Josep Ribas

Josep Ribas és un pirineista clàssic, que ha destacat per la publicació de més de vint llibres i centenars d’articles sobre la història de l’exploració muntanyenca del Pirineu. Molts l’assenyalen com un dels millors divulgadors de la tradició pirineista. Arribem a primera hora d’una lluminosa tarda de primavera a casa seva, als afores de Cànoes, al Rosselló. Ens rep amb cordialitat i ens demana per la nostra excursió. Després de les presentacions, ens proposa veure un vídeo sobre dos dels pirineistes més importants del moment, els germans Ravier, amb els quals l’uneix una profunda amistat. A continuació comencem a parlar sota l’atenta mirada del Canigó…

-Què és per a vostè el pirineisme?

-Ho va definir Beraldi: excursionejar, sentir i escriure. Tot plegat, no és possible un sense l’altre. El pirineisme, avui, no és només la conquesta de la muntanya. Estic d’acord amb el meu amic Bellefon quan diu que el pirineisme de descoberta és mort. Ja ha passat l’època de la conquesta de la muntanya. Avui dia la nostra missió és evitar que la muntanya continuï en crisi. El pirineisme és una manera de crear una filosofia de viure que restauri una vida. Cal aprendre la memòria de les muntanyes, però una memòria dinàmica que la projecti cap al futur. I el pirineisme ho pot fer, ajudant a mantenir la gent amb una manera de viure diferent, actuant amb activitats agrícoles o de qualsevol tipus, de serveis o turístiques. Caldrà estudiar com urbanitzar aquestes muntanyes. També assegurar que hi haurà feina perquè la gent pugui continuar vivint a la muntanya i crear infraestructures i habitatges per a la gent del país i per als turistes que s’hauran de rebre.

-O sigui que el pirineisme…

-El pirineisme ha de crear una societat activa i creativa que cuidi el patrimoni del país, un patrimoni en constant evolució, amb la mirada posada en el futur. Ens hem de reapropiar la memòria dels Ravier i dels altres grans pirineistes per projectarnos cap al futur. Fins ara hem viscut un pirineisme de consum. No podem conservar per abandonar, sinó per evolucionar. El pirineisme ha de crear un nou patrimoni per a les generacions venidores. El pirineisme en el fons és estimar el país i és també una forma d’humanisme.

-Llavors el Pirineu…

-Actualment és un desert, no hi viu més que l’1 % de la població dels Estats espanyol i francès. A més, a França el Pirineu no té prestigi. Per això té poc pes polític, però els polítics haurien de crear les condicions de vida suficients. Els polítics han de defensar els estils tradicionals, però alhora donar viabilitat a noves formes de desenvolupament. No m’agraden els ecologistes que no deixen tocar res, ja que no hem de viure en una reserva, sinó en una societat.

-A vostè li agrada més parlar dels Pirineus que del Pirineu, oi?

-Sí, no hi ha un únic Pirineu, sinó molts Pirineus. Les llengües, costums, formes de vida i geografies són d’una gran diversitat i, malgrat uns trets comuns, penso que els Pirineus són un mosaic, un patchwork, no una sola entitat. Em penso que parlar dels Pirineus dóna millor aquesta idea de riquesa i varietat que parlar del Pirineu.

-Vostè ha treballat molt sobre el Canigó. Com veu la seva situació actualment?

-El Canigó té tretze valls i dotzenes de rutes, molts poblets al seu redós i un passat històric i social molt ric. L’he pujat més de 75 cops. Hi ha dos Canigós. El del desert i el del trop plein, compreneu? Hi ha zones massificades, sotmeses a una gran pressió, però també zones on no va ningú. El Canigó té tres puntes encarades cap a ciutats importants: Tolosa, Montpeller i Barcelona. Són els tres pols cap als quals s’ha de projectar la muntanya.

-Ens podria explicar com s’ho va fer per publicar el llibre del Canigó en català?

