Xavier Robiró

A l’Himàlaia, més enllà de les expedicions comercials amb objectius més o menys mediàtics, també trobem expedicions més modestes, moltes organitzades des d’entitats excursionistes d’àmbit comarcal i amb menys ressò entre els mitjans de comunicació. En elles hi participen alpinistes com Xavier Robiró, que assumeixen tota la tasca feixuga que implica l’organització d’aquestes expedicions per intentar trepitjar assíduament les muntanyes més altes del planeta.

“De Núria a l’Himàlaia”. Així podríem haver titulat aquesta entrevista amb Xavier Robiró i copsar ràpidament la trajectòria d’aquest alpinista de Ribes de Freser amb més de 20 anys d’experiència participant en expedicions. L’Istor-O-Nal, el Broad Peak, el Makalu -amb conquesta del cim inclosa-, el Gasherbrum II, el Nanga Parbat, el Shisha Pangma… En totes aquestes campanyes hi ha participat com a metge, abocant-hi la seva formació mèdica i la seva dedicació a la medicina de muntanya. També li resta temps per exercir d’alcalde de Ribes, encara que “per accident” -ens subratlla-, ja que la seva primera vocació és la mèdica. Durant l’entrevista, en Xavier Robiró ja tenia sobre la taula tot el volum de paperam i paperassa que genera cada nou projecte alpinístic, tenint en compte que durant l’estiu participa en l’expedició “Girona al Chogolisa 2006”. Aquesta intentarà repetir la ruta que uneix els dos cims d’aquesta muntanya del Karakoram, una travessa que només s’ha dut a terme una vegada, ja fa 20 anys. El que dèiem: expedicions modestes, però objectius ambiciosos.

-Ser fill de Ribes de Freser predisposa a dedicar-te al món de la muntanya?

-A mi sempre m’ha agradat la muntanya. Jo vaig començar acompanyant el meu pare en les seves excursions i de ben jove ja havia fet els cims que tenia a prop, com el Puigmal o travesses clàssiques com la dels estanys de Carançà. Més tard també vaig conèixer el món de l’esquí per mitjà de Núria. Però mai m’havia considerat un gran excursionista ni m’havia plantejat dedicar-me al muntanyisme.

-Aleshores, com t’acabes involucrant en el món de les expedicions?

-Va ser l’any 1982. L’Albert Solà, l’actual director de l’estació de Núria, em va proposar formar part d’un grup de bombers per col·laborar en rescats de muntanya. També em va plantejar si volia participar en una expedició a l’Himàlaia: una ascensió amb esquís al Trisul, un set mil de l’Índia. Jo no tenia gaire experiència com a alpinista i els vaig dir que si m’ensenyaven a utilitzar els grampons i el piolet, que comptessin amb mi. Vaig haver d’aprendre les tècniques de l’esquí de muntanya, i entre l’experiència adquirida col·laborant en els rescats i les pràctiques que vam fer preparant l’expedició, em vaig sentir prou capacitat. Sense ser el primer al·licient, l’altre repte important era la meva aportació com a metge. Tampoc tenia experiència en aquest terreny, però vaig contactar amb en Manel Mateu, metge de medicina interna que havia participat en l’expedició del 82 a l’Everest, molt ben considerat entre els metges que ens dediquem a la medicina de muntanya. Amb el seu suport vaig aprendre força.

-I quina valoració fas d’aquesta primera experiència a l’Himàlaia?

-Va ser una mica traumàtica. Finalment ens van denegar el permís per al Trisul i vam anar al Kedarh Dome, un 6.800 de la zona del Ganges. Va ser una expedició molt tardana on ens van caure moltes nevades. Tota l’expedició estava organitzada des de Ribes de Freser, i encara que hi va haver molta moguda a tota la vall, anàvem molt justos de diners: amb un esclop i una espardenya. Des del punt de vista mèdic vaig aconseguir que m’acompanyés un amic cirurgià, i com que no gosàvem contradir-nos, dúiem una farmaciola immensa. També vam patir congelacions relativament greus, però vaig tornar convençut de participar en altres expedicions.

-Des de l’any 1983 has encadenat fins a tretze expedicions. Quins són els principals maldecaps que genera la seva organització?

