Adolfo Madinabeitia

Nascut a la població alabesa d’Agurain, Adolfo Madinabeitia es manté a l’ombra del grup d’alpinistes bascos mediàtics. Això no vol dir que el nivell de dificultat de les seves activitats passi a segon terme, sobretot pel que fa a l’escalada de grans parets. Això ens ve a demostrar, una vegada més, que hi ha vida més enllà del que ens mostren els mitjans audiovisuals. A punt de fer la cinquantena, se sincera amb els lectors de Vèrtex sobre el passat, present i futur de l’alpinisme.

No li agraden les etiquetes. Li agrada tocar totes les tecles de l’alpinisme. Li va molt això d’escalar en lliure, sap què és mesurar-se amb un vuit mil, té obertures hivernals… Però, sense cap mena de dubtes, se’l coneix per ser un excepcional artista de l’artificial en big walls. A Madinabeitia podem posarli l’etiqueta del màxim exponent i especialista basc d’aquesta modalitat d’escalada, a més de ser-ne una de les grans figures a l’Estat espanyol. Un autèntic alquimista de les grans parets.

-Des de molt petit ja vas caure a les xarxes de la tradició muntanyenca basca. Com va anar?

-La meva família és de la vall d’Araia (Àlaba) i anàvem molt sovint a passejar a La Leze (Egino), on veia gent escalant. La meva essència és muntanyenca, sí, però el que em va enganxar de veritat va ser l’escalada. De seguida, des dels 7 anys, vaig dir-me que volia fer allò. Els muntanyencs ens deien que primer havíem de caminar molt i després arribaria l’escalada. Però nosaltres volíem escalar i als 15 anys ja vaig començar. Escalàvem amb les mateixes botes que utilitzàvem per esquiar i caminar. Eren començaments més alpins; no hi havia tanta especialització com ara, però amb els anys el que més em va atreure va ser la paret. Una paret m’ho remou tot per dins. És més emocionant escalar que caminar. Ja caminaré quan sigui gran.

-Malgrat que siguis la figura de l’artificial de paret per excel·lència, el que molts desconeixen és que a tu el que t’anava al principi era l’escalada lliure.

-Els inicis van ser d’estreps i maça, i en lliure fins on es podia. El 6a en aquell temps ja era una gesta. A primers dels 80 va arribar el boom de l’escalada en lliure. Anàvem a Ordesa a escalar tot el que es podia en lliure. Era el que més m’atreia. Molt més tard vaig començar amb l’artificial de gran paret. A Yosemite hi vaig ser per primer cop als 27 anys. Va ser una forma de dir: “Acompliré un somni amb el llibre de Meyer i em donaré per satisfet”. Però es va donar la resposta contrària: el verí s’introduí al meu cos. A més, un parell d’anys abans havia conegut Jesús Gálvez i vam començar a fer activitat plegats. Em van captivar els grans murs que eren impossibles d’escalar en lliure. M’hi vaig ficar i no en vaig sortir. Així, a El Capitán vaig fer totes les rutes difícils d’artificial. La vida m’ha portat pel sender de l’artificial al principi, després al lliure, de nou a l’artificial i altra vegada al lliure, la modalitat que més practico ara.

-En l’artificial extrem parlem d’infinita paciència en un mur que sembla impossible i amb un component d’exposició molt gran on les caigudes poden tenir conseqüències dramàtiques. I això enganxa!

-M’agrada l’enigma, el punt excitant. Jo no vaig a Vilanova de Meià, a Montserrat o a Ordesa a escalar en artificial, sinó en lliure. M’agrada l’artificial per a les grans tàpies, per solcar un oceà petri.

-Sílvia Vidal en alguna ocasió em va dir que parlava molt amb aquells pitons, ploms o micros que a vegades no volien entrar. A tu, què se’t passa pel cap?

-Jo també parlo molt. S’han de resoldre moltes situacions crítiques, és gairebé com el moviment en l’escalada lliure. M’agrada pujar amb la màxima netedat possible i tens un diàleg interior que és al·lucinant. Ara bé, quan no puc més, no tinc cap problema per col·locar un espit. Això ens ha passat a tots. Hi ha llargs amb tanta tensió que acabes amb mal de cap. Qui estigui lliure de pecat que tiri la primera pedra.

-Mentre obriu una d’aquestes tirades extremes, el company de cordada arriba a estar hores a la reunió assegurant. M’imagino que millor liderar la tirada que avorrir-te a la reunió, no?

-Jo sempre he preferit agafar la paella pel mànec encara que les passi magres. Realment assegurar en aquests llargs d’A5 és una tortura, potser peraixò he escalat molts cops en solitari. Escalar sol omple molt més perquè tu solet ho has de fer tot. Pot resultar molt esgotador, però ets tu i no un altre el qui resol les situacions. L’escalada en cordada també m’agrada, sempre i quan hi hagi amistat. M’és igual anar amb un superdotat com Gálvez que amb un principiant.

