Josep Maria Silva

Algunes ascensions i vies d’escalada avui ens poden semblar poc rellevants. Només coneixent les limitacions amb què foren afrontades i el compromís que exigien a la seva època, descobrirem veritables fites alpinístiques. I al seu darrere, escaladors que van obrir traça per a les generacions futures, com Josep Maria Silva.

En Josep Maria és un muntanyenc veterà, d’aquells que van descobrir l’excursionisme abans de la Guerra Civil i que visqué de ple el conflicte bèl·lic. Ja durant la postguerra, formà part de la generació d’excursionistes que impulsaren la recuperació dels esports de muntanya. Tot i les traves d’aquesta època tan grisa, Silva va realitzar importants ascensions entre els anys 40 i 50: una de les variants a la cara N del Caperan de Sesques, el primer 6è grau del Pirineu; i l’agulla Jean Santé del Midi d’Ossau o l’aresta NW del Balaitús, dues primeres nacionals. També va protagonitzar una veritable odissea amb el primer intent hivernal al Couloir de Gaube on, a causa de les congelacions, va perdre cinc dits del peu. Malgrat aquesta limitació, no va deixar d’escalar ni de practicar l’esquí. Tampoc va defugir el compromís polític en uns anys en què des dels col·lectius excursionistes encara quedava temps per als actes de reafirmació nacional. Avui, amb 86 anys, quan en Josep Maria Silva parla de muntanya, traspua el mateix delit amb què desafiava les ascensions pirinenques.

-Com descobreix en Josep Maria Silva els esports de muntanya?

-Jo he d’estar agraït a la meva mare que amb sis anys m’apuntés als escoltes de l’antiga Agrupació Excursionista de Badalona, ja que amb ells em vaig iniciar en el món excursionista. M’agradava quan veia alguns dels seus socis carregats amb pesades motxilles i amb llargues fustes per anar a esquiar. Algun dia jo també ho faria, pensava. L’any 1936 vaig poder veure la pel·lícula Llum blava de la directora alemanya Leni Riefenstahl i em va impactar molt. Jo encara no havia començat a escalar, però aquesta pel·lícula protagonitzada per uns alpinistes al Monte Cristallo em va seduir completament. Em van impressionar tant els paisatges de les Dolomites, que em vaig prometre que algun dia també pujaria al Monte Cristallo. Vint anys més tard ho vaig poder acomplir.

-Abans de continuar parlant de muntanya, com va viure la guerra del 36?

-Per culpa de la Guerra Civil vaig estar vuit anys vestit de caqui, dels 17 als 25 anys. Quan va esclatar aquest conflicte, vaig anar voluntari a la Columna Jaume Graells del POUM, però com que no tenia l’edat, el meu pare em va anar buscant per tots els quarters i, quan em va trobar, em va fer tornar a casa. Un any més tard van cridar la lleva del biberó i aleshores sí que vaig haver d’incorporar-me al front.

-Quines seqüeles li va deixar la guerra?

-Quan els nacionals van trencar el front, jo formava part d’una brigada mixta atrinxerada al Montsec, a prop de Camarasa, amb la missió de frenar l’avanç dels nacionals. Però en un dels seus atacs amb bateries alemanyes, dos companys i jo vam ser ferits mentre un altre va morir. Com que en aquells moments les tropes nacionals no feien presoners, em vaig passar tota la nit amagat entre matolls per por que em rematessin. Finalment, veient que la cama se’m dessagnava, em vaig entregar. Vaig tenir la sort de ser atès per metges italians en un hospital de presoners i em van salvar la cama. Arribo a ser atès en un altre hospital i directament em tallen la cama.

-Acabada la guerra, quines són les dificultats que us trobeu per reemprendre les activitats de muntanya?

-El principal problema era l’escassetat. Havies de dur una vida molt franciscana i estar-te de tot per poder sortir d’excursió. Tampoc teníem material. Però després del 39 vaig estar destinat en un quarter on era responsable del magatzem. Vaig escamotejar tela de lona i em vaig fer un anorac. L’altra dificultat era l’accés a qualsevol lloc del Pirineu. Això t’obligava a buscar mil combinacions de transport i a caminar molt. També em va servir per enfortir la cama ferida. I finalment la qüestió dels salconduits, sempre amb avals i signatura de l’empresa. Com que tot passava per mans de la policia, tot i sabent que te la jugaves, sovint creuaves la frontera clandestinament.

-La seva activitat muntanyenca més important es desenvolupa entre els anys 40 i 50 en el Grup d’Alta Muntanya (GAM) del Club Muntanyenc Barcelonès (CMB). Com arriba a aquest club?

-En aquells anys la Federació Espanyola de Muntanya només reconeixia els grups d’escalada integrats per persones que haguessin realitzat certes ascensions. Aleshores, en Jordi Farrera, president del GAM, i el seu secretari Jordi Tricás, que era soci del Pedraforca com jo, em van demanar que anés amb ells ja que era un dels que complia aquells requisits. Finalment era soci dels dos clubs, un fet habitual en aquells moments: era una manera de tenir a la teva disposició més material de muntanya.