-Aquest llibre es va publicar en francès l’any 1994 i dos anys més tard vaig conèixer Ricard Torrents, de la Universitat de Vic. Vàrem parlar de literatura i quan va veure el meu llibre el va voler traduir al català. Ho va fer l’editorial Eumo.

-Vostè viu molt a prop del Canigó, però, com hi ha arribat?

-Els meus pares eren catalans. El pare era un pescador de l’Estartit i la mare era de Verges. L’any 1929 es varen instal·lar al Rosselló i jo hi vaig néixer el 1931, a Sant Llorenç de la Salanca. Vaig estudiar per mestre i em varen destinar a Prats de Molló. Tota la meva vida he viscut entre el Vallespir i el Conflent. Aquí, al Rosselló, el Canigó és omnipresent. Un dia el vaig voler conèixer. Fins i tot hi vaig acompanyar Georges Vèron.

“El pirineisme és estimar el país i és també una forma d’humanisme”

“Qualsevol persona és més important que una muntanya o una ascensió”

-Sí, el de l’alta ruta pirinenca, oi? Quina relació teníeu?

-Érem cosins. Bé, ell era cosí de la meva dona. Però ell era molt esportiu, amant dels cims, les arestes i el rellotge. Jo, en canvi, sempre he estat més de les valls, de la gent. Enteneu? La idea de l’alta ruta va ser meva, però ell la va materialitzar l’any 1968. L’any 72 o 73 una editorial em va encarregar un llibre sobre el Pirineu i llavors vaig pensar que calia fer-lo a peu, des del País Basc fins aquí.

-Com era Georges Vèron?

-Sempre anava amb el cronòmetre a la mà, cercant com escurçar els itineraris i apuntant-ho tot per fer les seves guies, sense temps per poder mirar el paisatge o parlar amb la gent. Va recórrer tots els Pirineus, però em temo que no els va arribar a conèixer mai. El seu final va ser molt trist. En Vèron no podia acceptar veure’s envellir, perdent facultats cada dia, i finalment es va llevar la vida.

-Com li va venir l’interès pel pirineisme i l’escriptura sobre temes de muntanya?

-Jo era mestre i vaig començar escrivint llibres de pedagogia, manuals en què intentava motivar els alumnes per aprendre a llegir. Després vaig començar a escriure articles per a la Dépêche du Midi. Vaig escriure una pàgina cada setmana durant deu anys. De fet, era una tasca pedagògica que continuava la meva vida laboral. Un dia vaig descobrir que ho llegien 110.000 persones! Aquestes cròniques es varen publicar en forma de llibre perquè els editors m’ho varen demanar. I a partir d’aquí vaig anar publicant llibres sobre temes, personatges i aspectes diferents dels Pirineus, fins prop de 20. En tinc tres d’inèdits encara. Mai no he deixat d’escriure. Ara, dedico quasi cada matí a escriure.

-I la història de Robinson Crusoe?

-Oh, està lligada amb això. Jo practico el que en dic geolectura: vaig als llocs amb llibres d’autors que han escrit sobre aquests indrets. Llegir aquells textos allà és quelcom preciós! Una nit, a la vall de Llosàs, dins del que Russell en deia la cova de l’Hipopòtam, vaig llegir un text seu en què parlava de Robinson Crusoe i Divendres. No entenia què era aquella referència, però vaig suposar que hi havia d’haver alguna raó. Després de diverses gestions a París i fins i tot a Anglaterra, vaig descobrir que hi ha un passatge del Robinson que té lloc al Pirineu. D’aquí en va sortir el llibre. El que vaig fer va ser reproduir el text de Defoe i comentar la meva experiència en els mateixos llocs, que és una mena de travessa que feien Robinson i Divendres per la vall d’Aure i del Cinca. Jean C. Pertuzé en va fer els dibuixos. És un llibre preciós! Fins i tot la televisió em va demanar de fer un reportatge sobre aquest tema, i ara, amb motiu de l’Expo de Saragossa s’inaugurarà un itinerari senderista amb aquest nom que resseguirà les passes d’aquests dos personatges.

-Tornant al tema del pirineisme, quins en serien els noms més destacats?

