L’any 1975 una expedició catalana es va proposar assolir el cim del Saraghrar Nord-oest, un cim verge de 7.349 m, el quart més alt de l’Hindu-Kush. En aquell moment, aquesta era una expedició gens convencional ja que els catalans havien triat dur a terme l’ascensió per l’esperó sud-oest, una paret de roca de 1.000 m d’alçada, seguida d’una aresta de 1.300 m de desnivell. L’expedició de l’any 75 va resoldre l’escalada de l’esperó rocallós, que tothom considerava la part més complexa de l’ascensió i varen quedar aturats per falta de temps a 6.020 m, just per sota de l’inici de l’aresta. Dos anys després una segona expedició, amb més mitjans i amb una organització similar a la primera, va reprendre l’ascensió però va quedar frenada a 6.350 m degut a que l’aresta plantejava majors dificultats de les previstes i a que l’envergadura de l’objectiu demanava una logística diferent. Finalment l’any 1982, una tercera expedició va assolir el capdamunt de l’aresta (7.200 m), però no va arribar al cim del Saraghrar Nord-oest, el qual continua encara avui, verge. Repte en el Saraghrar, documenta aquestes expedicions per a intentar desentrellar-ne els èxits i els fracassos i contribuir a situar-les, en la seva justa mida, en la història de l’alpinisme català.