Oriol Alamany

Fotografia i muntanya són dues aficions sovint compartides. Un bona mostra la tenim en els pioners de l’excursionisme, els quals no renunciàven a traginar les primitives i carregoses càmeres fotogràfiques atrets per la bellesa dels paisatges que trepitjaven.

La pràctica del muntanyisme continua sent un dels escenaris privilegiats per desenvolupar la fotografia, una afició que avui, inmersos de ple en l’era digital, s’ha popularitzat encara molt més. Però el que potser és més difícil és convertir en ofici aquest art de retratar l’espectacle amb què ens obsequia la natura. L’Oriol Alamany ho ha aconseguit i per aquesta raó és un referent de la fotografia de natura i viatges a casa nostra. El seu treball fotogràfic, publicat en llibres i en algunes de les revistes més prestigioses de viatges i natura, també és el millor exemple del llindar que existeix entre la fotografia amateur i la fotografia professional. La seva afició pels viatges no l’ha allunyat del Pirineu; porta 25 anys trepitjant-lo i retratant-lo, i això també el converteix en un excel·lent testimoni de la transformació que estan patint els paisatges d’aquestes muntanyes.

–Qui és l’Oriol Alamany: un fotògraf apassionat pels viatges o un viatger a qui li agrada la fotografia?

-Primer va ser la fotografia, una afició que tinc des de molt jove i que vaig heretar dels meus pares. Viatjar va arribar més tard i va nèixer del meu interès per la natura. Jo era molt aficionat en anar a observar ocells i col·laborar en estudis de fauna als Pirineus. Quan t’atreu tant la natura et preguntes com serà aquesta en llocs més llunyans, com en el desert del Sahara o en els boscos del Canadà.

-Però com et definiries: fotògraf de viatges, de natura, fotògraf de paisatges…?

-El meu màxim alicient quan viatjo és conèixer la natura d’altres països, però també tinc fotos de l’òpera de Sydney, per exemple, o dels castells càtars dels sud de França. I encara que m’agrada dir que sóc fotògraf de natura, la natura és a tot el món i això implica viatjar. Per aquesta raó comercialment em defineixo com a fotògraf de natura i viatges.

-La fotografia de natura és pot aprendre o s’ha de portar a dins?

-Aquest tipus de fotografia té un element molt important que és forani a la mateixa fotografia: el coneixement de la natura. Per això no pots pretendre dedicar-te a retratar la natura senzillament sortint a buscar isards, guineus o àligues daurades perquè no en trobaràs cap. En el meu cas vaig iniciar-me per l’atracció que sentia vers la natura, però també tinc estudis de biologia i he adquirit molts coneixements llegint, col·laborant en estudis de fauna i trepitjant la muntanya. Aquesta base de biologia és fonamental.

-Quines altres qualitats ha de tenir un fotògraf que es vulgui dedicar a la fotografia de viatges en general?

-A part del coneixement del medi i de les espècies que hi habiten crec que el factor paciència i el factor temps també són importants. Per mi la paciència és la capacitat que un té per estar hores i hores esperant a fotografiar un animal, o anar fins a quaranta vegades a un mateix lloc per veure si trobes una espècie de flor, o esperant que un paisatge agafi el to de llum més espectacular. Però a vegades pots tenir aquesta paciència però no disposar del temps per dedicar-t’hi. Dins de la fotografia de natura també hi ha qui se la planteja des d’una perspectiva més científica i només són il·lustradors d’animals o plantes. A l’altra banda hi ha qui fan les fotos buscant una imatge més artística desconeixent moltes vegades allò que retraten. Jo em considero que estic en un punt intermig: no sóc un fotògraf científic, encara que en certs moments puc reconèixer espècies rares o en perill d’extinció, però també m’agrada expressar-me a través de les fotografies que realitzo.

-Creus que està suficientment valorada la fotografia de viatges?

-Si valoressin els desplaçaments, les hores que inverteixes caminant per les muntanyes carregant el material, passant fred i calor, mai t’arriben a pagar el que realment val. Jo crec que als Estats Units és un dels llocs on es valora molt més aquest tipus de fotografia i on he tingut l’oportunitat de visitar a Jackson Hole, una vila no més gran que Puigcerdà, galeries de fotògrafs on venien còpies d’autor a uns preus astronòmics. Això aquí és impensable. A més, un comentari habitual que et fan des d’algunes editorials és que nosaltres ja ens ho passem prou bé quan viatjem. D’aquest comentari me’n recordo sovint, sobretot quan estàs alguna nit pelant-he de fred per fer aquella fotografia d’un capvespre.

-Tot i aquestes dificultats, quines són les condicions que t’han permès convertir l’afició a la fotografia en un ofici?

-L’avantatge és que quan jo vaig començar erem molts pocs els fotògrafs que podíem oferir aquest tipus de material i, per tant, era més fàcil aconseguir que les editorials et coneguèssin. Ara la fotografia s’ha expandit molt, però el que més en sorprèn és que fotografiar no s’accepta només com una aficició i prou, immendiatament es vol vendre la fotografia. Amb aquesta gran oferta de fotògrafs l’única manera de mantenir-te és oferint qualitat i varietat temàtica. També estem atravessant uns moments complicats amb la popularització de la fotografia digital, venent-se molt material per sota del preu de mercat.

