Profeta de l
Tenir quasi 60 anys no significa no poder practicar activitats d’alt nivell. Com a mínim per a personatges excepcionals com Patrick Gabarrou, un dels alpinistes francesos més destacats de la generació dels anys 80; i dels 90, i dels 2000… Més de tres-centes obertures i un entusiasme que trenca motlles expliquen la trajectòria d’aquest normand a prova de bomba.
Cada any, a finals d’hivern, tres entitats excursionistes del Berguedà, el Centre Quitxalla Excursionista, el Centre Alpí Gironella i el Club Esquí Berguedà, organitzen un cicle de muntanya amb nombroses projeccions audiovisuals a Berga, Gironella i Puig-reig (www.ciclemuntanya.cat). Un dels convidats de l’edició de 2009 va ser en Patrick Gabarrou, que va presentar el documental Cerví, somni d’un infant i un curt titulat Tandem ski, en el qual mostrava un aparell que permet la pràctica de l’esquí a persones discapacitades.
Nascut a les planes de Normandia, res no feia preveure que en Patrick pogués fer una gran carrera com a alpinista. Durant unes colònies als Pirineus, quan tenia tan sols 5 anys, va quedar seduït pel circ de Gavarnia i la gran cascada. De cap manera no podia imaginar que, 40 anys més tard, aconseguiria la primera ascensió integral d’aquest circ a l’hivern.
Gabarrou ressalta per la seva bonhomia i proximitat. Quan parles amb ell, hi trobes un neguit, unes ganes, una gran passió per la muntanya que intenta transmetre amb vitalitat i empenta. Ell mateix prefereix definir-se més com a enamorat de la muntanya i dels seus valors que no pas com a alpinista. És guia d’alta muntanya, llicenciat en filosofia i, tot i ser un dels importants oberturistes de rutes d’alpinisme, sempre s’ha mantingut fora dels circuits més mediàtics.
De les seves vies podem destacar que n’ha obert 15 al cim del Mont Blanc, unes quantes al Cerví, a les Grandes Jorasses, als Drus… Potser les més conegudes són el Supercouloir del Tacul, la Boivin-Gabarrou a la paret N de les Droites o la goulotte de la S de la Barre des Écrins. Al Valais també hi trobem una bona colla de directíssimes i, fora dels Alps, té diverses primeres als Andes i la primera ascensió al pic Sense Nom (7.900 m) al Karakoram, el darrer gran cim verge que hi restava.
Patrick Gabarrou també va tastar la competició d’esquí de muntanya (l’any 1989 es va proclamar campió de França d’esquí-alpinisme) i l’esquí extrem, amb moltes primeres a les parets alpines i encadenaments impressionants com la primera travessa integral del massís del Mont Blanc en diversos dies, sempre per itineraris extrems. Seu és, també, el primer descens amb esquís a la cara est de l’Everest.
La seva gran època foren els anys 70 i 80, quan va col·laborar a introduir les tècniques escoceses de piolet tracció als corredors alpins. Juntament amb companys com Jean-Marc Boivin, va explorar la regió del Mont Blanc de forma sistemàtica per anar-hi descobrint cascades o goulottes amagades, moltes de les quals són, encara avui, referència inexcusable per a qualsevol alpinista de nivell. De fet, només cal fullejar qual- sevol guia del Mont Blanc per trobar-lo arreu.
–Patrick, com és la teva feina de guia?
–Moltes vegades pujo a un refugi amb un client per anar a un cim que fa 15, 20 o 35 anys que no hi he estat; o potser només un parell. Però les impressions sempre són les mateixes: retrobar els senders, la cabana, el paisatge… Poder viure aquestes sensacions amb el client, poder ensenyar-li a estimar la muntanya i compartir uns sentiments semblants als que vaig sentir la primera vegada que hi vaig ser. Realment, per fer bé aquesta feina no pots deixar d’estimar-la.
–Nascut tan lluny de les muntanyes, com les vas descobrir?
