Passió en estat pur
Roy de Valera és un dels escaladors valencians més destacats de l’actualitat; per la seva llarga trajectòria, per l’ampli ventall alpinístic d’alt nivell que ha desplegat i per les seves iniciatives de divulgació del món de l’escalada. Aquest alacantí de 44 anys, tècnic electricista i pare de dues filles, semblaria una persona ben normal si no se sabés el que fa quan s’escapa els caps de setmana…
Si alguna vegada has escalat al penyal d’Ifac, és fàcil que t’hagis trobat amb un escalador moreno, parc de paraules però implacable en les seves observacions, que sembla moure’s per la vertiginosa verticalitat de la paret sud com molts ho fem pel passadís de casa. L’hauràs vist canviar de via de manera imperceptible, localitzar assegurances com per art de màgia, progressar pels desploms, arribar al cim i aparèixer minuts més tard a la base…, per tornar a pujar com la cosa més normal del món.
Costa endevinar que en Roy de Valera, perfectament adaptat al medi rupícola i mediterrani del Penyal, va néixer en realitat molt lluny, a Rustington (Anglaterra). Només la casualitat va fer que recalés a Calp quan tenia deu anys. Sens dubte, però, aquest va ser el lloc idoni per a desenvolupar-hi les seves enormes aptituds com a escalador.
Aptituds, curiositat i passió van ser els ingredients. A partir d’aquí només va ser qüestió de temps començar a estirar el fil d’aquest esport i descobrir l’esquí, l’alpinisme, l’escalada en gel…
-Vius en un lloc privilegiat, al costat del penyal d’Ifac. Amb aquest veí tan singular era inevitable que et dediquessis a l’escalada?
-Potser sí, potser no. Visc en una zona de la costa on l’activitat esportiva és molt activa i hi ha moltíssimes variants per sentir i viure el mar de prop. Per a mi l’escalada al Penyal és una més d’aquestes variants.
-Si haguessis d’explicar com era el Penyal dels teus primers records, què diries?
-Al principi només era conscient de l’existència de la via Pany a la cara nord i la Valencians a la sud. En aquella època —els anys 80 del segle passat— ficar-me en una d’aquestes vies em suposava un gran esforç físic i mental. Passejant pel peu de les parets em teletransportava en un obrir i tancar d’ulls a aquelles lleixes o coves i m’imaginava una escalada que acabava posant els pèls de punta. Ara per ara això ha desaparegut i busquem línies rectes, desplomades i difícils.
-A quina edat vas tenir clar que el teu esport, i gairebé podríem dir que l’activitat central de la teva vida, seria l’escalada?
-Els anys vuitanta vaig començar a escalar. Diguem que la base del meu coneixement de la muntanya ve de l’excursionisme que s’organitzava en el meu club. A poc a poc, el fet de tafanejar pels voltants em va portar a “fer el cabra”.
-Quines són les diferències que et semblen més destacades entre aquella època i els temps actuals?
-Sobretot el tipus d’escalada. S’han obert moltes vies de caire “esportiu” i el reequipament que estem duent a terme fa valorar el Penyal de manera diferent. Ara necessitem menys material flotant, invertim menys temps a realitzar un itinerari i a poc a poc es van substituint les assegurances antigues per altres de noves. Això fa que gaudim d’una escalada més agradable i molt més còmoda al Penyal.
-En tots aquests anys has sofert algun accident d’escalada important?
-Per fortuna no m’he trencat mai res a causa d’algun accident. D’ensurts sí. Qui no n’ha tingut! En recordo un especialment. Primavera del 83: només tenia 17 anys i estava fent la primera repetició de la via Espacio libre amb Rafa Garvín. Vaig volar 60 metres des del cim del Penyal, del mateix pinacle. La cosa va anar així: a escassos 30 m de sortir del desplom ens va agafar un atac de por i vam esquivar el llarg d’artifo per un diedre que hi ha a la dreta. Primer pas: despenjar el meu company Rafa per arribar al diedre; després ell va haver d’escalar-lo i muntar una reunió en una cova. Segon pas: en Rafa va recuperar tota la corda, però em vaig confondre; vaig entendre que ja podia despenjar-me i em vaig deixar anar sense més. Ah! Una caiguda de 60 m al buit em va provocar un parell de fissures a les costelles, un cop a l’ull i dos mesos de repòs.
-I tan jove com eres, no et va fer por continuar escalant? Et vas arribar a plantejar deixar l’escalada?
-Suposo que la joventut que corria per les meves venes i les ànsies de seguir escalant, acompanyades d’una mica d’ignorància benigna, em van impedir fer un pas enrere. Crec que no m’he plantejat mai deixar d’escalar.