-La seva generació va ser molt autodidacta. Com va aprendre a escalar?

-A mi ningú no em va ensenyar mai a escalar. I quan més tard vaig començar a anar a Montserrat, era perquè l’escalada fina montserratina em permetia realitzar millor l’escalada de força de les muntanyes pirinenques, la que més m’agradava. També em servia d’entrenament pujar amb cordes de 40 m de cànem, el martell, els mosquetons de ferro, les escarpes… Quan al Pirineu et trobaves un diedre llis, el passaves com si res.

-Parlem de les seves primeres. Una de les ascensions més importants va ser el Caperan de Sesques, per la cara nord. Com va anar?

-Aquesta via va ser la primera absoluta internacional declarada fora d’Espanya com a 6è grau superior. Nosaltres vam fer la via per on els francesos van fracassar, tot superant una balma. A la cordada també hi havia els germans Pons, en Salvador i en Jordi. Els francesos evitaven aquesta via i resseguien una fissura. No érem conscients que ens ficàvem en un 6è grau; ens en vam adonar dos dies més tard en un càmping del Club Alpí Francès (CAF). Quan vam explicar la nostra ascensió, els francesos es van quedar amb un pam de nas… Jo vaig enviar un escrit al CAF i un altre a Robert Ollivier, l’autor de les prestigioses guies franceses, descrivint la via. Encara és l’hora que em contestin.

“Sempre he buscat la via més difícil d’ascensió a un cim”

“El Balaitús és la muntanya més bonica del Pirineu, la més alpina”

-Va desenvolupar una intensa activitat al Vignemale, Balaitús, Midi d’Ossau… Què tenien aquelles muntanyes? Buscàveu aquestes primeres ascensions?

-El primer cop que vaig veure el Midi d’Ossau va ser des d’un cim fronterer, la Raca, a Canfranc. Em vaig quedar enamorat de la seva forma i me’l vaig anotar mentalment decidit a anar-hi quan tingués possibilitats. Això també em va passar amb el Balaitús, per mi la muntanya més bonica del Pirineu, la més alpina, amb glaceres per tots els vessants i amb 5 arestes impressionants. I és que per mi les arestes són les vies més elegants d’ascensió a una muntanya. Pensa que en aquella època, a part d’escaladors, érem exploradors, ja que recorries el Pirineu amb molt poca informació. També, quan planejava una ascensió, buscava la via més difícil. Només posteriorment t’assabentaves que havies realitzat una primera com quan vam escalar la Jean Santé a la muralla del Pombie al Midi d’Ossau.

-Una de les seves ascensions més dures va ser el primer intent hivernal al Couloir de Gaube. Com us la vau plantejar?

-Com que ja s’havia fet la primera nacional a l’estiu, en Joan Josep Martí i jo vam intentar el 1953 la primera absoluta internacional hivernal amb tan mala fortuna que es va cremar l’hotel de Sallent amb els nostres esquís i piolets. Un any després ho vaig voler intentar amb en Jordi Prats i va coincidir amb una onada de fred molt intensa que va provocar la mort d’algun excursionista al Pirineu. Cal dir que la nostra aproximació al couloir va ser molt lenta i, si no ens haguéssim retardat, crec que l’hauríem aconseguit. Però vam arribar massa tard a la cascada final, després de superar el bloc encastat amb un pas d’espatlles calçant els grampons. A dalt ens vam trobar amb un gel que, quan el picaves, et queia tot a sobre. A penes podíem fer res. Vam provar la sortida pel Piton Carré, on vam escalar més de 60 metres. Se’ns va fer de nit amb un fred insuportable. Gràcies a l’experiència adquirida en els campaments hivernals, vam retrocedir de nou fins al couloir i vam excavar un túnel. A 3.000 m d’altitud ens vam escalfar mútuament els peus i vam intentar menjar alguna cosa, però tot estava congelat. L’endemà vam començar a baixar.

-Com va ser el descens en aquelles condicions?

-Sens dubte, el descens del couloir ha estat l’aventura més gran que jo he viscut a la muntanya. Tocats com estàvem, vam anar baixant per la neu, i quan en Prats va intentar creuar l’esquerda, va caure al seu fons. Jo, amb el fort sotrac, també vaig anar a terra i el vaig haver de treure amb la força de les meves mans i el cos. Crec que en aquell esforç vaig començar a patir la congelació dels dits. Recuperats, encara vam haver de remuntar cap al refugi Baysellance, trepitjant una neu crosta i gelada que ens exigia un gran esforç per avançar. Recordo que en Prats anava dient que el deixés i em salvés. Quan vaig arribar al refugi i em vaig veure el peus, vaig ser conscient que a mi se m’havia acabat la muntanya. També recordo que duia un termòmetre que es va espatllar marcant 33º sota zero. Vam tenir la sort que més tard va arribar un grup de francesos, alguns també amb problemes de congelacions. La resta del grup va poder anar a buscar ajuda a Gavarnie. I això ens va salvar, ja que els guies ens van poder rescatar. Sense aquests francesos crec que no ens n’hauríem sortit. Jo sóc el que vaig sortir-ne més mal parat. A França em van amputar els cinc dits del peu esquerre i després vaig estar mig any convalescent recuperant-me de les seqüeles de les congelacions.