–Tancat en un internat als afores de París, vaig quedar fascinat per un llibre de Gaston Rébuffat sobre el Cerví. Podríem dir que la meva vocació alpina va sorgir còmodament assegut a la biblioteca. Posteriorment, en unes colònies a la vall de Gavarnia, vaig descobrir el Pirineu i des de llavors que hi tinc com una mena de relació carnal. Potser l’enamorament va venir per la meva joventut o perquè són muntanyes més misterioses i no tan evidents com les dels Alps. M’hi sento molt proper. Com deia un vell amic, “Queda’t les rosses i deixa’m les morenes!”
He fet unes quantes primeres –no gaire conegudes, però molt interessants– al circ de Gavarnia i a la paret N de la Munia que no deixen de ser un petit homenatge a aquestes muntanyes. Em passa una mica el mateix amb el Valais, on als 18 anys hi vaig pujar el primer quatre mil.
–Quin va ser?
–La Dent Blanche. D’entre els més de 40 quatre mils dels Alps, el rei evident és el Cerví, però per a mi la reina és la Dent Blanche. Vint anys després d’haver-hi pujat espantat per la seva via normal, vam obrir una via directa per la seva cara N, bellíssima, que vaig anomenar Deo gratias en agraïment per haver pogut ser l’intèrpret d’aquella via, per poder viure aquell moment. Estic profundament agraït de tot aquest gaudi tan intens que m’ha donat l’alpinisme i que no sé gaire com anomenar.
–Però és al Mont Blanc on has obert les teves grans vies.
–Vaig anar al Mont Blanc als vint-i-un anys amb els amics i sempre l’he trobat com un escenari esportiu, domesticat, envoltat de construccions i de telefèrics. Però és alta muntanya, massa espectacular per posar-hi l’ànima. Sempre l’he vista com una cosa que es troba molt per damunt meu. Cada vegada que miro el Mont Blanc, tan misteriós i inaccessible, he de fer un esforç per recordar que l’he pujat, que hi he obert moltes vies. Després em recordo de cada itinerari, de cada amic amb qui l’he compartida, de cada història…
–T’havien arribat a dir Gabarrou del Mont Blanc.
–A pesar que no m’agrada aquest sobrenom, he de reconèixer que sóc una de les persones que coneix millor la zona; les seves vistes, els seus racons… Catedral de la llum no és tan sols una frase. Aquest massís té una puresa de línies i un aspecte majestuós que li donen una estructu- ra catedralícia.
–Algunes de les teves vies han esdevingut grans clàssiques com l’Albinoni-Gabarrou al Mont Blanc du Tacul i altres s’han convertit en les més difícils del massís, com Divine providence (900 m, 6c/A3) al Pilier d’Angle.
–Tot això té una importància relativa. Obrir una via en una muntanya no és altra cosa que dei- xar-hi una empremta, com un cant d’amor i de bellesa. És gratar allò que no pots abastar, com la dona que abraces sabent que no et corres- pondrà mai.
–Així allò important en l’alpinisme és…
–Gaudir de la bellesa increïble del món, fent cadascú allò que més li plagui, a l’alta o mitjana muntanya.
–Entre 1990 i 1994 vas ser president de la secció francesa de Mountain Wilderness i hi continues lligat. Què t’ha portat a implicar-te en aquesta associació?
–Els objectius de Mountain Wilderness són els mateixos que jo defenso: la salvaguarda de la muntanya i la possibilitat d’accedir-hi amb plena llibertat. He posat els meus coneixements i experiència al seu servei i n’estic molt satisfet.
En les darreres dècades hem vist una certa banalització de la muntanya, un intent de reduir-la als anomenats esports d’aventura. Llavors, suposadament per protegir aquesta gent que no sap gaire on va, s’escriuen normatives que ens afecten a tots. Des de Mountain Wilderness intentem compaginar el lliure accés a la muntanya amb la seva protecció. No és gens senzill, així que tenim un bon repte per endavant.
–Les vies Aux amis disparus (al Cerví), Hugues d’en haut (Grandes Jorasses) i Directe pour Tobies (Mont Rosa) les has dedicades a amics teus que han mort a la muntanya. Com t’ha afectat tot això?