-Anys més tard vas anar a l’Ahaggar, Yosemite i Patagònia. Què vas escalar en aquestes zones?
-El primer gran viatge que vaig realitzar va ser al massís de l’Ahaggar, al sud d’Algèria; 30 dies de conducció salvatge. El nostre objectiu principal era escalar el Tezoulaig Sud, però també vam escalar en molts altres llocs com l’Elefant, Iharen o Adriane. A Yosemite vaig escalar les clàssiques de la vall i també vaig fer la Triple directa del Capitán. I a la Patagònia (en Roy es queda pensant…) caldrà tornar-hi per acabar els deures. El mal temps i el vent van ser constants durant pràcticament un mes i mig i solament vam tenir l’oportunitat de fer-hi un parell d’intents. Un d’ells va ser el de la Francoargentina del Fitz Roy, però només vam poder arribar a La Silla.
-De totes aquestes activitats segur que en guardes records bons i altres que no ho són tant…
-Cada activitat et posa al teu lloc. Les coses, des de casa, es veuen d’una manera, però una vegada allà tot és diferent. Tot i això, els records bàsicament són bons perquè sempre procures quedar-te amb el costat positiu de cada activitat. Si hagués de quedar-me amb algun viatge, el d’Ahaggar va ser increïble pels contrastos, costums, escalades i sobretot per la companyia.
-Des del teu entorn familiar (ets pare de du- es filles), com es viu la teva intensa dedicació a la muntanya?
-No és fàcil negociar els caps de setmana, on un mateix és qui més rep. Intento sempre recompensar-les perquè el que faig és sempre gràcies a elles.
-Com evoluciona un alacantí com tu, amb tanta roca al voltant, cap a l’alpinisme i el gel?
-Sempre et veus motivat per revistes, documentals i sobretot per amics que et tiren l’ham fins que piques. Fa uns deu anys vaig fer el meu primer viatge als Alps amb un grup d’amics de la zona i Carlos Tudela em va instruir en un curs d’alpinisme hiperaccelerat-continu. Dic continu perquè des de llavors no hem deixat de fer coses junts en el món de l’alpinisme. Aquell mateix estiu vam fer la via Linceul de les Grandes Jorasses. A partir d’aquell moment la meva relació amb l’alpinisme ha estat una successió lenta i esglaonada.
-Vas començar amb vies alpines de gran envergadura. Quines han significat més per a tu?
-Seria egoista parlar d’una escalada deixant-ne de banda moltes altres. Cadascuna ha ocupat el seu moment especial. Però puc destacar que el 2003 vaig encadenar durant la mateixa setmana la Walker de les Jorasses i el Pilar Central del Frêney gràcies a un temps anticiclònic permanent. Durant quinze dies no vam veure ni un núvol.
-En escalada en gel, quines cascades o itineraris destacaries?
-Visc en una zona on el gel brilla per la seva absència (excepte als bars!) i això em fa més vulnerable en l’entorn d’alta muntanya. Em costa molt estar fort al principi de la temporada, però em vaig defensant. Recordo una cascada molt especial, l’any 2005. Va ser un dels millors anys de gel, amb moltíssim fred. Gavarnia vessava de cascades i era el moment d’anar a punxar l’Overdose. Carlos Tudela i jo teníem referències de repeticions de setmanes anteriors, però això del gel és tan canviant que desconeixíem l’estat real de la cascada. Finalment tot va anar molt bé; fins i tot vam rapelar la via.
-No t’ha temptat mai el vuitmilisme o l’escalada de grans parets de l’Himàlaia o del Karakoram?
-Hi penso molt, però no em preocupa gaire. Si ha d’arribar, ja arribarà. És molt difícil compaginar tot el temps que es necessita per a aquest tipus d’activitat amb el meu treball. Potser en una altra vida (riu).
-Fins a quin punt és important el company de cordada a l’hora de seleccionar els teus objectius?
-El company és fonamental perquè jo sóc un paio especial i no m’adapto fàcilment als canvis. Però penso que quan un es fixa un objectiu important, el company és còmplice també de l’elecció. Cadascú ha de treure el millor de si mateix a part que, d’entrada, hi ha d’haver compenetració de la cordada.
-Un bon dia se’t va ocórrer organitzar una activitat de 12 hores d’escalar sense parar al penyal d’Ifac. Tenint en compte el que a la majoria ens costava escalar una sola via i la calor que sol fer aquí, et vam mirar com si t’haguessis tornat boig. Resulta que ja porteu deu anys organitzant el Ral·li de les 12 h i per si fos poc has aconseguit que el model s’exporti a Riglos i Terradets. Com va sorgir la idea?
