Com afecta el canvi climàtic a les activitats de muntanya?

Vivim un moment únic a la història de la Terra. La velocitat de l’augment de les temperatures globals no té precedents en l’evolució del clima del passat. A escala mundial, la mitjana de la temperatura global ja és 1,2 graus per sobre de la mitjana de l’època preindustrial.

A les muntanyes, l’augment ha estat encara més gran, d’entre 1.2 i 1.5 graus als Pirineus i entre 2 i 2.5 graus als Alps.

La història de l´alpinisme ha estat una història d´adaptació. Tot i això, en les darreres dècades i anys recents, l’alta muntanya i els entorns polars estan responent de manera molt accelerada als canvis que el clima està patint recentment, en concret elements criosfèrics com les glaceres, la neu i el permagel. La resposta d’aquests elements està –en alguns casos– comprometent la realització d’activitats, canviant l’estacionalitat i, en general, suposant un repte afegit a la gestió del risc de muntanyencs, alpinistes, guies de muntanya i altres professionals de la muntanya. En aquest breu article ens centrarem a comprendre com està canviant l’alta muntanya propera, per així poder adaptar-nos millor a aquests canvis.

Les glaceres pirinenques han patit una accelerada reculada des dels anys 80, passant de 39 glaceres que ocupaven més de 800 hectàrees el 1984 a 21 glaceres el 2021 (230 hectàrees).

Només entre el 2011 i el 2020 les glaceres es van aprimar de mitjana 6,3 metres

encara que en molts d’ells hi ha hagut pèrdues de gruix locals de més de 20 metres. Aquestes masses de gel es troben en un desequilibri clar respecte a les condicions ambientals actuals; per una banda, presenten molt poca acumulació de neu que perduri durant l’estiu, dificultant la formació de gel glacera i, per altra banda, pateixen una temporada de fusió estival més perllongada.

La desaparició progressiva de les glaceres als Pirineus fa que per una banda cada vegada hi hagi menys terreny glacial que creuar per ascendir a cims emblemàtics, no obstant, paradoxalment, les glaceres en estat de degradació desenvolupen una sèrie de processos que poden suposar un augment de la perillositat.

Per exemple, cada vegada més habitualment trobem que la neu acumulada a l’hivern i la primavera sobre la glacera, desapareix molt aviat, i és comú trobar-nos amb gel molt dur i més difícil de cramponejar. Condicions que normalment es donen cap al final de l’estiu ara comencen a ser freqüents al juny-juliol. Això és degut en part a les condicions ambientals (menor precipitació en forma de neu i major fusió estival) així com al fet que les glaceres porten dècades amb taxes d’acumulació molt baixes, cosa que evita la presència de neu d’anys anteriors (més fàcil per progressar que el gel glaciar molt antic).

Altres processos associats a les fases terminals de les glaceres dels Pirineus són; l’augment del pendent dels mateixos, generant un augment de l’exposició (glaceres de l’Aneto o la Maladeta), els fraccionaments de la massa glaciar (glaceres d’Oulettes de Gaube, el Taillón o el Mont Perdut), els recobriments parcials de roques que dificulten la progressió (glacera dels Inferns o Llardana), i en alguns casos puntuals, l’augment d’esquerdes (glacera d’Oulettes de Gaube).

Respecte als col·lapses glaciars, als Pirineus no hi ha glaceres amb grans seracs actualment, encara que cal recordar que el 1953 dues persones van morir a causa d’una ruptura del serac de la glacera del Mont Perdut.

D’altra banda, sí que cal tenir en el context de retrocés glacial actual, la formació de nous llacs de muntanya (com el nou ibó Innominato de l’Aneto) o els embutxaments d’aigua dins la glacera i el posterior desguàs sobtat, poden generar processos torrencials d´alta intensitat. Per exemple, a l’estiu 2017, després d’un període de fusió perllongat i una tempesta, una gran avinguda va baixar des de la glacera de la Maladeta, erosionant part de les morrenes de la Petita Edat del Gel, i transportant blocs i aigua fins a les zones de l’Ibón de Paderna i el Refugi de la Renclusa, quedant-se a poques desenes de metres d’un campament. Un embossament d’aigua dins de la glacera o sota la glacera hauria generat la major part de l’avinguda. Per sort no es van haver de lamentar pèrdues humanes, encara que sí afeccions materials.