-La consagració del fotògraf de viatges és publicar al National Geographic?

-No hauria de ser així però a tots ens fa molta il·lusió la primera vegada que hi publiquem pel seu component de revista mítica, encara que sigui a l’edició espanyola. Però hi ha grans fotògrafs que, tot i el seu alt nivell, mai ha publicat en el National perquè és una publicació que sempre busca un element periodístic molt accentuat en les seves fotografies de natura. També cal dir que em dona més satisfacció quan publico un llibre ja que representa un mostrari més gran de la meva obra gràfica.

-I quina és la teva relació amb la muntanya?

-Jo els primers records que tinc de la muntanya és anant d’excursió amb els meus pares a Núria, al Pedraforca i altres llocs clàssics. Després hi he continuat anant mogut per dos alicients: el de veure animals i el de poder-los fotografiar. Però en tot cas la meva condició de muntanyenc és del de simple senderista; en cap cas sóc un muntanyenc de grampons i piolets.

-Quins serien els teus racons predilectes del Pirineu?

-Hi ha racons magnífics on sempre m’agrada retornar: l’Artiga de Lin, el massís de Beret, i també certs llocs de la Cerdanya. Encara que recentment he descobert al Pirineu aragonès una zona absolutament espectacular tot i les destrosses que hi fan: l’àrea del pic i llac d’Anayet.

-Si parlem de fotografia i de muntanya hem de referir-nos a Galen Rowell (1). Què tenia aquest fotògraf per convertir-se en el gran referent de la fotografia de muntanya?

-A part dels seus coneixements de muntanya, físicament era molt potent, un factor molt important perquè no tothom està disposat a carregar 20 quilos a l’esquena i pujar a segons quins llocs. A més com alpinista gaudia d’oportunitats que els fotògrafs no sempre tenim com arribar a dalt de tot d’un vuit mil i realitzar imatges absolutament espectaculars. També tenia uns coneixements molt produnds del funcionament de la llum, una qüestió que recullen molt bé els seus llibres. Aquest domini li donava la capacitat per predir sempre com incidiria a certa hora i cert lloc la llum, l’efecte del sol, i com hi jugarien les ombres. Era un fotògraf amb molt tècnica i amb molta sensibilitat.

-Per fer bones fotografies de paisatges també t’has apropar a la muntanya amb una mirada diferent al dels fotògrafs aficionats?

-Un bon fotògraf ha der tenir la capacitat de discernir una fotografia on nigú més la veu. Els fotògrafs sempre anem d’excursió amb tots els sentits posats, observant composicions de línies, volums, textures, contrastos de colors, llums… Pot semblar paranoia, però això és el que a mi em motiva sortir a la muntanya. Jo sóc capaç de repetir una excursió una vegada i una altra i continuar gaudint, buscant un contrast de textura –del granit amb unes molses– o contrastos de colors –del taronja dels rajos solars contra un cel blau– o un joc de llums especials que només es repeteix de tant en quan.

-Tu que amb la teva càmera portes anys recorrent el Pirineu, com veus el seu desenvolupament?

-Sempre he estat molt pendent de l’evolució de la natura al Pirineu, ja des dels anys vuitanta com a representant al Parc Natural d’Aigüestortes del grup ecologista DEPANA, i si alguna cosa he vist en aquests vint-i-cinc anys és que la degradació és imparable. I per més que aquells que ens estimem la muntanya intentem aturar-ho, només aconseguim frenar-ho. Hi ha casos flagrants com el de la Vall Fosca, on he estat recentement, i el poble d’Espui, tapat per uns apartaments que estaran buits la majoria de l’any. No són cases per viure sinó comptes corrents en un banc a l’espera que es revaloritzin. La majoria de gent que adquireix aquestes cases no crec que els importi ni la vida del poble ni de les muntanyes, i contra això és molt difícil de lluitar.

-Pot servir la fotografia com a instrument de sensibilització?

-Estem en una societat basada absolutament en la imatge i per tant la imatge pot tenir certa influència en la creació d’opinió pública. Per mi ja és una satisfacció que algunes de les meves fotografies captant la bellesa d’algun racó fagi pensar a la gent que val la pena que aquell indret no és malmeti. En aquest sentit em sento testimoni del que passa a la natura i d’això en vull alertar a la societat. A mi em fa molt mal cada vegada que torno a algun indret que ja havia fotografiat i veure com han desaparegut, per exemple, dos avets enormes d’una àrea de relativa protecció legal. Em queda un sentiment de frustració i desesperació, com si es morís un parent.

-Per altra banda, quina és la teva opinió sobre les polítiques de reintroducció de certes espècies ja extingides i que generen tantes controvèrsies?

