Muntanyenca amb discapacitat visual
Conviure amb una discapacitat és una putada, però en puc extreure coses positives
Desborda vitalitat pels quatre costats, amb una personalitat alegre i contagiosa. El cognom no fa honor a la seva història, malgrat reconèixer que no se’l canviaria “per res del món”. La Maria Petit (Vilassar de Mar, 1992) ha fet nombroses curses per la muntanya i ha culminat tresmils com l’Aneto i quatremils com el Toubkal. La muntanya és el seu refugi sensorial. I això que amb disset anys, el 2010, un accident de moto la va deixar cega. Li va canviar la vida; o, més ben dit, va adaptar la seva vida a la nova discapacitat. No ho veu tot de color rosa, ni tampoc negre; perquè, encara que sigui cega, el verb veure també forma part del seu vocabulari diari. El realisme i l’humor l’han feta créixer fins a convertir-la en un referent. El seu missatge, lluny d’heroïcitats, busca l’empatia dels altres; i, sobretot, deixa clar que “encara queda molt camí per recórrer en la lluita per als drets de les persones amb discapacitat”.
Et qüestiones on series avui sense l’accident que et va deixar sense el sentit de la vista?
N’he de parlar perquè és un episodi remarcable de la meva vida, però la veritat és que no hi penso. El cervell és suficientment intel·ligent com per tirar endavant. Una vida ancorada en el passat no la podria viure. Dir que no canviaria l’accident seria molt imprudent per part meva, ja que conviure amb una discapacitat és una putada. Evidentment preferiria no haver-me quedat cega, però en puc extreure coses positives i aquest fet traumàtic m’ha fet avançar en coses que no m’havia proposat. A vegades sento persones que treuen pit de la discapacitat, que no la canviarien per res del món, o bé que li treuen importància. Són missatges que es donen sense entendre la frustració que poden generar en moltes persones que pateixen discapacitat. Sempre he sigut molt independent i de la nit al dia vaig deixar de ser-ho. És el que més em va costar d’acceptar. Veure’m una persona dependent va ser molt frustrant.
Avui en dia es parla més obertament de la salut mental. Com et va afectar l’accident i quines tècniques vas fer servir per tirar endavant?
El ioga em va ajudar molt. Em va permetre tenir una capacitat d’introspecció molt gran per conèixer-me millor a mi mateixa i saber regular-me, a més de posar-me en forma físicament. Però el dol no va aparèixer obertament fins al cap de tres o quatre anys. Vaig tocar fons. Per sortir a la superfície vaig enganxar-me a aquest procés de coneixement personal. Qui era jo, què volia a la vida i per què feia les coses: per a mi mateixa, per als altres… Vaig agafar rutines com caminar abans d’anar a treballar i vaig adherir-me a l’esport com a estil de vida. També vaig optar per una dieta saludable i vaig tenir molt contacte social. Tot això era el que em feia sentir bé i m’aportava felicitat. Al mateix temps, vaig començar a fer xerrades per canalitzar tota la ràbia que sentia pel que m’havia passat. Va ser un procés lent, però vaig poder assumir com era la meva vida. No vaig començar una nova vida, sinó que vaig haver d’adaptar la que tenia.
En l’actualitat, ets una persona autònoma al cent per cent?
(Reflexiona un instant abans de respondre) Crec que cent per cent autònoma no ho soc, però tampoc ho ets tu. Crec que tots som vulnerables en determinades situacions i ningú és autònom al cent per cent, sigui cec o no. M’espavilo molt bé pel meu compte, visc sola. Tinc el meu segon gos guia, el Reagan, i amb ell puc sortir al carrer sense problemes. Aquest és el meu repte: ser com més autònoma millor. La vida és un repte diari. Ho és per a tothom, però per als qui tenim alguna discapacitat, cal adaptar els diferents entorns. Sovint llegeixo notícies sobre l’adaptació de l’entorn laboral. Però abans d’anar a la feina ets a casa i primer cal adaptar aquest entorn més immediat. Els electrodomèstics, per exemple, que estiguin fets per a tothom. Després, de camí a la feina, et trobes mil impediments per a les persones amb discapacitat o mobilitat reduïda.