-La veritat és que unes són més caòtiques que altres i, encara que sempre et suposen grans inversions, algunes et poden sortir millor des d’un punt de vista econòmic. Per exemple, en la primera que vaig participar vam tornar tan endeutats que vam haver d’organitzar projeccions per intentar eixugar el deute. També a nivell logístic ha canviat molt. Avui tot ja va per agència. Els primers anys, quan anaves al Pakistan, si no eres un potentat no trobaves ni hotel. En canvi ara et vénen a rebre a l’aeroport. Els canvis també han arribat en les comunicacions, com per exemple a la glacera del Baltoro: on pocs anys enrere havies de creuar amb tirolina, avui ja hi arriba una carretera que et condueix ben amunt.

“L’amistat que s’estableix en una expedició és molt especial”

-Què és el que més t’enganxa d’una aventura a l’Himàlaia?

-Cada expedició t’aporta diferents sensacions, però al final acabes buscant una mica de tot: la impressionant pau que respires allà a dalt, però sobretot -i crec que parlo en nom dels meus companys- la relació que s’acaba establint amb tot l’equip. Malgrat els moments de tensió, ens acabem coneixent tant que no ens fa falta dir-nos res. I aquesta amistat que s’estableix és molt important.

-Amb el temps que exigeix una ascensió a un vuit mil, com es concilia la vida laboral i familiar?

-Jo he tingut la sort de tenir una feina que m’ha permès dedicar-m’hi. I quant a la família, jo sempre dic que em van comprar així. Quan vaig conèixer la que ara és la meva esposa, jo ja estava molt ficat en el tema de les expedicions. Una altra qüestió és el meu fill: ell no ha pogut escollir. Per això, quan va néixer i vaig participar en l’expedició al Makalu, des d’un principi jo ja vaig dir que no hi pujaria, conscient que es tractava d’un cim que em superava. Però casualment després és el primer vuit mil que he pogut escalar.

-Alguna sensació especial dalt de tot d’un vuit mil com el Makalu?

-Aquesta expedició va ser molt reeixida encara que també va ser on he patit més per la vida d’algú. Josep Permanyer va ser el primer a fer cim per una via en la qual es perd la comunicació durant molta estona. Fins que no va arribar al camp base, el cap d’expedició i jo vam viure moments molt durs tement per la seva vida. Després de la seva ascensió, com que feia bon temps, vam decidir un altre atac al cim juntament amb Carles Figueras i Joan Cardona. Vam pujar fins a uns 7.400 m on vam trobar les tendes aixafades. En lloc d’abandonar vam intentar recuperar-les i l’endemà vam continuar direcció al cim compartint cordada amb uns bascos. Recordo que davant meu tenia l’Alberto Iñurrategi, a qui volia ajudar a obrir traça; però va ser impossible atrapar-lo. És un escalador fortíssim. Ja al darrer tram em vaig trobar amb una cresta impressionant, d’aquelles que has de creuar penjat sobre el precipici. Davant meu només quedava el cim on ens esperava l’Alberto assegut tranquil·lament. Si havia arribat fins a aquest punt, ho havia d’intentar -vaig pensar-, i si queia aniria a parar directament al camp base. Finalment dalt de tot vaig sentir com un profund agraïment cap a tota la gent que durant els darrers 6 anys ens havia ajudat a organitzar les expedicions i a la fi els podia donar una victòria. El següent pensament era que tocava descendir amb molt de compte.

“Valoro molt en una expedició el company que sap prendre la decisió de renunciar”

-De les altres expedicions, et queda sensació de fracàs per no haver aconseguit l’objectiu?

-Amb el pas del temps aquesta sensació de fracàs desapareix, encara que en el moment de retirar-te dol molt. A més jo sóc dels caparruts, dels que si hi ha algú que proposa un nou intent, m’hi afegeixo. Però també reconec que en una expedició valoro molt aquell company que sap prendre la decisió de renunciar. Alpinistes com Ramon Estiu, amb qui a l’expedició al Shisha Pangma, mentre pujàvem molt bé per una canal, clavant el piolet es va adonar que la neu era inestable i va decidir que havíem de tirar enrere. Dos dies més tard la canal era escombrada per una placa de neu.