Un altre dels elements criosfèrics que trobem als Pirineus i que també està canviant ràpidament és el permagel. El permagel es defineix com a sòl o roca permanentment gelada, és a dir, una condició que passa quan el sòl o la roca estan per sota de 0 oC. Als Pirineus, el permagel discontinu (prop de 0 graus) apareix per sobre dels 2.800 m i el permagel continu (-2 graus) per sobre de 3.000-3.100. L’augment de la temperatura de l’aire en les darreres dècades (especialment l’estival) ha generat una
degradació del permagel, que s’ha vist reflectida en un augment dels despreniments de roques com al cordal de Coronas-Maldito, Maladeta, o la cara Nord del Vignemale. A la cara nord del Vignemale en concret s’ha constatat la presència de permagel entre les cotes 2.800 i 3.298 m. Tot i que la dinàmica de despreniments és complexa i hi ha altres factors estructurals associats, s’ha observat un augment en la freqüència i intensitat dels despreniments. Un exemple recent és el de l’Espoló Esparrets al Mont Perdut, que va patir un gran despreniment en una zona amb permagel discontinu i possiblement en procés de degradació.

Als Alps la superfície ocupada per processos glaceres i permagel (només al massís del Mont Blanc, el permagel cobreix entre un 50 i 79 % de la seva superfície) és molt més gran, per la qual cosa es tracta d’un terreny encara més propens a veure’s afectat pels processos a dalt descrits. Això unit als forts desnivells, la presència d’infraestructures (refugis de muntanya, estacions d’esquí, telefèrics) i la gran afluència turística i esportiva propicien un augment potencial dels riscos lligats a les activitats de muntanya.

Sense anar més lluny, un treball recent (Mourey et al, 2019) ha estudiat els efectes del canvi climàtic en mig segle sobre les emblemàtiques rutes del llibre escrit per Gaston Rebufat el 1973 “El Massís del Mont Blanc: Les 100 millors ascensions. 93 de les 100 rutes han estat afectades bé per canvis a les glaceres, despreniments, o per l’absència de condicions per ser escalades. En general moltes de les rutes que en el passat es podien escalar a l’estiu des de començaments d’aquest segle només es poden fer a la primavera o la tardor (per exemple nords de les Courtes i Droites, Supercouloir, Whymper etc).

De forma cada vegada més freqüent, les pròpies condicions a les glaceres són complexes. La manca de regel i de neu fa que els ponts sobre les esquerdes siguin més fràgils, rimaies cada cop més obertes, noves esquerdes en zones somitals, així com la pròpia estabilitat de la glacera, especialment a les zones amb seracs i sobre pendents pronunciats.

Tot i que les caigudes de seracs són un perill inherent a l’alta muntanya glaciar, exemples recents com el que ha passat a La Marmolada, Grand Combin o Grand Casse, són clars indicadors d’una desestabilització rampant d’aquests cossos de gel. La dinàmica de col·lapses i caigudes de seracs és complexa i multifactorial, però clarament els elements externs que en formen part són l’augment progressiu de les temperatures, l’ocurrència puntual de canícules – onades de calor -, i els interns, com els embutxaments d’aigua, i l’augment de la temperatura per sobre de 0 graus del contacte entre les glaceres de paret i la roca subjacent.

La inestabilitat glacial es combina amb la degradació del permagel, observant-se un notable augment en la freqüència i magnitud dels despreniments, essent actualment set vegades superior a la velocitat natural d’erosió. Un exemple emblemàtic és el del Petit Dru, on els despreniments han mobilitzat 400.000 metres cúbics des de 1905, tres quartes parts en els processos recents de 2005 (caiguda del Pilar Bonatti) i 2011. Altres zones icòniques i freqüentades com la les agulles de Chamonix, o la travessa de la Meije (Ecrins) han vist augmentada la quantitat i grandària dels despreniments, fins a canviar sovint la pròpia morfologia de les parets i arestes. Altres ascensions com la normal del Mont Blanc estan veient-se greument compromeses per l’augment de les caigudes de roques, en concret al Gran Couloir de Gouter, zona visiblement afectada per la degradació del permagel i una de les rutes més freqüentades dels Alps.

L’alta muntanya és inherentment dinàmica i canviant, però els ràpids canvis recents ens han de fer reflexionar per una banda sobre com adaptar-nos a l’hora de realitzar una activitat i també sobre com mitigar el nostre impacte, en el nostre mode de vida i la pròpia empremta ambiental de la activitat que realitzem.

Les estratègies d’adaptació passen per una bona planificació de l’activitat, valorant tant l’època de lany com les condicions i zones inestables més recents. Molts alpinistes i guies de muntanya ja han començat a desestacionalitzar i diversificar l’activitat per evitar els mesos més propensos a condicions perilloses segons glaceres i parets.

Es tracta, en realitat, d’una oportunitat per reconstruir el nostre imaginari de l’alta muntanya, essent adaptatius i flexibles, i conscients dels processos i els canvis que s’estan produïnt. Així podrem seguir admirant la grandesa de les muntanyes i dels paisatges alpins que ens han fet somiar des de fa més de 200 anys.

TEXT: Ibai Rico (geoògraf i guia de muntanya) i Eñaut Izagirre (geoògraf especialitzat en glaceres). 

TEXT ORIGINAL