Del Pla de l’Estany a la muntanya de l’Olimp
Competitiu, solitari, tranquil, tímid, casolà i amb el savoir faire dels grans campions. Aquest és, segurament, Oriol Cardona Coll (Banyoles, 1994), un dels esportistes amb nom propi que pot escriure els pròxims mesos una de les pàgines més brillants que ha escrit mai un esportista de muntanya d’aquest petit país.
La cita serà el 19 de febrer a Bormio, als jocs olímpics d’hivern. L’hora, un quart de tres de la tarda, quan tots, amb el dinar al plat, estarem enganxats a la retransmissió de la final olímpica dels esprints d’esquí de muntanya amb una única esperança, la de veure un dels nostres al graó més alt del pòdium per primera vegada.
La llegenda i el seu mateix pare, Joan Cardona, expliquen que hi havia una vegada -com diuen els contes- que, abans d’una cursa i ja amb tothom preparat a la sortida, algú l’havia hagut d’anar a buscar a la furgoneta on s’havia encantat, potser recordant aquell nen que amb unes botes massa grans i uns esquís molt llargs intentava seguir la traça del seu pare i del seu germà gran a la vall de Núria.
L’Uri és avui una referència mundial de l’esquí de muntanya, un dels principals favorits a tot, que ha aconseguit plantar cara a suïssos, francesos i italians, en una disciplina on ara per ara es parla català. El petit de Cal Cardona, el mateix que un dia va decidir que no tot era baixar amb uns esquís als peus i que també li agradava pujar, camina amb un rumb fix i clar cap a la seva Ítaca particular, seguint els cants de les muses que l’han de guiar per pujar al capdamunt de la muntanya de l’Olimp.
Parlar amb l’Uri és parlar amb algú convençut del que fa i del que vol. Transmet l’energia dels guanyadors i la calma d’algú que sembla que només passegi per l’estació. De sang freda -gelada diuen alguns-, de pulsacions indurainianes i amb una seguretat que acaba amb la paciència dels rivals, Oriol Cardona vol tornar dels jocs olímpics de Milano-Cortina amb el premi més gran que mai ha aconseguit un català del sud en la màxima competició hivernal. Si Kilian Jornet va començar a obrir la traça, Oriol Cardona pot cobrir d’or tota la feina feta des de l’ombra més sorda per un Centre de Tecnificació que l’any 1998 va decidir crear en Jordi Canals per començar a formar esquiadors de muntanya fets a Catalunya. El camí no ha estat fàcil i és que, com canten els Manel, “ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí”.
Comencem per les arrels, Uri. Com et vas iniciar en l’esport i més concretament en l’esquí de muntanya?
La història és llarga, ja que vaig començar fent atletisme a Banyoles i això crec que em va fer descobrir aquesta vessant més competitiva que porto dins. També vaig començar a practicar esquí alpí i alternava l’esquí amb l’atletisme fins que gràcies al meu pare i al meu germà vaig descobrir l’esquí de muntanya. Amb 13 o 14 anys vaig decidir que aquest esport era la meva passió i vaig entrar al Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya. En aquell moment hi havia l’Arnau Anguera al capdavant del Centre i ell em va transmetre els valors d’aquell equip i m’hi vaig enganxar. Allò es va convertir en una motivació especial i vaig fer un grup de grans amics que encara tinc, tot i fer anys que no som al Centre. Això sí, m’he quedat sol, perquè els meus amics només esquien per plaer. Gent com en Joan Reiné, l’Andreu Sarrà o l’Aleix Domènech eren amb qui vaig pujar a Font-romeu, on encara passo llargues temporades.
Dius que t’has quedat sol?
L’esport és molt egoista i al final has de decidir si t’hi pots dedicar o si busques altres alternatives laborals. Quan vaig plegar del Centre, vaig seguir vivint a Font-romeu. L’esport d’alta competició, però, és solitari i la vida de l’esquiador de muntanya també, tot i que cada cop ho és menys. Has d’anar a viure i entrenar lluny per poder preparar-te bé. Conservo els amics tot i que lògicament cadascú ha fet la seva vida (quan acabem l’entrevista, en Jordi Alís recull l’Oriol a l’Hospital Transfronterer de la Cerdanya).
Solitari i molt tranquil. És una imatge que vols donar o realment ets així de pausat?
Jo no vull donar cap imatge, soc tranquil i quan competeixo no em poso nerviós. Tants anys fent el mateix, surto a la cursa i repeteixo el que he fet. Em va bé ser calmat i potser sí que això m’ajuda a competir amb molta més calma i tenir millors resultats.
La teva primera competició va ser la Pocatraça, a Núria, amb el teu pare, organitzada pel Centre Excursionista d’Olot. Què queda d’aquella primera Pocatraça?
No gaire cosa. Crec que he canviat molt com a persona i ha canviat el meu nivell de compromís amb l’esport. Quan la teva passió es converteix en feina, canvia molt tot i que no deixo de gaudir i de passar-m’ho bé.
Vas córrer amb el teu pare, en Joan Cardona. Com ha influït ell en la teva trajectòria?
El meu pare m’ha transmès la seva actitud competitiva i de superació. De fet, ens ho ha transmès a mi i al Nil (germà de l’Oriol). El meu pare és un apassionat de l’esport i la muntanya. Tot i que l’esprint segurament no és la millor prova per representar l’esquí de muntanya, ell està allà animant, seguint-me i gaudint.
…