-Va ser difícil tornar a la pràctica de l’alpinisme?

-Anímicament em va afectar molt: no em veia capaç de tornar a sortir a la muntanya. Qui em va ajudar a recuperar la confiança va ser en Jaume Vendrell, un altre dels grans escaladors del GAM. El dia del meu sant em va venir a buscar per anar a caminar a Montserrat. Sense saber-ho duia una corda. Aquell dia vam escalar la Torras-Nubiola i la Nubiola-Torras. Un any més tard jo feia el Mont Blanc.

-Com veiem, eren uns temps on la pràctica de l’alpinisme exigia un gran compromís, però la situació política tampoc era gaire favorable. Recorda com incidia aquesta situació en el món excursionista?

-Quan érem més joves, havíem patit actes de provocació per part dels de la Falange. Encara recordo com es varen presentar en un foc de camp durant un campament general organitzat pels minyons de muntanya i ens cantaven el cara al sol.

-També des de les entitats excursionistes s’havia col·laborat en algun acte de reafirmació catalana i antifranquista. Com va anar la seva participació en la festa d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat?

-Això va ser l’any 47. Uns quants del GAM vam pujar caminant des de Monistrol de Montserrat amb nou pots de pintura, cinc de grocs i quatre de vermells. Jo encara tinc la marca de la llaga que em va sortir a l’esquena de portar el pot de cinc quilos. Acabats els actes religiosos i quan la gran quantitat de gent sortia fora del monestir, nosaltres vam deixar anar la pintura des de la Gorra Frígia. Pensa que hi havia personalitats polítiques del règim. Tothom assenyalava cap a la bandera que es va formar. Encara avui, molts es pensen que era de roba. Els del Frente de Juventudes es van passar tota la setmana penjats amb cordes, picant i netejant la paret.

-Éreu conscients de les conseqüències que podien tenir aquells actes?

-Quan va morir l’Ignasi Capeta en un accident d’escalada, crec que vaig ser el primer a publicar un text escrit en català: un memorial al butlletí del club. Però, prèviament, a la impremta em van fer signar davant notari que jo me’n feia responsable. I era conscient que podia anar a la presó. A més, tots coneixíem excursionistes que havien estat condemnats.

-Tot i les dificultats que teníeu vosaltres, a l’exterior era una època en què s’aconseguien grans fites alpinístiques: conquesta dels primers vuit mils, ascensions de dificultat als Alps. Com vèieu aquelles gestes?

-Quan feia poc que s’havia escalat l’Everest, jo recordo una nit que estàvem reunits a la balma de les Pruneres en Josep Martí, en Jordi Prats, l’Ignasi Miró i jo, ja que l’endemà havíem d’escalar. Ens vam passar tota la nit parlant del Tenzing, del Hillary i de l’Everest. Molt sovint pensaves que en unes altres circumstàncies podríem haver tingut oportunitats semblants.

-Ara, amb la perspectiva dels anys, què ha significat la muntanya a la seva vida?

-La meva vida hauria estat molt buida sense ella. La muntanya em va enganxar ràpidament. La primera vegada que vaig veure el Pirineu nevat, vaig tenir la sensació que allò ja ho havia experimentat abans. M’agrada pensar que ho porto en els gens perquè el meu besavi era contrabandista a la zona de Prats de Molló.

-Li ha quedat alguna fita per aconseguir?

-M’he quedat amb ganes d’escalar el Cerví. Amb 69 anys vaig arribar una mica per sobre de la cabana Solvay, però una tempesta ens va obligar a retirar-nos.

-I avui, amb més de 80 anys, continua gaudint de la muntanya?

-Intento no perdre’m cap reportatge que facin relacionat amb el món de la muntanya. Fins als 70 anys encara feia alpinisme, amb ascensions als Alps com el Gran Paradiso, el petit Cerví, el Castor o el Pollux; i amb 81 anys encara esquiava. Avui ja visc la muntanya amb certa enyorança, però també molt satisfet perquè no he renunciat mai a allò que més m’ha agradat.

TEXT: Agustí Estruga

Flaix…
JOSEP MARIA SILVA
(Barcelona, 1920)

Alpinista, esquiador.

Expresident del Grup d’Alta Muntanya del Club Muntanyenc Barcelonès.

Professor de l’ENAM.

Primer excursionista a recórrer tots els tres mils del Pirineu.

Primeres ascensions nacionals al Vignemale, Midi d’Ossau i Balaitús.