Els petits canvis són poderosos. Quines anècdotes recordes en tot aquest procés d’adaptació?
(Somriu obertament mentre fa un viatge al passat) M’agrada molt explicar que el meu primer cafè va ser un caldo de pollastre perquè em vaig equivocar de pot. D’anècdotes n’hi ha moltes. Anar vestida d’una manera que no m’esperava… Però és el meu dia a dia. Per exemple, quan el meu gos fa les necessitats fora del carrer que hi ha a la vora de casa, no sé on són les papereres (i torna a riure). Si vaig amb tren i no funciona la megafonia, no sé on soc. He d’esperar-me a les assistències de l’aeroport molta estona com si jo no hagués d’anar a treballar i fos un simple objecte… Amb tot, procuro no queixar-me i fer que la meva vida tingui el màxim de benestar possible, així com la dels qui m’envolten. Però això no suposa vestir la meva vida de màgia, floretes i unicorns. Així no aniríem bé. Soc molt irònica i sarcàstica. També és una forma de protegir-me. La meva vida és així. Per tant, fem el possible per reivindicar-la, fer-la visible i que hi hagi canvis.
Abans de l’accident no havies fet esport de manera intensa. L’atletisme et va servir de via d’escapament?
L’esport va prendre un paper essencial. En un primer moment, quan em vaig quedar cega, vaig pensar que només tenia tres opcions: vendre cupons, ser paralímpica o ser fisioterapeuta (i tornem a esclafir a riure plegats). Sempre havia tingut facilitat per a l’esport. Vaig començar a córrer i vaig destacar tot d’una. Fins i tot com a velocista em vaig classificar per al campionat d’Europa. Però l’alta competició és molt exigent, i més si et trobes en un procés en què has d’assumir quelcom traumàtic. Jo corria i corria, fugint i tirant endavant…, però no m’estava ocupant de la base, del que realment necessitava. Quin sentit tenia que arribés a classificar-me per a uns europeus d’atletisme, si ni podia sortir sola de casa?
Va ser una cursa evolutiva inevitable, però necessària?
Suposo que sí. En un primer moment vaig pensar que no podria sortir mai de casa. Posteriorment, que podria anar al gimnàs. Després vaig veure que podria arribar a córrer amb una persona guia per una pista d’atletisme, ja que aquesta no tenia obstacles. A poc a poc, vaig anar creixent. Com a persona cega, he provat tots els esports. He sigut bastant experta a explorar els meus límits. El surf, per exemple, em va agradar molt, però no faria surf cada dia de la meva vida.
I de tot aquest tastet, et vas quedar amb l’estima per la muntanya i la natura.
Abans del 2012 ja havia pujat alguna muntanya com el Matagalls o el cim del Castell de Burriac, que és al costat de casa. Però va ser al 2018 quan vaig fer el cim del Comapedrosa, a Andorra, amb el meu amic Sergi. Vaig fer un click. I això que el vam pujar una mica com un miracle entre els dos, sense gaire coneixement, agafada de la seva espatlla i del seu braç. Dalt del cim ens vam fer una de les millors abraçades de la meva vida. Des d’aleshores, amb el Sergi, hem compartit moltes aventures com el Balandrau o la pica d’Estats. De fet, l’ascensió a la Pica va servir com a celebració dels deu anys de l’accident. Poc després vaig tenir la sort de poder anar a l’Aneto amb dos experts com el Ferran Latorre i l’Stefi Troguet. Els vaig dir que no passaria més enllà del pas de Mahoma. No em veia capaç de fer-lo. Però també és veritat que si hi ha un indret com aquest o bé una paret per escalar, jo, per la meva discapacitat, necessito ser-hi per saber el que és. No em serveixen les fotografies ni els vídeos, ni tampoc les descripcions de la seva perillositat. Quan vam arribar-hi, el Ferran em va dir: “Maria, t’encordem i tirem cap amunt”. I així va ser. Va ser un moment de certa tensió, però amb gent com el Ferran al meu costat em vaig sentir molt segura. He continuat pujant muntanyes per tot arreu. Fins i tot el febrer passat vaig fer el cim d’un quatremil, el Toubkal, i al març vaig anar al Kilimanjaro, però no vaig poder passar del campament base per mal d’altura.
…