Antonio García Picazo

El cercador d’estels

“Jo no sé per què vaig néixer, però quan vaig veure les muntanyes ho vaig tenir clar”

Antonio García Picazo, el prestigiós escalador manxec arrelat a Catalunya, porta més de mig segle escalant i obrint vies d’estil clàssic, de vegades en solitari, a les parets de més renom sobretot de Catalunya i l’Aragó. A més del seu do innat d’escalar, s’ha aficionat a col·leccionar material d’escalada històric i a escriure llibres, amb els quals transmet una forma particular d’entendre l’alpinisme amb el seu inconfusible llenguatge poètic.

L’Antonio va néixer l’any 1957 a Tarazona de la Mancha (Albacete) i als vuit anys va emigrar a Barcelona amb els seus pares i cinc germans. Va començar fent excursions i ben aviat va descobrir en l’escalada la seva gran passió. Va formar part de la colla dels Pirates i amb tan sols dinou anys es va estrenar en l’obertura de vies inaugurant la mítica Valentín Casanovas juntament amb José Rodríguez Rodri. Amb pocs recursos i una empenta imparable es va dedicar a repetir i a obrir itineraris de renom amb altres companys com la via de los Catalanes al Mallo Pisón (Riglos), la Pere Camins a la roca Regina (Terradets) i la descomunal Directa Zarathustra al Gallinero (Ordesa). Va ser el primer a repetir les cinc desafiadores vies TIM-CES de les parets nord de Montserrat (Diables, Patriarques, Aeri, Sant Jeroni i Ecos). Dos anys després va començar a obrir rutes de gran paret en solitari (va ser el primer de la Península a fer-ho). En són testimoni les vies amb el seu nom a la paret de l’Aeri (Montserrat) i a la de Catalunya (Mont-rebei). També la Javier García Picazo a la Maladeta Oriental i més itineraris al Pedraforca, Mallorca, el Port, Oliana, Riglos i Mondarruego (Ordesa). També va realitzar repeticions solitàries de gran ressò a Mont-rebei, l’Urriellu i el penyal d’Ifac i va repetir i obrir vies amb companys com Fredi Parera, Miquel Arcarons, Josep Maria Porta i Manuel López. Va escalar al massís del Mont Blanc amb Joan Quintana i Carles Gusi i va fer un intent a la Torre Central del Paine (Patagònia) amb Juan Carlos García Gallego.

García Picazo va publicar llibres i guies que reflecteixen la seva visió romàntica sobre l’alpinisme, com La alquimia del alpinismo, i alguns que han esdevingut clàssics com Montserrat. Las más bellas ascensiones. Va ser guarda durant tres anys del refugi Vicenç Barbé de Montserrat i va ser pioner a crear la primera via ferrada d’Espanya amb la famosa Teresina (1993) a Montserrat. En el canvi de mil·lenni va explorar els massissos de Sant Honorat (Alt Urgell) i la Móra Comdal (Solsonès), dels quals va publicar-ne un llibre. Va compartir corda amb nous companys com Óscar Medel, David Hita, Sergi Parcerisas, Roberto Blasi o Pako Sánchez, amb els quals va obrir en llocs espectaculars com Peña Telera, Vadiello, Peña Montañesa, serra de Sant Gervàs o Forcanada. Ha obert unes 200 vies (14 de les quals a Mont-rebei i 60 a Montserrat) i ha fet més de 100 bivacs en paret. L’any 2003 va descobrir a la vall d’Ansó (Pirineu d’Osca) un paradís de parets verges on va inaugurar més de 40 itineraris. Fa pocs anys es va jubilar després d’haver regentat la botiga Tot Muntanya a Barcelona. Ens disposem a parlar amb ell de les seves vivències i reflexions.

Parla’ns dels teus inicis a la muntanya.

Vaig començar fent excursions l’any 1971. Un dia, amb el meu germà Jaume, un amic i el Rodri (amb qui més endavant obriria la via Valentín Casanovas), ens vam animar a fer el turó de l’Home des de Sant Celoni. A la caseta de meteorologia del cim em vaig comprar una banderola i un pin molt bonic. Hi vam arribar gairebé de nit i amb molt fred i per sort el meteoròleg que s’hi allotjava ens va deixar dormir a dins, al terra de fusta. Va ser una nit inoblidable. Després van venir el Puigmal, Noufonts… fins que se’ns va ficar la ceba de fer l’Aneto. Vam anar a Benasc en un dia i mig amb tren i bus! Era la Setmana Santa de 1972, amb molta neu, i vam veure una allau llunyana. Allò ens va espantar tant que vam deixar córrer l’Aneto. No teníem arnesos i dúiem piolets de fusta i grampons de l’època.