-Hi ha una línia genealògica que comença amb Ramond de Carbonnières i segueix amb Chausenque, Russell, Brulle, els germans Cadier, Ollivier i arriba fins als bessons Ravier. Però cal no oblidar la gent anònima del Pirineu, que són els qui li han donat forma. A mi, tota la meva cultura diguem-ne pirineista em ve dels llibres, però també dels indrets que he visitat i sobretot de la gent amb qui he parlat. Quan sóc anat pel Pirineu sempre he buscat el contacte amb la gent, amb pastors i pagesos, amb nens petits, amb els vells dels pobles, per aprendre’n coses. Un dia, a Aragó, un home em va dir que tenia poders especials i que endevinaria el meu nom. I ho va fer! Li vaig demanar quin era el secret i em va dir que havia sentit a dir que corria pels rodals un periodista que escrivia en un diari i que havia pensat que només podia ser Josep Ribas!

-Com està el català a la Catalunya Nord?

-Oh, el català ha reculat al carrer. A Perpinyà ja no sento que parlin català. Cada cop s’hi parlen més llengües, però menys català. Els estrangers que han vingut a viure aquí, atrets pel clima, s’interessen per parlar-lo, però la gent del carrer l’ha perdut. És una llàstima perquè em fa por que la gent que l’està recuperant ho faci amb un sentit un xic folklòric. És com el tema de la senyera i el rugbi. Molts afeccionats de l’USAP porten la senyera, però no saben què vol dir. Això és folklòric i prou.

-I l’excursionisme?

-Hi ha clubs de randonnée en alguns pobles, però no s’enfilen als cims. Només uns quants pugen més amunt. Costa de treure’ls dels camins. A la gent li agrada córrer per la muntanya entre amics; és una identitat més local, de petits centres. Són petites randonnées. Als anys seixanta, a França, la gent s’interessava més pels cotxes i les motos que per la muntanya. La gent no entenia que anéssim a peu. Només els catalans del sud o els aragonesos sortien a peu. L’interès per la caminada va venir a partir dels anys setanta i va començar per petites entitats locals que varen convidar gent a conèixer les rodalies, perquè no es coneixia res de l’Albera, per exemple.

-Fins als setanta no va començar aquest interès?

-Sí, això coincideix amb la demanda que em va fer el diari de redactar cròniques de temes excursionistes. Jo explicava a la prefectura on es podia anar, què calia fer… En un poble jo explicava l’interès per caminar, per conèixer, per parlar i els deia: “Arribarà gent que farà marques de pintura i cal ajudar-los”. La majoria hi estava d’acord, però una persona que no volia em va dir: “Si la gent té el camí marcat, amb qui parlaré, jo? Em passaran per davant sense dir-me res!”

-Així doncs, parlar forma part de l’excursionisme…

-Sí, quan camines, veus gent que s’espera perquè parlis amb ells. No s’han de refusar. Sempre s’hi ha de parlar per obtenir-ne informació; cal acceptar si et conviden a casa seva, per trobar altres informacions. Vaig conèixer, una vegada, una dona sindicalista, de fermes conviccions, que em va dir que tenia un secret. I el seu secret era que feia figures d’argila… Tenia el seu costat artístic. Aquesta és la complexitat humana. Tot això ho fa possible la randonnée: el contacte. Tota persona té la seva història i qualsevol persona és més important que una muntanya o una ascensió, no? Bé, això és el que jo penso.

TEXT: Francesc Roma i Enric Faura

Flaix…
JOSEP RIBAS
(Sant Llorenç de la Salanca, 1931)

Autor de més de 20 llibres i 800 articles de premsa.

Destaquen obres com Canigó, Petit Précis de Pyrénéisme, Robinson Crusoe aux Pyrénées, Mes Pyrénées, L’aventure au Canigó, Les grandes heures du Club Alpin Français dans les Pyrénées (3 volums), etc.

Més de 70 ascensions al Canigó

Ascensió als principals cims pirinencs: Aneto, Mont Perdut, Vinhamala, Carlit, Anie..