-En l’audiovisual del teu intent solitari a la Piola de la torre Sense Nom et vam veure molts dies sense sortir de l’hamaca pel mal temps. Com es viu aquest confinament?

-És una manera de ser i saber estar. No sé si se n’aprèn o se sap portar a còpia d’experiència. És una forma de conèixer-te. Jo sóc un home orquestra. Alguns escaladors o alpinistes de renom necessiten que els donin un copet a l’espatlla, però després necessiten l’ajuda de psicòlegs. També hi ha els vanitosos, que en aquests temps abunden. Som gent normal, a qui ens agrada aquest tipus d’experiències i que les portem com podem.

-Centrant-nos en la teva trajectòria en big wall, vas començar a la Meca californiana el 1986. Què et va suposar aquesta experiència?

-Hi vaig anar a acomplir un somni. Em va suposar conèixer Gálvez i “dinamitar” la meva vida. Tenia una professió i una feina, i ho vaig deixar tot. Em vaig dedicar a viatjar i escalar big walls. El Capitán, sens dubte, és la millor pedra de la Terra. L’aprenentatge que vaig assolir a Yosemite em serví per aplicar-lo posteriorment a les grans parets de Veneçuela i del Karakoram.

-En el veneçolà Salto Angel, de nou amb el madrileny Gálvez, vas firmar al meu entendre una de les millors activitats de la teva trajectòria.

-Allò fou aventura en estat pur. En els tepuis veneçolans m’he sentit més perdut que en qualsevol lloc de l’Himàlaia. En l’obertura de la Directa al Salto Angel, el 1990, estàvem realment sols, sense cap ajuda i en plena selva. Ara, amb els telèfons mòbils, el sentit d’aïllament ha canviat per complet. Sí, aquesta obertura va ser molt important, l’experiència més agradable i original que he tingut… Era el moment àlgid dels dos i ho vam donar tot. Una dada a tenir en compte: 15 anys després es repeteix per 1r cop: un grup de 7 persones, amb trepant i expansius. I diuen que la van escalar en lliure. Nosaltres només vam col·locar un espit en tota la via.

-En el Karakoram tens dues activitats estel·lars. Una de les escasses repeticions de la via Sense retorn (1991) al Trango i l’obertura de Namkor (2000) a l’Amin Brakk.

-El que passa amb la via del Trango no ho entenc. Segurament sigui una de les millors rutes del món i a penes té repeticions. Sempre animo la gent perquè hi vagi, però no em fan cas. La majoria, m’imagino que pel nom, es fica a l’Eternal flame de la torre Sense Nom. I tampoc no ho entenc, ja que a la mateixa torre tens una ruta encara més estètica que és la Piola. L’obertura a l’Amin Brakk ja és una altra història. La vaig intentar el 96, però no va sortir. Quatre anys més tard, amb Juan Miranda, vam realitzar una gran activitat pel que suposa escalar en aquella enorme muralla i en altitud.

-Algunes de les experiències més impactants les has viscudes amb Jesús Gálvez. Què ha suposat per a tu tenir-lo de company de cordada?

-Amb en Jesús m’ho he passat la mar de bé. Va ser el descobriment de la meva vida, com conèixer la meva companya. Tant a nivell d’escalada com personal per a mi ho és tot. Portem quatre anys sense escalar junts, ens truquem dos cops l’any… però és un ventricle més del meu cor.

-Des del teu intent a la Piola fa 4 anys no t’hem vist en acció. Algú pot pensar que t’has retirat o que no estàs motivat…

-Sí que estic motivat. Vaig llençar-ho tot per la borda en anar-me’n a Yosemite, he viscut experiències increïbles i ara em toca assentar-me. El gener compleixo 50 anys, tinc un fill de 12 i m’ho he de treballar. Ara estic més centrat en la meva feina i tinc la sort que està relacionada amb l’escalada i m’hi diverteixo. Estic més seriós amb la vida normal, però apassionadament boig amb l’escalada. Què més puc demanar? I mentre continuï escalant, qualsevol dia me’n podré anar a una gran paret perquè estaré en forma. Sí que tinc objectius, il·lusions… Ja arribaran.

-Des que vas començar, l’escalada ha tingut un desenvolupament espectacular. Com la veus avui?