-Aquest projecte jo el tenia aparcat des de l’any 1988. Originalment consistia a escalar 24 hores seguides. Llavors sí que em van dir: —Boig! No tenia mitjans ni cap tipus de suport per dur-lo endavant. Però un bon dia, de viatge als Alps, vaig comentar als meus companys la genial idea i la vam perfilar a grans trets: es podia reduir a 12 h, incloure-hi altres variants, etc. I el març de 2001, juntament amb Miguel Cebrián —un megacrack en l’aspecte organitzatiu—, vam tenir el primer Ral·li 12 h del Penyal d’Ifac.
-Quins aspectes consideres més destacables d’aquest tipus d’activitat?
-El més destacable és el bon ambient que es viu durant tota la prova. Un clima festiu en el medi natural on més gaudim.
-Alguns escaladors consideren que corrent per les parets es perd el fet de gaudir pausadament de l’escalada i que la velocitat obliga a fer molts Ao en lloc d’intentar alliberar al màxim les vies. Què n’opines?
-Penso que hi ha molts dies en un any per decidir com vas a escalar. Això de les 12 hores és simplement un repte personal. No t’has preguntat mai quants metres series capaç d’escalar en aquest temps? O quantes vies podries encadenar? Als ral·lis cal escalar, córrer, seguir escalant i corrent, aguantar i aguantar… Això no es fa de manera pausada. Entenc perfectament que hi ha persones a qui no els motiva aquest tipus d’activitat, però és que ho tenen molt fàcil: que no s’hi apuntin. A mi no m’agrada el futbol i per tant no hi jugo.
-Què creus que podria millorar-se del Ral·li del Penyal d’Ifac? Potser comptar amb més patrocini?
-Això, en realitat, va començar del no-res. Els primers ral·lis no teníem patrocini. A partir de 2005 hi va entrar la firma Millet, que va aportar una bona dosi de material tècnic. Aquest any n’ha entrat un de nou, Wild Wolf, que estic segur que donarà molta canya. Compte! Amb tot això no volem que se’ns desvirtuï la prova. La base de l’esdeveniment continuarà sent l’ambient festiu que es viu durant tot el dia i al sopar. Allò que vingui, benvingut serà. Estem oberts a futurs col·laboradors.
-A més d’escalador ets un oberturista molt actiu. Quines zones tenen vies de Valera?
-Principalment el penyal d’Ifac, que és la meva escola favorita i que m’ha vist créixer com a escalador. I després el grup de la serra d’Aitana, especialment les Placas del Eco, també a Alacant. Però tampoc és que jo sigui un oberturista nat. Crec que sóc més repetidor que oberturista per una qüestió personal: quan obres una via els límits te’ls poses tu, mentre que quan repeteixes te’ls imposen i aquest estrès que se’t genera m’agrada. Funciono millor.
-De totes les vies que has obert, amb quina et quedaries?
-Crec que amb la Tronco piratas del Penyal. Vaig aprendre moltíssim en aquella obertura. El meu company llavors era el magnífic escalador Juan Merino, que gaudia com jo en aquelles plaques desplomades encara verges i gairebé intocables. Encara avui, després de quasi vint anys, compta amb poquíssimes repeticions.
-Les teves successives guies sobre l’escalada al Penyal reflecteixen l’evolució de l’escalada a la zona. En tens prevista una nova edició?
-A data d’avui no m’he plantejat editar una altra guia del Penyal. Probablement en un futur sí que es necessiti reflectir el reequipament de les vies, però repeteixo que aquest projecte no té data.
-Quins són els teus pròxims projectes?
-No tinc projectes a llarg termini, i en els de curt termini acostumo a improvisar.
Acabo l’entrevista amb la impressió que aquesta falta de projectes i la pretesa improvisació són només aparents. Serà perquè en el munt d’anys que ens coneixem no l’he vist dubtar mai? En qualsevol cas, molta sort, Roy.
TEXT: Rosa Real
Flaix…
ROY DE VALERA
(Rustington, 1966)
Resdient a Calp (Alacant)
Tècnic electricista
Escalador i alpinista
-Ascensions destacades a l’Ahaggar, Atles, Yosemite, Mont Blanc (Les Droites, Frêney, Grandes Jorasses, Brouillard, Angle), Nord del Cerví i N directa de la Meije (2a ascensió espanyola).
-Cascades de gel fins a grau 6 als Écrins, Gavarnia i Rjukan (Noruega).
-Obertures fins a 7b+ al penyal d’Ifac, penya Roc i Placas del Eco.