François Damilano

Les formes capritxoses que adquireixen les columnes de gel per l’acció del fred són una clara invitació a l’escalada. Així neix una pràctica alpinística, l’escalada en glaç, que reclama gran exigència tècnica, però que també ofereix intenses emocions. Un referent mundial del cascadisme és François Damilano, convidat a la darrera edició del Saló de Muntanya de Vic.

François Damilano ha protagonitzat l’evolució de l’escalada en gel, ja no només com a impulsor de la tècnica del piolet-tracció, sinó també pel nivell de les seves ascensions. Répetance super o Visa pour l’Amérique són algunes de les vies obertes per l’escalador francès a finals dels anys vuitanta que ja formen part de la història del cascadisme. Però Damilano transcendeix el glaç i per sobre de tot es considera un alpinista. S’apropa a la muntanya amb l’esperit de l’alpinisme clàssic: buscant l’aventura sense defugir el risc, i explorant noves parets. Els Alps són el seu terreny de joc predilecte; hi ha realitzat activitats en solitari tan rellevants com el Supercouloir al Tacul, o l’escalada de tot el massís del Mont Blanc a través de les seves crestes durant set dies. Damilano representa una excel·lent oportunitat per apropar-nos, des de les pàgines de Vèrtex, a l’apassionant món del gel vertical.

-Alpinista, escalador, cascadista. Com s’autodefineix François Damilano?

-Abans que escalador o glaciarista sóc guia de muntanya, per això prefereixo que se’m consideri un alpinista. És veritat que passo molt temps escalant en gel, i també tinc la sort de poder practicar altres esports durant l’hivern. Però el que jo estimo realment és l’alpinisme.

 “El gel ja forma part de mi”

-I què és el gel per tu?

-El gel ho és tot per mi. Jo he tingut la sort de viure l’edat daurada de l’escalada en gel, que, entre altres experiències, m’ha permès escalar en diferents muntanyes del món, descobrir noves maneres de practicar aquest esport, els amics… Per això puc dir que el gel ja forma part de mi.

-Centrant-nos en l’escalada en gel, quines són les seves particularitats enfront de l’alpinisme?

-Com a pràctica esportiva, el cascadisme és d’estil més gimnàstic; mentre que l’alpinisme en general exigeix major compromís amb el seu entorn. I jo, per la meva concepció de l’escalada, sempre he buscat en el gel aquest compromís de l’alpinisme clàssic: cercant nous llocs, obrint noves vies i afrontant majors dificultats.

-Quines diferències marcaries entre el dry tooling i l’escalada en gel?

-Per mi el dry tooling és una modalitat diferent de l’escalada en gel. El dry tooling s’assembla més a l’escalada esportiva, mentre que l’escalada en glaç està més a prop de l’alpinisme. Tot i que les vies de dry tooling també es caracteritzen pel gel, per l’ús de piolets i grampons, sovint s’equipa la paret abans de realitzar la via seguint l’estil de l’escalada esportiva. En canvi en l’escalada mixta a mi m’agrada progressar com en l’alpinisme, amb els pitons entre les dents.

-Per tu, l’essència de l’escalada en gel continua sent progressar en lliure.

-Jo pertanyo a la generació d’alpinistes que vam reinventar l’escalada en gel. Nosaltres vam començar a escalar amb autoassegurances i dragoneres, i amb els anys hem establert les nostres pròpies regles del joc, i el gel és el lliure.

-Pot evolucionar molt més el cascadisme?

-Cada generació ha fet avançar les pràctiques esportives cap a noves formes de joc, buscant nous estils i diferents ingredients d’aventura; paral·lelament també evolucionen les eines i el material que s’utilitza. Jo cada any percebo noves millores en les eines que fem servir per escalar, com també percebo noves idees i concepcions entorn de l’escalada en gel.

“La pràctica de l’escalada en gel del demà serà molt diferent de la que es practica avui”

-Parlant de l’evolució del material, pot acabar sent superat l’ús del piolet?

-Per què no? Jo no sóc capaç de llegir el futur, però evidentment la pràctica de l’escalada en gel del demà serà molt diferent de la que es practica avui. Qualsevol modalitat esportiva és moviment i evolució.