-Doncs que ha anat a millor. Tot canvia i tinc clar que abans no era millor. Ara els xavals van al rocòdrom i després escullen una o altra especialitat. Ha pujat moltíssim el nivell del lliure a gran paret. Més comoditat? És l’essència de l’home: intentar fer-ho tot més còmode. En el cas d’Euskal Herria, és admirable la motivació que es viu en alguns llocs. A qualsevol poble, per petit que sigui, hi ha un escalador de nivell, un vuitmilista i un munt de gent que surt a la muntanya cada setmana. I Patxi Usobiaga, el bicampió de la copa del món d’escalada esportiva, és basc. Hi ha gent que ha fet el pas de l’esportiva a l’alpinisme i que està firmant activitats molt interessants; d’altres que a l’Himàlaia estan fent història…

-A diferència del vuitmilisme o l’escalada esportiva, el big wall d’artificial no és gens mediàtic. Això ha suposat algun obstacle a l’hora de planejar els teus objectius?

-Si et dic la veritat, estic agraït de no haver estat professional. Estic fart d’escoltar aquests que se senten lliures a la muntanya i que fan el que volen; i al final són presos d’una televisió o d’un patrocinador. No pots fer tres grans activitats a l’any perquè no les pots assimilar i perquè te la jugues molt. Crec que he fet el que he volgut i per això em sento lliure. I si no puc sortir a escalar, no passa res. No vull demostrar cap cosa, no he de vendre res: només vull viure.

-Perceps certa passivitat en la comunitat muntanyenca actual pel que fa a les destrosses que pateix la muntanya? Recorda el tema de les pedreres d’Atxarte, on els anys 90 hi hagueren fortes mobilitzacions per preservar la zona d’escalada…

-No crec que hi hagi més passotisme. Continua havent-hi gent lluitadora. Les pedreres, els molins de vent, el maó… obeeixen a interessos econòmics en els quals el poder està implicat. Estem fotuts. L’ésser humà és el fong que devora la Terra.

També he de dir que no perquè ens agradi la muntanya ens hem de considerar capdavanters de l’ecologisme. Aprenguem primer a fer les nostres necessitats a la muntanya sense deixar paperets ni burilles per terra. Per la neteja del nostre cul la muntanya està feta una merda, i evitar això és ben senzill!

-A Euskal Herria hi ha molta repercussió en la premsa generalista sobre temes de muntanya. Què n’opines?

-No ens enganyem, hi ha publicacions que sí que tenen nivell perquè el periodista és muntanyenc i està al dia, però la resta no. La muntanya és notícia quan hi ha tragèdia i morbositat.

-Per cert, molts catalans no coneixen les teves incursions a les grans altituds. Concretament, dos intents a l’Everest.

-Va sorgir la possibilitat d’anar a l’Everest, em temptà i vaig anar-hi. Pel mig hi va haver la mort d’Antonio Miranda i a més em vaig desenganyar amb aquest món del vuitmilisme. No va amb la meva forma de ser. Vaig aprendre molt en la primera expedició, però ara no m’atrau gens aquest tipus d’activitat; em sembla més interessant anar-hi a fer trekking.

-Per acabar, recomana als lectors un racó del País Basc per caminar o escalar…

-Un dels paisatges més bells són les muntanyes de Durangaldea amb les seves crestes afilades. I, com no, la paret est de l’Anboto, un bon abisme per escalar.

TEXT: Andoni Arabaolaza

Flaix…
ADOLFO MADINABEITIA MERINO
(Agurain -Àlaba-, 1959)

Guia de muntanya. Membre de l’Escola Basca d’Alta Muntanya. Director tècnic de l’empresa Horma (fabricant de rocòdroms i preses).

ESCALADES DESTACADES A:

Pirineus: obertura del corredor Watade (650 m, MD) a la penya Telera, amb X. López, J. P. Álvarez i G. Hernáez.

Pics d’Europa: solitària al Pilar del Cantábrico (500 m, 6a/A2+), al Naranjo de Bulnes.

Yosemite: The Nose, Regular i Pacific Ocean Wall. Iron Hawk (1a estatal amb Jesús Gálvez) i Zodiac (en solitari). Zenyatta Mondatta (1a repetició estatal a un A5). Mescalito, Lost in America (A5, 1a estatal), Wyoming Sheep Ranch (A5+, 1a estatal), Jolly Roger, Reticent Wall, amb Juan Miranda. Sea of dreams (en solitari).

Veneçuela: al Salto Angel, via dels Japonesos (3a absoluta, amb Gálvez) i obertura de la via Directa (1.150 m, A4/6b+, amb Gálvez). Al tepui Kukenan, obertura d’A poco no (480 m, A4/6b, amb Gálvez).

Karakoram: a la Gran Torre del Trango, via Sense retorn (1.635 m, 7a+/b, A2, variant japonesa, amb Mikel Barasaluze i Antonio Miranda). A Amin Brakk, obertura de Namkor (1.550 m, A5/6b+) amb Juan Miranda.

Himàlaia: 2 intents a l’Everest. Vies Britànica (SW) i Polonesa (pilar S).