-Què és el que més valores per als nous projectes? T’obsessiona tornar a escalar un vuit mil?

-En el seu moment l’ascensió del Makalu va ser molt important, però ni aspiro ni m’obsessiona escalar-ne un altre. Sobretot valoro el conèixer el grup amb qui escalo i que sigui un lloc poc massificat.

-Què et sents abans en una expedició: metge o alpinista?

-Jo sempre he anat a les expedicions en qualitat de metge. M’agrada molt dedicar-me a aquesta tasca i com a metge m’entrego completament, però sempre amb l’entusiasme de fer cim si hi ha alguna oportunitat, encara que sigui de segon. Sóc conscient de les meves limitacions, malgrat que després aquestes et poden sorprendre com em va passar al Makalu, i continuo pensant que fer un 8.000 no és cap casualitat: s’ha de tenir moltes ganes i perseverar.

-Des de la teva experiència com a metge, quin és el nivell de la medicina de muntanya en aquest país?

-Aquí la medicina de muntanya no és cap especialitat, però a nivell estatal tenim la Sociedad Española de Medicina y Auxilio de Montaña (SENAM) i a nivell de Catalunya l’Institut d’Estudis de Medicina de Muntanya, en les quals compartim els nostres coneixements i impartim diferents cursos, alguns en col·laboració amb entitats excursionistes. Alguns metges, com l’Eduardo Garrido de Barcelona, han publicat treballs de ressò internacional, o l’Antoni Ricart, que treballa amb la càmera hipobàrica (1) i ha estudiat com predir l’aclimatació de l’alpinista en alçada. Altres investigacions realitzades per metges catalans han servit per comprovar que els insomnis a l’alta muntanya són deguts a una disfunció respiratòria i, en lloc de tractar-los amb hipnòtics o pastilles per la son, ara es tracten amb medicació per al mal de muntanya.

-Més enllà dels perills inherents que implica la muntanya com a esport de risc, som conscients del fort desgast que significa escalar un vuit mil?

-Quan tornes d’una expedició sembla que tornis nou i que tot ho controles, però hi ha estudis que demostren tot el contrari. Avui sabem que no és bo encadenar vuit mils en poc temps perquè la manca d’oxigen en alçada fa patir el cervell i redueix la seva capacitat cognitiva i de resposta. També s’intueixen altres lesions, com alpinistes que perden diòptries. Jo també recordo que durant una expedició no hi havia manera de recordar quin cotxe tenia. Per aquestes raons sé que anar a l’Himàlaia no em beneficia gens i que una expedició, a nivell físic, representa un cost molt alt.

-Com a metge d’expedició, quines recomanacions faries als alpinistes que vulguin escalar un vuit mil?

-Primer de tot anar-hi amb seny i continuar pensant que les muntanyes mai es mouen del seu lloc. Beure molt de líquid, però facilitant la generació d’aquest líquid com pot ser col·locant dipòsits d’aigua al camp base. També recordo que l’any 86, a l’Istor-O-Nal, vaig conèixer un metge d’una expedició que viatjava amb una guitarra i a la nit organitzava unes vetllades impressionants. Ell em va dir que un bon ambient entre els expedicionaris era fonamental ja que la psicologia també hi juga un paper clau. Per això cal no obsessionar-se amb el cim. Altres elements a tenir en compte són una bona aclimatació i una bona alimentació. I finalment tenir present que es tracta d’un esport de risc i que massa sovint tendim a pensar que els accidents només poden passar als altres.

-Així com la primera ascensió d’un 8.000 sense oxigen per part de Reinhold Messner va suposar tota una fita, en els propers anys es poden trencar noves barreres en les aventures a l’Himàlaia, com estades més prolongades a la coneguda “zona de la mort”?

-El cos humà té unes limitacions i difícilment la nostra fisiologia canviarà. Però és el material el que canvia i qui et diu que no s’inventin tendes hiperbàriques (2) que et permetin estar més temps a cotes altes? O millorar la medicació que ajudi a prevenir el tractament dels edemes cerebrals. Fins i tot que el mal de muntanya s’acabi convertint en una petita dolència.