–Tinc la sensació, per la manera com has enfocat la pregunta, que aquesta qüestió no l’acabes d’entendre. És cert que molts amics meus han mort a la muntanya. La mateixa via Aux amis disparus, oberta en record d’Alexis Long, el meu germà de cordada, el meu bessó a la muntanya durant 14 anys, està dedicada a tots aquells que han perdut la vida als Alps, però és sobretot un homenatge als seus éssers estimats que s’han quedat aquí.
Però per als catòlics com jo, la mort no és cap drama, sinó un alliberament. Tret de la tristor que puguem sentir quan una persona estimada ens deixa, hem d’anar més enllà i pensar que ara és plenament feliç. Només cal valorar la bellesa d’un paisatge, l’amistat de les persones, l’amor d’una dona, el misteri de la vida, del cor que batega… Tot això té un sentit per a mi. Són els raigs de sol que perforen les nuvolades i que ens donen prova de l’existència de Déu.
Profundament catòlic, Patrick té la fe senzilla de la gent de muntanya, que nodreix amb els anys. De totes les vides de sants als quals era tan aficionat en la seva joventut, en venera tres especialment: Teresa de Lisieux, de la qual en parla com si fos la seva germana, Francesc d’Assís i Padre Pio, un monjo caputxí canonitzat l’any 2002.
–Parles sovint del Cerví i avui ens has presentat un audiovisual sobre les teves ascensions a aquesta muntanya. Què representa per a tu?
–El Cerví em va enamorar des que el vaig veure per primer cop. Va ser l’any 1969 des de la vall d’Arolla. Aquesta no és la visió clàssica de la muntanya i en aquell moment no gosava ni somniar a pujar-hi algun dia. Vaig passar molta estona contemplant-la, amb els dos magnífics esperons d’aquell vessant. És el cim perfecte, aquell que qualsevol criatura dibuixaria de memòria en un full en blanc. Tots els països en tenen un, de Cerví. A Catalunya, per exemple, el Pedraforca és una mica el vostre Cerví, la vostra muntanya singular.
–Quantes vegades hi has pujat?
–Unes quantes, 15 o 20. Per les arestes Hornli (via normal suïssa), Lion (via normal italiana) i Zmutt, potser la més interessant. Des d’aques- ta aresta i des de la paret N vaig poder observar l’anomenat nas de Zmutt, al vessant NW, una pa- ret compacta i desplomada on posteriorment hi he obert dues vies: Free Tibet i Aux amis disparus. Aquesta segona encara no s’ha repetit. El darrer itinerari que he obert al Cerví es diu Padre Pio, prega per tutti i es troba a la cara S. És bàsicament de roca, amb dificultats obligades a l’entorn del 6c/7a. N’estic especialment content perquè creua una zona amb molt bona roca.
–Per acabar, m’agradaria que m’expliquessis com t’ho has fet per tenir una carrera tan llarga i continuar obrint vies d’alt nivell. Per exemple, l’última obertura a la cara N de les Grandes Jorasses, en 5 dies i a l’hivern, de la via Heidi.
–Això és ben senzill. La muntanya t’aporta tant a la vida, que l’entusiasme sempre t’inunda. Almenys, a mi, no m’ha abandonat mai. Després hi ha la força de la cordada, aquest lligam tan intens on es troben les febleses i les fortaleses de l’un i de l’altre; aquest compartir les mateixes sensacions, el mateix sentiment. Tot plegat fa que no puguis deixar de cap manera d’anar a la muntanya.
Quan ara em miro l’agulla de la Tsa, la veig de la mateixa manera que 36 anys enrere, quan la vaig veure per primera vegada. Aquest és el secret de la joventut.
TEXT: Joan Casòliva
Flaix…
PATRICK GABARROU
(Évreux, 1951)
Alpinista, guia d’alta muntanya i llicenciat en filosofia.
Innombrables ascensions als Prineus, Alps, Patagònia, Andes, Canadà, Alaska, Himàlaia i Karakoram.
Primer descens amb esquís del vessant N del coll de Peuterey, amb Jean-Marc Boivin (1977).
Campió de França d’esquí-alpinisme (1989).