Cap del Grup d’Actuacions Especials dels Bombers de la Generalitat
“Portar l’escut del Cos de Bombers és un orgull interior difícilment descriptible”
Oriol Vilalta (Gironella, 42 anys) viu cada dia un somni; el somni fet realitat d’aquell nen que gaudia veient passar el camió dels bombers pel seu poble, acompanyat pel so ensordidor de la sirena. Bomber de carrera, es considera un servidor públic cap a la ciutadania en general i com a cap del Grup d’Actuacions Especials dels Bombers de la Generalitat (GRAE) en particular. Sacrifici, valentia i feina ben feta són els valors que l’han portat a fer camí en el Cos de Bombers. Assegura que és incapaç de desconnectar. Tanmateix, viu intensament totes les emocions que comporta el seu càrrec. “El millor rescat és el que no s’ha de fer o el que acaba bé”, reconeix en aquesta xerrada en què parla sense embuts i amb una flama de passió que encén la nostra conversa. Perquè ser bomber és tenir el valor d’entrar en un lloc d’on tothom en vol sortir.
Després de la pandèmia de la COVID, els rescats a la muntanya van créixer un 20%. Es manté aquesta tendència?
Sí, però la majoria són rescats lleus. Si et torces el peu dalt del Pedraforca, t’haurem de baixar, ja que tu no podràs fer-ho. Durant l’estiu, els rescats pugen més d’un 40%. Però les estadístiques poden ser controvertides. La clau és saber si els casos atesos han estat greus o no. Per exemple, la hipotèrmia és una de les situacions en què la persona empitjora ràpidament i té més dificultats per contactar amb nosaltres. Les patologies greus són les que posen més en tensió el nostre sistema de funcionament. Per tant, més que parlar de l’estadística quantitativa (el rècord són els 1.954 rescats de l’any 2021), hauríem de tenir present la qualitativa. Sovint parlem d’aquest tema amb la FEEC, de cara a seguir fent pedagogia de com s’ha d’accedir al medi natural.
Quins són els rescats més usuals?
Els causats per patologies sense perill vital com les fractures. Després vindria la qüestió de les hipotèrmies, on hem d’incidir molt perquè a la muntanya la temperatura pot canviar bruscament i posar en perill la nostra salut. Els rescats més greus són els relacionats amb patologies cardiovasculars, lipotímies i xocs anafilàctics. Des que vam signar un acord el 2019 amb el Sistema d’Emergències Mèdiques, un metge forma part de l’equip del GRAE en aquestes situacions tan extremes. També cal dir que les dones tenen cada cop més incidència en els rescats. Fins ara, la majoria de rescats greus eren d’homes i això està canviant. Les dones tenen una tirada cap al medi natural molt positiva, tot i que això també afecta al nombre global de rescats. En un estudi que estem fent amb la Universitat de Lleida observem com les lesions que sofreixen les dones a la muntanya són més lleus.
L’augment dels rescats, doncs, no sempre hauria de ser negatiu?
Encara que sembli un contrasentit, així és. Hi ha més rescats i cal treballar per reduir-los, però això també ens explica que la societat ha canviat el xip i s’ha abocat al medi natural. Com més gent a la muntanya, més rescats, però també més beneficis per a la salut de les persones i l’alleujament de malalties mentals. Només hem de fer autocrítica i eixamplar el coneixement amb el qual la gent s’acosta a la natura. Abans, la porta d’entrada a la muntanya eren els centres excursionistes i ara en molts casos no. A més, hi ha molta més varietat d’activitats i augmenta el perill de cometre errors. Cal reconduir, de forma pedagògica, aquesta nova onada d’usuaris. A França, per exemple, està molt més generalitzada la figura del guia de muntanya. És un bon camí per recórrer. L’evolució ens hi ha de portar. I cal més formació i també saber tirar enrere. Això és ser intel·ligent i també s’ha d’ensenyar. Alhora, cal posar en valor la feina dels guardes dels refugis de muntanya. Sovint la gent passa de llarg dels refugis sense parlar amb els guardes. Ells són els més experts sobre el terreny i cal empoderar-los perquè la seva veu tingui molt pes.
Com hem d’actuar en cas d’emergència a la muntanya?
Davant del dubte cal trucar al 112. Amb la informació que tinguem, podrem valorar com actuar. Tenim quatre tipus de rescat: la recerca; el guiatge (via mòbil el nostre personal pot guiar la persona a tornar al seu lloc d’origen); l’acompanyament (uns bombers s’acosten a la persona i se l’emporten, si s’escau amb atenció sanitària); i el rescat com a tal, amb personal del GRAE. També vull destacar que, en col·laboració amb la FEEC, en diferents refugis no guardats del Pirineu tenim polsadors connectats amb la central dels Bombers. És una forma de rebre informació i evitar generar una alarma i un rescat.
Què hauríem de dur sempre a la motxilla?
Per molt breu que sigui la sortida, no hauríem de marxar de casa sense una manta tèrmica, una jaqueta o paravent, aigua i un telèfon amb bateria; i hauríem d’informar els familiars o amics de quina ruta volem fer. Tinguem en compte que el telèfon mòbil ens pot donar una falsa percepció de seguretat. No hi ha cobertura a tot arreu, i sense cobertura no se’ns pot avisar. La xarxa de comunicacions de Catalunya és bona, però no arriba pas a tot arreu. Ho veiem molt en la recerca de boletaires. Un altre utensili que crea una falsa sensació de seguretat és la bicicleta elèctrica. Permet arribar a llocs on no ho podries fer en un mal estat de forma i això pot ser el pas previ a una situació perillosa a la muntanya.
Qui hauria de pagar el cost d’un rescat?
Cobrar un rescat no és haver de pagar una multa. Més que de cobrar hauríem de parlar de rescabalament d’un mal ús dels recursos públics. Només es cobren els rescats en tres supòsits evidents: si té lloc en zones d’accés prohibit o senyalades com a perilloses, si les persones rescatades no duien l’equipament adequat i si la persona sol·licita el servei sense que hi hagi motius objectivament justificats. Però aquesta anàlisi es fa a posteriori. Els bombers sempre ens activem en tots els rescats sol·licitats, no deixem cap servei desatès. Des de la llei de rescabalament dels recursos públics del 2009, s’han rescabalat setze rescats. El primer, el març del 2011, i l’últim, el desembre del 2024. En total parlem d’uns 61.000 euros encara que en alguns casos, per motius administratius o judicials, no s’ha pogut recuperar l’import íntegre del cost del rescat.
…