Alpinista i guia de muntanya
Una creació no es mesura en números, sinó en sensacions
Jordi Corominas (Barcelona, 1958) va rebre el desembre passat el Piolet d’Or a la trajectòria alpinística, un guardó internacional que s’atorga cada any a un escalador que hagi mantingut durant tota la seva carrera els valors genuïns de l’alpinisme. Al costat de noms com Bonatti, Messner, Kurtyka, Destivelle, Lowe o Scott –alguns dels alpinistes que ja havien rebut el premi anteriorment– i capficat pels perills de l’ego, Corominas parla molt de l’esperit de l’alpinisme i molt poc de les seves gestes personals.
El guru de l’alpinisme català no parla gaire d’ell mateix. El referent discret però indiscutible que durant les últimes dècades ha inspirat molts alpinistes d’alt nivell de casa nostra i de més enllà, quan l’any 2004 li van preguntar per què havia decidit continuar en quedar-se sol a la part alta de la Magic line del K2, va dir que preferia no respondre. Corominas se la va jugar i li va sortir bé. L’expedició catalana de bandera pirata aconseguia així, a mitjanit, fer-se amb la primera repetició mundial de la via més difícil del vuitmil més difícil. A pesar de l’èxit, aquella aresta temible va mostrar l’ombra de la mort de Manel de la Matta als braços d’Òscar Cadiach, alhora que Jordi Corominas recordava que la seva no havia estat cap ascensió pionera perquè havia repetit una línia oberta divuit anys abans.
Però abans i després del K2, de jove i de veterà, Corominas ha escalat en algunes de les serralades més altes i abruptes del món, on ha obert grans vies (algunes en cims verges) i n’ha repetit moltes més, sempre a la recerca de muntanyes punxegudes i parets difícils. Cims himalaiencs com Thalay Sagar, Meru Nord, Shivling II, Tawoche, Chekigo, Dhaulagiri o Gasherbrum II; pics andins com Huascarán, Siula Chico, Chopicalqui, Chacraraju Est, Nevado Copa, Artesonraju, Cerro San Lorenzo… Ha coronat aquestes i moltes altres muntanyes en solitari o acompanyat, i sempre intentant utilitzar el mínim de material possible.
Per què és important escalar sense excés de material?
L’alpinista s’ha d’intentar desprendre de tot allò accessori que pugui emmascarar els seus assoliments. Ha de demostrar tot el seu valor individual no encobert per ajudes externes: cordes fixes, oxigen, publicitat enganyosa, drogues, uns certs ancoratges fixos, etc. És un ideal: fer el màxim amb allò mínim perquè destaqui l’home. És l’opció mínima de la qual parla Voytek Kurtyka. Es tracta d’explorar el món i els límits de l’ésser humà sense fer trampes.
Què és per tu l’alpinisme?
Per explicar-me hauria d’escriure un llibre i encara així no sé si quedaria clar. La UNESCO enquadra l’alpinisme en el Patrimoni Immaterial de la Humanitat i el defineix com l’art de pujar muntanyes. Com tot art, és una forma de vida on ha d’haver-hi una creació. Buscar una creació ens porta a dubtar d’allò establert, explorar nous camins i triar, la qual cosa sempre serà una incertesa. Això és el que busquem a la muntanya: que res es doni per fet, que hàgim de prendre decisions en un medi canviant. Alhora, com en tot art, l’alpinista té un cert do natural o alguna cosa que ens atreu d’aquest joc i que ens ajuda a submergir-nos-hi.
Quin valor dones a la preparació física i tècnica de l’alpinista?
Evidentment cal una tècnica i una preparació física per fer la nostra tasca. Per aconseguir el millor de si, l’alpinista primer ha d’aprendre, després adquirir experiències i finalment crear. “El camí cap a aquests èxits només és possible a través de molts quilòmetres d’escalada”, escriu Silvo Karo en el seu llibre De professió, alpinista. Amb tot això s’aconseguirà alguna cosa que és impossible per a gairebé tota la resta de la humanitat; traçar una línia única.
De línies úniques, se’n poden traçar gaires durant la vida d’un alpinista?
No és una qüestió de quantitat, sinó de qualitat. La qualitat cadascú se la sabrà perquè no respon a uns paràmetres objectius. El que és clar és que de grans ascensions no se’n poden fer gaires. Potser només una per any, o encara menys; i no tan sols pel seu cost econòmic, sinó també pel desgast psicològic i físic i per la tensió que es viu durant les grans escalades. La motivació i la concentració són màximes en aquestes ocasions. Resulten experiències tan dures i intenses que no les pots anar repetint cada dos per tres.
Es pateix, però també es gaudeix?
I tant. Si la preparació física i tècnica és perfecta i la motivació també, gaudirem molt de l’activitat. Però si el patiment ens supera, hem de saber renunciar a l’escalada. Els alpinistes podem ser rarets, però no bojos.
Un esport atípic com l’alpinisme (sense competició) atreu avui en dia?
Que no hi hagi competicions oficials no vol dir que els alpinistes no siguin competitius. Ho són i molt. Si no fossin competitius i al mateix temps amb un fort ego, no podrien aconseguir les fites que els posen per damunt de la mitjana. El que no té sentit és la competició numèrica: altura, fred, metres, graus de dificultat, temps, etc. Una creació no es mesura en números, sinó en sensacions. A més, les activitats es desenvolupen en diferents estadis, en diferents temps i per part de persones diferents. Cal afegir-hi que l’alpinisme conté atributs de difícil quantificació i no comparables entre si: l’exploració, el compromís, la incertesa, la por, les condicions… Quin interès té mesurar tot això? L’escalador competeix principalment contra si mateix; els seus reptes, metes, límits… Per això hem de saber a què juguem i acceptar els riscos que haurem de córrer. L’alpinisme no atraurà mai i sempre serà minoritari; però no a causa de l’existència o l’absència de competició, sinó a causa del risc. Si no hi ha risc, no hi ha art, no hi ha alpinisme. No avancem. Hi ha gent que prefereix no arriscar, cosa que és perfectament lícita. Però la humanitat avança perquè hi ha algunes persones que arrisquen. No en tenen prou amb el que ja coneixem. Els científics, els exploradors, els artistes es pregunten què hi ha més enllà i això els fa avançar.
…