-Tanta tecnificació en l’escalada, no fa perdre l’esperit romàntic d’aquest alpinisme més clàssic que tant admires?

-Jo crec que l’estil d’una via no està tan lligada a l’escalada en si, com a la personalitat de l’escalador i l’esperit amb què escomet l’obertura d’aquella via. En el mateix cas del dry tooling, hi ha una gran quantitat d’escaladors que el conceben amb un esperit alpinístic, mentre que d’altres ho fan amb l’esperit de l’escalada esportiva. En ambdós casos et pots trobar tant escaladors interessants com poc interessants.

-Aquesta concepció més arriscada i d’aventura és el que t’ha portat també a afrontar vies en solitari. Com assumeixes aquest tipus d’escalada més exigent?

-Jo no he anat mai a la muntanya pensant en el risc de quedar-m’hi, tot al contrari. Sempre afronto la muntanya amb un esperit positiu i, si mai tinc dubtes, prefereixo no anar-hi. En el fons certes pors acaben convertint la muntanya en una fugida i per mi la muntanya sempre és una font de riquesa.

-Quan gaudeixes més, obrint una via d’alta dificultat en gel o, per exemple, en una cursa alpinística com la travessa del Mont Blanc a través de les seves arestes?

-Per mi l’escalada de les arestes del Mont Blanc ha estat una de les realitzacions alpinístiques més importants de la meva vida. Personalment crec que va ser una gran gesta alpinística que, per la seva importància, hauria d’haver transcendit l’interès merament muntanyenc.

-Parlem de llocs. On situaries Gavarnie dins el món de l’escalada en gel?

-Sense cap mena de dubte Gavarnie ha acabat convertint-se en un dels grans referents de l’escalada en gel a nivell mundial, no només per les vies que s’hi han obert, sinó perquè és un dels llocs històrics que han fet evolucionar aquest tipus d’escalada.

-En alguna entrevista t’has declarat admirador dels clàssics de la literatura de muntanya. Digues-nos algun llibre fonamental en la teva evolució com a alpinista.

-Per a la meva generació el llibre Setè grau de Reinhold Messner ha estat molt important, ja que va representar tota una nova filosofia en la concepció de l’escalada i l’alpinisme, sobretot quan explica que amb entrenament i motivació un pot superar el seu propi nivell. Vaig tenir la sort de llegir aquest llibre amb disset anys i va ser decisiu per a mi.

-Encara que després siguis un dels que dius que no tens temps d’entrenar.

-Pels meus compromisos tinc molt complicat combinar feina, família i muntanya. Però com que tinc la sort de viure a Chamonix, abans que entrenar vaig directament a escalar a la muntanya.

-Tu també t’has vist immers en polèmiques i crítiques dins els cercles alpinístics. Com ho vius?

-La gelosia sempre ha existit entre aquells que despunten en alguna activitat. Sempre hi haurà escaladors que criticaran el que altres fan, i més si ens movem en un cercle molt reduït on no tots poden viure professionalment de la muntanya. Però jo prefereixo oblidar totes aquestes polèmiques i continuar escalant, escrivint i intentant aportar noves idees.

-Finalment, indica’ns algun somni que et queda per aconseguir en el gel?

-Encara no he trobat la gran cascada perfecta que caigui sobre el mar. Però espero i confio trobar-la algun dia.

Molta sort.

TEXT: Agustí Estruga

Flaix…
FRANÇOIS DAMILANO
(França, 1959)

Alpinista, cascadista, guia de muntanya, escriptor, assessor de material de muntanya.

Ascensions en gel més destacades: Répetance super, A la recherche du temps perdu.

Solitàries destacades: Orgasme, Erection, Integral des Moulins, Visa pour l’Amérique, L’étoffe, Baisser de lune, La tête dans les étoiles.

Altres escalades en solitari: Pilier d’Angle, Supercouloirde Tacul.

En set dies i en total autonomia escala tot el massís del Mont Blanc a través de les seves crestes (dels Grands Montets a Contamines).

Ama Dablam, cara oest.

També ha escalat a Kenya, Estats Units, Regne Unit, Canadà o Jordània.