Aquell intent frustrat us va dur a les cordes?

Sí, perquè volíem fer un tresmil i l’intent de l’Aneto ens va fer veure que ens calia aprendre moltes coses, i una d’elles era saber com encordar-nos. Per això vam anar el Rodri i el meu germà Jaume a escalar per primer cop al sot del Bac, l’escola de moda. Després vam anar al Gat de Sant Benet amb una corda i tres mosquetons. Vam veure-hi un burí sense plaqueta i no sabíem què era. Al final vam abandonar. Era l’any 73. Més tard, quan ja escalàvem millor, ens vam fer socis d’un club per estar federats. Ens movíem pel CADE del CEC, un referent de l’època, i també pel Gelera i l’AGRUECC tot i que érem molt lliberals. En aquella època la jornada laboral s’estenia fins al dissabte al migdia i no teníem gaire temps lliure.

Fes-nos cinc cèntims dels Pirates…

Aquest episodi em queda molt lluny i va durar molt poc, un any com a molt, estroncat per la mili. Va començar el 1976, quan feia un any i mig que pul·lulàvem per Santa Cecília. Cada cap de setmana repetíem una via de paret i ja les havíem fetes totes: Cavall Bernat, Diables, serrat del Moro… A l’Aeri havíem escalat les tres rutes que llavors hi havia: Anglada-Cerdà, GESAM i TIM. Un dia vaig anar amb el Rodri a repetir de nou l’Anglada-Cerdà i se’ns va acudir treure una dotzena de claus de la via. En baixar per l’antic Aeri, a través de les finestres de la cabina vam descobrir la bavaresa de la futura via Valentín Casanovas, després d’anys de tenir-la davant dels nostres nassos! Finalment vam arribar a Santa Cecília, que llavors tenia un espai a l’antiga quadra cedit pels monjos als escaladors, i un del nostre grup (no recordo qui era) ens va veure amb els pitons sostrets i ens va dir: «Sou uns pirates!», i d’aquí ve el nom de la colla. Érem molt joves i ho recordo com a criaturades de joventut. El dimecres següent, que era festiu, vam anar el Rodri i jo directes a obrir aquella bavaresa. Portàvem burinador, tacs de fusta, pitons i mamones d’aigua. No anàvem gaire entrenats, però no hi ha res com la il·lusió de la joventut, que et fa elevar-te sense més. Va ser la primera via que vam obrir, la Valentín Casanovas, dedicada a un escalador finat. L’itinerari va agafar prestigi i va iniciar la campanya oberturista que va immortalitzar els Pirates. Per cert, llavors gairebé no teníem contacte amb altres grups i menys amb els precedents.

Has estat pioner en l’escalada en solitari de grans parets. Quines motivacions et van dur a fer-ho?

Vaig començar a escalar sol als disset anys, quan vaig anar una setmana de juliol al refugi d’Amitges sense haver trobat ningú que m’hi acompanyés. El guarda era el Francesc Sàbat i vam estar gairebé sols, cosa impensable avui en dia! Vaig anar al Sentinella de l’Estany de la Llosa d’Avall i vaig escalar tot sol els seus 120 metres amb un tram de V+, molt exposat i sense preparació. L’endemà vaig anar a fer una altra solitària. Només començar vaig caure i no em vaig fer res de miracle. Ho vaig deixar córrer. Tenia dots per escalar sol i ho vaig anar fent, sobretot per agafar notorietat i demostrar que estava més fort que els altres. La majoria d’escaladors en solitari ho fan amb aquesta motivació, fins i tot els qui escalen sense corda, que sovint ho fan per poder-ho explicar. En aquest estil he fet poca cosa i destacaria la cara nord del pic de Subenuix, que la vaig escalar sense corda ni ressenya. Per altra banda, de la ruta oberta en solitari que tinc més bon record és de la Javier García Picazo a la Maladeta Oriental.

Explica’ns algunes anècdotes viscudes en tots aquests anys.

Una de molt bona és quan l’any 82 vaig obrir la primera via de big wall en solitari de la Península, que és la que du el meu nom a la paret de Catalunya. Vaig fer-hi sis bivacs i vaig tallar una planxa fina de fusta de la meva mida i la vaig anar arrossegant per la paret. S’hi dormia fatal i, quan als 200 metres de via vaig trobar una lleixa perfecta per dormir-hi, vaig llençar la fusta daltabaix. D’aquest fet curiós n’ha quedat la llegenda que diu que vaig pujar amb una porta!

…

Llegeix l’entrevista sencera a la revista Vèrtex 319.