La muntanya, com la vida, és una il·lusió i a vegades un desencís
Si Edmund Hillary va escalar l’any 1963 el Kangtega, el 1984 ho va fer la primera expedició femenina catalana a l’Himàlaia, que va aconseguir la segona ascensió d’aquest sismil nepalès i la primera femenina mundial. Dos anys després, una colla d’escaladores va sobreviure a un episodi extrem dins la gelor hivernal de la cara nord del Vinhamala. En aquestes i moltes altres ascensions hi va estar implicada la Piti Capella, que ens parla de les seves activitats i de l’esperit que les sustenta.
Mestra, psicoterapeuta, escaladora, guia de muntanya, conferenciant. Per acostar-nos a l’Esperança (Piti) Capella necessitem un prisma polièdric. Reflexiva i profunda, aquesta muntanyenca nascuda a Barcelona el 1960 sempre té la paraula justa per a cada qüestió. La vida és un regal. Ella n’és conscient, com ben poca gent. L’any 1986, durant una escalada hivernal al couloir de Gauba de Vinhamala, va patir un greu accident. Va perdre els dits de les dues mans. Resilient i constant, va superar aquell tràngol perquè «a morir sempre hi som a temps, no pas a viure». La Piti de Can Pasqual, com la coneixen des de ben petita, no escala, sinó que balla amb la muntanya. En aquest diàleg personal no intenta dansar millor que ningú. Només tracta de ballar millor que ella mateixa. Així doncs, que la festa continuï.
L’any passat se’n van complir quaranta de l’expedició al Kangtega i al Festival de Cinema de Muntanya de Torelló es va presentar un documental dirigit per Miquel Pérez, amb un gran èxit d’acollida. Com recordes aquella expedició?
En guardo molt bon record, i això que no va ser gens fàcil. Era una muntanya complicada: la inestabilitat de la glacera, l’aresta, el mal temps… Dues expedicions (japonesa i suïssa) es van fer enrere de la ruta del Hillary i nosaltres vam decidir obrir via a la meitat inferior de l’itinerari per tenir més opcions de cim.
Va ser un repte alpinístic o una reivindicació femenina?
Vam afrontar-ho com un repte alpinístic i vam aconseguir obrir una via en un sismil que només s’havia escalat una vegada. Ho va fer Edmund Hillary l’any 63. Però a mesura que l’expedició es va anar complicant, vam ser més conscients de la qüestió de gènere: podria passar que, si no fèiem cim, es parlés del fet que érem dones com una cosa negativa, com si tinguéssim una limitació de sexe. Suposo que això ens va donar més força per superar les adversitats. No podíem fallar perquè volíem que creguessin en les nostres capacitats. Avui, per sort, crec que tot això ja està superat.
Dos anys més tard, al Vinhamala, us van rescatar després de tres dies a la intempèrie en condicions hivernals. Tu te’n vas endur la pitjor part, amb una hipotèrmia severa i les mans totalment congelades?
Després de moltes incerteses i de veure com els metges no hi trobaven una solució, vaig decidir anar-me’n a un hospital d’Innsbruck especialitzat en congelacions. M’ho vaig costejar tot jo. M’hi vaig passar dos mesos, però no em van poder salvar els dits de les dues mans i me’ls van haver d’amputar. Va ser dur perquè va ser un procés que vaig viure totalment sola. Tenia vint-i-sis anys. El primer any em despertava i pensava que tot allò era un malson. Però no he estat mai de lamentar-me i sí d’aixecar-me i tirar endavant.
Canviaries quelcom del teu passat?
És clar que m’agradaria tenir els dits de les mans, però amb el temps he acabat pensant que la vida ens forma tal i com som. Amb atributs positius i negatius. Per tant, et respondria que no. La vida és un repte constant i la capacitat que té cadascú d’adaptar-s’hi posa de manifest el seu grau de supervivència.
No sé si creus en el destí, perquè el portes escrit a la teva carta de presentació: Esperança, el mateix nom de la teva mare.
(Somriu) M’agrada molt pensar-hi. És molt bonic perquè la vida hauria de ser sempre esperança en tot allò de bo que ens té preparat. Mai no donem tant com quan donem esperança. M’agafo la vida tal i com ve. Si sorgeix algun problema, ja l’encararé quan arribi el moment. Suposo que per això també vaig poder recuperar-me amb tanta rapidesa de les meves lesions.