-Tot i el meu pessimisme, en el Pirineu es produeix un contrast curiòs: mentre al fons de les valls hi ha una destrucció molt intensa del seu patrimoni natural, per altra banda hi ha indrets on la natura està molt ben conservada i que mantenen un gran valor que hem de preservar. En el cas de la reintroducció de l’ós jo hi estic absolutament a favor perquè encara hi ha prou espai lliure perquè s’hi mantingui una població que mai serà gran però sí relativament saludable. La seva funció no ha der ser la d’atreure turisme sinó intentar recuperar un patrimoni natural que s’havia dilapidat: els animals tenen dret a estar allà perquè també són habitants d’aquestes muntanyes igual que nosaltres. En casos concrets, com en la ramaderia, poden haver petits conflictes, però altres problemes s’han magnificat. És absolutament fals que poguin atacar a la gent.

-Tornant a la fotografia, quines recomanacions donaries als excursionistes que també surten a la muntanya amb la càmera sota el braç?

-Tenir en compte que la fotografia no és més que l’escriptura amb la llum i que les llums que proporcionen millors relleus, colors més vius, i en general imatges més sorprentents, són les fetes amb la llum de primera hora del matí o de darrera hora de la tarda. Mai les fotografies més espectaculars han estat fetes a la una del migdia. Per altra banda perseverar: si hi ha alguna fotografia que hem trobat amb un bon enquadrament peró la llum no és l’adequada pensar en quina època i moment del dia són els més adequats per repetir-la. Les millors fotografies sempre neixen de la insatisfacció personal. Quan em vam encarregar la monografia sobre Aigüestortes jo disposava de molt material, però vaig ser incapaç de conformar-me amb el que tenia perquè et queda la sensació que mai acabes de conèixer els llocs i que sempre pots acabar trobant noves i sorprenents imatges.

-En fotografia, és pertinent continuar plantejant el debat entre analògic i digital?

-Jo vaig començar el 2004 amb una càmera digital i des d’aleshores ja no he tornar a fer pel·lícula. La tecnologia digital ofereix unes eines de treball que a mi m’agraden molt com realitzar paisatges de gran qualitat o fotografies de fauna amb condiciones de llum menys favorables. Ara bé, sempre respectant la integritat: digital no vol dir el mateix que manipulació.

-Aleshores, on establiries el límit de la manipulació fotogràfica?

-És veritat que en fotografia sempre s’han utilitzat filtres per variar les caracterísitques de la llum, per rebaixar contrastos que eren inasolibles per la pel·licula, pero mai per falsejar la realitat. Algunes defectes que es corregien amb filtres, avui ja es fa posteriorment amb els programes de retoc fotogràfic. Però en el que no estic d’acord és afegir un isard perquè una fotografia quedi més bonica. Si es fa que es digui d’una altra manera. Per mi això no és fotografia, això és il·lustració digital, i en aquests moments que s’abusa tant de la manipulació digital almenys que s’expliqui quan es tracta d’un muntantge digital, com fa National Geographic.

-Cap a on preveus que pot evolucionar la fotografia digital?

-Jo crec que el procès dels últims 5 anys ha estat inaudit. No ens podiem imaginar que el canvi seria tant breu i que la tecnologia digital s’acceptès amb tanta alegria. Però pensem que la fotografia té una història de 200 anys i que per tant estem a les beceroles de la fotografia digital. M’és difícil imaginar fins on pot arribar però crec que l’evolució serà per facilitar-nos molt més les tasques: augmentar la sensibiliat, superar els problemes de pols als sensors i millorar la gama dinàmica, és a dir, captar des de l’ombra més fosca al tros més il·luminat i que tot quedi correctament exposat com fa l’ull humà.

-Retornant als viatges, ens podries dir algun dels llocs que t’han marcat especialment?

-A part del primer viatge a Austràlia, Àfrica també és un continent que t’enganxa a pesar de la seva duresa. Indrets com el desert del Kalahari, i zones de Namíbia, molt aspres, amb moltes dificultats per moure’t, però que tenen quelcom de molt especial.

-Et queda algun viatge pendent?

-Alaska: és un racó on encara no he estat perquè hi vull anar amb suficient temps. A més forma part dels llocs mítics de la meva infantesa de la mateixa manera que ho havia estat el Sahara.

TEXT: Agustí Estruga

Flaix…
Oriol Alamany
(Barcelona, 1953)

Fotògraf freelance especialitzat en viatges i natura.

Treballs publicats en revistes com National Geographic-España, Viajes-National Geographic, Altaïr, Rutas del Mundo, Nat, Pyrenées Magazine o Vèrtex.

Llibres publicats: “Fotografiar la naturaleza”, “Viajar con tu cámara”, “Aigüestortes, una mirada al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici” o “Parques Nacionales de España, 26 itinerarios para descubrirlos y conocerlos”.

També duu a terme una tasca de divulgació de la fotografia i la natura impartint cursos, tallers, conferències i col·laborant en revistes i programes de ràdio.

Ha fotografiat intensament diversos països d’Àfrica, Amèrica i també Austràlia.