d’aquest tipus de guardons?
–Els premis no són la motivació per escalar. Per a nosaltres el premi és haver fet aquestes escalades. Ara bé, no et negaré que estan molt bé com a ajuda econòmica. Quan valoro aquest premi, allò realment important és l’ètica del reconeixement, no el reconeixement d’una activitat, d’un grau o d’una manera d’escalar. Això és l’exemple de la cultura de muntanya del nostre país. Em sento molt orgullós de ser català. A Catalunya, a diferència d’al- tres federacions, el criteri dels jutges va més enllà d’un grau tècnic aleatori, i més en una disciplina tan canviant com aquesta. Aquí es valora molt el nivell de compromís i d’exposició de les activitats. Això dóna prestigi al premi. M’agrada molt que valorin el grau d’exposició de les meves escalades. En la societat actual tot està controlat, protegit i assegurat. Qui busqui això difícilment aconseguirà vies d’altíssim nivell. La muntanya té unes altres normes i un altre significat. Podem gaudir de la muntanya, però en aquest tipus d’activitats no la podrem controlar mai.
–De totes les vies que has aconseguit, quina t’ha fet més il·lusió?
–Totes em fan la mateixa il·lusió. Però he de reconèixer que La Massue (140 m, WI7) té un significat especial per la seva duresa. Va ser la meva primera escalada de grau 7, en companyia d’un dels millors escaladors del moment: el francès Nicolas Beauquis.
–Cap on creus que evoluciona el panorama alpinístic català d’alt nivell?
–Cap on el portem entre tots. S’ha de treballar força per reforçar-lo encara més. Estem per sobre d’altres gràcies a la gran motivació que tenim. Jo mateix no puc permetre’m expedicions llargues per motius laborals (tinc una empresa de treballs verticals). En canvi, anem als Alps, dormim poc i conduïm moltes hores després de treballar. Poques facilitats en comparació amb els alpinistes de les zones que freqüentem; i els pispem les vies gairebé a la cara. És una mostra de l’alpinisme amateur actual i molts d’altres fan el mateix que jo… Ànims, amics, tot ho tenim a dins. No pareu. Salut i pebre!
–Quins són normalment els teus companys d’escalada?
–En Toti (Jordi Solé) és amb qui més he escalat en cascada. En Marcel Garrell ens hi acompanya sovint per filmar o fer fotos, a més d’escalar amb nosaltres! Amb en Jou (Jordi Serrat) vaig començar amb els seracs i no pensem parar fins que no en quedi cap. Amb en Xevi Dorca hem fet vies d’alpinisme i de tant en tant em porta a escalar alguna via de pedra de les de gaudir (somriu). També he escalat amb en Rubén Jiménez, que ve de Madrid, i aquest any passat va ser molt especial compartir corda i sensacions extremes amb els nostres amics francesos Nicolas Beauquis i Pierre Damon! És obvi que sol no faig res. Aquests són els amics que vénen habitualment, però n’hi ha més. Gràcies a tots ells per estar cada setmana a punt per anar al límit! I a Arcteryx, Fixe i Esports Montanyà de Vic, que em patrocinen.
–Sempre tens la mateixa motivació? Sembla ser que no pares.
–No és res de l’altre món. Som joves, tenim salut i l’oportunitat no de somiar, sinó de fer realitat els nostres somnis. Els nostres pares i els nostres avis van lluitar fort perquè poguéssim tenir més oportunitats. Aprofitar-les només és una petita manera de donar les gràcies als qui han aconseguit que això fos així.
–Practiques l’escalada de seracs a l’estiu, una activitat especialment compromesa. Què hi busques?
–Sí, si el serac cau a trossos mentre hi puges. Però cada serac té el seu caràcter, com les persones. No es pot generalitzar. Busco només divertir-me amb els amics i notar unes sensacions. Sensacions úniques, intransferibles, la màgia del gel. Que es pugui explicar no vol dir que es pugui entendre. S’ha de viure!
–Llocs preferits i projectes pendents?
–Els Alps per proximitat i perquè m’hi trobo com a casa. És com un petit temple: el lloc on retrobar- te. L’únic projecte que tinc és arribar a vell, escalant com sempre, sense contaminar la meva percepció de l’escalada. Fer-ho amb els amics gaudint-ne al màxim i procurant que cada aventura sigui la més extrema, amb la mateixa il·lusió del primer dia i a mort com si fos l’última vegada.
TEXT: Josep Llusà