Escriptora especialitzada en alpinisme
Els meus llibres han ajudat a corregir la falta de reconeixement a grans alpinistes.
A l’escriptora canadenca Bernadette McDonald li agrada practicar esports de muntanya i escriure sobre aquests. És autora de les biografies d’Elizabeth Hawley, la guardiana de les muntanyes de l’Himàlaia, i de grans alpinistes com el polonès Voytek Kurtyka, l’eslovè Tomaz Humar o l’estatunidenc Charles Houston. També ha documentat les ascensions hivernals als vuitmils o els oblidats escaladors nepalesos i pakistanesos. Les seves obres Freedom climbers, Alpine warriors, Art of freedom i I’ll call you in Kathmandu han estat premiades en diversos certàmens internacionals i traduïdes a diversos idiomes. McDonald va dirigir el Banff Mountain Film Festival i va ser vicepresidenta fundadora de Mountain Culture al Banff Center, l’única institució educativa del món que compta amb un extens programa d’estudis sobre muntanyisme.
L’interès per la muntanya ve de néixer a prop de les Muntanyes Rocalloses del Canadà?
Vaig néixer a Saskatchewan i vaig créixer en una granja. En un viatge a British Columbia per Nadal, vam passar una nit a Banff i vaig saber que voldria viure a la muntanya. Tenia onze anys.
És cert que la teva formació acadèmica comença en el camp de la música?
Sí, la meva principal àrea de formació acadèmica va ser la música: interpretació de piano i teoria analítica. També vaig fer un grau d’anglès. Vaig ensenyar música durant força anys i vaig treballar a Parks Canada abans de començar a treballar al Banff Center. La meva primera feina allà va ser al departament de música.
De fet, la teva vida professional està molt relacionada amb el Banff Center. Quines tasques hi vas fer?
Al departament de música vaig fer la coordinació del programa i l’acompanyament de cantants al piano. Llavors vaig començar com a voluntària al Banff Mountain Film Festival perquè ja m’interessava molt l’escalada i altres activitats de muntanya. Això va derivar a un càrrec dirigint un festival de cinema de muntanya a Whistler i, finalment, al càrrec de directora del festival de Banff.
Quina va ser la millor i la pitjor experiència com a directora del festival de Banff?
Sens dubte, la millor experiència va ser formar un equip increïble de persones compromeses entre elles i amb la cultura de muntanya. La pitjor experiència, potser tota la preocupació pels pressupostos i intentar assegurar-me que hi hagués prou diners per pagar tot el personal.
Vas deixar la feina al Banff Center per escriure a temps complet. Devia ser una decisió difícil…
Vaig plorar molt. Fins aleshores, havia pogut compaginar la meva feina amb l’escriptura a la nit i als caps de setmana. Però quan vaig tenir dos contractes de llibres (Brotherhood of the rope i Tomaz Humar), vaig veure que no podia fer-ho tot i que, després de vint anys al Banff Center, estava bé canviar. Però sí, va ser molt dur. El departament Mountain Culture de Banff prosperava, el festival era respectat com el millor del món i el meu equip era de primer nivell, així que va ser molt difícil marxar. Però volia obrir el següent capítol de la meva vida, que era escriure.
Com era Tomaz Humar? Tenia una personalitat especial…
Sí, en Tomaz era un individu únic. És difícil classificar-lo. Era molt ambiciós com a escalador i això el va portar a situacions molt perilloses i a la mort a l’Himàlaia. També va tenir moltes dificultats perquè era radical en la forma d’organitzar expedicions i de recaptar fons. Es va allunyar del patrocini estatal i va ser vilipendiat per molts dins la comunitat d’escaladors eslovens. Crec que això el va fer encara més ambiciós, sobretot en les seves ascensions en solitari. També era una persona molt espiritual, no d’una forma religiosa organitzada, sinó gairebé animista. Sostenia que podia comunicar-se directament amb la muntanya i ho feia. Vaig gaudir molt treballant amb ell, tot i que no sempre va ser fàcil. Tenia un sentit de l’humor “assassí”.
…