-Les expedicions van ben preparades des d’un punt de vista mèdic?

-Amb el temps ha empitjorat molt la cosa. La gent avui confia a arribar al camp base i trobar-se tota la infraestructura muntada. Molts s’aprofiten de les altres expedicions, no només de les cordes fixes, també a nivell mèdic. I aquesta és la gran diferència entre una expedició a un vuit mil conegut o a un set mil, per exemple. Com que no hi ha tanta infraestructura muntada, si no hi vas ben preparat, es complica tot molt més.

-Parlem també de la teva experiència en el món de la política. És més difícil escalar un vuit mil o bregar en política?

-És molt més difícil la política. Jo sempre dic que en medicina ens discutim molt entre els metges, però buscant sempre el bé del malalt. També en una expedició compartim el mateix objectiu i ens felicitem que un altre hagi escalat un cim encara que tu no ho hagis aconseguit. Sé que sonarà políticament incorrecte, però això no és sempre així en política.

-Un dels grans debats que afecta els pobles de muntanya és l’harmonització entre progrés i preservació del medi natural. Com us plantegeu aquesta qüestió en una població com Ribes?

-Jo penso que s’ha de saber trobar l’equilibri. Aquí a Ribes ho tenim molt present, ja que estem situats en una vall molt tancada. En aquest sentit volem un creixement, però un creixement moderat. Ara bé, pensa que moltes coses que s’estan construint ara les hem heretades d’anteriors legislatures i algunes van ser aprovades en anys on hi havia recessió econòmica i es volia potenciar la construcció. Nosaltres ara estem intentant reduir l’edificabilitat i un gran objectiu és que les capçaleres del Ter i del Freser siguin declarades parc natural i que abracin el màxim d’hectàrees. Creiem que hem de posar traves al creixement desmesurat; sabem que les segones residències no sempre representen una font de riquesa inesgotable, i que cal gestionar aquest tema amb molta cura.

-Aquests plantejaments no són incompatibles amb els projectes de grans infraestructures, de cert impacte mediambiental, com pot ser el túnel de Toses?

-El que està demostrat és que la construcció del túnel del Cadí ha fet perdre intercanvis de tipus comercial i laboral entre el Ripollès i la Cerdanya. I sobre el túnel de Toses, el problema no és tant el túnel en si com la carretera que s’ha de projectar entre Ribes i Toses. O hem de continuar mantenint el traçat d’aquesta carretera amb el perill que això comporta? Jo, que admiro molt el metge basc Antxon Bandres, que ha estat president de la Federació Basca de Muntanya, un dia a la vall de Lizaran em deia que segur que quan els romans traçaven les calçades també trinxaven coses. Jo sé que molta gent de Ribes preferiria deixar-ho tot tal com està, però no és una qüestió tan senzilla.

-Parlant d’infraestructures, quina valoració feu del cremallera de Núria ara que se celebra el 75è aniversari de la seva construcció?

-Per a la gent de Ribes és una infraestructura molt important. El cremallera està plenament integrat en les nostres vides. Molta canalla ha vist arribar els Reis amb el vagó-saló del cremallera. També alguns veïns van arribar atrets per la seva construcció i aquí han arrelat.

-Tot i les expedicions que has viscut, Núria deu continuar sent un lloc especial. Quins indrets t’agraden més?

-Cada cop que torno d’una expedició enyoro les muntanyes de Núria. M’agraden molt les travesses que van en direcció a la Cerdanya o els camins que creuen les roques de Tot lo Món.

TEXT: Agustí Estruga

Flaix…
XAVIER ROBIRÓ ROBIRÓ
(Ribes de Freser, 1953)

Metge de família i alcalde de Ribes de Freser.

Membre del Club Esquí Fontalba (SE).

Muntanyenc, expedicionari i metge dedicat a la medicina de muntanya.

Fins a 13 expedicions des del 1983: Kedarh Dome, Diran Peak, Istor-O-Nal, Dhaulagiri V, Broad Peak, Makalu, Gasherbrum II, Nanga Parbat, Shisha Pangma, Cho Oyu, Ganesh, Ladakh.