L’escalador català Edu Marín (CA Barcelona) ha aconseguit tancar un dels seus projectes més ambiciosos amb l’escalada en lliure de l’Arco Iris (200m 8c +), a El Plàtan, a la cara nord de Montserrat.
Armand Ballart i German Folch van obrir la via en estil artificial el 1979. La via recorre un estètic, desplomat i exposat esperó al llarg de 120 metres i suposa un autèntic repte de força i resistència. Es tracta d’un estil únic d’escalada a la muntanya de Montserrat (Barcelona), on normalment predominen les vies de tall tècnic.
Edu Marín ja havia escalat en lliure una via que es troba a la dreta de l’Arco Iris, Tarragó Plus (240m 8c), l’any 2016.
Arco Iris en lliure
Per poder escalar l’Arco Iris en lliure Edu Marín va demanar permís a un dels seus aperturistes, Armand Ballart, per poder instal·lar algunes assegurances addicionals a la via, minimitzant així el risc de patir un accident. La via original està equipada amb burins, un equipament obsolet actualment. Marín volia respectar el màxim l’ètica de la via i per això es va decidir per afegir el menor nombre d’assegurances.
En l’ascensió a lliure només s’ha utilitzat les noves assegurances, ja que els burins no haurien aguantat segurament les caigudes de fins a 15 metres que l’escalador ha hagut d’afrontar fins que ha aconseguit l’anhelat encadenament.
Edu Marín en l’atac final el va acompanyar el seu pare, Francisco “Novençà” Marín. La cordada va invertir 5 hores en arribar fins al cim del Plàtan. 200 metres i dificultats de fins a 8c+.
La versió en lliure d’Arco Iris es divideix en 6 llargs en 200 metres de recorregut. Les dificultats es distribueixen de la següent manera: L1 juny L2 6c L3 8b+ L4 8c+ L5 8b L6 8a+. El quart llarg és el més difícil de tots i el que la dona el grau de 8c+ a el conjunt de la
línia. Des del punt on comencen les dificultats d’aquest llarg, tan sols quatre assegurances fixes protegeixen el tiratge.
El sisè llarg de la via el va equipar Marín per aconseguir una sortida directa al cim del Plàtan. La línia original de Ballart i Folch es desvia cap a la dreta per unes cordes fixes que connecten amb una altra paret, obviant els últims 20 metres fins al cim. Per l’escalador català sortir directe al cim era la manera més lògica de finalitzar la via.
La via de llargs més dura d’Europa
La proposta de 8c + d’Edu Marín per l’ Arco Iris a lliure la converteixen en la via de llargs més dura d’Europa encadenada. Les teòriques rivals per emportar-se aquest títol honorífic serien Nirwana (200m 8c +?), a Loferer Alm (Àustria) i Zembrocal (140m 8c +), a la
Illa de la Reunió que tot i que geogràficament està fora del continent europeu, administrativament és França. Aquesta última no ha estat escalada en la seva totalitat, tot i que el llarg més dur està alliberat i es considera 8c +.
Edu Marín i les grans parets
L’historial d’Edu Marín a les grans parets és extens. Entre les seves ascensions més importants en aquest estil destaca per sobre de totes Valhalla (390m 9a +), en el gran arc de Getu, a la Xina. El mateix Marín va obrir la línia i va signar la primera ascensió a
març de 2019. Es considera el sostre més llarg i dur del món mai escalat.
Marín també compta en el seu historial amb vies com:
– Bellavista (450m 8b +). Dolomites (Itàlia). 2013.
– Pa Aroma (450m 8c). Dolomites (Itàlia). 2014.
– Viatge de Bojos (270m 8b +). Sardenya (Itàlia). 2014.
– Orbayu (500m 8c). Picos d’Europa, Astúries (Espanya). 2015.
– Wogü (250m 8c). Rätikon (Suïssa). 2016.
– Tarragó Plus (240m 8c). Montserrat. 2016.
– Mora Mora (700m 8c). Tsaranoro (Madagascar). 2017.